El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

5 may. 2017

L'Avui, una matinada de Sant Jordi i la mort d’un arbre botella

Maria Teresa Coca
Vagi per endavant que sóc art i part de 'Diari Avui 1976-2009 entre el somni i l’agonia'. Part perquè la seva autora, Maria Favà, ha recollit en el llibre les meves opinions sobre l’etapa més agònica del diari, de la que us ben asseguro que no en podria trobar precedent comparable amb cap període dels meus 17 anys en aquell mitjà de comunicació. I art perquè, com molts altres companys de redacció de Favà, sóc una de les ‘hooligans’ que la vaig encoratjar a escriure el llibre quan començava a plantejar-se si calia fer-ho.

Deixeu-me dir que com que en un moment del pròleg Favà
El primer número del diari 'Avui'
assegura: “Tampoc em felicitaven per les coses ben fetes”. Jo trencaré aquest costum, com ho va fer en el seu dia Vicent Sanchis. Tots els meus elogis per la feina feta i publicada.

Si bé el pròleg ‘espanta’ amb advertències com “he escrit el que m’ha semblat” o “està basat en la memòria col·lectiva”, he de dir que a mesura que vas passant les pàgines els dos advertiments es compleixen però sense cap ensurt. Tot el contrari. Mentre un hi va descobrint la Maria en el seu més pur estil –recordant bates de ‘boatiné’, la Shirley Temple a la Casa Blanca, el ‘gipur’ de la muller del fiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, els ‘llistins’ o la semblança d’algun redactor amb Tadzio de ‘Morte a Venezia’ (per citar algunes de les ‘perles’ que he trobat en aquestes 360 pàgines)-, també es va copsant la feina de recerca, de rata de biblioteca… Sabeu de què? De periodisme.

La memòria dels qui van formar part de successius consells d’administració, de la direcció i de la redacció escrita i gràfica és allà, és el fil conductor del camí que va anar del somni a l’agonia. Però sempre corroborat pels esdeveniments que van succeir i dels que hi ha referències escrites i públiques –o resguardades per Montse Rius-. Això aporta un vessant interessant. El de conèixer amb bastant profunditat l’evolució de l’'Avui', una peça fonamental i imprescindible per a la historia de la premsa en català i per la de la ‘competència’ que va instrumentar una batalla amb totes les armes possibles, polítiques, moltes, y corporativistes, altres –dissortadament-. Però amb el llibre, en paral·lel, es pot seguir la vida política catalana i, més concretament la de CiU (crec que Unió en surt massa ben parada, potser perquè tenia altres interessos periodístics).

La història de l’'Avui' des de la seva línia editorial fins els diversos dissenys gràfics, passant per anècdotes vàries. Però ben segur que a la Maria li han quedat preguntes per resoldre i aspectes per abordar com el de l’èxit de l’edició digital. Segurament aclarir les fonts de finançament o el destí del fons documental que tenia el diari (una gran pèrdua, a parer meu). No obstant això, en el tema dels diners, n’apunta algun origen que si bé sempre se n’havia rumorejat, potser mai se n’havia parlat. Però (em pregunto) per què en parlen encara tan per sobre? En el fons, l’'Avui' no va ser l’únic que va rebre ‘ajudes’. La ‘arquitectura’ pressupostària de la Generalitat ha ‘beneficiat’ altres mitjans de comunicació i mai s’ha qüestionat exacerbadament com en el cas de l’'Avui' (i, si no, que li preguntin a Hermes). Potser no ens hauria de sobtar però és curiós que només parlen de les possibles fonts de finançament aquells que ja han posar més distància amb el diari, encara que no donen massa noms ni cognoms. Els manca valentia. 

Un element primordial és també el consens de molts dels consultats en què un dels problemes bàsics va ser no tenir una empresa en el sentit més estricte, amb una gestió que busqués el guany per sobre de tot. Independent, no sotmesa a pressions polítiques, tasca difícil si els diners no els generava el propi negoci. Hi ha manca d’estratègies de distribució, comercial-publicitària... d’anar perseguint la rendibilitat i, més important, aconseguir-la. Trobem el gerent més supeditat, el que passava desapercebut, el més aprofitat... i algun de professional. Les maniobres empresarials són, doncs, l’altre eix fonamental per entendre 'Diari Avui 1976-2009 entre el somni i l’agonia'. 

Manca d'autoestima


Tot plegat donava la sensació d’anar sempre amb una sabata i una espardenya –tot i que va haver-hi una etapa més reixida que altres- com admeten els successius directors que han volgut parlar. I cal adonar-se que els testimonis dels ‘picapedrers’ que recull la Maria ho saben explicar encertadament. D’ells s’extreu com la manca d’autoestima va anar arrelant, fins que en l’etapa Sanchis, va haver-hi raons més que suficients d’autovalorar-se. Les línies que descriu Favà ho deixen ben clar: allà ningú regalava res. (I deixeu-me que aquí faci un parèntesi personal, com fa la Maria en algun capítol del llibre, perquè sóc testimoni de les tardes de diumenge dels primers anys d’aquest segle quan trucava l’antic conseller d’Economia, Francesc Homs, per demanar que publiquéssim una foto d’alguna patum que havia fet a un poblet de Catalunya i, l’endemà, el que veies a 'La Vanguardia' no era la foto de la patum sinó les línies mestres dels pressupostos que el Govern preparava per aquell any). 

Aquesta era la realitat que es va viure durant molts anys a l’'Avui' i és també una part important per entendre la seva evolució. Potser totes aquestes reflexions que m’ha generat l’entretinguda i alhora interessant lectura de 'Diari Avui 1976-2009 entre el somni i l’agonia' pequen de tenir un punt “massa apassionat”, “massa subjectiu”, com explica Maria Favà en la contraportada del llibre. Massa emotiu –hi afegeixo jo-. “Doncs sí, i què?”. 

P.D.: I gràcies a l’artífex d’aquest blog per no posar límits a l’extensió dels textos. 



3 may. 2017

Els periodistes tornen a la Casa de la Premsa, 86 anys després de ser-ne expulsats

Gil Toll
La Casa de la Premsa va ser el centre d'atenció als periodistes que visitaven Barcelona per informar sobre l'Exposició Universal de 1929. A l'edifici hi tenien els serveis de comunicacions de l'època, una sala d'actes, cafeteria i fins i tot unes habitacions en les que van dormir alguns enviats especials d'altres ciutats.

Mentre va durar el certamen es van fer activitats relacionades amb el periodisme, com una exposició en la que els principals diaris de la ciutat de Barcelona mostraven les seves publicacions. Llavors es va adquirir el compromís de dedicar la Casa de la Premsa a la professió periodística quan acabés l'exposició.

