El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

14 mar. 2018

Cosas que no vivirás si eres periodista hombre (El machismo en las redacciones - 2)

Elena Parreño Gala
Cuando acabas la carrera de periodismo, poco supones que tu condición de mujer te dificultará el camino en una profesión ya de por sí precarizada. Pero lo aprendes pronto. Después de más de 13 años en la profesión y de haber pasado por varias redacciones, puedo decir que el machismo impera en forma de abuso de poder.

Fui becaria en una emisora de radio estatal donde no cobraba nada y mi jefe me compensaba invitándome a comer a menudo. Este hombre escogía a las becarias en función de su físico, algo que descubrí un día cuando en la redacción un compañero y él se reían de las fotos de los currículos y acabaron escogiendo a la chica de los pechos grandes. Este hombre me echó del programa cuando empecé a salir con un chico. Después le dieron un programa en una televisión local y me ofreció una sección remunerada. El primer día le dijo al estilista que me vistiera sexy, y cuando le pedí explicaciones me dijo que los espectadores (hombres obviamente) cuando ven la tele quieren ver carne. Al día siguiente no volví. 

En mi insistencia por encontrar un trabajo remunerado y digno como periodista, entré en una pequeña editorial de revistas. Allí el jefe era un hombre y todas las trabajadoras eran mujeres. Las despreciaba y gritaba constantemente, y ellas lo denunciaron. Ganaron el juicio y yo fui como testigo a petición de su abogado, quería que explicara mi experiencia al juez: yo trabajé allí sólo un mes, hasta que en el "amigo invisible" de Navidad, él me regaló un lápiz con forma de pene. "Alguien te ve estresada", me dijo. Al día siguiente no volví. 

La dignidad cuesta cara


Me quedé sin trabajo y pasé auténticos problemas económicos. La dignidad cuesta cara. Después de unos años haciendo sustituciones y trabajos temporales, entré a trabajar en la redacción de un gran diario catalán, un diario progresista. Allí los más de 100 trabajadores tenían contratos dignos. Empecé a colaborar y pronto logré trabajos fijos que me obligaban a ir cada día a la redacción. Entonces me hicieron autónoma dependiente, una situación única en aquella redacción. No me contrataban. Y me quedé embarazada. Como autónoma, la prestación de baja por maternidad era una vergüenza, así que a los 15 días de dar a luz volví al trabajo diario en la redacción. Algunas veces llevaba a mi hija para poder darle el pecho allí mientras trabajaba, y esto rodeada de gente con condiciones de trabajo dignas y con derechos. Fue duro. El agravio comparativo de mi situación me hería la autoestima y encontré un trabajo mejor. 

Los comentarios sobre mi físico o mi forma de vestir han sido una constante en mi carrera, siempre por parte de hombres. Tuve un jefe que, a los dos días de entrar a trabajar, me escribió un wasap para preguntarme por el significado de mis tatuajes. "No le contestes", me dijeron mis compañeros, "no eres la primera que lo sufre". Otro jefe cuando me veía me decía: "¡Ay si tuviera 20 años menos!". Tampoco es normal que te bloqueen la puerta para provocar el contacto o que te hagan masajes sin pedirlo. Señores periodistas: vuestras compañeras no tenemos tan mal las cervicales, duele más la dignidad. Señores periodistas: las becarias no vienen para el placer de vuestros ojos ni las insinuaciones impunes de vuestros flirteos. Vienen a estudiar periodismo, aunque lo primero que aprendan sea que ser mujer y joven en una redacción es un deporte de riesgo. 

Estando en el gran diario progresista, recuerdo la llegada de una tanda de becarios, tres chicos y una chica. A ella la pusieron en la sección del Corazón y ellos pudieron escoger entre Política, Economía y Sociedad. Ella no tuvo opción. ¿Habéis sentido alguna vez vergüenza de levantaros hasta una impresora por si alguien os soltaba algún improperio? Yo sí, siendo becaria, y conozco a otras. También tuve un compañero, un hombre de renombre, que cuando hablaba con las chicas, nunca nos miraba a los ojos. Lo comentábamos entre nosotras, él le hablaba a nuestros pechos. 

