El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

28 abr. 2015

Jo, de tu, canviaria de carrera

Cristina Palomar
Tots els periodistes que van fer de becaris a la secció de política del diari 'Avui' recorden els meus reiterats consells perquè deixessin de perdre el temps estudiant periodisme i canviessin de carrera. Per sort, cap d'ells em va fer cas. Dic per sort, perquè la majoria han donat mostres de sobres que són molt bons professionals, tot i que alguns han patit també la crisi de la professió en forma d'acomiadaments o precarització, i han hagut de reinventar-se.

Cristina Palomar (al centre, dreta, de negre), amb un grup 
d'estudiants de la UPF.
El 21 d'abril passat vaig tenir de nou l'ocasió de recordar als estudiants de periodisme que encara eren a temps de replantejar-se el seu futur professional en el marc d'una xerrada que vaig fer als alumnes de primer de carrera a la Universitat Pompeu Fabra. L'excusa era parlar del llibre sobre la Marta Ferrusola 'Això és una dona!' aprofitant la proximitat de Sant Jordi però, com sempre passa, la conversa va acabar derivant cap a aspectes laborals.

Tot i haver promès al professor que no donaria consells ni criticaria la falta d'oportunitats en el sector periodístic per no posar-lo en un compromís, no em vaig poder controlar quan un dels alumnes em va preguntar què pensava de la professió. El consell que m'ha fet famosa entre els becaris de l''Avui' va sortir disparat sense contemplacions.

Tan bon punt vaig deixar anar la frase maleïda, vaig constatar que mentre la immensa majoria de l'audiència que no havia fet preguntes encaixava el cop amb indiferència i seguia concentrada en la pantalla de l'ordinador, un petit grupet es removia a la cadira i posava cara d'indignació davant de la meva provocació. Aquests, vaig pensar, són els que algun dia seran bons periodistes.

La frase té un origen i una intenció. L'origen es remunta al 1986 quan jo estudiava primer de periodisme a la UAB i vaig conèixer un noi de quart que treballava a Correus. Un dia me'l vaig trobar al portal repartint cartes i em va dir que "el periodisme no dóna de menjar". Lluny de fer-li cas, em vaig reafirmar en l'elecció, vaig deixar de fer campanes i em vaig concentrar a aprendre malgrat el lamentable nivell d'alguns docents. Jo volia ser periodista 'malgré tout'.

Aquesta és la intenció.

http://laperiodistadesquiciada.blogspot.com.es/


24 abr. 2015

Facebook, Facebook, Facebook

Albert Sáez
Facebook és ara per ara el fenomen disruptiu més destacat pel que fa al consum d’informació en l’entorn digital. Ha tancat l’any 2014 amb uns beneficis de 2.600 milions d’euros gràcies al increment de la publicitat mòbil i després d’haver aconseguit que 890 del seus 1.390 milions d’usuaris en connectin diàriament. I encara li falta integrar Whatsapp en el seu sistema. Té, doncs, marge per créixer en aquest 2015. I en el tràfic de Facebook hi tenen un paper destacat les notícies. El Digital News Report 2014 del Institut Reuters va establir que el 35% dels usuaris de Facebook utilitzen aquesta xarxa per informar-se, estem parlant de 311 milions de lectors.

De manera molt lenta i subtil, tot apunta que Facebook podria acabar tenint el paper que han tingut els editors en el negoci tradicional del periodisme. Com hem vist, ja el té pel que fa als ingressos, però darrerament també sembla que ha decidit assumir la seva responsabilitat editorial. Com hem explicat, aquest principi ha obligat, fins a finals del segle XX, a fer-se càrrec del les conseqüències de la publicació dels continguts a les persones jurídiques que n’obtenien un lucre. Ara, Facebook, desdient-se de la seva política inicial ha posat normes als usuaris de la seva xarxa. A més de la defensa dels valors políticament correctes, la guia editorial o llibre d’estil de Facebook estableix el respecte a la propietat intel·lectual. Un pas de gegant per trencar l’asimetria entre el món tradicional i el digital. A Facebook, doncs, ja no es podrà publicar tot.

On encara queda un ampli recorregut entre aquests dos mons sembla ser que és en la protecció de les dades i la intimitat dels usuaris. La comissió belga per a la protecció de dades ha publicat aquest mes d’abril un duríssim informe sobre les males pràctiques de Facebook en aquest àmbit. En concret, acusa la xarxa creada per Zuckerberg de rastrejar les dades de totes els usuaris que visiten una pàgina que dóna l’opció de compartir un contingut a Facebook. Això avui vol dir un control gairebé absolut del tràfic. Veurem si en aquest àmbit també s’avança en la línia de convergir les legalitats dels mons presencial i virtual.

L’embranzida de Facebook i el seu progressiu posicionament com a gran editor digital empeny els principals productors de continguts informatius a buscar la manera de generar acords amb la xarxa informativa líder. Això és el que especula Ken Doctor en aquest article al Nieman Lab. Es tractaria de convertir Facebook en una gran porta d’entrada al mur de pagament de 'The New York Times'. Només una taxa d’èxit de l’1% triplicaria els subscriptors digitals del rotatiu nord-americà. Per pensar-s’ho.
http://slownewsblog.com/

17 abr. 2015

Els exemples a seguir

Francesc Ràfols
Entre els anys 1990 i 2013 són més de 80 els països que, per diverses raons, han impulsat regulacions del dret a la informació. El 1989 només vuit dels 47 membres del Consell d’Europa disposaven de normatives sobre aquesta matèria. El 2011 n’eren 40 i l’Estat espanyol i les seves comunitats autònomes no formaven part d’aquesta llista. L’Estat espanyol, l’única cosa que ha fet, ha estat regular, el 1997, la clàusula de consciència. Aquestes són algunes de les dades de sortida de l’informe que he elaborat per al Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC) per contribuir en la tasca de desenvolupar legislativament l’article 52 de l’Estatut, que estableix les obligacions dels poders públics per garantir el dret a la informació de la ciutadania.

Sessió plenària del Parlament de Catalunya.
El mes de juny passat, el Parlament va aprovar una moció d’ICV-EUiA en la qual s’instava el Govern a desenvolupar, doncs, aquest article. L’SPC es va interessar per saber com el Govern ho faria. Com a membre de la direcció del sindicat vaig participar en la trobada que vam mantenir amb membres del Govern català en la qual vam acordar que posaríem a disposició de l'Executiu la informació que teníem sobre experiències en altres països per tal de tenir-les com a referent quan s’impulsi una nova normativa a Catalunya. A partir de posar en evidència que Catalunya i l’Estat espanyol són gairebé l’excepció en l’entorn europeu a l’hora de disposar de regulacions sobre la informació i l’activitat dels mitjans i dels professionals, se’ns va demanar si podíem aportar exemples del que hi havia en altres països, a la qual cosa òbviament vam contestar afirmativament. El sindicat vam decidir llavors aprofitar l’ocasió per actualitzar i millorar les nostres dades per la qual cosa se’m va encarregar fer un informe sobre la qüestió. Amb més temps del que hauria estat desitjable i gràcies a aportacions de molta gent de la qual deixo constància en el document, aquesta feina s’ha acabat. Ja s’ha fet arribar al Govern i ara toca difondre-la.