Però quan van començar els treballs de desmuntatge el 1931, l'ajuntament va decidir dedicar la Casa de la Premsa a allotjar les oficines d'administració d'aquest procés. Això va generar la reacció de les organitzacions de periodistes del moment, que es va traduir en un comunicat conjunt datat a l'1 de març de 1931. Els periodistes protestaven enèrgicament contra l'ús que es va donar a l'edifici, més tenint en compte que n'hi havia molts d'altres que podien allotjar les oficines municipals. Firmaven el manifest els responsables de l'associació de la premsa diària, del centre de reporters, del sindicat professional de periodistes, de l'associació de periodistes i del sindicat de periodistes esportius.

Això passava a poques setmanes de les eleccions municipals del 12 d'abril que van desembocar en la proclamació de la República. Al nou ajuntament hi havia molts representants propers a la professió periodística, però la decisió de dedicar la Casa de la Premsa a oficines municipals no va canviar. Al cap d'uns anys s'hi va instal·lar el quarter de la Guàrdia Urbana i s'hi va quedar fins finals del segle XX. Des de llavors, ha estat buida i els veïns del Poble Sec han aconseguit el compromís municipal de fer-hi un equipament pel barri.

'Periodistes, ni al dictat ni mal pagats'


El proper, dissabte, 6 de maig, els periodistes de Barcelona celebraran un acte a la Casa de la Premsa en el que conmemoren el dia internacional del Treball i el de la Llibertat de Premsa. El lema és 'Periodistes, ni al dictat ni mal pagats'. Hi haurà representants del Sindicat de Periodistes, del Col·legi de Periodistes, del grup Ramón Barnils, de l'Associació de Dones Periodistes i de SomatentsTambé s'ha convidat altres organitzacions i personalitats de la professió.

Es vol fer una visita a la Casa de la Premsa per conèixer l'estat actual de l'edifici que l'ajuntament s'ha compromès a rehabilitar. Aquesta activitat es farà entre les 10 i les 11 del matí. Llavors començarà una sessió de debat a la sala que hi ha habilitada per reunions al mateix edifici i que ha estat cedida per l'ajuntament a les entitats que formen la comissió per la recuperació de la Casa de la Premsa.

De fet, les organitzacions de periodistes s'han incorporat a aquesta comissió des de l'any passat amb la idea de treballar conjuntament amb els veïns. De moment s'han adherit formalment el Sindicat de Periodistes i la Fundació Periodisme Plural, però n'hi ha d'altres que ho faran properament, també del món universitari. Es tracta de fer que la com
unicació sigui un eix temàtic de les activitats que s'organitzaran a la casa de la Premsa quan estigui en funcionament pel barri del Poble Sec.

Així hi haurà un espai de memòria de la premsa de Barcelona, es faran activitats per nens i adults que eduquin en el consum de comunicació digital, tallers amb joves que vulguin fer comunicació local, xerrades sobre el tractament del gènere als mitjans de comunicació i també sessions dedicades a la memòria dels més grans amb l'ajuda de la premsa històrica de la ciutat.

Els periodistes tornen a la Casa de la Premsa i ho fan amb la voluntat de construir una aliança amb la ciutadania per caminar conjuntament cap a una societat més crítica, que valori el millor periodisme, aquell que no és una simple mercaderia sino que és un dels fonaments de les democràcies més avançades.

Gil Toll és coordinador de les organitzacions periodístiques a la comissió per la recuperació de la Casa de la Premsa. giltoll@gmail.com

3 de maig, llibertat de premsa, Turquia, la 'llei mordassa' i la 'llei procés’

Siscu Baiges
Des del 1993, el 3 de maig es recorda la situació de la llibertat de premsa al món. Així ho va aprovar l’ONU a proposta dels països que formen la UNESCO i amb la voluntat de “fomentar la llibertat de premsa al món en reconèixer que una premsa lliure, pluralista i independent és un component essencial de tota societat democràtica”.

De fet, però, allò que es recorda al món aquest dia no és la ‘llibertat
Cristian Segura, durant una entrevista a El Nou TV.
de premsa’ sinó la ‘llibertat d’expressió’. Diversos col·lectius de defensa d’aquesta llibertat d’informar i de dir, publicar i donar a conèixer allò que es pensa. Són especialment esperats i difosos els informes de Reporters sense Fronteres (RSF), el Comitè de Protecció de Periodistes (CPJ) o Amnistia Internacional (AI).

És evident que la paraula ‘premsa’ es queda curta per englobar les modalitats diferents amb què ens comuniquem i expressem al segle XXI. 

El baròmetre de RSF marcava aquest dimecres 3 de maig que vuit periodistes, dos internautes i un col·laborador han estat assassinats al món en els primeres mesos del 2017 i que 193 periodistes, 166 internautes i 10 col·laboradors estan a la presó en aquests moments per intentar exercir el dret a expressar-se lliurement. 

El CPJ recorda, en el seu informe, que 2016 va ser l’any en què hi havia més periodistes a la presó (259) en els que portem de segle.

Amnistia Internacional ha centrat la seva campanya d’aquest 3 de maig en reclamar la llibertat pels nombrosos periodistes repressaliats a Turquia, sobretot després del cop d’Estat fallit de 2015. N’hi ha 81 empresonats.

Turquia lidera la classificació de països amb més informadors entre reixes, per davant de la Xina, Egipte, Eritrea, Etiòpia, Iran, Síria, Aràbia Saudí, Vietnam, Bahrein, Veneçuela, Rússia i Uzbekistan

Si Catalunya comptabilitzés com un país diferenciat ¿quin lloc ocuparia en aquest rànquing? Estaria entre els primers, per descomptat. Sobretot si la 'llei mordassa' inventada i aplicada pel govern del Partit Popular no tingués vigència en terres catalanes. A Can Brians, la Model, Quatre Camins o Wad-Ras no hi ha cap periodista privat de llibertat.

Però ben segur que quedaríem lluny dels tres primers classificats pel que fa al respecte de les llibertats de premsa i expressió: Noruega, Suècia i Finlàndia. L’espectacle lamentable dels mitjans de comunicació dependents de la Generalitat o les diputacions, privatitzats a favor de la ideologia ‘processista’ o els atacs fets des de determinats mitjans de comunicació independentistes i sense rèplica des dels òrgans que se suposa que han de defensar els periodistes contra Cristian Segura dels darrers dies, mostren que els catalans tenim, malauradament, més a aprendre que ensenyar aquest 3 de maig.

24 abr. 2017

La cantarella que no s’acaba

Francesc Ràfols
Hi ha campanyes que, t’hi posis com t’hi posis, de manera reiterada, te les trobes davant del nas. La de la vacunació de la grip, l’inici del curs escolar, el dia del pare o de la mare i, el gran clàssic, el primer nadó de l’any… Però aquestes ja saps quan t’arribaran perquè estan directament vinculades amb el calendari. En canvi, n’hi ha d’altres que no tenen data específica, i també van apareixent sistemàticament. Fa poc en vam tenir una, la de
Juan Luis Cebrián, presidente del grupo Prisa.
l’allargament de la vida de les centrals nuclears, però també ho veiem, per exemple, amb les pensions o les subvencions als sindicats, com si les organitzacions patronals no en rebessin.