Tener que demostrar el doble


Hoy, cuando veo a una becaria en peligro de "babas", no puedo evitar ponerme a su lado y verme como en un espejo, e indignarme sabiendo que es pura discriminación de género, que los chicos becarios nunca pasarán por esto, que tendrán reconocimiento profesional mucho antes y no serán juzgados por su físico. ¿Por qué tenemos que demostrar el doble que tenemos talento? ¿O que podemos hacer el trabajo bien hecho vistiendo como nos dé la gana? No tenéis derecho a menospreciarnos o hablar por encima de nuestras voces en las reuniones. 

Después de 13 años en la profesión, sé defenderme a la primera de cambio. Pero duele mirar atrás y ver cómo aquella reciente licenciada aprendió a hostias de machismo. Como mujer, he vivido situaciones que ningún hombre sufrirá nunca. Por eso paré el día de la huelga del 8-M. Y para muchas compañeras de profesión, ya no hay marcha atrás. #ProuPeriodismeSexista #StopPeriodismoSexista.

Coses que no viuràs si ets periodista home (El masclisme a les redaccions - 2)

Elena Parreño Gala
Quan acabes la carrera de periodisme, poc suposes que la teva condició de dona el dificultarà el camí en una professió ja de per sí precaritzada. Però ho aprens aviat. Després de més de 13 anys en la professió i d’haver passat per unes quantes redaccions, puc dir que el masclisme impera en forma d’abús de poder.

Vaig ser becària a una emissora de ràdio estatal on no cobrava res i el meu cap em compensava convidant-me a dinar sovint. Aquest home escollia les becàries en funció del seu físic, quelcom que vaig descobrir un dia quan a la redacció un company i ell reien de les fotos dels currículums i van acabar escollint la noia dels pits grans.
Aquest home em va fer fora del programa quan vaig començar a sortir amb un noi. Després li van donar un programa a una televisió local i em va oferir una secció remunerada. El primer dia li va dir a l’estilista que em vestís sexi, i quan li vaig demanar explicacions em va dir que els espectadors (homes òbviament) quan miren la tele volen veure carn. A l’endemà no vaig tornar.

En la meva insistència en trobar una feina remunerada i digna com a periodista, vaig entrar a una petita editorial de revistes. Allà el cap era un home i totes les treballadores eren dones. Les menyspreava i cridava constantment, i elles el van denunciar. Van guanyar el judici i jo vaig anar de testimoni a petició del seu advocat, volia que expliqués la meva experiència al jutge: jo vaig treballar allà només un mes, fins que a “l’amic invisible” del Nadal, ell em va regalar un llapis amb forma de penis. “Algú et veu estressada”, em va dir. A l’endemà no vaig tornar.

La dignitat costa cara


Em vaig quedar sense feina i vaig passar autèntics maldecaps econòmics. La dignitat costa cara. Després d’uns anys fent substitucions i feines temporals, vaig entrar a treballar a la redacció d’un gran diari català, un diari progressista. Allà els més de 100 treballadors tenien contractes dignes. Vaig començar a col·laborar i aviat vaig tenir feines fixes que m’obligaven a anar cada dia a la redacció. Llavors em van fer autònoma depenent, una situació única en aquella redacció. No em contractaven. I em vaig quedar embarassada. Com a autònoma, la prestació de baixa per maternitat era una vergonya, així que als 15 dies de parir vaig tornar a la feina diària a la redacció. Algunes vegades vaig portar-hi la meva filla per poder donar-li pit allà mentre treballava, i això envoltada de gent amb condiciones de treball dignes i amb drets. Va ser dur. El greuge comparatiu de la meva situació em feria l’autoestima i vaig trobar una feina millor.

Els comentaris sobre el meu físic o la meva forma de vestir han estat una constant en la meva carrera, sempre per part d’homes. Vaig tenir un cap que, al dos dies d’entrar a treballar, em va escriure un watsap per preguntar-me pel significat dels meus tatuatges. “No li responguis”, em van dir els meus companys, “no ets la primera que el pateix”. Un altre cap quan em veia em deia: “Ai, si tingués 20 anys menys!”. Tampoc és normal que et bloquegin la porta per provocar el contacte o que et facin massatges sense demanar-ho. Senyors periodistes: les vostres companyes no tenim tan malament les cervicals, fa més mal la dignitat. Senyors periodistes: les becàries no vénen pel plaer dels vostres ulls ni les insinuacions impunes dels vostres flirtejos. Vénen a estudiar periodisme, tot i que el primer que aprenguin sigui que ser dona i jove a una redacció és un esport de risc.