En aquest treball es destaquen les experiències a Alemanya, Bèlgica, Finlàndia, França, Itàlia, Portugal, Regne Unit i Suècia perquè ofereixen un ventall prou ampli de regulacions per tenir-les en conjunt com a referència. També s’esmenta els casos de Dinamarca i Noruega pel seu paper capdavanter en la regulació dels mitjans comunitaris o del Tercer Sector. Igualment s’hi repassen les experiències en diversos països de l’Amèrica Llatina on s’han viscut processos prou interessants, com a vegades ja m’hi he referit en aquest blog. Finalment hi ha un parell d’apunts sobre els Estats Units i l’Índia per acabar de dibuixar la soledat amb què cada cop més es troben Catalunya i Espanya en la garantia del dret a la informació de la ciutadania.
https://francescrafols.wordpress.com/

16 abr. 2015

‘Chiens de garde’

Andreu Farràs
Acabo de llegir una magnífica crònica sobre les relacions entre François Hollande i Manuel Valls que m’ha fet gràcia. Està escrita per Rafael Poch, corresponsal de ‘La Vanguardia’ a París, amb la seva habitual perícia. El que m’ha fet somriure de l’article son aquests fragments: “El documental de dilluns [sobre Manuel Valls al tercer canal de la TV pública francesa] va ser pur periodisme caspós, a càrrec de Franz-Olivier
Manuel Valls i François Hollande, en un foto d'arxiu.
Giesbert,
un periodista de la cort, que té una relació tan incestuosa amb el poder que el confon amb ell. Per la seva boca parla l’’esta-blishment’ [...] El documental jugava amb l’origen espanyol de Valls. Giesbert, un prototip de ‘chien de garde’ (gos guardià), segons el concepte encunyat per Serge Halimi, actual director de ‘Le Monde Diplomatique’, en un memorable documental del 1997 sobre la decadència del periodisme a França, continua encorat en el tòpic francès de l’Espanya de Merimée (1803-1870) de toreros i dones fatals amb navalla sota la faldilla”.

‘Chien de garde’ i decadència del periodisme francès. Trobo adient la figura de gos guardià per referir-se a alguns periodistes més papistes que el mateix papa, sigui aquest Benet XVI o Francesc, la qüestió és estar amb qui mani (o pugui arribar a manar). Al llegir la peça de Poch m'han vingut al cap algunes cares autòctones i, després, la intervenció d’un periodista local que defensava en una recent tertúlia televisiva la utilitat de l'última cimera euromediterrània, “perquè encara que no s’hagi decidit res, segur que és positiu”. Dubto que si Artur Mas hagués acabat insatisfet de la cimera de Pedralbes aquest tertulià hagués afirmat el mateix per TV-3. 

I encara que hi ha molts periodistes sincerament independentistes, també penso en no pocs ‘chiens de garde’ del ‘procés’, que actuen de gossos d’atura mentre el pastor de la Generalitat diu que endavant. I que recularan tant bon punt Manelic xiuli que s’ha de tornar cap al corral.

15 abr. 2015

Eladio Jareño, l'escut del Partit Popular

Diego Francisco Martínez
En cas de tenir una elevada dosis d'intel·ligència i habilitat, la manipulació es podria arribar a elevar a la categoria d'art, de manera que costés molt detectar-la. Però, per més bé que es fes, no deixaria mai de ser un engany, una estafa i un delicte i ens privaria de conèixer tota la veritat...

A la ràdio i televisió pública estatal, la manipulació és maldestre i
Eladio Jareño, director de RTVE-Catalunya
i excap de premsa d'Alicia Sánchez-Camacho.
evident. Aquesta forma de fer, no només es produeix als 'telediarios' nacionals, sinó que també es fa als informatius territorials. A Andalusia, per exemple, s'ha convertit en una pràctica habitual. A TVE-Catalunya, també.

El dilluns 13 d'abril al matí, Francisco Marco, director de l'agència de detectius Método 3, ha comparegut a la comissió parlamentària d'investigació sobre el frau i l'evasió fiscal i les pràctiques de corrupció política. Ha estat una de les principals notícies del dia. La gran majoria de mitjans de comunicació ho han cobert abastament i fins i tot el Canal 24 hores de TVE n'ha fet una connexió en directe a la una incloent-hi un tall de veu de la declaració que Francisco Marco ha fet dins la comissió parlamentaria.

Per a 'L'Informatiu' de les dues (fet a Sant Cugat per a La 1) hi havia previst, per il·lustrar la connexió des del Parlament, uns vídeos de la intervenció de Francisco Marco. Quan quedaven només cinc minuts per començar el programa, Eladio Jareño, director de RTVE-Catalunya, ha prohibit que s'emetessin aquests talls de veu. No volia que el director de Método 3 sortís dient que la persona que va encarregar la gravació del restaurant La Camarga va ser algú de l'entorn pròxim d'Alícia Sánchez-Camacho. La mateixa prohibició ha arribat també el 'Telediario' estatal de les 15h.

Jareño, que prové de l'entorn més proper a la presidenta del Partit Popular de Catalunya i a qui li deu el seu actual lloc de director de RTVE-Catalunya, té reticències a que els ciutadans coneguin tota la veritat del cas de La Camarga. Jareño, però, ignora que la majoria de mitjans de comunicació han cobert abastament la compareixença del director de Metodo 3. L'única cosa que ha aconseguit Jareño amb la seva menyspreable actuació ha estat embrutar, encara més, el nom de la nostra empresa.

D'altra banda cal remarcar que la cadena de comandament del nostre centre ha funcionat a la perfecció. Ningú amb alguna responsabilitat s'ha oposat al dictat de Jareño. Tampoc ha dimitit ningú, gest que hagués demostrat l'oposició a aquestes pràctiques contraries al nostre Estatut de Redacció.

Els professionals de TVE Sant Cugat han fet bé la seva feina, els polítics, directius i responsables de l'edició de 'L'Informatiu' l'han tirat per terra. Per les seves formes, les seves maneres i les seves accions seran assenyalats i recordats. Només comptaran amb el menyspreu dels ciutadans perquè s'hauran sentit enganyats i manipulats.

Diego Francisco Martínez és  secretari d'organització de CCOO a la corporació de RTVE.

13 abr. 2015

Estrena del documental 'Heraldo de Madrid ¡Viva el periodismo libre!'

El periodisme viu a Espanya moments d'angoixa per la crisi econòmica, la transició cap al món digital i el creixent control de nous poders fàctics sobre els grans grups de comunicació. No obstant això, una tribu de periodistes amb ànsies de llibertat resisteix a aquest panorama amb noves eines tecnològiques a la vegada que s'inspiren en el passat del periodisme que representa 'Heraldo de Madrid', el diari líder de la premsa
republicana confiscat pels franquistes.