Jo em vull referir a una d’aquestes de caràcter atemporal, la que es refereix a l’autoregulació dels mitjans de comunicació. Com que cada vegada són més les veus que reclamen una regulació del dret a la informació, els que s’hi neguen, per no perdre els seus privilegis, surten amb la cançoneta que no és necessària perquè són els mitjans els que, en tot cas, s’han d’autoregular. Acostumen a ser veus dels representants dels mitjans de comunicació o dels seus professionals més afins.

Autoregulació dels mitjans de comunicació? Això només és una broma de mal gust. Fa uns anys les televisions privades espanyoles es van dotar d’unes normes d’autoregulació sobre les seves emissions en horari infantil. La realitat és que han vulnerat cada dia tots i cadascun dels articles del seu codi. L’autoregulació dels mitjans és com pensar que el Codi de Circulació és innecessari perquè els conductors ja s’autoregularan. S’imaginen el que passaria a les carreteres si les normes de trànsit no diguessin què passa a qui les incompleix?

Així, de tant en tant, algú recupera un vell eslògan confiant que de tant repetir-lo, s’acabarà adoptant com a llei universal: «la millor llei de premsa és la que no existeix». El seu inventor és un dels personatges més nefastos de la història del periodisme espanyol, Juan Luis Cebrián. Fa anys que molts combatem aquest axioma i, de mica en mica, anem guanyant posicions. «La millor llei de premsa és la que serveix la ciutadania». Un dels darrers en escriure-ho és el periodista Dardo Gómez, a la web Contexto y Acción, qui afirmava en el seu article que «sembla que oblidem que, en democràcia, les normes només les poden fixar les lleis, i els informadors, per molt bona voluntat que se’ls suposi, no tenen capacitat –ni legal ni ètica– per garantir la utilització d’un bé que no els pertany més que a la resta de la ciutadania.»

Llavors, per què els periodistes s’haurien d’autoregular sobre un dret que no els pertany? Que ho fan els metges? Els mestres? Els arquitectes? Per què en el cas dels informadors és diferent?

24 mar. 2017

'Avui' (1976-2009), entre el somni i l'agonia

A. F. C.
Maria Favà ha escrit i publicat un llibre sobre el diari 'Avui'. Aviat es posarà a la venda, coincidint gairebé amb la diada de Sant Jordi i amb el 41è aniversari de l’aparició d’aquest periòdic, el primer en llengua catalana que va veure la llum des de la guerra civil.


El llibre conté 384 pàgines i costa 19,50 euros.
La clara intenció d’aquest post és fer-ne publicitat. Encara no l’he pogut llegir, però com que vaig tenir la sort de conèixer l’autora precisament treballant tots dos en “l’objecte” de la investigació periodística, estic segur que n’hi haurà per sucar-hi pa. La gran virtut que caracteritza a la Maria és la sinceritat. De vegades ho es tant de franca que pot ferir, encara que mai ho faci amb mala intenció. Estic convençut que 'Entre el somni i l'agonia' no decebrà i potser algú sentirà alguna fiblada; efectes secundaris de tanta honradesa de vegades inconscient de la Maria.   

Em limitaré a transcriure la nota de premsa que ha fet córrer l’editorial i a convidar a llegir-lo a tots els que vulguin saber com es fa –i es desfà-- un diari que va néixer, com la immensa majoria de projectes de tota mena, amb l’empenta d’un grapat de persones il·lusionades (i il·luses?), que a més estaven convençudes que mitjançant aquells papers ajudarien a fer un país millor, més culte i més lliure. Si ho van aconseguir és quelcom que haurà de jutjar cadascú.

La nota divulgada per l'editorial Meteora recull el següent: 

Maria Favà Compta: «Aquesta història del diari 'Avui' està escrita en primera persona del plural, amb el testimoni de qui escriu i de moltes altres persones que van treballar-hi, que el van dirigir o que hi van posar diners. També hi ha hores d’hemeroteca a Ca l’Ardiaca i la reinterpretació d’alguns dels papers vells que ha sabut guardar Montserrat Rius. Però el gruix és testimoni oral. I com que està basat en la memòria i en les vivències de les persones, potser trobareu que és subjectiu. Massa apassionat. Doncs sí, i què? Els periodistes fa segles que reflexionem sobre l’objectivitat i la subjectivitat i els seus límits, i encara no n’hem tret l’aigua clara. El cert és que he amagat el pudor sota la tartera del Pedraforca i he escrit el que m’ha semblat. Sense gaires autocensures. Ja n’he patit prou al llarg de la meva vida professional. [...] La història de l’'Avui' és una mica com una paràbola bíblica. Hi surten totes les coses que no s’han de fer i s’apunten les que ens ajudarien a ser millors». 

Vicenç Villatoro: «El problema de la premsa en català són les empreses. La vida lànguida de l’'Avui' no és responsabilitat de la gent que hi ha treballat. Hi ha també l’exemple del 'Correu'. Quan aquest va tancar, la mateixa gent va formar l’equip d’informatius de TV-3. Crec que hem tingut un dèficit d’empreses, d’empreses que entenguessin el negoci. El  drama de l’'Avui' també ha estat aquest.» 

Vicent Sanchis: "Jo em trobo una redacció amb moltíssimes possibilitats, però també amb molts tics i molt vicis. S’havia fet un bon diari en l’època del Villatoro i del [Albert] Viladot, però la política empresarial era nefasta. Molts problemes derivats de no tenir una empresa. I una tendència a pensar que érem el diari oficial i que féssim el que féssim ho acabaven censurant." 

Toni Cruanyes, el 6 de juliol de 2009: "L’'Avui' és un somni compartit per una generació de catalans que van fer realitat un diari amb vocació nacional, que aspirava a explicar el món amb els màxims nivells de qualitat. Trenta-tres anys després, aquest somni continua vigent. He pogut comprovar que la il·lusió del primer dia es manté intacta. Jo marxo amb la sensació d’haver-hi contribuït tant com he pogut". 

Maria Favà Compta (Barcelona, 1949), periodista i mare de dos fills, va néixer al Poblenou, on encara viu i milita. Als 14 anys compaginava una feina en una ferreteria amb el batxillerat nocturn i, després, amb els estudis de periodisme. Va començar a escriure per a 'Garbo', 'Tele/eXpres' i 'Diario de Barcelona'. El 1976 va ser una de les redactores fundadores del diari 'Avui', on es va jubilar, anticipadament i contra la seva voluntat, el 2010. A l’'Avui' sobretot va escriure sobre Barcelona (moviments veïnals, política municipal, patrimoni immobiliari...). Va ser corresponsal de la cadena SER al Marroc (1990-1993), va col·laborar amb l’emissora Catalunya Cultura i va fer un espai de consum dins el programa 'Bon dia' de TV-3 (1996-1999). Ha escrit dos llibrets sobre Barcelona i ha participat en llibres col·lectius sobre la ciutat. Ha estat a la junta del Col·legi de Periodistes i durant uns mesos, molt durs, va ser-ne degana accidental.

