El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

28 dic. 2013

315.000 catalans han deixat de parlar castellà a casa seva en dos mesos

Andreu Farràs 
El procés sobiranista està causant estralls en la llengua castellana a Catalunya si fem cas a l’enquesta que ha publicat recentment un diari local que fins fa poc cantava les excel·lències de la independència i ara aposta per un pacte fiscal entre el Govern central i la Generalitat, en línia amb el que propugna l’oasi català més moderat i dialogant.

Segons aquesta enquesta, publicada el 22 de desembre,
més de 315.000 catalans majors de 18 anys han deixat de parlar majoritàriament en castellà a casa seva en els darrers dos mesos. De la mateixa manera, des del passat mes d’octubre fins a la semana passada, més de 152.000 catalans amb dret a votar s’han sumat als ciutadans que parlen majoritàriament en català a casa seva.

¿Com s’arriba a aquestes conclusions tan espectaculars com de dubtosa credibilitat? Amb aritmètica. Entre les moltes preguntes que va realitzar l’empresa demoscòpica a 1.000 residents de Catalunya majors de 18 anys figurava la següent: “Habitualment, ¿en quina llengua parla a casa seva?”. El diari va publicar en un gràfic els percentatges obtinguts de cada resposta i els comparava, entre parèntesis, amb els percentatges del sondeig realitzat al mes d’octubre passat.

El 48% dels enquestats parlen majoritàriament en català a casa seva (el 45% a l’octubre); el 25,4%, en català i castellà indistintament (22,6%); el 26,2%, majoritàriament en castellà (32%), i el 0,3%, en altres llengües (0,4%).

En dos mesos, per tant, la proporció de persones que parlen en castellà majoritàriament a casa seva ha perdut quasi sis punts percentuals. Aquest 6% representa sobre el cens electoral actual més de 315.000 persones. Estem parlant de gairebé les poblacions adultes de l’Hospitalet de Llobregat i Cornellà juntes. ¿Com una empresa demoscòpica seriosa por deixar passar aquests resultats i permetre la seva publicació, sense ponderar-los en el que a l’argot professional s’anomena ‘cuina’?

Moltes publicacions difonen enquestes electorals sobre opinions de la ciutadania, sobre possibles suports a una força electoral o una altra, sobre la independència de Catalunya, el pacte fiscal, la valoració d’aquell líder polític o aquell altre, sobre la confiança en el futur polític o económic, sobre si algú se sent més català que espanyol o al revés o igual una cosa que una altra, etcétera. Es tracta en tots aquests casos d’opinions i les opinions sempre son canviants, líquides, volàtils. Però l’ús d’una llengua en un àmbit normalment tan estable como una llar familiar és un fet i és impossible que aquest fet canviï de forma tan espectacular en tan poc temps.

Si amb una qüestió tan senzilla com aquesta es mostra tan poca versemblança i cura, és difícil no pensar que la resta de les dades que ofereix aquest sondeig està igualment mancada de solvència i que potser està destinada a servir sobretot de suport pressumptament científic d'un viratge estratégic de la línia editorial de la publicació. Un cop de timó absolutament legítim, però que mereix sempre uns mètodes honrats per assolir-lo. 

26 dic. 2013

Fa 80 anys: 'El Diluvio', clau en la successió de Macià

Gil Toll
El dia de Nadal de 1933, el president de la Generalitat, Francesc Macià, moria, causant una profunda commoció entre la ciutadania. S'obria també la interrogació sobre qui havia de ser el candidat que el Parlament de Catalunya escollís com a nou president. Lluís Companys era la segona figura de relleu després de Macià dins d'ERC, però la seva línia política, més republicana que catalanista, el feia estar en minoria dins el seu partit. El macianista Joan Casanoves va ser president interí de la Generalitat mentre que Ventura Gassol deia l'oració fúnebre en l'enterrament del president mort. Tots dos havien estat membres d'Estat Català, el partit de Macià, i podien aspirar a succeir-lo. L'última setmana de l'any 1933 es va transformar en un thriller polític a la Catalunya republicana.