Estant al gran diari progressista, recordo l’arribada d’una tongada de becaris, tres nois i una noia. A ella la van posar a la secció del Cor i ells van poder escollir entre Política, Economia i Societat. Ella no va tenir opció. ¿Heu sentit algun cop vergonya d’aixecar-vos fins a una impressora per si algú us deia algun improperi? Jo sí, sent becària, i en conec d’altres. També vaig tenir un company, un home de renom, que quan parlava amb les noies, mai ens mirava als ulls. Ho comentàvem entre nosaltres, ell li parlava als nostres pits.

Haver de demostrar el doble


Avui, quan veig una becària en perill de “babes”, no puc evitar posar-me al seu costat i veure’m com en un mirall, i indignar-me sabent que és pura discriminació de gènere, que els nois becaris mai passaran per això, que tindran reconeixement professional molt abans i no seran jutjats pel seu físic. ¿Per què hem de demostrar el doble que tenim talent? ¿O que podem fer la feina ben feta vestint-nos com ens doni la gana? No teniu drets a menysprear-nos o a cridar per sobre de les nostres veus a les reunions.

Després de 13 anys a la professió, sé defensar-me a la primera de canvi. Però fa mal mirar enrere i veure com, aquella recent llicenciada va aprendre a hòsties de masclisme. Com a dona, he viscut situacions que cap home patirà mai. Per això vaig parar el dia de la vaga del 8-M. I per moltes companyes de professió, ja no hi ha marxa enrere. #ProuPeriodismeSexista

(Els mitjans de comunicació han exercit un paper fonamental en els darrers temps en conscienciar a la societat dels gravíssims problemes que han d'afrontar les dones a causa de l'hegemònica cultura masclista i patriarcal. El que no s'ha fet tan públic és que dins d'aquests mateixos mitjans de comunicació editorialment tan sensibles envers les reivindicacions feministes, a les redaccions i als gabinets de comunicació, moltes dones han patit durant dècades vergonyoses situacions d'abusos, humiliacions i assetjaments per part d'alguns companys o superiors. PAIOS convida a tothom a exposar, com han fet Maria Favà i Elena Parreño, les seves experiències personals o de companyes i amigues periodistes. Amb o sense noms. Extensa o breument. Amb total llibertat d'estil. Potser ha arribat l'hora de que surtin a la llum i que la vergonya no sigui per a les víctimes sinó que es traslladi als victimaris. Si hi ha un memorial democràtic, també pot haver-hi un memorial feminista. PAIOS ofereix el seu espai per col·laborar a bastir-lo. #Jo també)

11 mar. 2018

Jo també (El masclisme a les redaccions - 1)

(Els mitjans de comunicació han exercit un paper fonamental en els darrers temps en conscienciar a la societat dels gravíssims problemes que han d'afrontar les dones a causa de l'hegemònica cultura masclista i patriarcal. El que no s'ha fet tan públic és que dins d'aquests mateixos mitjans de comunicació editorialment tan sensibles envers les reivindicacions feministes, a les redaccions i als gabinets de comunicació, moltes dones han patit durant dècades vergonyoses situacions d'abusos, humiliacions i assetjaments per part d'alguns companys o superiors. PAIOS convida a tothom a exposar, com fa Maria Favà unes línies més avall, les seves experiències personals o de companyes i amigues periodistes. Amb o sense noms. Extensa o breument. Amb total llibertat d'estil. Potser ha arribat l'hora de que surtin a la llum i que la vergonya no sigui per a les víctimes sinó que es traslladi als victimaris. Si hi ha un memorial democràtic, també pot haver-hi un memorial feminista. PAIOS ofereix el seu espai per col·laborar a bastir-lo. #Jo també)


Maria Favà Compta 
La primera vegada que el Josep Maria Cadena em va enviar als  tallers del 'Diari de Barcelona' a fer un canvi, els linotipistes em vam rebre amb una sonora xiulada. No vaig entendre de que anava fins que m’ho va interpretar un company de la redacció. Quan li vaig dir al Cadena que no  m’enviés més al taller, ell tampoc ho va entendre. Jo al 'Diari de Barcelona' estava substituint durant uns mesos a la Margarita Rivière i a més d’ella en aquella redacció hi havia la Teresa Rubio, que ja era una dona feta i dreta, i com a col·laboradora, la María Luz Morales. Eren tres senyores/senyores i especialment la última i jo era una cria que portava una trena. 