15 mar. 2017

TV-3 i el fantasma de la vella Convergència

Josep Carles Rius
TV-3 va realitzar una cobertura exemplar de les primeres jornades del 'cas Palau'. Les confessions de Fèlix Millet, Gemma Montull i el seu pare, Jordi Montull, van ocupar l'espai que la seva transcendència mereixia en els telenotícies. TV-3 va aplicar els criteris del periodisme a l'hora de valorar i tractar un judici que va trigar quasi vuit anys a arribar i que marcarà un abans i un després en la societat i en la política catalana.

Però el periodisme de TV-3 ha tingut conseqüències. Pocs dies
després, el director de la cadena, Jaume Peral, dimitia per “raons personals” i entrava en lloc seu Vicent Sanchis. En el repartiment de quotes de Junts pel Sí el càrrec de director de TV-3 va correspondre al seu moment a Convergència i el de director d'informatius, a ERC. I la vella guàrdia de CDC ha buscat entre els seus a un nou director que eviti 'accidents' com la cobertura del 'cas Palau'. O com aquella selecció de ciutadans que va preguntar al president i que no va agradar gens al sector més dur del partit

La paradoxa és que mentre la corrupció de Convergència desfila pels tribunals, els seus protagonistes encara tenen el poder suficient per castigar els que informen sobre els seus abusos. La paradoxa és que un president que va ser periodista toleri que el seu partit apliqui actituds sectàries a TV-3, tal com denuncien els treballadors. La paradoxa és que una coalició que promet un país independent i lliure, coarti la independència i la llibertat dels periodistes dels mitjans públics. Però l'ús patrimonial de la televisió i la ràdio que haurien d'estar al servei de tots ve de lluny. Quan CiU va recuperar el poder, l'any 2010, després dels governs tripartits d'esquerra, va començar una nova època a TV-3. El primer avís va ser el canvi en la llei audiovisual que li va permetre al Govern d'Artur Mas recuperar tot el poder a TV-3. I quina va ser la primera decisió? Destituir Mònica Terribas, que s'havia significat per la seva defensa de la independència periodística. La segona decisió del Govern, conjuntament amb el PP, va ser desactivar el Consell Audiovisual de Catalunya (CAC) en convertir-lo en un mer refugi d'antics càrrecs polítics. El tercer avís, i definitiu, va ser la pèrdua de pluralitat entre les veus que s'escoltaven a TV-3.

La vella guàrdia de Convergència, amb Jordi Pujol al capdavant, sempre ha estat obsessionada pel control dels periodistes, dels mitjans, públics i privats, i de les organitzacions professionals. Va ser un dels signes d'identitat del pujolisme, i sense el qual no s'expliquen els silencis davant de la corrupció. Va haver-hi periodistes crítics, que van ser contra corrent, i van pagar un preu. Va haver-hi periodistes, potser la immensa majoria, que "no es van ficar en política". I hi va haver una minoria que van ser protagonistes d'aquell règim de silencis, mitges veritats, complicitats i manipulacions. Una minoria que va formar part del poder. Dins i fora dels mitjans. La simbiosi era tal que Lluís Prenafeta, que va ser l'home més poderós de Catalunya després de Jordi Pujol, va crear una fundació que acollia a periodistes que, alhora, actuaven de propagandistes de la causa pujolista.

I l’última i gran paradoxa és que el mateix dia en què Lluís Prenafeta s'asseia a la banqueta dels acusats pel 'cas Pretòria', un dels periodistes més significats de la Fundació Catalunya Oberta ocupava la direcció de TV-3. El fantasma de l'antiga Convergència vaga pels jutjats arrossegant les cadenes de la corrupció, però transita també pels despatxos de TV-3. La vella guàrdia està acusada d'aplicar la mossegada del 3% perquè creia que el país era de la seva propietat. I, de la mateixa manera, nomena ara a un dels seus com a director de TV-3 perquè considera que la cadena li pertany. La nova generació que intenta construir el Partit Demòcrata Europeu Català (PDeCAT) i Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) haurien de saber que necessiten bandejar aquest concepte patrimonial de Catalunya i de TV-3 si volen que el país i els seus mitjans públics siguin de tots. I no dels de sempre.

Sobre TV-3: "Democracy dies in darkness"

Gabriel Jaraba
Des que em vaig jubilar de TV-3, al 2011, després de quasi 20 anys
Vicent Sanchis, nou director de TV-3.
de treballar-hi, m'he abstingut de comentar coses relacionades. Només m'he pronunciat en el cas de mesures antiobreres per raons evidents en les que no podia ser malinterpretat i no es podien aprofitar per obrar en demèrit de la televisió pública nacional. Lo d'avui, però, supera qualsevol cosa imaginable als anys 80 i 90, i només en queda recordar el lema de 'The Washington Post': "Democracy dies in darkness", o dit d'una altra manera, quan es fan lleis que s'amaguen als ciutadans el que correspòn és triar comissaris coherents amb aquest esperit. 
Ara sí, 'alea jacta est'.

6 mar. 2017

Ràdio pública i Ràdio Sabadell

Joan Brunet Mauri
Una qüestió de constant actualitat –i no per això acarada de manera convenient–, és la creixent polarització dels mitjans de comunicació convencionals a l’entorn d’interessos més o menys poderosos que acaben per afectar a la qualitat, a la veracitat i a la pluralitat de les veus i dels missatges que es poden llegir, sentir i veure, més quant els mitjans de comunicació de titularitat pública es troben també massa sotmesos als interessos dels governs de torn. 

Davant aquesta realitat, la pregunta que ens hauríem de fer és com garantir que els mitjans de comunicació de titularitat pública puguin dissenyar i desenvolupar els seus projectes amb un únic punt de mira: servir a la ciutadania. No cal dir que es tracta d’una
Integrants de la plataforma Ràdio Sabadell diu prou, amb periodistes.
pregunta retòrica, més en uns moments en els que les bones pràctiques editorials no sobren i en els que els mitjans de comunicació (també els privats) estan sobrepassats per la marea abassegadora d’unes xarxes socials que acaben per sostreure’ns el debat que ens cal entorn les idees i els projectes; debat que requereix quelcom més que 140 impulsius caràcters. 

Si de veritat ens creiem que la independència i el pluralisme dels mitjans de comunicació són els millors garants del progrés de la societat en tots els ordres i sentits, hem de convenir que haurien de ser els governs mateixos els primers interessats en què els mitjans de comunicació en general, i els de titularitat pública en particular, poguessin desenvolupar la seva tasca amb plena llibertat. Però vist com està el panorama, està clar que això no és així i que, per contra, hi ha fets que més aviat ens diuen que no avancem en la direcció desitjada.