Companys va aconseguir el triomf gràcies al suport de la premsa. No
Lluís Companys i Francesc Macià, al 1931.
del diari 'La Humanitat', que era propietat seva en aquell moment, sinó gràcies al diari líder de la premsa republicana de Barcelona, 'El Diluvio'. Aquest era un diari d'empresa, de la familia Lasarte Busquets, i era el segon en tirada de la ciutat. Segons una informació del mateix rotatiu, la tirada estava entre els 120.000 i els 150.000 exemplars, molt per sobre de tots els altres, a excepció del líder, 'La Vanguardia'.

El director de 'El Diluvio' era Jaime Claramunt des del 1916. Companys havia escrit a les pàgines del diari nombrosos articles com a col·laborador i tenia amistat amb ell i amb la família propietària. Va ser en Claramunt qui va tenir la idea de fer un article postulant Companys com a successor de Macià dos dies després de la mort del president.

Tenim una versió directa de com van anar les coses perquè Jaime Claramunt ho va explicar a CMZ radio de l'Havana anys després, quan ja era a l'exili. La transcripció d'aquesta intervenció l'hem recuperada a l'Arxiu Nacional de Cuba junt amb moltes altres, que esdevenen unes memòries inèdites del director del segon diari de la ciutat durant els anys vint i trenta del passat segle.

Explica Claramunt que quan ja tenia redactat l'article va telefonar a Companys per explicar-li. El polític va anar al despatx del director del diari i allà va refusar en primera instància que es publiqués. Però com que en Claramunt es va mostrar més decidit encara a publicar-lo, Companys va acabar accedint.

A partir d'aquell moment es van obrir converses dins d'ERC sobre quin havia de ser el seu candidat. Companys no volia contestar públicament els periodistes que l'interrogaven i fins i tot deia que no participava en aquestes converses. Mentestant, 'El Diluvio' publicava cada dia articles favorables al seu candidat, a qui Claramunt contraposa en les seves memòries als "nacionalistes catalans exaltats".

Finalment, el Parlament de Catalunya va votar l'1 de gener de 1934 l'única candidatura de Lluís Companys i Jover. Van votar els diputats d'ERC, Acció Catalana i la minoria socialista. Els diputats de la Lliga es van abstenir. Dels 62 vots emesos, Companys va aconseguir-ne 56. Hi va haver vuit abstencions. En Lluís Capdevila, director de 'La Humanitat', va deixar escrit a les seves memòries (editades el 2012 per Cossetània) que molts dels vots favorables ho havien estat a contracor, per diferències polítiques i per animadversió personal. El seu problema va ser que no va quallar una alternativa a Companys.

El cronista de 'El Diluvio' recordava en el seu article la condició de Companys d'excol·laborador del diari i exclamava "!Viva el presidente de Cataluña, que se ha ganado a pulso tan alta y honrosísima magistratura!" Enrera quedaven molts anys de complicitat en les lluites socials barcelonines amb el diari fent de plataforma a Companys, Francesc Layret, Salvador Seguí i els periodistes revoltats com Angel Samblancat, Eduardo Sanjuán i el propi Claramunt. 


13 dic. 2013

Periodistes i moviments socials, en la mateixa barricada

Tomeu Ferrer
Deixeu-me que us expliqui coses del meu ofici, el periodisme. Després de la construcció és el sector que més persones ha acomiadat. Lluny de la imatge pública de gent privilegiada, els informadors són, som, persones com les altres. Bé, no tant, perquè l’exercici de la nostra feina pot influir en altres, en l’anomenada opinió pública.

Per això mateix la crisi --estafa en diuen molts-- fa que els periodistes quan perden la feina perden també la veu, la seva presència pública. Deixen d’existir!
Dues dones llegeixen el diari anarcosindicalista
'Solidaridad Obrera', a mitjans dels anys 30.

Set anys de crisi han fet que es produeixin reaccions. Una és l’autoorganització. Ja no cal una gran estructura econòmica per publicar. Sí que calen diners per obtenir informació, però no tants com es pensa. Molts periodistes davant la seva mort cívica per emmudiment han decidit plantar cara. De moment a la xarxa d’internet, jo espero que l’onada arribi al paper, la ràdio, la televisió... deixeu-me somiar!