Quan la xiulada, jo feia  set anys que treballava en altres rams. Vaig començar en una farmàcia de les que dispensaven els medicaments de l’Associació de la Premsa i allà vaig conèixer el Manuel del Arco, que anava a buscar els remeis pel mal que va acabar portant-lo a la tomba. La farmàcia estava, i encara està, a dalt de tot del carrer Enric Granados abans de creuar la Diagonal. Era de la família Muntades. Allà no vaig sentir discriminació per gènere; allà vaig entendre el que era la lluita de classes. Jo venia de la petita menestralia del Poblenou i a la farmàcia dels senyor Muntades em feien anar a repartir els encàrrecs amb bata i pujant exclusivament per les escales de servei. A més havia de suportar els comentaris sarcàstics dels dos cadells de la nissaga –el Titus i la Cuca-- que parlaven un castellà de pega.  La meva següent experiència laboral va ser molt millor. Els amos, els Vieta, tractaven be al seu personal. Amb paternalisme fins i tot. I el meu cap directe era un comunista, Antoni Lucchetti, dels que encara ara no s’ha canviat de jaqueta. Però això no vaig entendre la xiulada que em van oferir al Brusi.

En aquell diari vaig patir un assetjament per part d’un redactor en cap que alguns vespres em va acompanyar a casa. Un dia es va passar i jo vaig anar a parlar amb el Josep Pernau que em va donar suport. Si sortia tard, el Josep Faulí m’acompanyava a casa tot i que jo no les tenia totes perquè conduïa mirant als seus interlocutors en lloc de mirar endavant. Però li estaré sempre agraïda. I també al Cadena.

Per aquells anys s’explicaven moltes històries d’assetjament. Una de les més sonades va ser la mossegada que va rebre un redactor en cap del grup Mundo quan va intentat petonejar a la Maruja Torres. Però això ho hauria d’explicar ella.

A l’'Avui', malgrat que l’ambient era estil foc de camp, també hi van haver alguns marrans. Aquí un altre redactor en cap va perseguir a una compaginadora però aquesta el va tenir  sempre a ratlla. L’individu es va voler venjar de la noia i li va anar a explicar al director que aquella compaginadora no valia un rave i era gandula quan en realitat va ser una de les  millors que va passar pel diari. Per sort, un subdirector es va ensumar la història i va evitar l’acomiadament. Els redactors també ens varen assabentar i vam intentar avergonyir-lo muntant un happening en el que ell havia de ser la víctima. Però es va posar oportunament  malalt. Ho recordes Toni?

El fan del 'Titànic'


A l’'Avui' també hi va haver el cas d’un corrector que perseguia tot el que portava faldilles. Dit en sentit figurat. Pretenia convidar a les noies a veure 'Titànic' perquè el metratge d’aquesta peli dóna per molt. Però era inofensiu. Més endavant va arribar l’inefable Salvador Sostres que amb les seves peles i les seves convidades intentava encaterinar a les jovenetes i sobretot  a les becàries. Em vaig fer un fart d’advertir-les però una va picar.

La noia de la trena que va ser xiulada al 'Diari de Barcelona', tot i que després anava de dura, un tinent d’alcalde la va acorralar en un passadís de l’alcaldia de l’Ajuntament de Barcelona. Aquest era un polític d’esquerres que ho va intentar amb altres periodistes. Ara penso que hauria d’haver aixecat el genoll i donar-li un bon cop allà on fa més mal. Un macer va entrar oportunament i l’imbècil es va retirar. També ho va intentar un directiu del Barça.

Molts anys després de la xiulada del 'Diari de Barcelona', un dels xiuladors em va dir que ell estava entre aquells músics aficionats i em va demanar disculpes.