Va ser l’any 2004 quan des del Laboratori de Periodisme i Comunicació per a la Ciutadania Plural (LPCCP) del Departament de Periodisme i de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) es feia públic un document sota el títol de 'Decàleg de Bones Pràctiques de la Comunicació Local Pública' coincidint, segons es feia notar en la presentació de l’opuscle que el contenia, amb “uns moments en què l’actual model dels mitjans de comunicació públics, en l’àmbit nacional o estatal, està molt qüestionat i en el que hi ha força coincidències entre els professionals en el sentit que cal reformular-lo”.

Elements cohesionadors 


Per això, es continuava assenyalant en el preàmbul del document, el decàleg estava elaborat amb l’ànim d’aportar “elements útils de reflexió per a ser tinguts en compte” i d’aquesta manera contribuir a treballar en pro d’una comunicació pública com més propera a la ciutadania millor. En síntesi, el què el decàleg deia i encara diu, és que els mitjans de comunicació locals han d’actuar com a elements cohesionadors del municipi; han d’informar d’una manera veraç, plural i transparent; han de ser un referent informatiu per a la ciutadania; han de fomentar el debat públic per a la participació; han de promoure les activitats de la societat civil i l’associacionisme; no han de caure en el partidisme i en la manca de professionalitat; han de despertar l’interès de la ciutadania; han d’estar dotats dels recursos humans i tècnics necessaris; han de funcionar a través d’òrgans de gestió participatius; i han de ser gestionats d’acord amb les possibilitats econòmiques de cada municipi.

Sobre tot plegat pensava aquests dies arran la crisi oberta a Ràdio Sabadell amb la constitució de la plataforma “Ràdio Sabadell diu prou, per una ràdio pública, lliure, plural i rigorosa”. ¿No serà, em preguntava, que des que existeix Ràdio Sabadell com a emissora pública, no s’ha deixat que des de les respectives direccions del mitjà es pogués portar a terme un projecte de ràdio que un cop ser sotmès a la consideració i aprovació del consell d’administració, pugui desenvolupar-se seguint criteris estrictament professionals, sense més ingerències polítiques i/o organitzatives que les lògiques que es puguin derivar del lògic rendiment de comptes davant el mateix consell d’administració del que la direcció de l’emissora n’hauria de dependre de manera exclusiva?

4 mar. 2017

La democratització dels mitjans

Francesc Ràfols
«Cal repensar la informació com a bé públic i l’ha de finançar l’Estat. És necessària la reapropiació dels mitjans per part dels qui fan la informació i dels que la consumeixen. Que els mitjans siguin més participatius és indispensable per a la democràcia». Això ho va dir dilluns passat l’economista francesa Julia Cagé a la conferència que va fer al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) amb el títol 'Democratitzar els mitjans, salvar Europa del Populisme'. Cagé és professora de l’Institut d’Estudis Polítics de Paris. És autora d’un llibre que en la seva traducció al castellà es diu 'Salvar los medios de comunicación' (Anagrama, 2016) però que en el seu original francès es titulava 'Sauver les médias. Capitalisme, financement participative et démocratie'. No deixa de ser significatiu com s’ha encongit a Espanya. Vaig saber d’aquest llibre pel comentari que en Joan Vila en va fer a Media.cat. i entre la conferència i la lectura del llibre es desprenen uns plantejaments força innovadors per part de Cagé.
L'economista francesa Julia Cagé.

L’economista francesa advoca per «uns mitjans de comunicació gestionats per entitats sense ànim de lucre», preferentment sota la fórmula de fundacions. En la seva intervenció va afirmar que en matèria informativa «estem tornant enrere, cap al període entre finals del segle XIX i principis del XX en què no sabíem com defensar la independència dels periodistes». 

També va al·ludir a la situació que es dóna actualment i que és reflectida perfectament a les enquestes d’opinió sobre l‘enorme desconfiança ciutadana envers els mitjans de comunicació i que això «posa en perill la democràcia». Entre altres coses els va acusar de tenir una gran responsabilitat en l’auge dels populismes a diversos països, entre els quals va citar els Estats Units.

En una conferència d’una hora i escaig, el discurs és irremeiablement més esquemàtic, sense temps per matisar gaire. Per això, quan es refereix al fet que la informació és un bé públic que l’ha de finançar l’Estat, això no vol dir que també l’hagi de produir. En el seu llibre apunta que «tot i que la informació és un bé públic, és un bé públic que no pot ser produït directament per l’Estat, com passa amb altres molts béns culturals. 

Per això, cal repensar el model econòmic dels mitjans de comunicació en la cruïlla del mercat i de l’Estat, del sector públic i el sector privat. Les solucions com també els problemes són els de l’economia del coneixement en el segle XXI. Diversos sectors productors de coneixements i de cultura han desenvolupat des de fa temps models que permeten superar la llei del mercat i del benefici i a la vegada escapar del control de l’Estat. Els mitjans de comunicació s’hi poden inspirar per ampliar el ventall de possibilitats i sortir de la crisi».

En definitiva, els plantejaments de Julia Cagé insisteixen en la qüestió que la informació no pertany ni als periodistes ni als mitjans de comunicació, sinó a la ciutadania. I com que és un bé públic, cal gestionar-lo d’acord amb l’interès públic al qual s’han de supeditar mitjans i periodistes. Ja ens hem referit en aquest blog en alguna ocasió a la bajanada que va deixar anar Juan Luis Cebrián als inicis de la transició quan va dir que «la millor llei de premsa és la que no existeix». D’aquesta manera, sense cap tipus de regulació, guanya, com a la selva, el més fort, que són els mitjans, els quals, majoritàriament, han supeditat la informació als seus interessos empresarials, econòmics i polítics. 

El periodista Dardo Gómez, expresident del Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC) i exsecretari general de la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP), rebatia aquest vell axioma que de manera cíclica reprodueixen periodistes afins a les estructures de poder dels mitjans de comunicació espanyols en un article publicat a la web CTXT Contexto y acción, en el qual afirma que «la millor llei de premsa és la que protegeix la ciutadania». En aquest escrit aporta tota mena de doctrina jurídica emesa per diversos tribunals internacionals, com aquesta del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), en relació a una demanda contra Itàlia, en la qual assenyalava que «a més d’un deure negatiu de no interferència, l’Estat té una obligació positiva de comptar amb un marc administratiu i legislatiu adequat per garantir el pluralisme i la diversitat».

