El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

20 mar. 2019

‘Fake news’, manual de resistència contra la política de la mentida

Gabriel Jaraba
La gent parla de les 'fake news' amb sorpresa i admiració; així com dient ves quina cosa, com si des que el món és món l’ésser humà no s’hagués dedicat, sempre i arreu, a mentir i enganyar. A les portes de la segona dècada del segle XXI ens fem creus que els mitjans difonguin informacions no fiables, (mare de Déu) quan, precisament, les modernes ciències de la comunicació neixen al segle XX per a estudiar la manipulació de les masses per part del totalitarisme mitjançant la seducció i l’engany.

Ara es centren en estudiar com la tecnologia fa més complicada la
cosa. La confluència de comunicació i cibernètica passa avui per la intel·ligència artificial, que no només és un sistema hipercibernètic per a la gestió de les coses in absentia humana, sinó que està concebut per a que un observador no pugui identificar l’acció maquinal rere l’aparença de conducta humana.

Si seguim la llei de ferro del pensament crític, “pensa malament i encertaràs”, ens adonarem que l’objectiu de la intel·ligència artificial no és tant la gestió sense mediació humana sinó la simulació d’una presència i acció humana que permetin tòrcer la reacció d’acord amb els interessos de qui la introdueix. De manera que abaixem els fums: les 'fake news' no són més que un lleu aperitiu del plat fort que ens espera en el tiberi que els poders preparen a costa de la llibertat i amb factura a càrrec dels ciutadans.

Sovint es presenten les 'fake news' com a un problema periodístic, informatiu i comunicacional, quan són un problema polític. De fet el concepte es tradueix erròniament: no es tracta de “notícies falses” sinó de pseudonotícies enganyoses presentades fraudulentament amb la intenció d’enganyar i desinformar. Y aquesta intenció no neix d’entre el públic receptor de la informació, sinó dels nuclis centrals del poder.

És Donald Trump qui comença a fer circular l’expressió 'fake news' per a al·ludir, de manera pervertida, a les informacions desfavorables que sobre ell publiquen els grans mitjans estatunidencs, des de 'The New York Times' fins a la CNN, i ho fa per desprestigiar-los o, com a mínim, escampar dubtes sobre la seva solvència informativa. 'Fake news' és, doncs, un aspecte recent de les estratègies de desinformació força practicades durant el segle XX en la comunicació de masses.

(Auto)comunicació de masses


Però la comunicació del segle XXI és més complexa que la del segle XX. El que Manuel Castells ha teoritzat com “autocomunicació de masses” --per a al·ludir el paper proactiu dels ciutadans en la generació i distribució d’informació mitjançant xarxes i mitjans digitals-- és el que ha conferit una força inèdita a las 'fake news' promogudes des del poder polític.

S’esdevé així un efecte pervers de l’anomenada “alquímia de les multituds”, al·ludida per Francis Pisani i Dominique Piotet per a designar l’acumulació de coneixement propiciat per l’autocomunicació de masses: en lloc de fomentar la promoció del coneixement es deforma la realitat per part dels qui haurien d’exercir el seu dret a emetre i rebre informació versemblant.

I és aleshores quan sorgeixen diferents entitats compromeses amb la informació democràtica, amb la Unesco al capdavant, que promouen campanyes de conscienciació sobre el risc de les fake news. Proposen l’educació de la ciutadania pel que da a la identificació correcta de les fonts i fiabilitat de les informacions, la responsabilitat de no difondre notícies falses, i l’ús intel·ligent de la comunicació per defensar el dret democràtic a la informació i el seu aprofundiment.

La Unesco tira endavant una àmplia i intensa activitat al voltant d’un altre nou concepte: alfabetització mediàtica i digital (MILID, en les seves sigles en anglès). Les fake news són al centre d’aquesta iniciativa, però el problema és que l‘educació mediàtica s’esdevé al sí de l’educació general, i aquesta no només produeix formació i instrucció, sinó també analfabetisme funcional: persones que saben llegir però no entenen el que llegeixen.

I ara és quan trobem la mare dels ous: no és a una capacitat perversament oculta a les xarxes socials o a l‘autocomunicació de masses on es troba el brou de cultiu per a les fake news, sinó a dos llocs molt concrets: la confluència de l’acció deliberada de poders polítics, econòmics i estratègics per furtar a la ciutadania la informació fiable a la qual tenen dret, i a les defectuoses polítiques educatives dels governs que no possibiliten el substrat cognitiu necessari per a l’exercici de la ciutadania democràtica.