Els noms que no he citat expressament són fàcils d’endevinar. Us convido a allargar la llista. Per teràpia. I per justícia o, si voleu, per venjança, que és un plat que s’ha de servir fred.

5 mar. 2018

Los Mossos, El Confidencial, Marcos Lamelas, el Col·legi y Neus Bonet








2 mar. 2018

Las periodistas paramos

Mujeres periodistas de decenas de medios y agencias de comunicación, gabinetes de prensa, y, en general, trabajadoras de medios y empresas periodísticas apoyamos la huelga general feminista convocada para este 8 de marzo. De la misma manera, instamos a todas las compañeras a que se sumen a la movilización en la medida de sus posibilidades y circunstancias.

Todas sufrimos el mismo machismo que las mujeres del resto de sectores –precariedad, inseguridad laboral, brecha salarial, techo de cristal, acoso sexual o ninguneos– pero con las particularidades asociadas a nuestra profesión. Somos conscientes de la relevancia social de nuestro trabajo y, por eso, mostramos también nuestra preocupación por la visión parcial de la realidad que tantas veces ofrecen los medios y en la que falta la presencia y aportaciones de las mujeres. El feminismo también es necesario para mejorar el periodismo.

Por eso, en este 8 de marzo exigimos a los medios de comunicación y empresas periodísticas que tengan en cuenta nuestras reivindicaciones:

La brecha salarial es una realidad en nuestro sector. Exigimos a las empresas transparencia salarial y una revisión de categorías, complementos y criterios profesionales que permitan acabar con ella.

Techo de cristal. Las direcciones de los medios y empresas periodísticas están copadas por hombres. Reivindicamos nuestro derecho a ocupar puestos de poder y responsabilidad y a que se nos tenga en cuenta en las promociones profesionales para puestos intermedios.

Precariedad. Sufrimos niveles de temporalidad superiores a los de nuestros compañeros. De la misma manera denunciamos la inestabilidad laboral de las compañeras 'freelance' y de las falsas autónomas, una situación de precariedad que se ha hecho habitual en los últimos años.

Corresponsabilidad y cuidados. Denunciamos que las dinámicas de trabajo priorizan el presentismo y la libre disposición y son ajenas a las necesidades de cuidado que tienen todas las personas. Creemos que la corresponsabilidad y la flexibilidad no debe ser un asunto de buena voluntad sino una prioridad que las empresas deben asumir para que estas tareas se repartan por igual entre mujeres y hombres. Como en otros sectores, una ausencia de conciliación real perjudica más a las mujeres, que acaban modificando o recortando sus horarios para poder cuidar e incluso abandonando su empleo o cambiando de profesión.

Acoso sexual y laboral. Son muchas las periodistas que han sufrido por parte de compañeros y superiores, pero también de fuentes, situaciones de acoso sexual. Por otro lado, el ninguneo, la condescendencia, el paternalismo y los mansplaining están a la orden del día en las redacciones y fuera de ellas, en nuestra actividad diaria. Como profesionales de la comunicación sufrimos acoso online, además de comentarios violentos y machistas en nuestras piezas

Los espacios de opinión y las tertulias están masculinizados. Hay más que suficientes mujeres periodistas y expertas que pueden equilibrar esos espacios.

Mirada parcial y preocupación por los enfoques. Todas estas brechas que sufrimos las periodistas tienen consecuencias, también en los contenidos y en los enfoques de los medios de comunicación. La visión de la realidad que transmiten es muchas veces parcial y está sesgada porque no tiene en cuenta en la misma medida las experiencias, los relatos y las vivencias de las mujeres que, a menudo, son tratadas como personajes secundarios o con estereotipos. Un ejemplo es el tratamiento de la violencia machista, que en muchas ocasiones sigue culpabilizando a la víctima. Las primeras páginas, las aperturas de medios e informativos son decididas por hombres.

Instamos a la audiencia y a lectores y lectoras a ser cómplices de nuestras demandas. Las mujeres firmantes de este manifiesto lo hacen a título individual y no queremos que ningún partido político, sindicato o medio de comunicación se apropie de nuestras reivindicaciones.