El proper 14 d'abril s’estrena al cinema Girona de Barcelona i a la plataforma Vimeo on Demand el documental 'Heraldo de Madrid ¡Viva el periodismo libre!'. Dirigit per Gil Toll, autor del llibre 'Heraldo de Madrid, tinta catalana per a la II República espanyola' (Renacimiento, 2013) produït per la Fundació Periodisme Plural i realitzat per laQuimera editora audiovisual.

El documental, d'una durada de 44 minuts, retrata l'ànsia de llibertat dels mitjans sorgits en els últims anys a Espanya i el seu nou compromís amb els lectors, que tenen ara un paper actiu en el finançament del periodisme a través de noves fórmules de relació. 

'Alternativas Económicas', eldiario.es, FiatLux, FronteraD, InfoLibre, 'JotDown', 'La Marea', 'Líbero', Matèria i 'Mongolia' formen aquest grup de publicacions que van contribuir l'any passat en l'edició de l'especial 75 anys de la confiscació de 'Heraldo de Madrid' per Falange Espanyola.

El diari es va vendre durant el mes d'abril a tot Espanya i des de les primeres hores va ser difícil trobar exemplars al centre de la ciutat de Madrid. Els lectors van respondre amb entusiasme a aquesta iniciativa amb nombroses mostres de complicitat en les xarxes socials, com queda recollit també en el documental.

Els màxims responsables dels mitjans col·laboradors, com Ignacio Escolar, Jesús Maraña, Pere Rusiñol o Magda Bandera aporten els seus punts de vista sobre la situació dels nous mitjans.

Així mateix, el documental recull impactants testimonis de familiars dels editors de 'Heraldo de Madrid' i d'alguns dels periodistes que van treballar al diari. Una realitat ignorada per la història oficial, rebutjada al Congrés dels Diputats pel Partit Popular i el PSOE.
L'estrena del documental en plataformes de vídeo a la carta serà un important precedent per a la producció d'audiovisual informatiu de qualitat finançat directament per la venda al públic. Una nova frontera que el periodisme digital es disposa a creuar sense el permís de les autoritats competents i amb la joiosa col·laboració del públic.

Això no impedirà que en els pròxims mesos s'explorin les habituals vies de comercialització dels documentals, que són l'emissió en cadenes de televisió o la projecció en sales de cinema.

L'estrena del documental comptarà amb la participación de Neus Bonet, degana del Col.legi de Periodistes; Ramon Espuny, secretari general del Sindicat de Periodistes; Josep Carles Rius, director de la Fundació Periodisme Plural; Pere Rusiñol, redactor de Alternativas Económicas i Mongolia, i Gil Toll, director del documental. El 14 d’abril a les 19:30 als cinemes Girona (Carrer Girona 175, metro Verdaguer). Entrada lliure.

11 abr. 2015

Xavier Vinader, in memoriam

Joan Brunet i Mauri
Just quan acabava de publicar el meu post ‘Periodisme i ètica’ m’arribava la notícia de la mort de Xavier Vinader. D’ell podria escriure’n d’una manera extensa, atès que ens vàrem conèixer quan ambdós iniciàvem les nostres respectives trajectòries professionals a la ciutat de Sabadell. Radio Juventud de Sabadell, Radio Sabadell, i la revista ‘Can Oriach’ van ser alguns dels escenaris comuns. Molt especialment ho van ser els ara llunyans mesos de la Transició política i d’efervescència opositora ciutadana a la conquesta d’espais de llibertat i de la democràcia en els que ell i jo desenvolupàvem part de la nostra activitat professional com a corresponsals de diaris barcelonins. Però en aquests moments a vessar d’emocions i de records d’un temps, d’una ciutat, d’un país, prefereixo que del Xavier i de la seva manera de ser i de fer en parli el ric llegat que ens deixa en forma d’articles, reportatges i llibres. El Xavier ha estat, és i serà un referent obligat d’una manera d’entendre i de concebre el periodisme i per això mateix de ser i de fer de periodista…

Xavier Vinader i els periodistes que van ser incòmodes

Josep Carles Rius
En el periodisme cada un té els seus propis referents. Fruit de les experiències compartides en la redaccions, de la generació a la qual es pertany, de les lectures, de l'exemple viscut en primera persona. Però alguns periodistes trenquen aquest àmbit personal i es converteixen en referents de la professió. Xavier Vinader és un d'ells i per això la seva mort representa, també, una pèrdua col·lectiva.

Tots tenim a la memòria la pèrdua d'aquests referents col·lectius, alguns molt recents. I tots ells han rebut en el moment de la seva mort el reconeixement i el record que mereixien. La pregunta és si en vida van rebre el mateix tracte. I la resposta a la majoria dels casos és negativa. Perquè com a bons periodistes molts d'ells van ser incòmodes per als poders i, fins i tot, per als responsables de les
seves pròpies empreses. Precisament perquè el seu compromís no era amb governs, editors o directors, si no amb els ciutadans, van ser grans periodistes i per això quedaran en la història. Per això hem vist amb tristesa com els propis mitjans o periodistes que els havien marginat, silenciat o fins i tot acomiadat en vida, els enalteixen a l'hora de la mort.

Xavier Vinader va exercir el 'periodisme d'investigació' com a resultat natural del seu compromís amb el periodisme valent, lliure, independent i compromès. El va exercir en temps molt difícils i va pagar un alt preu. Amb la presó i amb un llarg silenci trencat, per fortuna, en l'última etapa de la seva vida. Va ser incòmode per als poders i, fins i tot, per a una part de la professió que va triar la acomodatícia proximitat als poders. Per això és, com tots aquells que tenim a la memòria, un referent col·lectiu.

10 abr. 2015

Aquel Vinader que yo conocí

Ángel Sánchez de la Fuente
Nada más enterarme de la muerte de Xavier Vinader me ha venido a la memoria aquel día de octubre de 1969 en que nos conocimos. Fue en la Escuela Oficial de Periodismo de Barcelona que dirigía Julio Manegat, un periodista y escritor bien visto por el régimen franquista, pero sin el fanatismo de algunos de sus colaboradores más cercanos. Sin apenas darme cuenta, me encontré sentado en la clase al lado de aquel compañero cuya discapacidad física no podía pasar inadvertida. Se apellidaba Vinader y era de Sabadell. Al cabo
de unas semanas, me llamó la atención su facilidad para suscitar confianza en quienes lo rodeábamos día a día. Nos hicimos amigos y compañeros de pupitre, aunque en realidad no había pupitres en aquella escuela, sino sillas con apoyos para poder escribir. Acabados los estudios de Periodismo, nunca coincidimos en ninguna redacción, pero jamás he olvidado aquellos cuatro años en los que aprendimos más bien poco de un profesorado muy desigual. Xavi y yo admirábamos, eso sí, a Manuel del Arco, el mismo que sentó cátedra cultivando la entrevista corta y sin desperdicio. Lejos de la teoría, Del Arco se limitaba en las clases a contarnos sus andanzas periodísticas y a estimularnos a hacer reportajes que luego leíamos en voz alta. Solamente escuchando a Del Arco pensábamos ya que valía la pena ser periodistas.