Finançar la submissió 

Els atacs del sistema neoliberal són més eficaços quan aconsegueixen que la gent trobi normal que els espoliïn, els explotin, els retallin, els facin fora de la feina o els prenguin les pensions. Que els facin pagar per la sanitat i per exercir els seus drets. Per aconseguir-ho és clau que els arribin missatges afirmant que allò normal és el que passa. Que la culpa és seva, que la reforma laboral crea feina, que hem viscut per damunt de les nostres possibilitats. Això es fa a través de mitjans de comunicació que s’hi presten i que reben premis per això. Un diari barceloní es troba de franc cada matí a la xarxa de Rodalies, qui ho paga això?

Durant els anys de la no crisi associacions de veïns, organitzacions populars, partits polítics, sindicats han maldat per ser escoltats pels mitjans clàssics. S’hi han posat bé. Han acceptat quan els tractaven regular i quan els mocaven amb un drap brut. Ara potser cal aprendre d’aquells errors. Reaccionar.

Nous mitjans

La crisi ens ha donat ja mitjans ben fets, treballats per professionals amb llarga trajectòria que han estat fets fora del sistema comunicacional. Parlo del www.diario.esAlternativas económicas, Mongolia, www.directa.cat o www.catalunyaplural.cat on jo col·laboro, o el nou diari de l’Educació. Molts d’aquests diaris han nascut amb fórmules cooperatives o de fundacions sense ànim de lucre. Moltes no compten d’entrada a viure només de la publicitat. És un peatge del que no volen tornar a dependre. Totes reclamen que la gent a la que volen servir, les organitzacions populars, se les facin seves, hi ajudin, les llegeixin, hi participin, les critiquin, les enforteixin. Així, els moviments populars s’ajudaran, es faran més forts, més crítics, millors, més útils a la gent.

Tota aquesta digressió m’ha vingut al cap perquè he llegit que el diari 'La Manyana' s’ha venut i tots els seus periodistes han estat fets fora. Una de les empreses que precisament el volia comprar ha acomiadat més de 14 periodistes i els que hi resten han de pixar, dic pixar, en ampolles de plàstic perquè l’empresa no paga l’aigua… Us podria avorrir amb exemples tètrics de persones que estan fent informació i que reben no sols pressions i amenaces, han estat retallats i han vist degradada la seva feina fins a extrems inimaginables.

Per això cal fer com la nostra gent va fer a principis del segle XX. Si no hi havia escoles es van fer ateneus populars. Si no hi havia Seguretat Social van crear les mútues. Si la carestia de la vida els ofegava van crear cooperatives de consum. Van deixar de llegir premsa burgesa i es van abocar a 'la Soli'. I van esdevenir una riuada imparable quan el feixisme va intentar donar el cop definitiu. He dit.

11 dic. 2013

L'eufòria de l'AEDE

Albert Sáez
Els editors espanyols de diaris han celebrat aquesta setmana la seva assemblea anual. Han aprofitat per presentar els seus resultats anuals que reuneixen a l’anomenat libre blanc de la premsa. El resum és aquest: les vendes d’exemplars baixaran aquest any un 12%, la publicitat un 17% i les 113 capçaleres que queden a Espanya tancaran l’any amb unes pèrdues globals de 95 milions d’euros. Malgrat aquestes dades, el president de l’Asociación Española de Editores de Diarios (AEDE) va declarar que els rotatius havien superat una “tempesta perfecta” i estaven plenament integrats en el negoci digital malgrat aquest encara només concentri el 14% dels ingressos publicitaris del sector.

Fa bé la patronal de deixar de llençar missatges pessimistes com havia fet els últims anys. No està tan clar que els motius donats per a l’optimisme siguin els més adients. Les redaccions de la majoria de rotatius espanyols efectivament van completar al llarg del 2012 la integració digital de les redaccions. Però no han trobat la manera d’organitzar el negoci digital. Han sabut transformar la producció i adequar dramàticament els costos però no han equilibrat els ingressos. I algunes coses que podrien millorar-los depenen de la pròpia AEDE. 