Convocamos la lectura de este manifiesto el 8 de marzo a las 12:30 en la plaza de Callao de Madrid y animamos a que se convoquen otras lecturas en otras ciudades del país. Compañeras de Barcelona, por ejemplo, van a leerlo a la misma hora en los Jardines de Montserrat Roig. 

Si quieres sumarte, añade tu nombre y apellidos en este formulario y te incluiremos en la lista de adhesiones. Por favor, solo mujeres.

Dues reflexions

Joan Brunet i Mauri
Avui aquestes dues anotacions extretes del meu inseparable bloc de notes. 

1. Independència dels mitjans de comunicació de titularitat pública. Dissabte passat, alguns diaris –no tots--, algunes emissores de ràdio –no totes-- i algunes televisions –tampoc no pas totes-- es feien ressò del comunicat emès pel Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC) en el que es criticava la pugna oberta entre JxCat i ERC pel control de la presidència de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) que, com bé sabem, al seu torn controla TV-3, Catalunya Ràdio i els seus respectius canals amb continguts digitals. La disputa no és baladí, com ho prova el fet que aquesta hagi estat una de les qüestions que van fer alentir les negociacions encaminades a acabar amb l’absència de govern a Catalunya. 

Va ser a partir d’aquest comunicat i de les informacions que es filtraven als mitjans de comunicació, que retòricament em preguntés si no havíem quedat que el control dels mitjans de comunicació per part dels governs de torn era una mala pràctica política amb la que calia acabar. Bé. Tampoc no sé ben bé si és que havíem quedat amb això, tenint en compte la llarga ‘tradició’ que --també a Catalunya-- atresorem quant al control polític dels mitjans de comunicació de titularitat pública, a despit del què es diu i es proclama en la llei catalana de la Comunicació Audiovisual de 2005. En qualsevol cas, constato que mentre amb una raó infinita ens afartem de criticar al govern de l’Estat pel control que exerceix sobre els mitjans públics estatals de comunicació, som incapaços de posar-nos davant el mirall i adonar-nos de la qualitat del “ferm compromís de qualitat, independència i promoció de la cultura i la llengua catalanes” que es practica en els mitjans de comunicació públics de Catalunya i que es proclama des de la pàgina web de la CCMA. 

El comunicat del SCP acabava destacant que “en una democràcia madura no es pot permetre el repartiment partidista i governa-mental d'uns mitjans públics que es deuen a tota la societat i no al Govern de torn” en la línia argumental de la sentència de la Cort Suprema dels EUA, popularitzada per la cinta d’Steven Spielberg 'Els arxius del Pentàgon' que narra com l’any 1971 el 'The Washington Post' --malgrat les pressions governamentals rebudes i amenaces i en ús de la llibertat d’expressió-- decidia fer públic gran part del contingut de l’informe McNamara (1967) que tal i com havia avançat uns mesos abans el 'The New York Times', posava en evidència que l’administració del president Lyndon Baines Johnson (entre 1963 i 1969) havia estat mentint davant la ciutadania i davant el Congrés en una qüestió crucial pels EUA com ho era la guerra del Vietnam (1955-1975). 

2. Pensionistes que es mobilitzen. Just avui fa una setmana que milers i milers de pensionistes sortiren al carrer en defensa del sistema públic de pensions i en senyal de protesta per l’insuficient augment del 0,25% de les pensions enguany. A Sabadell, segons expliquen les cròniques, la convocatòria va aplegar a un parell de miler de persones a la plaça de Sant Roc. A Barcelona i a d’altres ciutats catalanes i espanyoles, els manifestants es comptaren per milers. Ningú no pot discutir la capacitat de mobilització mostrada pels pensionistes que per primera vegada i d’una manera tan massiva varen manifestar-se en defensa dels seus interessos. En tot cas, la sorpresa va raure en el fet que fossin tants i tants els manifestants mobilitzats, atès que la convocatòria havia passat pràcticament desapercebuda en les mateixes xarxes socials que tot ho semblen dominar. Qui sap si es tracta d’una prova més que les xarxes socials no reflecteixen (encara que a vegades ens ho vulguin fer creure) el moment precís pel qual transita la societat i l’estat d’opinió que nia en la ciutadania. 

joan.brunet.mauri@periodistes.org