El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

27 mar. 2015

El dret a la informació i la comunicació ciutadana pertany a la ciutadania

Un grup de ciutadans vinculats al món del periodisme i els mitjans de comunicació han elaborat, debatut i aprovat aquesta setmana un document que s'incorporarà al programa de la força Barcelona En Comú en les properes eleccions municipals, previstes per al 24 de maig. PAIOS el reprodueix íntegrament a continuació per l'interès que poden suscitar les seves propostes innovadores i l'encert en el diagnòstic de la conjuntura actual dels mitjans de comunicació catalans. 


Document de l’Eix del Dret a la Informació i la Comunicació


El dret a la informació i la comunicació és un bé comú que pertany a la ciutadania, un dret fonamental, imprescindible per exercir els altres drets i per garantir la democràcia. Però avui està greument amenaçat perquè els grans grups industrials i financers han estés el seu domini sobre el mitjans de comunicació de tot el món i han fet
de la informació una mercaderia més, sotmesa a les regles del mercat. La concentració dels mitjans i dels recursos tècnics porta a l’exclusió dels circuits informatius de la majoria dels ciutadans, a la unilateralitat de les informacions, a la marginació de les veus crítiques amb el poder i a la uniformització i l’empobriment culturals.

A Espanya, la crisi econòmica ha accentuat aquests processos. L’augment dels costos de producció, la dràstica reducció de la publicitat, les inversions desmesurades i l’assumpció de deutes impagables han deixat les grans empreses de comunicació en mans de les entitats financeres. Paral·lelament, les administracions central i autonòmiques han retallat als mitjans públics els recursos necessaris per exercir la funció de servei a la societat, en benefici dels grups privats; han fet un repartiment sectari dels permisos d’emissió i, reformant les lleis, han convertit les ràdios i les teles públiques en corretges de transmisió dels governs. En el cas de Catalunya, el Govern de la Generalitat ha fet un ús partidista de la publicitat institucionals i de les subvencions directes i per a l’ús del català.

Els grups periodístics i les administracions han afrontat la crisi amb expedients de regulació, reducció de plantilles i precarització de la feina, cosa que converteix molts periodistes en hostatges del poder. Només la imaginació i la força dels movimients socials i l’esforç dels professionals compromesos han fet emergir en els mitjans una part del món real sistemàticament amagada.

Les línies generals de l’alternativa

Per Barcelona En Comú, l’alternativa democràtica a la situació actual s’ha de basar en els principis generals següents: 

1. D’acord amb l’article 20 de la Constitució, totes les persones tenen dret a investigar, cercar, rebre i difondre informacions, opinions i idees, sense censura prèvia, mitjançant totes les plataformes existents, en el marc del respecte a l'Estat de dret democràtic i els drets humans. Les lleis sobre els drets d’informació i d’opinió es van fer per defensar els mitjans davant de l’Estat i dels poders, en benefici dels ciutadans. De fet, l’única cosa que dóna als periodistes i als mitjans el dret d’informar és el dret dels ciutadans a una informació veraç i plural. 

2. A Catalunya, és imprescindible desenvolupar l’article 52 de l’Estatut, que obliga els poders públics a “promoure les condicions per garantir el dret a la informació i rebre dels mitjans de comunicació una informació veraç i uns continguts que respectin la dignitat de les persones i el pluralisme polític, social, cultural i religiós”. 

3. Els mitjans de comunicació tenen una funció social i són per definició un servei públic. Ho són fins i tot els privats perquè el que compte no és que estiguin en mans privades, sinó el fet que la seva existència respon a la necessitat que tothom pugui exercir el dret a la informació. I també són un servei públic perquè contribueixen de manera decisiva a configurar l’opinió pública i a fixar models i maneres de fer, és a dir, són fonamentals en el procés de socialització de les persones.

4. Qualsevol alternativa a la situació actual ha de posar en primer pla el respecte a la independència dels mitjans --dels públics i dels privats-- davant dels poders polítics i econòmics. Ha de facilitar l’accés de tots els ciutadans a la informació i a la participació democràtica en els afers públics. Ha de promoure la pluralitat i la diversitat. Ha de garantir la igualtat d’oportunitats. Ha d’establir mecanismes que assegurin la participació ciutadana en el procés d’elaboració i seguiment de les polítiques públiques dels serveis de comunicació. Ha d’assegurar la lliure expressió dels moviments, entitats i associacions, i ha de reconéixer i protegir els mitjans comunitaris. Ha de limitar la titularitat dels serveis de ràdio i televisió per evitar els oligopolis. I ha de permetre l’existència de condicions que facin possible l’equanimitat professional dels periodistes.