Dardo Gómez també recorda el que estableix el Codi Europeu de Deontologia del Periodisme, aprovat per unanimitat pel Consell d’Europa el 1993, que en el seu article 11 estableix que «les empreses periodístiques s’han de considerar com a empreses especials socioeconòmiques, els objectius empresarials de les quals han de quedar limitats per les condicions que han de fer possible la prestació d’un dret fonamental.» Si es repassa amb atenció aquest text del Consell d’Europa es veurà que amb els temps que corren pot considerar-se gairebé com a revolucionari. Així, per exemple, en l’article 7 diu que «els mitjans de comunicació efectuen una labor de “mediació” i prestació del servei de la informació i els drets que posseeixen en relació amb la llibertat d’informació, estan en funció dels destinataris, que són els ciutadans». Una afirmació que s’emmarca en la línia de pensament va expressar Cagé en la seva conferència i que va escriure en el seu llibre.


27 feb. 2017

#OnSonLesDones: 6 mesos de recompte, i encara queda molt per fer

Pepa Badell
Sala plena, com a les grans ocasions, al Col·legi de Periodistes a Barcelona. Es tracta de la presentació de l’informe de sis mesos de recompte del grup #OnSonLesDones. Molta expectació entre el públic, majoritàriament dones. I és una llàstima aquesta poca presència d’homes a la sala, perquè la invisibilitat de les dones en els espais d’opinió no és un tema menor.
D’esquerra a dreta, Gina Driéguez (#OnSonLesDones), 
Esther Vera (Ara), Natza Farré (escriptora), Mònica Terribas 
(Catalunya Ràdio), Karma Peiró(Nació Digital) i Lídia Heredia 
(TV3). (foto: @Juanfran Martínez)


Durant sis mesos, un grup molt divers de dones –pel que fa a la procedència, edats, interessos, treball...–, amb cap altre mitjà que la voluntat i les oportunitats que proporciona internet, ha decidit recomptar diàriament la presència de dones als principals espais d’opinió dels mitjans de comunicació d’aquest país. El resultat és demolidor: la infrarepresentació de dones és flagrant a bona part dels diaris, ràdios i televisions i retrata d’una manera fefaent una situació de discriminació.

Constatar que la representació i opinió de les dones és sempre minoritària, tot i ser aproximadament el 51% de la població, fa molt difícil canviar la realitat en àmbits com els mitjans de comunicació, universitats, judicatura, empreses, administracions...

Podeu consultar l’informe #6mesosOSLD complet del segon semestre de 2016, però val la pena destacar algunes xifres com, per exemple, les de la premsa impresa: Menys d’1 de cada 5 articles d’opinió (el 18%) estan firmats per dones; és a dir, que dels 15.160 articles analitzats, només hi ha 2.355 escrits per dones. No oblidem que a Catalunya hi ha una llei d’igualtat des de juliol de 2015, i per això cal recordar a les administracions (Generalitat, Ajuntament de Barcelona i altres administracions) que mitjans com 'La Vanguardia', 'El Periódico de Catalunya', 'Ara' i 'El Punt Avui' incompleixen aquesta llei de manera flagrant i haurien de reflexionar sobre les subvencions que reben en concepte de publicitat institucional i altres ajuts.

La premsa digital també és un clar exemple de discriminació entre els mitjans analitzats (Vilaweb, Nació Digital, El Nacional i Catalunya Plural), amb una mitjana semestral agregada d’un 21%. Val a dir que aquest balanç és irregular per la dramàtica situació d’El Nacional, amb només un 9% de dones als seus espais d’opinió. Per contra, Catalunya Plural obté un 41% (només recompte de dos mesos), percentatge que es considera paritari.

En el cas de la ràdio, on s’han analitzat les principals tertúlies de RAC-1 i Catalunya Ràdio, es constata una gran diferència entre les emissores privada i pública. Val a dir que el balanç és altament positiu per la pública Catalunya Ràdio amb un 37% de presencia de dones a les tertúlies dels programes ‘El matí de Catalunya Ràdio’, ‘Catalunya Migdia’ i ‘Catalunya Vespre’. RAC-1 ha millorat en els darrers recomptes, però encara està lluny d’assolir la paritat amb només un 25% de dones a les tertúlies dels programes ‘El món a RAC-1’ i ‘Via lliure’.

Finalment, les televisions mostren d’una manera encara més acusada la diferència entre mitjans públics i privats. A les dades agregades de les tertúlies de TV-3 (‘El Matí’, ‘Divendres’ i ‘Més324’) veiem un 40% de dones opinadores, és a dir, que la televisió pública assoleix la paritat. En canvi, a les privades, aquesta xifra baixa fins el 23%, una claríssima infrarepresentació als programes de les televisions privades ‘8 al dia’ i ‘L’Illa de Robinson’.
#Onsonlesdones explica la diferència: en verd fosc, homes opinadors;
en verd clar, dones opinadores. Al mig, una ratlla blanca marca la línia
del 50%. (foto: @Juanfran Martínez)

Amb tot això què vol dir el col·lectiu #OnSon
LesDones? Que cal reflexionar i canviar moltes inèrcies i rutines, perquè de dones n’hi ha, però malauradament solen estar invisibilitzades. I no val a dir que això canviarà progressivament, perquè les dones ja no volem seguir esperant més. Volem resultats.

I en aquesta problemàtica --la poca presència de les dones en espais d’opinió-- es va entrar de ple a la segona part de l’acte. Moderat per Natza Farré, el debat va reunir les directores Esther Vera ('Ara'), Mònica Terribas ('El Matí' de Catalunya Ràdio), Karma Peiró (Nació Digital) i Lídia Heredia ('Els Matins' de TV-3), més en Xavier Graset ('Més324') que va enviar un missatge gravat davant la impossibilitat d’assistir-hi, i Gina Driéguez en representació del col·lectiu #OnSonLesDones.

Les directores van assegurar que se sentien interpel·lades per l’acció del col·lectiu, però els arguments per intentar explicar aquesta infrarepresentació de dones tendien a ser més aviat justificacions que no pas propostes de millora i/o esmena d’una situació injusta.


Treure homes


Justificació és dir que s’ha rebut en herència una plantilla de col·laboradors i que canviar-ho és molt lent. És veritat, perquè donada la situació actual, posar una dona en un espai d’opinió significa treure un home. I qui ho fa?

També és justificació dir que la pressió institucional i pública per configurar les taules d’opinió no només ha de tenir en compte homes i dones, sinó també la diversitat política, territorial i lingüística. Totalment d’acord, però segur que hi ha dones opinadores de diferents tendències polítiques arreu del territori i amb usos lingüístics diversos. Posats a fer, reconeixem que la diversitat enriqueix enormement el debat.

Una altra manera de justificar aquesta absència notòria és dir que la compensen amb entrevistes, articles de fons, grans reportatges... Ai! És cert que això dona una certa visibilitat a les dones i al que fan, a la seva expertesa, però no fa de contrapès a la presència majoritària d’homes que opinen.

I, finalment, també em va semblar un argument una mica justificatiu dir que les agendes estaven massa masculinitzades i les inèrcies massa consolidades, que calia trencar-les. És veritat, i per això cal fer gestos més radicals: com que la majoria d’alts càrrecs son homes, les agendes d’experts pateixen també aquest biaix. Cal canviar-ho.