Alfabetització digital i funcional


Educadors, activistes i professionals de la comunicació incideixen en el camp d’acció de les 'fake news' per tal d’adobar els perjudicis prèviament causats per altres. Però a Europa tenim una manera curiosa d’actuar: donem la culpa a les democràcies de la UE de les desgràcies dels refugiats que volen accedir a elles, en lloc de culpar els governs criminals que han convertit els seus països en camps de batalla i cementiris; ens escandalitzem davant l’ascens de forces populistes i feixistes com si el seu predomini fos inevitable, en lloc d’eixamplar unes democràcies fortes en las quals viure sigui il·lusionant. No ha calgut cap 'fake new' per arribar a aquesta mentalitat regressiva que es creu progressista i és un dels més poderosos llasts que impedeix progressar un continent que és ara com ara la més destacada illa de llibertat.

No cal demanar a periodistes, comunicadors, educadors i mitjans comptes de les 'fake news' sinó que cal buscar el seu origen en el poder i el diner. La tasca d’educar el públic s’encoloma a comunicadors i educadors, però no són ells els responsables, simplement hi fan cap per adobar els estralls causats per altres.

L’Estat espanyol té un panorama comunicacional que es caracteritza per una premsa impresa que és de partit però no es declara com a tal. Ho és no només perquè pren posicions editorials coincidents amb estratègies partidàries, sinó perquè són propietat dels bancs que financen les campanyes i deutes dels partits. Mitjans i partits deuen, alhora, la seva existència a les entitats bancàries. Aquí comença i acaba el recorregut de qualsevol discussió sobre credibilitat informativa en la nostra societat.

Elucubrar sobre insídies relacionades amb 'fake news' en aquest panorama sembla ingenu però en realitat és l’intent de desviar la responsabilitat als escenaris digitals de l’autocomunicació de masses. I passa això perquè la premsa de partit, cada cop menys interessant per al lector informat, troba competència en uns mitjans digitals que, per més trapelleries que facin, mai no podran descapitalitzar del tot uns grups mediàtics que en altre temps van ser grans negocis a benefici de delirants estratègies audiovisual-financeres.

Alguns d’aquests digitals estan arribant ràpidament a la irrellevància per estar reproduint la mateixa fatídica aliança entre poder editorial, bancari i partidari, però més descarada i amb la desvergonya d’intentar recollir els nínxols de públic sembrats per altres mitjans, ara en recessió. Trump surt a donar la cara a Twitter i mobilitza els seus 'trolls' per tal de forçar la realitat a assemblar-se al que diu, deixant que els bancs juguin amb els astronòmics deutes dels mitjans als que desitgi doblegar.

No és que ens calguin més i millors educadors en comunicació, que els necessitem; no és que els periodistes hagin de contribuir a l’alfabetització mediàtica, que han de fer-ho; el que calen són editors de premsa dignes d’aquest nom, capaços de publicar informació independent. En un país on la 'fake new' més grossa la van promoure el mateix president del Govern i el ministre de l’Interior un 11 de març de 2004.

14 mar. 2019

Ramon Solanes, un periodista a contrapié

Ángel Sánchez de la Fuente 
El primer director de periódicos que he tenido en mi vida ha sido Ramon Solanes Piñol (Barcelona, 1926), recientemente fallecido. Lo que yo escribo ahora está influido por el grato recuerdo que guardo de él en su relación conmigo. Gracias a mi amigo Kiku Cusí entré en la redacción de 'Mundo Diario' a cubrir el mes de vacaciones de Pedro Palacios. Tuve la suerte de que jugara a mi favor una serie de factores que no vienen al caso. Solanes siempre creyó en mí, aunque después de casi cinco años de trabajar a sus
Ramon Solanes. (foto: ACN / Mar Rocabert)
órdenes, cambié de rumbo en 1978, entre otras cosas, a causa de la agonía del Grupo Mundo. Por el contrario, una nueva aventura capitaneada por Antonio Franco –'El Periódico de Catalunya', obviamente-- nos tentó a mí y a Sebastián Serrano, Xavier Campreciós y Enric Sala, entrañables compañeros de un sólido equipo. 