Xavi, a decir verdad, ya ejercía el periodismo como aficionado en un periódico local de su ciudad –el diario 'Sabadell'–, circunstancia determinante para que yo, neófito absoluto, abriera los ojos como platos cuando, en febrero de 1970, me invitó a cubrir una información en el palacio de Congresos de Montjuïc sobre un festival de preselección para Eurovisión. Lo recuerdo como si hubiera sucedido ayer mismo. Con un magnetófono de gran volumen en bandolera, Xavi se movió entre bastidores como si fuese el mismísimo José María Íñigo. Yo le seguía embobado en el momento en que nos topamos con Joaquín Prat y Laura Valenzuela, los presentadores del evento. No daba crédito a mis oídos cuando escuché cómo Xavi, con inconsciente desparpajo, soltaba un “hola, Laurita, venimos a hacer unas entrevistas a los cantantes.” Ella, muy amable, nos franqueó la entrada. Entonces advertí claramente lo que sería una constante en la vida de Xavi: su minusvalía física, asumida con encomiable madurez, no devendría un obstáculo para ejercer el periodismo, sino una ventaja que siempre supo administrar. Aquel día, gracias a él, entrevistamos a cantantes como la italiana Gigliola Cinquettí, invitada de honor por haber ganado en 1964 el festival de Eurovisión con su célebre 'Non ho l’età'. 

¿Quién iba a decirme a mí entonces que aquel compañero de clase iba a ser en el futuro el “flagelador de parafascismos,” como lo calificó el inolvidable y necesario Manuel Vázquez Montalbán? Por eso, entre otras cosas, en 1975 los ultras atentaron contra la casa paterna en Sabadell y quemaron la fachada. Y todavía menos podía imaginar yo que, en plena democracia, aquel exalumno de los Claretianos que tuvo a Pere Casaldàliga de profesor (a Xavi le gustaba recordarlo) iba a acabar exiliándose. Y todo, por haber entrevistado en el semanario 'Interviú' a un expolicía que denunciaba a varios ultraderechistas del País Vasco, dos de los cuales fueron asesinados por ETA pocos días después. Aunque parezca mentira, fue condenado a siete años de cárcel por “imprudencia profesional con resultado de muerte.” Le llegaron a acusar de haber señalado con la pluma a las víctimas, como si ETA tuviera necesidad de conocer sus objetivos a través de la prensa. Pasó un mes y pico en la cárcel de Carabanchel hasta que el Gobierno de Felipe González lo indultó.

Que Xavi iba a ser un periodista combativo se veía venir desde los albores de su carrera profesional, cuando ya con el carnet profesional en la mano, montó en Radio Juventud de Sabadell un programa titulado 'Guerrilla radiofónica', cuya sintonía era un canción dedicada al Che Guevara y en el que simulaba que un comando asaltaba los estudios con el fin de poner música de cantautores catalanes. ¿Cuántas querellas tenía sobre sus espaldas antes de su etapa en 'Interviú'? Más de 30, según recordaba él. Entre ellas aquella que le costó un proceso militar por haber entrevistado al carcelero del anarquista Salvador Puig Antich, ejecutado en la Modelo en 1974.

Xavi siempre vivió siendo consciente de que él era un portador peligroso de mensajes y que a menudo se acostumbra a matar al mensajero si el mensaje no gusta.


9 abr. 2015

Una de les últimes entrevistes a Xavier Vinader

Entrevista a Xavier Vinader per Siscu Baiges, publicada a Catalunya Plural el novembre del 2014.

Siscu Baiges
El 15 d’octubre passat es va estrenar a la Filmoteca de Catalunya el documental 'Xavier Vinader, un periodista contra la guerra bruta de l’Estat', dirigit per Àngel Leiro i Xavier Montanyà. El documental, que dura 56 minuts i del qual TV-3 en té els drets d’emissió reconstrueix el període en què Vinader va haver d’exilar-se a París perquè la justícia espanyola el va condemnar a set anys de presó després de l’assassinat de dues persones que apareixien en els reportatges que el periodista va publicar a la revista 'Interviú' sobre els grups que feien la guerra bruta contra ETA. El van acusar de “imprudència professional temerària”.

Xavier Vinader va tornar a Espanya després d’obtenir el compromís del Govern de Felipe González que, tot i que hauria de passar per la presó un temps, en sortiria aviat. Va estar 43 dies a la de Carabanchel i va recuperar la llibertat el 21 de març de 1984.

-Com va ser la idea de fer aquest documental?

-Un dia vaig tenir una conversa amb Àngel Leiro, un veterà realitzador de TV-3, perquè jo tenia al cap el projecte d’un documental sobre els aparells clandestins del partits polítics durant el franquisme. És una història que encara no s’ha explicat. I els protagonistes ja són molt grans, van desapareixent i s’emporten vivències que no s’han explicat mai. M’ho conec bé i conec gent que podria parlar-ne força. Però l’Àngel Leiro em va dir que el documental el tenia jo. Es va entusiasmar per la meva història periodística i em va convèncer perquè li expliqués.

-Quina sensació es té sent el protagonista d’un documental com aquest?

-M’ha costat. Estic acostumat a estar a l’altra costat del mirall, a fer les preguntes jo, no a que me les facin. El que passa és que quan

portes molts anys de praxis periodística te n’adones que hi ha històries que has viscut que s’haurien de saber. És important que s’expliqui a les noves generacions que hem arribat aquí, que no és una situació idíl·lica, ni molt menys, però a base de molts esforços i que hem passat per èpoques pitjors.

-El 'cas Vinader' es produeix en els primers anys de la democràcia recuperada a Espanya. Tothom cantava aleshores les excel·lències del sistema democràtic. Vostè se’n deuria desanimar aviat, en veure la sentència que li va caure i la necessitat d’exiliar-se .

-Aviat em vaig adonar que jo aspirava a una democràcia de molta més qualitat de la que vam tenir. Va haver-hi una època daurada en el camp periodístic, i concretament en el periodisme d’investigació i de denúncia, que comença el 1976 i acaba el 1982, amb la victòria socialista. Ens pensàvem que podríem tocar el cel, que podríem aixecar les catifes del poder i veure la polseguera, que podríem baixar a les clavegueres de l’Estat i veure la brutícia, obrir tots els armaris que havien estat tancats i veure els esquelets que hi havia dins. Semblava que es podia fer tot. Res no estava consolidat. Es va pujar bastant el plafó de la llibertat d’expressió i ens pensàvem que es podria pujar molt més.
Teníem un somni al cap. El somni que el periodisme podia transformar realment la societat. Érem una generació molt marcada pel 'cas Watergate', quan uns periodistes van fer caure tot un president dels Estats Units. Estàvem al·lucinats i crèiem que podríem ventilar-ho tot. Veníem de quaranta anys de dictadura i una guerra civil. Hi havia moltes coses a ventilar. I uns quants vam començar a fer-ho.
Per exemple, vaig ser el primer periodista que va entrar a fer un reportatge a la Direcció General de Seguretat, a la Porta del Sol, a Madrid. Imagina’t! Estem parlant de l’any 1976 o 1977. Vaig fer la primera entrevista al cap de policia al seu despatx, que semblava la seu de la Gestapo. Les Brigades [político-socials] encara funcionaven totes. Em van baixar a les sales d’interrogatoris. Els va agafar com de sorpresa. No sabien com comportar-se. Em van ensenyar uns detinguts del Grapo, que sortien dels interrogatoris, i alguns portaven una cara no massa presentable

-Es va centrar molt en el tema de l’extrema dreta.