Per exemple, reclamar al govern espanyol, com han fet els de França i Alemanya, que reguli l’ús dels continguts periodístics per part dels buscadors, especialment Google, per tal d’obrir una nova font d’ingressos o millorar els ingressos publicitaris. 

La segona és crear un quiosc digital realment comú a tota la premsa que s’edita a Espanya i apte per a tots els dispositius. 

I la tercera buscar noves xarxes de comercialització del paper després del tancament de 1.300 punts de de venda i del canvi d’hàbits dels consumidors que ara no troben els diaris allà on estan, especialment els caps de setmana i les vacances. Queda molt per fer.



División en el frente de los diarios

José Sanclemente
La Asamblea de la AEDE (Asociación de Editores de Diarios Españoles), celebrada estos días, ha puesto de relieve la división del lobi editor en el frente común que los periódicos españoles deberían mantener frente a los graves problemas que les acucian: las ventas de los diarios impresos caen cada año, la publicidad está menguando todavía sin atisbar los límites de la recuperación y las ediciones digitales no consiguen compensar la desaparición de los ingresos del papel.

El ejercicio, más que de transparencia, de desnudez que han hecho directores y editores en la citada asamblea ha dejado planteamientos discrepantes sobre cómo abordar una crisis, la de la prensa, que lleva camino de convertirse en un crac irreparable.

Más allá de la crítica de Pedro J. Ramírez a la institución de la AEDE por su incapacidad o ineficiencia para establecer un marco de ayudas con el Gobierno y de la respuesta del presidente de AEDE que no quiere oír hablar de ellas sino mas bien de un marco jurídico-legal en el que los diarios se sientan confortables frente a los Google y a los ataques a la propiedad intelectual en general, más allá de eso surgieron temas de debate que, desde mi punto de vista, si no son consensuados difícilmente se puede establecer una hoja de ruta que sortee el final de la prensa escrita.

Antes de abordarlos quizá deberían editores y directores hacerse una autocrítica que no he sabido encontrar en ese debate asambleario: los diarios impresos son mucho peores que hace diez o quince años. No solo tienen menos páginas impresas sino que éstas son, en general, de peor calidad para mantener a los lectores o atraer a otros futuros. Los contenidos periodísticos son más imprecisos, están peor editados y eso ha llevado a que la profesión periodística acabe por perder credibilidad. Si además el precio que pagamos por un diario impreso es un 30% más caro que hace tan solo cinco años, entenderemos porque se hace prescindible para muchos la lectura de los diarios impresos.

Hablando con un importante editor de diarios, que corroboraba este análisis, me decía que más que el daño que pueda haber hecho internet a los impresos, es la incapacidad que los diarios tienen de incorporar a los jóvenes a su lectura: "No les interesamos nada, somos incapaces de conectar con ellos". ¿Será que los lectores se han vuelto más exigentes y los editores han estado más laxos en hacer preservar la calidad de los contenidos? En ello, no cabe duda, está influyendo la reducción drástica de las redacciones por los sucesivos despidos, la falta de recursos para la investigación periodística y la consiguiente desmotivación de los periodistas, unida muchas veces a la falta de formación continuada necesaria.

Pues bien, solo después de esta reflexión tiene sentido hablar de lo que allí se dijo:
- La marca: la marca parece la panacea de la sostenibilidad y credibilidad de un diario. Y eso es cierto, pero ante la tremenda oferta informativa y los vacíos de contenidos que se observan en algunas grandes cabeceras de diarios se está consiguiendo desgastar la marca hasta el punto que podría resultar una rémora en lugar de una ventaja. El distintivo y la bandera de enganche de un diario, como de cualquier otro producto, ya no es su lema sino su mejora continuada, en este caso en la información.
 