Desde que el ministro Pío Cabanillas permitió en febrero de 1974 el cambio de nombre en la cabecera (de 'Diario Femenino' a 'Mundo Diario'), Solanes supo aprovechar cierto aperturismo del régimen para que el periódico asomara la cabeza en el panorama de la prensa catalana. A raíz de la muerte del dictador, 'Mundo Diario' tardó muy poco en ser una referencia para los sectores progresistas y especialmente para las clases populares, en decidida conexión con las asociaciones de vecinos, como sabe muy bien la compañera María Eugenia Ibáñez. Y todo ello con una redacción entregada, a la que un inteligente Solanes dejaba hacer. Él no era un abogado de los pobres, pero no frenaba a los que los defendían. En realidad, nunca he dejado de tener la sensación de que Solanes siempre anduvo a contrapié como periodista. Cuando los compañeros de su generación no sabían idiomas, él hablaba varios. Cuando trabajaba en TVE, como director de Programas en Miramar, y recibía consignas anacrónicas, él trataba de desconectar, dentro de lo que era posible. El catalán del pelo blanco era un bicho raro para muchos de sus superiores de Madrid, de tendencia falangista. 

En su libro 'La tele sota Franco. L’aventura de Miramar' (Ara Llibres, 2009), Solanes recuerda algunas barrabasadas que vivió en primera línea. Siendo Adolfo Suárez director de la Primera Cadena de TVE en 1965, Solanes le sugirió desde Barcelona grabar la actuación de los Beatles en la plaza Monumental. La respuesta del que después sería presidente del Gobierno figura en el citado libro: “A TVE no l’interessen aquests peluts. A més a més, dubto que tinguin tants seguidors; grups de nois i noies, adolescents histèrics i no gaire més. Oblida’ls, Ramon”. Tampoco Suárez era muy partidario de retransmitir los partidos de tenis de la Copa Davis. Solanes se alió con Juan Antonio Samaranch, entonces al frente de la Delegación Nacional de Deportes, para que Madrid diera su brazo a torcer. Fue entonces cuando Juan José Castillo hizo famoso su “entró, entró”, además de tener que explicar las reglas del juego a unos espectadores legos en la materia. 

Al hilo de la mención que he hecho de Suárez, no he podido olvidar, y menos en estos momentos, una anécdota que me contó Solanes en persona, raíz de aquella entrevista que 'Paris-Match' le hizo en 1976 al recién nombrado presidente del Gobierno, en la que este afirmaba que era imposible “enseñar química nuclear en vasco o catalán”. Al margen de que, según un periodista francés que participó en el reportaje e incluso actuó de intérprete, Suárez no aludió al catalán, sino solo al vasco, la anécdota de Solanes a la que hacía referencia es muy ilustrativa. Solanes y su esposa, Elvira Roca-Sastre, ejercían de anfitriones del matrimonio Suárez Illana, cuando, en un momento determinado, Ramon se dirigió a Elvira diciéndole: “Em passes la sal, si us plau?” Atónito, Adolfo se descolgó de esta guisa: “Pero, Ramon, ¿es que habláis entre vosotros en catalán sabiendo perfectamente los dos el castellano”. Moraleja: a finales de los años 60, un político talludito y con vocación de llegar a ser quien fue, ignoraba algo tan elemental como la realidad de uso de la lengua catalana. 

Y, para acabar, quiero dejar constancia del catalanismo de mi primer director. Un catalanismo en tiempos harto difíciles. Fue él, en 'Mundo Diario', quien impulsó una sección diaria en catalán (Catalunya endins, se titulaba) cuando nadie de la competencia osaba plantearse semejante cuestión. Fue él quien, en los tiempos en que era director de Programas de TVE en Miramar (finales de los sesenta), dio vía libre a los espacios dramáticos en lengua catalana. El ciclo se estrenó concretamente con el clásico de Josep Maria de Sagarra 'La ferida lluminosa'. Y también en esa época empezó el primer informativo en catalán. Y todas estas conquistas que hoy pueden parecernos que no son nada del otro mundo se llevaron a cabo con Franco vivito y coleando en palacio de El Pardo. Los periodistas veteranos como yo saben bien de lo que hablo.