Em vaig dedicar des de molt aviat de la meva trajectòria periodística i durant uns deu anys als grups d’extrema dreta. I des de principis dels anys setanta anava al País Basc. Ho considero una època daurada perquè pensàvem que es podien fer moltes coses. Aviat ens vam adonar que no seria així.
Les noves forces polítiques que van aparèixer, quan van prendre possessió no van tenir cap interès que continuéssim aixecant catifes. Es van acostumar molt aviat a que els guàrdies civils els saludessin i els policies es quadressin.
Havíem fet una tasca periodística de denúncia que els havia anat molt bé a molta gent que havia estat a l’oposició però quan van arribar al poder van canviar. Recordo haver entrat a despatxos oficials on hi havia amics que manaven, amb els quals havia estat a lluitant a la clandestinitat, i que, quan entraves, giraven els papers perquè no els veiessis. “És que ets periodista. Ara sóc alcalde, governador, director general,... no emboliquem la troca”, em deien. Són anècdotes que marquen. Em vaig adonar que les coses havien canviat. No em vaig desencisar perquè no va amb el meu caràcter. Amb la meva història periodística jo podria haver sortit molt més cremat.

-Va d’exiliar-se, va estar a la presó...

-D’altra gent va sortir molt més cremada que jo. Josep Maria Huertas, que va ser un referent per a mi i m’he estimat molt, ho va passar molt malament a la presó. Es va deprimir. En va sortir tocat. Conec companys meus francesos, reporters de primera categoria, que els han segrestat durant mesos i en sortir s’han dedicat a escriure a revistes de vins o gastronomia. Hi ha hagut un crack a les seves vides. Si estàs mesos encadenat, a mans d’un grup islàmic, psíquicament et deixa tocat.
A mi, la capacitat guerrera i l’entusiasme per aquest tipus de periodisme no me l’han pres. Sí que vaig veure de seguida els límits de la democràcia que s’instal·lava aquí.
Quan té la sensació que pot respirar tranquil, que ja no el perseguiran, que no l’amenaçaran més?
Quan et dediques a aquest tipus de feina, la tranquil·litat l’assumeixes. T’acostumes a viure amb això al damunt. No és que no hi pensis, però no deixes que t’afecti. El punt àlgid van ser els anys del 1979 al 1985, quan dura tot el procés, però no vaig deixar de fer el mateix tipus de periodisme. El marc va canviar però no vaig baixar mai el pistó.
Quan has treballat molt temps a la maroma, caminant per la corda fluixa, et queden prevencions. Has viscut determinats fets. Hi ha gent que sap que saps coses. Flota en l’ambient, però no et crea intranquil·litat.

-Dels grups que van atemptar contra vostè, que el van amenaçar, en queda alguna cosa avui?

-No com a grups. Deuen quedar individus. Tots ens hem fet grans. Ha passat molta aigua sota els ponts. Ha plogut molt. El país ha canviat. La democràcia, encara que és jove en el seu conjunt, ha madurat. Ja no hi ha tanta gent esmolant el ganivet sota la pedra.
Han desaparegut les formes violentes, els bats de beisbol, les cadenes, les pallisses als periodistes o advocats, els atemptats als diaris, les llibreries... Les idees d’aquesta gent jo penso que són les mateixes. Sempre dic que els que remenen les cireres de l’extrema dreta en aquest país són sempre els mateixos. Hi ha l’efecte biològic, clar...

-Al documental surt un Blas Piñar molt envellit.

-És l’última entrevista que li van fer. Va morir al cap de pocs mesos.

-Agressions com les que va fer un grup ultra als assistents a un acte a la llibreria Blanquerna, l’11 de setembre del 2013, ens ho podem prendre en broma?

-No. És un acte eixelebrat, de feixisme 'hooligan', com si membres de les Brigadas Blanquiazules apallissen una persona que porta una bandera del Barça, a la sortida del futbol. Sempre hi haurà, a un costat i l’altre, els actes dels eixelebrats. És un perill que s’ha de tenir en compte, però el perill real són els instigadors, les idees que hi ha al darrera.
L’extrema dreta en aquest país no ha estat mai res. No ho minimitzo. Sempre ha tingut al darrera els serveis d’intel·ligència i les forces de seguretat. No hauria fet la meitat de les coses que ha fet sinó hagués tingut la protecció de la policia, que o els cobria o mirava cap a un altre costat. A meitat dels anys vuitanta, amb la consolidació de la democràcia, en l’època del PSOE, es minimitza la presència violenta al carrer. Les idees continuen existint però els asalts a les universitats, els atracaments, desapareixen. La mà d’obra sempre existeix, propensa a ser utilitzada per defensar la unitat de la pàtria, la cultura occidental davant la invasió de la cultura musulmana, per reivindicar Gibraltar espanyol, pel que vulguis.... Això és el que és perillós.

--L’extrema dreta espanyola no té pes avui perquè el Partit Popular l’ha absorbit?

-A Blas Piñar li van preguntar poc abans de l’entrevista que surt al documental on era tota la gent de Fuerza Nueva. Els anys 79-80, Fuerza Nueva va arribar a tenir quasi 60.000 militants. Era el partit més important d’extrema dreta que hi ha hagut en aquest país. I va contestar: “Estan tots al PP”.

-El documental reprodueix unes declaracions de Felipe González, com a president del Govern, on diu que “a l’Estat se’l defensa no només des dels salons sinó també des de les clavegueres”.

-Em sembla d’un cinisme impressionant. Jo crec que no. Evidentment, quan tens un edifici, una construcció, les aigües brutes se n’han d’anar per algun lloc, però les clavegueres han d’estar netes. Una democràcia forta, seriosa i transparent, un Estat democràtic, no es pot permetre tenir zones fosques. Aquestes zones fosques sempre acaben coneixent-se. No es poden permetre. Això és propi de les dictadures, no de les democràcies.
Durant l’exili, vaig fer un reportatge amb la policia francesa. Vaig estar en una comissaria parlant amb un comissari veterà que havia arrestat un dels seus agents oficials. Em va explicar que l’havien expedientat perquè havia donat unes plantofades a uns immigrants detinguts, dins la comissaria. Em va recordar que havia lluitat amb la resistència contra els nazis i que l’havia detingut i torturat la Gestapo. “Jo no puc permetre que algú dels meus faci el mateix que em van fer a mi. Nosaltres, com a policies d’una democràcia, no podem utilitzar els mateixos mètodes que van utilitzar els nazis contra nosaltres”, em va dir. I era un comissari conservador, de dretes. No era comunista ni res que se li assemblés.