- La independencia: es algo que los lectores ya cuestionan permanentemente en los periódicos. Los cambios surgidos en el esquema mental de los ciudadanos como consecuencia de la actuación de los poderes políticos y económicos en esta crisis, nos hacen ser más críticos y desconfiados, también con nuestros diarios de cabecera que pensamos están sometidos a los poderes en lugar de ejercer de contrapoder. Quizá la falta de rentabilidad y el endeudamiento de algunos periódicos tienen que ver con esa supuesta connivencia con los intereses de los poderosos, ya sean políticos, banqueros o anunciantes.

- Las ayudas al sector: No ha sido capaz la AEDE, como decía al principio, de conseguir un marco de ayudas similar al que funciona en otros países europeos. En algunos de ellos como en Francia, Austria o Finlandia por poner algunos ejemplos, las ayudas a los periódicos son controladas por los parlamentos sin partidismo y con luz y taquígrafos. Aquí en España se ha preferido por parte de algunos diarios recibir ayudas y subvenciones discriminadas en función del gobierno autonómico de turno.

Otros medios como las televisiones privadas, a través de UTECA, consiguieron por real decreto eliminar de un plumazo la publicidad en la televisión pública estatal.

Creo que un marco de ayudas que contemple planes de formación, ayudas en inversiones tecnológicas, créditos blandos y convenios serios de fomento de la lectura de los diarios debería ser un objetivo que la AEDE debería plantearse con la unión de todos los editores.

De todas formas el ejercicio de desnudez y en algún caso, con excepciones, de incuria de directores y editores que se vio en la asamblea debería corregirse. No es que deban unirse porque sí, sino porque deberían sentir que los periódicos son necesarios y no deben morir. Para ello bastaría con que entendieran todos que la marca y la independencia se han de llenar de contenidos de calidad, de buenos contenidos periodísticos.

4 dic. 2013

Tres mesos sense el Marc

Imma Muñoz
Avui es compleixen tres mesos exactament del segrest del Marc Marginedas a Síria. Tres mesos en què amb prou feines hem tingut notícies d’ell.

A la darrera crònica que va enviar, que es va publicar un dia abans que el capturessin, en Marc explicava com veien els guerrillers sirians les declaracions d’Obama que feien presagiar un atac imminent dels Estats Units. Obama obria la boca i tenia mil micròfons a través dels quals expressar-se. La població siriana, en canvi, la que havia de rebre les conseqüències de les decisions del líder mundial, en tenia molts menys: els dels pocs que havien volgut o havien pogut anar a recollir-les sobre el terreny. Aquest és el gran valor dels que, com el Marc, són capaços de renunciar a la comoditat d’una llar o d’un dia a dia plàcid per anar-se’n fins a l’últim racó a donar veu als que no en tenen.
Marginedas, amb el seu darrer llibre, a la redacció
d'El Periódico, en una imatge d'arxiu.

En Marc ja havia estat a Síria un any abans, el 2012. I ell mateix explica al seu llibre, ‘Periodismo en el campo de batalla’, que aquell conflicte l’havia deixat especialment tocat.

“A diferencia de coberturas de guerra anteriores, arrastré algunas secuelas psicológicas por lo visto durante esas dos intensas semanas de trabajo, y tardé más de lo acostumbrado en reengancharme a mi vida cotidiana”, explica.

I, tot i això, hi va tornar. Al llibre continua explicant que la visió d’un vídeo fet per ciutadans sirians en què es mostraven dotzenes de cadàvers apilats en una sala, mentre una multitud els contemplava tot tapant-se el nas per evitar la fortor, el va sacsejar. El Marc va tornar a Síria perquè no els volia deixar sols, perquè no volia que caigués el silenci, ni sobre aquells morts, ni sobre les persones que els ploraven.

Per això us emplacem a reunir-nos aquí cada dimecres: perquè no caigui el silenci sobre ell, perquè ningú s’oblidi que el Marc encara no ha tornat. I perquè ni ell ni la seva família estiguin sols, encara menys en aquestes dates tan difícils que s’acosten. Per això ho farem tot el temps que calgui, fins que el Marc sigui un altre cop aquí amb nosaltres.

Marc, t’esperem.