Vida social

I també va sorgir un tema extremadament interessant durant el debat: el problema de l’autoexigència que tenim les dones, que és tanta, que en ocasions ens paralitza. És veritat que moltes dones només volen opinar sobre allò que són realment expertes; no volen ser “todòlegs” (en masculí), com algú va dir a la sala. És cert. Les dones tendim a no fer vida social allà on es couen les decisions, només volem parlar d’allò que sabem i no ens agrada (en general) muntar el número a la tertúlia fent constants interrupcions i aixafant l’altre. Segurament som de posat més reflexiu i lent, però també som molt contundents. El que ens falten són espais on fer present i palesa la nostra opinió i no quedar invisibilitzades ni silenciades.

Com a conclusió, jo diria que les dones hem de fer un pas endavant. I això és el recompte del col·lectiu #OnSonLesDones: una petita acció revolucionària. No és el moment de dir que cal temps per que les coses canviïn o caiguin pel seu propi pes. Jo porto 40 anys de periodista i constato que moltes coses no han canviat. Per tant, hem de procurar canviar-les amb una major intensitat i accions com aquesta.

Estem disposades a esperar més temps? El 100% de la població catalana està disposada a no saber què diu el 51%, que som les dones? Hem de seguir acceptant que, del 49% de la població, surtin el 73% de les opinions als mitjans? Ens hem de resignar al fet que les dones siguin poc més d’1 de cada 4 persones que opinen als diaris, ràdios i televisions?

És que les dones no som subjectes amb opinió pròpia, capacitat crítica, vocació regeneradora, visió alternativa a aquest món tan masculinitzat?

@PepaBadell

7 feb. 2017

Quan fèiem periodisme d’investigació

Siscu Baiges
Fa 27 anys, quan va néixer ‘El Triangle’, em divertia el periodisme d’investigació. El que els meus companys de professió i jo fèiem era un periodisme d’investigació precari. No teníem grans pressupostos econòmics ni instrumental de precisió per enregistrar gravacions amb micròfons ocults o fer fotografies a llarga distància.

Hi ha alguns episodis d’aquella etapa que poden encaixar perfectament en una pel·lícula de riure. Algun dels meus millors
èxits investigant va ser resultat de la intuïció i, sovint, de la pura sort. Eren temps en què no hi havia ‘google’ per fer recerques i els telèfons mòbils existien però quasi que semblaven un luxe o una extravagància.

Un d’aquests èxits va ser enxampar una conversa de l’aleshores secretari general de la Presidència de la Generalitat, Lluís Prenafeta, i enregistar-la. Parlava amb la seva secretària i, tot i que no desvetllava cap secret escandalós, publicar part de la conversa al ‘Diari de Barcelona’, com vam fer, va causar un merder considerable. Va venir un emissari de Presidència a la redacció a demanar caps i em van telefonar líders de l’oposició socialista, preocupats per si m’havia begut l’enteniment posant micròfons al despatx de Prenafeta al Palau de la Generalitat. 

El delegat del Govern espanyol a Barcelona va rebre trucades de Palau denunciant la malifeta. Malifeta que no era tal. En aquells primers temps de la telefonia mòbil m’havien comentat que els radioaficionats podien escoltar les converses que es feien amb els nous estris. Li vaig demanar a un amic meu radioaficionat que enregistrés una cinta de caset (els joves haureu de fer un ‘google’) i allí va aparèixer la famosa conversa. I la d’altres personatges anònims que avisaven la família que arribarien tard o casa o que rebien l’encàrrec de comprar alguna cosa al supermercat.

Deutes perdonats


També és molt bona l’anècdota del dia que vaig acompanyar un amic al departament d’Economia i Finances i en tafanejar la focopiadora m’hi vaig trobar un document que l’endemà va sortir a la portada del ‘Diari de Barcelona’. Era l’original d’un acord del departament pel qual es considerava que no es cobrarien mai –i, per tant, es perdonaven- els deutes que tenien amb la Hisenda catalana algunes empreses en les quals hi estaven implicats el propi conseller i alguns destacats dirigents de Convergència Democràtica, a part d’alguns grups mediàtics, que segur que van agrair molt el regal del Govern català.

Mai no he sabut quines conseqüències internes al departament va tenir aquell incident. El conseller va amenaçar amb accions judicials que no va arribar a dur a terme. Més li valia. Suposo que alguna secretària deuria endur-se una bona esbroncada. M’encantaria que avui, tants anys després, algú m’expliqués com es va viure al departament d’Economia i Finances la reproducció d’aquell document a la primera plana del diari.

L'edat del candidat Cullell


Una tercera anècdota. CiU va presentar a les eleccions municipals de Barcelona, el 1987, a Josep Maria Cullell per intentar desbancar Pasqual Maragall. Els seus el presentaven com un home jove, amb empenta i energia, una mena de John Kennedy a la catalana. Hi havia una cosa que no quadrava, però. A la biografia oficial de campanya li atribuïen una edat i, en canvi, en alguns llibres que havia publicat s’hi feia constar que tenia dos anys més. Vaig preguntar al departament de comunicació del seu equip i em van insistir que la dada bona era la de la biografia electoral. 

Total, que com que Cullell havia estudiat als Jesuïtes del carrer Casp vaig anar cap allà i vaig descobrir que al vestíbul d’entrada hi havia una orla de quan era petit i allí hi deia ben clar que havia nascut dos anys abans del que pretenien fer creure als periodistes i als electors barcelonins. Imagineu-vos l’escena: palplantat davant l’orla, apuntant amb boli les dades de’n Cullell (no eren temps de mòbils que fan fotos en un instant) i amb el cor bategant de satisfacció professional. Ho vam publicar, ens vam pixar de riure i no va passar res. Cap mitjà de comunicació ‘important’ es va fer ressò de la meva gran exclusiva. M’imagino que el propi afectat i algú dels que em van mentir van enrogir de vergonya.

El periodisme d’investigació sense uns mínims mitjans econòmics no era fàcil, clar, però era d’allò més divertit. Què pensaríeu d’un jove d’uns 25 anys posant els dits dins una bústia d’una escala particular per xafardejar els sobres que havien enviat a una empresa en la qual coincidien una filla de Jordi Pujol, l’alcalde convergent d’Olot i Felip Puig? Suposo que si hi havia alguna cosa de delictiva en aquestes accions ja deu haver prescrit i, en descàrrec meu, diré que després d’anotar el nom i l’adreça dels remitents tornava a dipositar els sobres dins la bústia corresponent.

¿I com reaccionaríeu veient un atrotinat vehicle dos cavalls que s’esperava que el conseller d’Economia i Finances, Macià Alavedra, sortís del seu xalet a Calella de Palafrugell i que pretenia perseguir el seu cotxe oficial? La persecució durava aproximadament cinquanta o cent metres. El temps just per perdre’l de vista. L’avantatge és que després podíem aprofitar per anar a la platja.