-Hi ha menys clavegueres de l’Estat a França o el Regne Unit que aquí?

-No. N’hi ha a tot arreu. Els que tenen el poder no volen ni veure-ho. Tenen altres cabòries. Parlem de Felipe González, François Mitterrand, o qui sigui. Les operacions brutes dels serveis secrets no les saben fil per randa. No les volen saber. Els deixen passar per caixa, això sí. Em costaria creure que a Felipe González li explicaven amb detall les operacions del GAL.
Vaig parlar amb gent que havia treballat al Departament d’Estat dels Estats Units, molt propera als presidents Carter o Clinton, i explicaven que de moltes operacions d’espionatge o antiterrorisme no volien especificacions. Així es protegeixen. Nixon va caure perquè es va demostrar que sabia de què anava l’operació Watergate. Estava tot enregistrat. Es blinden. “Ja tinc el meu ministre, el meu director general... Confio en ells”, és el seu argument.

-¿Ha parlat d’aquestes qüestions amb Felipe González, Rafael Vera o José Barrionuevo?

-No.

-No són necessàries aquestes clavegueres?

-Un Estat no hauria de recórrer a defensors encaputxats, emmascarats, ocults o fer activitats al marge de la llei. La democràcia s’ha de defensar amb llum i taquígrafs i sempre dins la legalitat. Contra els terroristes, no estic d’acord en utilitzar el terror. Fa malbé la democràcia. Mantenir el joc net, encara que costi, dóna una gran força moral. Si acceptes jugar brut, perds una bona part de la teva moralitat. Això ens ha de distingir els uns dels altres.

-Creu que Felipe González es deu haver penedit alguna vegada d’haver emparat els GAL o d’haver mirat cap una altra banda quan actuava?

-No ho sabrem perquè no ho reconeixerà mai. No he vist cap mandatari que reconegui mai que l’ha espifiat. Normalment es creuen imbuïts per una mena d’aura que estan fent el bé. Recordo haver entrevistat alguns dictadors, com el president Marcos de Filipines i la seva dona Imelda, que m’explicaven que eren grans benefactors del poble filipí, que havia avançat tant mentre ells eren al poder. I recorda com van acabar! El mateix si parlaves amb Duvalier, el dictador d’Haití.
Estan fora de la realitat. Viuen en un altre món. Leviten. No fan autocrítica. No he trobat cap mandatari d’aquest nivell que la faci. Això es veu llegint les seves memòries. Són bastant dolentes. Inclosa la Margaret Thatcher. I afecta polítics de tots els colors.

-Quan apareixen informacions sobre els negocis dels fills de Jordi Pujol, d’ell mateix o d’Artur Mas a alguns mitjans i surten veus que diuen que les promouen les clavegueres de l’Estat espanyol, què en pensa?

-Es barreja tot. Què són les clavegueres de l’Estat? Els serveis d’intel·ligència, els serveis d’informació ho són? No. Són armes, instruments de l’Estat. Clavegueres de l’Estat es contractar una colla de mercenaris, als quals no reconeixes, i els fas fer malifetes, atemptats, posar bombes, efectuar segrestos,... “las bajas obras”.
El que hi ha aquí és una guerra encoberta, el que se’n diu, en terminologia de la intel·ligència 'cover operations' (operacions encobertes), desestabilització. Em sembla elemental. Hi juguen des dels serveis d’intel·ligència fins els cossos de seguretat i fan tot tipus de maniobres. És normal. Hi ha una part d’Espanya que grinyola. “Introduïm-hi falques, vectors, contra-cossos”, pensen.
Evidentment que utilitzen la guerra bruta, perquè quan filtren documents per sota mà –manipulats o no, no ho sé-, o dades interessades, ho fan amb un interès determinat. No ho fan amb ànim de transparència, sinó per desprestigiar determinada persona. Clar que s’està fent!

-¿Què pensa quan veu informacions al diari 'El Mundo' que acusen l'alcalde de Barcelona de tenir un compte amagat a Suïssa i que aquest respon dient que és mentida i anuncia que es querellarà contra el ministre de l'Interior, per haver telefonat a alguns mitjans de comunicació per convèncer-los que la informació és certa?

-Que tot em recorda massa al que va passar el 11-M i la maquiavèl·lica mentida que va intentar "colar" el govern del PP –amb Aznar al capdavant i Acebes com a ministre d'Interior- atribuint l'atemptat a ETA i pressionant els mitjans de comunicació de forma inadmissible perquè ho propaguessin. Allò ja no era "guerra bruta" informativa, era intoxicació pura i dura. I 'El Mundo', recordem-ho, va jugar a fons aquella carta i mai ha fet acte de contrició pel seu pecat. Tal com ha estat presentada fins ara, la informació sobre els contes a Suïssa de l'alcalde Trias no te cap de les característiques que la podrien fer creïble. Ni per les fonts -que no s’identifiquen en cap moment- ni pel continguts -basat en un hipotètic document policial que tampoc es reprodueix mai- ni pel suport difusor: el diari 'El Mundo' amb una credibilitat sota mínims. Crec que tot plegat es un episodi mes dels intents del govern de Mariano Rajoy per desestabilitzar el procés català. I per fer-ho està utilitzant els policies de la UDEF, els agents del CNI i el sursuncorda si fa falta.

-I hi ha periodistes que es presten a aquest joc?

-El nivell del nostre periodisme és feble. La guerra de dossiers no ve d’ara. Mario Conde i Javier de la Rosa ja van començar, els anys noranta, a fer córrer dossiers amunt i avall. Estem en un periodisme de mínims on cap mitjà de comunicació té equips d’investigació consolidats i treballant en temes d’aquests, amb voluntat de llarg recorregut. Els va molt bé que els caiguin unes fotocòpies, un dossier,... I sovint ho publiquen sense més. Hi ha canxa per aquest tipus de moviments.
Si ens fixem, però, poques de les revelacions que apareixen han nascut dins les redaccions. Solen venir de fora. Els americans diuen que per fer periodisme d’investigació químicament pur calen tres principis: que la informació tingui importància per al públic i valgui la pena que es desveli, que algun poder intenti amagar-la i que la iniciativa surti de la redacció.
Normalment, les històries que apareixen, al marge de la seva veracitat, el primer que el periodista ha de fer és veure d’on surt, qui l’ha difós i amb quina intencionalitat.

-Si Catalunya fos un estat independent, ¿recomanaria als seus governants que organitzessin les seves pròpies clavegueres o fessin operacions encobertes? Els Mossos d’Esquadra van crear, temps enrere, una secció que es coneixia com 'els mortadelos'.