(Aquestes paraules van ser pronunciades el dimecres, 4 de novembre, durant una de les concentracions davant de la seu d''El Periódico de Catalunya' que els familiars, amics, companys de feina i col·legues de Marc Marginedas realitzen cada dimecres per exigir el seu alliberament)  

Més posts sobre Marc Marginedas a PAIOS:
'Marc Marginedas', per Joan Barrera
'Els tòpics del periodisme', per Albert Sáez




3 dic. 2013

El asesino de Alcàsser, las teles privadas y ‘Primera plana’

Andreu Farràs
Al leer esta mañana que algunas cadenas privadas de televisión han pagado presuntamente a Miguel Ricart, uno de los asesinos de Alcàsser, para entrevistarle en cuanto ha salido de prisión, me he acordado de una escena de la película de periodistas que más me gusta: ‘Primera plana’, dirigida en 1974 por Billy Wilder, que trabajó de reportero antes de convertirse en uno de los mejores guionistas y realizadores de todos los tiempos.
Billy Wilder y Jack Lemmon, en el centro, con otros
actores, durante el rodaje de 'Primera plana'.

Chicago, 1929. Hildy Johnson (Jack Lemmon), redactor estrella del ‘Examiner’, ha decidido dejar el oficio e ir a vivir a Filadelfia con su esposa. Cuando se despide de sus colegas en la sala de prensa del palacio de justicia, le preguntan a qué se dedicará, mientras juegan al póquer y esperan que ahorquen a un panadero admirador de Bakunin que ha matado a un policía negro. Hildy responde:

--Soy Hildebrand Johnson, gerente de Waterfull & Adams, publicidad y relaciones públicas, Filadelfia, Pensilvania.

--¿Relaciones públicas? Esta es una profesión de ineptos.

--Le dijo la zorra a las uvas --replica Johnson.

Mientras brindan con el whisky y la ginebra que ha comprado Johnson y lo mezclan con hielo que la mujer de la limpieza ha sacado del depósito de cadáveres, los periodistas siguen preguntándole al 'desertor' por su futuro sueldo y sus condiciones de trabajo:

-- ¿Tendrás los fines de semana libres?

-- ¡Y la Navidad!

Johnson evitar decirles el salario que cobrará para que no se pongan “verdes” y remata: “Voy a ser la envidia de todos los periodistas, un atajo de pobres diablos con los codos raídos y los pantalones llenos de agujeros que miran por la cerradura y que despiertan a la gente a medianoche para preguntarle qué opina de fulanito y menganito. Que roban a las madres fotos de las hijas que han sido violadas en los parques. ¿Y para qué? Pues para hacer las delicias de un millón de dependientas y amas de casa. Y al día siguiente, su reportaje sirve para envolver un periquito muerto.

-- No te ensañes, Hildy --le ruega un compañero mientras llena la sala de prensa con el humo de su puro.

-- ¿Dónde está tu orgullo e integridad? --le pregunta otro redactor al saber que Johnson trabajará para el tío de su futura mujer.

-- ¿Qué beneficios me ha reportado el periodismo? –se pregunta Johnson--. No quiero acabar como acabaréis vosotros, corrigiendo pruebas, con el pelo blanco sin vista apenas, y mangando pitillos a los demás empleados.

Cuando Johnson se dispone a marcharse, el joven periodista que le sustituirá cubriendo las noticias de sucesos y tribunales para el ‘Chicago Examiner’ le pregunta ilusionado: "¿Algún consejo, señor Johnson?"

-- Uno, no termines nunca una frase con una preposición. Segundo, no te fíes de ningún colega. Y tres, no coincidas nunca en el lavabo con Bensinger.

Roy Bensinger es un periodista remilgado, elegante, culto, aficionado a la poesía y a los jóvenes, que trabaja para el ‘Tribune’, el máximo rival del ‘Examiner’. Es el diario rico, moderado, dialogante, de Chicago.

‘Primera plana’, especialmente recomendable para Ana Rosa Quintana y 'Espejo público', esconde otras lecciones de periodismo --"¿quién diablos llega a leer el segundo párrafo?"-- y muchas más descripciones descarnadas de la vertiente sensacionalista de nuestro querido oficio, pero las dejaremos para otro día.