I jo us explico les meves ‘batalletes’. Que hi ha companyes i companys que us en podrien explicar de semblants i millors. Per exemple, els que anaven a Suïssa o Belfast per investigar qui eren els misteriosos testaferros que desviaven els diners que recaptaven les loteries de la Generalitat. A saber on els tocava dormir, pobres!


Els negocis de la família Pujol


La confecció dels llibres 'Banca Catalana, más que un banco más que una crisis' i 'Jordi Pujol, historia de una obsesión' també encaixa amb l’etiqueta de ‘periodisme d’investigació’. El primer el vam fer plegats Jaume Reixach, Enric González i jo. I el segon, en Jaume i jo. Entre els originals que vam escriure i ell que va acabar sent imprès hi va haver força diferència. El de Banca Catalana el va imprimir una editorial que va ser comminada a no fer-ho des del palau de la Generalitat, però que ja havia pagat els autors i no podia fer-se enrere. Del segon va desaparèixer un capítol dedicats als negocis de la família Pujol i uns quants dirigents espavilats de CDC perquè l’editorial tenia por de les querelles que poguessin caure-li al damunt. La realitat posterior ha demostrat que aquell capítol era una fotesa comparat amb el que s’ha acabat sabent d’aquells negocis.

Quins temps aquells!

Tanta investigació tanta investigació i ni vam ensumar que mentre perseguia Macià Alavedra pels camins de sorra de Calella o em deixava el canell dins les bústies de les empreses de Felip Puig, el seu líder espiritual i de partit, Jordi Pujol, dipositava una fortuna a Suïssa!

Per cert, si no es fa més periodisme d’investigació no és perquè no hi hagi bons periodistes i temes per investigar. ‘El Triangle’ n’és un bon i meritori exemple.

(Publicat al número especial d'El Triangle, 
dedicat al seu 27è aniversari)

22 ene. 2017

Tendencias y predicciones para los periódicos

José Sanclemente
Tremendo el nuevo batacazo que se han dado este pasado año los periódicos impresos de nuestro país: 250.000 personas han dejado de comprarlos cada día, lo que significa un nuevo descenso del 9% que se acumula al 55% de caída acumulada en la última década. La prensa llamada nacional es la que más ha sufrido: entre los tres grandes ('El País', 'El Mundo' y 'Abc') se han dejado en el camino del 2016 un 14% de sus ventas de ejemplares. Mejor le ha ido a la prensa regional que ha visto descender su difusión en torno al 8%.

La publicidad impresa también está sufriendo un constante retroceso con una nueva caída media del 6%. Llueve sobre mojado y los diarios ingresan por sus anuncios en papel solo un 30% de lo que facturaban hace diez años.

La panacea digital de las cabeceras de los periódicos impresos no llega: aunque los incrementos publicitarios de sus digitales han sido del 20% en 2016 son insuficientes para compensar la pérdida de rentabilidad del papel.

Algunos grandes grupos periodísticos ya concentran casi el 40% de sus recursos en la publicidad on line, pero este dato debe relativizarse dada la menguante cuenta de ingresos totales de explotación.

Muchos anunciantes, incluidos los institucionales y los del Ibex 35, van soltando amarras del papel y se apuntan a los medios digitales, pero lo hacen a precios más bajos y midiendo con lupa el retorno de sus inversiones. Se acabaron las altas tarifas de las páginas de publicidad a color en la que el anunciante anteponía la imagen a la eficacia. Ahora en el digital todo es escrutado más allá de los meros clicks en los anuncios.

Está claro que la batalla por crecer en audiencia digital va a seguir y que los lectores de periódicos ya son masivamente digitales y parece una tendencia irreversible, pero está por ver si la publicidad va a aportar suficientes recursos para sostener las estructuras periodísticas de los grandes medios españoles. Es esta la gran preocupación de los directivos de las empresas de medios de comunicación.

Cuando miran a su alrededor, hacia mercados más maduros como pueden ser EEUU o Gran Bretaña, se encuentran con que los anunciantes están repartiendo la mayor parte del pastel publicitario digital entre las redes sociales. Google y Facebook han crecido un 21% y un 59% respectivamente sus ingresos, mientras que 'The Guardian', a pesar de crecer en páginas vistas y consolidarse con una audiencia de más de 155 millones de usuarios mensuales, ha reducido sus ingresos en 2,3 millones de euros y ha entrado en perdidas por valor de 80 millones.

Las periódicos ingleses se llevan solo 90 peniques de cada libra digital que invierten los anunciantes. El resto se queda en manos de Facebook, Google y de otras redes sociales. No es muy diferente de lo que sucede en España.

Para lo grupos periodísticos multiproducto (papel y digital) está resultando un grave problema apuntalar la casa en ruinas del papel al tiempo que se construye una nueva digital.

Según el informe de tendencias y predicciones sobre el periodismo, que Nic Newman realiza para Reuters, en 2017 los editores ponen sus esperanzas en dar un vuelco positivo hacia el pago por información en sus diarios digitales y a monetizar los contenidos patrocinados en diferentes formatos, sobre todo en vídeo y en realidad virtual. Las inversiones en 'big data' para la segmentación y conocimiento de los usos informativos de los lectores también será prioritaria; algo en lo que la red social aventaja con creces a los medios de comunicación.

Los nativos digitales, liberados de la carga del papel, deben invertir parte de sus recursos en las herramientas tecnológicas para mejorar la comunicación con su comunidad de lectores, pero sobre todo para elevar la calidad de sus contenidos y de su credibilidad informativa. El buen periodismo será un valor en alza con el que las redes sociales no podrán competir. Los lectores y también los anunciantes acabarán por tenerlo en cuenta. Eso creo.


2 ene. 2017

Un dret humà massa oblidat

Un cop més, he tingut el plaer de participar en nom del Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC) al programa d’Esplugues TV Línia de Servei per parlar de periodisme, comunicació i dret a la informació. 

En la darrera ocasió es tractava de parlar del dret a la informació
com a un dret humà essencial. Així ho consideren les principals declaracions internacionals sobre Drets Humans, manifestos de tota mena sobre la matèria i fins i tot constitucions ben antigues. 

És el cas, per exemple, de la que es va aprovar a Suècia el 1766 –fa 250 anys!– o la Declaració sobre drets de l'home establerta arran de la Revolució francesa. Al llarg de la conversa va quedar palesa la necessitat de fer un front comú entre ciutadania i informadors per exigir als poders públics el desenvolupament d'un marc legislatiu que garanteixi a la ciutadania el dret a rebre una informació veraç i de qualitat i també el dret a comunicar i a difondre les seves pròpies informacions. 

També vam parlar de la responsabilitat no només de les empreses de comunicació i les administracions públiques, sinó també de periodistes i societat en la situació actual d'impunitat de què gaudeixen la mentida i la manipulació.