-Amb això dels 'mortadelos' hi ha molt de mite. Feien funcions de policia de civil, quan la Generalitat encara no tenia competències en aquest àmbit. No feien espionatge. Anaven de paisà a les manifestacions d’extrema dreta, feien fotos, miraven les matrícules dels cotxes. No feien espionatge polític.
Aquí estem parlant d’una altra qüestió. Estem parlant d’espiar partits legals. Això va ser l’origen del Watergate. Nixon va enviar gent a posar micròfons a la seu del Partit Demòcrata.
Està en joc veure fins a quin punt es creuen la democràcia els que estan ficats en tot això. Entrar en una guerra de dossiers no m’agrada. Seria el “i tu més!”. Una manera equivocada de començar.
Israel envia un escamot venjador on sigui. És un estat a la defensiva. No crec que, en el context d’Europa occidental, s’hagi de muntar un sistema com aquest. No hi estic d’acord. Cal fer un altre tipus d’anàlisi. No vol dir que no t’hagis de defensar. S’han de tenir bons desactivadors de mines i artefactes. Passar a l’ofensiva ja és una altra història.

-El periodisme d’investigació que feia vostè, el que veiem reflectit al seu documental, ha passat a la història?

-M’agradaria creure que no ha passat a la història. Dóna la impressió que sí. No es fa perquè no hi ha condicions. Els mitjans de comunicació no han tingut la cura de posar-les i al món polític no els ha interessat. Els equips d’investigació són incòmodes, acaben sent una mena de cèl·lules que funcionen al seu aire, gasten diners, entren i surten, amb una producció que no és diària, sinó a mig i llarg termini. A més, emprenyen políticament i jurídicament. Costen querelles, advocats, passar pels palaus de justícia, fiances,... I, a vegades, emprenyen els amics econòmics, els socis de l’amo del mitjà de comunicació.
Es van convertir en una certa incomoditat i van anar minvant. Ara no hi ha equips d’investigació. Hi ha individualitats, franctiradors. Però els continuo trobant molt necessaris. Potser més que mai. El meu documental comença a finals dels anys setanta. Estem al 2014. Hi ha moltes històries que no s’han explicat, que hem viscut en la nostra joventut com a periodistes. Està tot per fer.

-Qui és avui l’equivalent del Xavier Vinader dels anys setanta-vuitanta?

-He vist gent amb molt bona actitud i que es frustra. Fa temps que dono classes i he vist gent capaç. El mateix Jordi Évole és un excel·lent reporter. Sense les càmeres.

8 abr. 2015

Adiós, Margarita

M. Eugenia Ibáñez
Tenía pendiente escribir una novela, porque todo lo demás, todo lo relacionado con el lenguaje, con el periodismo, ya quedaba hecho. Esa deuda con la ficción, 'Clave K', la gestó a lo largo de los años, pero los plazos se le achicaron. Ya no pudo asistir en persona a la presentación de su obra, lo hizo a través de videoconferencia, y apenas una semana después, el domingo 29 de marzo, murió.

Ese último acto de exigencia laboral ha resultado ser el paradigma de la vida de Margarita Rivière, marcada por la tenacidad,
el cambio de contenidos y la ductilidad a la hora de explotar su talento. Periodista, trabajó en 'Dossier Mundo', 'Diario de Barcelona', 'El Periódico de Catalunya', 'La Vanguardia' y 'El País'. Colaboró en revistas, fue directora de la agencia Efe en Barcelona, dirigió programas de televisión y colecciones de ensayo para diversas editoriales, escribió una treintena de libros y ejerció su responsabilidad de mujer en un tiempo donde el periodismo solo hacía visibles las firmas femeninas en las secciones de moda.

Por encima de todo lo anterior, que no es poco, Margarita, Margot, para algunos, fue una buena persona, una sonrisa, un rostro amable, una carcajada sonora, ronca, marcada por su impenitente afición al tabaco. Ya sé que esos elogios son lo que toca decir o escribir cuando muere una persona, pero en este caso es la verdad. La traté a fondo a partir de 1982, cuando empecé a trabajar en 'El Periódico' de Catalunya y ella ejercía como jefa de sección. Yo venía de un periodismo muy diferente, había trabajado en 'Mundo Diario', y no fue fácil la adaptación a las nuevas normas y estilo. Supongo que cometí errores, también rebotes de rebeldía, que nunca tuvieron por parte de Rivière ni una crítica, ni una mala cara, ni la imposición de su autoridad. Y esa forma de relacionarse, al margen del talento profesional, es lo que gana voluntades y crea amistades que van más allá del contacto diario. Nos hemos seguido viendo a lo largo de los últimos treinta y tres años, la última vez fue en el Colegio de Periodistas, donde presentó un nuevo libro, una selección de sus mejores entrevistas. Llegó, como siempre, con la mejor de sus sonrisas, tras haber dejado en un rincón el oxígeno que le ayudaba a superar sus problemas pulmonares. Y también, como era habitual en ella, sin dar la más mínima importancia a la enfermedad que la iba minando. Al final del acto quedamos en vernos una tarde para charlar de todo un poco. Ese encuentro sigue pendiente.

Periodisme i ètica

Joan Brunet i Mauri
Un bon amic i company de professió m’escriu. Ho fa arran un dels meus darrers posts del meu blog en el qual reflexionava a l’entorn dels valors vinculats als conceptes civisme i respecte que tan poc predicament tenen en la nostra societat. Ell, el meu amic, em fa notar que als valors que citava hauria d’haver-hi afegit els que tenen a veure amb l’ètica periodística. Té raó, atès que si bé jo feia referència en el meu article als periodistes i als mitjans de comunicació com a actors que juguen un paper destacat quant a valors inherents al civisme i al respecte a l’altre, no en feia
Josep Pernau, Margarita Rivière i Jaume Guillamet, al 1993.
(foto: Manel Armengol)
cap d’explícita a l’ètica periodística que, per cert, sembla que també és un valor que cotitza a la baixa. M’hi he referit en altres ocasions i ho torno a fer ara a despit que sóc conscient que corro el risc de ser mal interpretat: el periodisme d’avui queda lluny d’aquell periodisme en el que l’ètica i les bones pràctiques professionals ocupen un lloc preeminent. Va ser l’any 1992 quan el Col·legi de Periodistes de Catalunya --que llavors presidia el degà Josep Pernau-- proclamava el codi deontològic de la professió com a instrument per contribuir “a la defensa d'uns mitjans de comunicació lliures i responsables, en el marc d'una societat plural i democràtica”. Anys més tard, el 1997, naixia el Consell de la Informació de Catalunya (CIC) per vetllar per l'acompliment dels principis d'ètica professional continguts en el codi i arbitrar i resoldre els casos de queixa que li poguessin arribar per possibles vulneracions dels principis deontològics de la professió. 

Però les coses són com són i la realitat continua essent molt tossuda. I el cert és que el codi ètic del qual els periodistes ens vàrem dotar està ple de recomanacions que en la pràctica professional de cada dia sovint acabem oblidant. Segurament perquè els periodistes, en part arran la triple crisi que ens afecta (l’econòmica, però també l’empresarial i la tecnològica) estem excessivament pressionats per mantenir l’audiència i ‘informar’ de tot abans que no ho faci ningú sense disposar del temps necessari per pensar en calma i sobretot verificar la veracitat de les informacions que ens disposem a difondre. I com diuen els castellans ‘aquellos polvos estos lodos’, o el què és el mateix els biaixos i paranys en què caiem periodistes i mitjans de comunicació i dels que no sempre en som --o no en volem ser-- suficientment conscients. Sabem que d’humans és equivocar-se. Però també que d’humans i de savis és reconèixer l’error i rectificar. Perquè la qüestió a hores d’ara ja no rau en sí els periodistes i els mitjans de comunicació ens equivoquem o no, sinó més aviat si ens preguntem en relació a si complim amb el dret que assisteix a la ciutadania de tenir accés a una informació veraç. 

Un dels handicaps que patim periodistes i mitjans de comunicació és que hem deixat de ser en gran part referents informatius i en ocasions fins i tot hem passat a ser sense adonar-nos-en una balda més de les xarxes socials. Ens hem oblidat –certament uns més que no pas d’altres-- que el nostre deure és difondre, tal com resa l’article segon del Codi deontològic, “informacions fonamentades, evitant en tot cas afirmacions o dades imprecises i sense base suficient que puguin lesionar o menysprear la dignitat de les persones i provocar dany o descrèdit injustificat a institucions i entitats públiques i privades, així com la utilització d'expressions o qualificatius injuriosos”. 

Però tampoc no cal que ens flagel·lem més del què toca perquè no tota la ‘culpa’ és atribuïble als periodistes i als mitjans de comunicació. L’article 52 de l’Estatut de Catalunya estableix que els poders públics han de “promoure les condicions per garantir el dret a la informació i rebre dels mitjans de comunicació una informació veraç i uns continguts que respectin la dignitat de les persones i el pluralisme polític, social, cultural i religiós. En el cas dels mitjans de comunicació de titularitat pública la informació també ha d’ésser neutral”. Calen més comentaris?

4 abr. 2015

Margarita

Pepa Badell 
La mort de Margarita Rivière m’ha trasbalsat. Tot d’un cop he tornat al periodisme de 1976 al 'Diario de Barcelona' on, amb 19 anys, plena d’il·lusió, ignorància, ingenuïtat i procurant fer-me la valenta, vaig aterrar com a estudiant en pràctiques a la secció de local. 

Nom em vull equivocar, però crec que aquell estiu les úniques dones periodistes en nòmina al 'Brusi' eren Margarita Rivière i Teresa Rubio. És clar que la redacció estava composada només per una trentena de professionals dirigits per Josep Pernau

Són els dies en què als diaris només hi havia les seccions de Local,
Assemblea de periodistes del 'Diario de Barcelona', al 1977.
Dret, parlant, Salvador Alsius.
Espanya, Internacional, Esports i Opinió. La cultura tenia un paper més aviat secundari i no existia la secció de Política. Són els anys en què la informació política s’amagava als diaris entre les notícies d’informació local. Són els anys en què els periodistes recollíem les paraules dels futurs polítics de primera fila fent “enquestes” als qui, públicament, només identificàvem com a “advocat”, “economista”, “metge”, "empresari"... i poca cosa més, perquè els partits i sindicats no eren legals. Però hi havia un fil invisible entre lectors i periodistes i, evidentment, tothom sabia qui parlava i quin era el seu pensament polític. 

Eren també els temps de les I Jornades Catalanes de la Dona, primer acte públic de reivindicació i visibilitat de la dona després del franquisme. Al món de la premsa pioneres com Margarita van obrir el camí i reclamar el seu paper en un ofici en què ser dona i mare encara era un problema. Avui les dones ja no són una raresa a les redaccions ni a les facultats, però si ho són encara a les cadires de direcció. Queda tant per fer... 

Aquella etapa del 'Diario de Barcelona' va acabar amb l’acomiadament de quasi tota la redacció, que reivindicava l’exercici de la clàusula de consciència davant un empresari de dretes que finançava a Catalunya l’Alianza Popular de Manuel Fraga Iribarne, promotor de la 'ley de prensa e imprenta' franquista de 1966. Al diari quasi tothom era d’esquerres o de més esquerres (en dèiem esquerra extraparlamentària) i la convivència amb l’empresa va ser del tot impossible. 

Recordo les assemblees dels últims temps a la redacció del carrer Muntaner, tots asseguts a terra perquè, fins i tot, ens havien tret els mobles. La fi d’un somni, si vols ingenu, però que ens va marcar per sempre més en la defensa dels valors i la dignitat del nostre ofici. Margarita hi era allà amb tants d’altres, discreta i sense aixecar molt la veu, practicant la fina ironia i el pensament crític que l’acompanyarien sempre.


Cop d’Estat de CiU a la XAL

Siscu Baiges
Menys de tres mesos abans de les eleccions municipals, que definiran les majories polítiques a les quatre diputacions, CiU ha donat un cop d’Estat a la Xarxa Audiovisual Local (XAL) per intentar garantir que seguirà control·lant-la, sigui quin sigui el resultat de les eleccions. La jugada es venia covant des de l’estiu de l’any passat, quan la direcció de la XAL va proposar que es canviés la composició del seu consell d’administració. La XAL depenia de
la Diputació de Barcelona, que és qui la finança i, per tant, qui tenia el control del consell d’administració. CiU va aconseguir la presidència de la Diputació de Barcelona gràcies als vots del Partit Popular i ara es veu a venir que retenir-la serà complicat després del 24 de maig.

Per aquest motiu, la direcció convergent de la XAL va proposar remodelar el consell d’administració, amb l’excusa que la Sindicatura de Comptes els ho havia demanat, vist que tenia acords amb emissores de ràdio i televisió de les províncies de Tarragona, Lleida i Girona. La primera proposta de remodelació va ser sensacional: dos representants de cada diputació i un del Govern de la Generalitat. Després d’aquest còmic suggeriment es va entrar en una negociació amb els altres grups polítics amb representació a la Diputació de Barcelona. I el Ple d’aquesta corporació va aprovar el mes de febrer la nova fórmula del consell d’administració de la XAL: 6 representants de la Diputació de Barcelona i 9 representants de les altres tres (tres representants per cada una d’elles). Sorprenentment, ICV-EUiA hi va votar favorablement, juntament amb CiU i ERC, mentre el PSC i el PP es van abstenir.

Llevat dels països dictatorials, no hi deu haver cap òrgan públic responsable d’un mitjà de comunicació amb una elecció tant poc respectuosa amb la representació proporcional de la ciutadania. La Diputació de Barcelona tindrà 6 membres al consell d’administració de la XAL en representació de 5.550.000 milions de ciutadans. Tarragona en tindrà 3, en representació de 810.000. Girona, 3, en representació de 750.000 i Lleida, 3 més, en representació de 440.000. És a dir que cada conseller de la Diputació de Barcelona representarà 900.000 ciutadans i un de gironí en representarà 150.000, però el vot de tots dos valdrà igual.

Seria d’agrair que el Col·legi de Periodistes i el Consell de l’Audiovisual de Catalunya reclamin una mica més de senderi als actuals responsables de la XAL. Sobretot perquè després de les eleccions municipals no sigui massa complicat desembolicar el nyap antidemocràtic que ens han regalat els seus dirigents actuals.