5. Davant d’un oferta que tendeix a la segmentació temàtica i a la globalització cultural, és necessari enfortir el sistema públic de ràdio i televisió. Una radiotelevisió pública, amb mecanismes de control democràtic real, reforça la cultura periodística basada en la llibertat d’expressió i el pluralisme informatiu, facilita l’accés igualitari al coneixement i enforteix els valors de la diversitat lingüística i cultural. La televisió i la ràdio de titularitat pública exigeixen una reforma urgent i radical que inclogui, entre altres principis, la democratització del funcionament dels òrgans de gestió i el sanejament econòmic amb l’establiment d’un sistema de finançament transparent fixat per contracte-programa i una avaluació de rendiments que no estigui basada únicament en les audiències i els costos. 

6. Catalunya té un entramat de mitjans públics locals que constitueix una riquesa social i cultural que s’ha de mantenir i reforçar. Un nou model de radiotelevisió pública l’hauria de tenir en compte per regular-lo i consolidar-lo. En aquest sentit, seria desitjable la creació i l’ordenació d’una xarxa comunicativa integrada per la totalitat dels mitjans de titularitat pública que funcioni com un sistema coherent, per facilitar l’establiment de tot tipus de sinergies. 

7. També seria necessari revisar la composició i el funcionament del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) i desenvolupar-ne les competències. Per no ser un instrument al servei dels governs de torn i dels partits majoritaris, el consell han de formar-lo professionals i tècnics vinculats al món de la comunicació, al marge de les forces polítiques i de les empreses del sector. El CAC té capacitat per regular l’espai radioelèctric i concedir i revocar llicències d’emissió, però ho ha de fer amb procediments públics, transparents i objectivables.

8. A Catalunya, especialment els últims anys han sorgit molts mitjans comunitaris –el tercer sector de la informació--, que són el resultat de l’autoorganització dels ciutadans i del dret a ser emissors d’informació i a constituir mitjans de comunicació propis. Tot i que les lleis audiovisuals espanyola i catalana els reconeixen, cal una ordenació legal específica que en faciliti la viabilitat.



9. En ciutats globals com Barcelona, la concentració d’universitats i centres del coneixement, comunitats lingüístiques i activitats innovadores de diferents àmbits fan del sector de la comunicació un factor rellevant per a la interacció econòmica, cultural i social. En aquest sentit, caldria impulsar una xarxa de la comunicació que integrés i afavorís les sinèrgies dels agents dispersos que operen en aquest àmbit.

Propostes per a Barcelona

D’acord amb aquests principis generals, Barcelona En Comú es compromet a promoure a l’Ajuntament una política informativa i de comunicació basada en aquests punts:

1. Dret a la informació i comunicació de la ciutadania. Tot i que l’Administració local no té competències per regular el mercat de la informació, la Carta Municipal i uns pressupostos anuals de prop de 2.400 milions d’euros doten l’Ajuntament de recursos que poden permetre passar d’una política de propaganda al servei dels partits que governen la ciutat i de les elits a una política de comunicació efectiva que respongui al principi general que el dret a la informació i la comunicació pertany a la ciutadania. 

2. Article 52 de l'Estatut de Catalunya. L'Ajuntament de Barcelona ha de complir el mandat de l'article 52 de l'Estatut de Catalunya i ha de fomentar normes, en tot el que sigui de la seva responsabilitat i dins de les seves competències, perquè els mitjans públics del seu àmbit siguin una garantia del dret a la informació i un servei de caràcter essencial per al desenvolupament social, cultural i educatiu de la població. 

3. Recursos per a comunicació. Barcelona En Comú considera imprescindible fer una auditoria que fixi clarament quants diners destinen l’equip de govern i les regidories a la propaganda, quins mitjans (i en quines quantitats) es beneficien de les subvencions directes o indirectes i quins costos reals té per a la ciutat el manteniment de BTV, de Barcelona FM i de la Xarxa de Comunicació Local de la Diputació de Barcelona. Una política de comunicació que serveixi la ciutadania exigeix, més que recursos, fermesa i voluntat política.

3.1. L’Ajuntament ha d’afavorir el sorgiment i la consolidació de mitjans representatius dels diferents col·lectius de la ciutat, i ha de respectar les empreses de comunicació ja existents, però els recursos municipals no han de servir per apuntalar els mitjans dels grans grups de comunicació ni per obtenir-ne la complicitat o la connivència.

3.2. L’Ajuntament ha de posar fi a la política de subvencions, ajudes i compravenda d’informació.

3.3. La concessió de qualsevol tipus d’ajuda municipal a un mitjà de comunicació privat serà pública i transparent, es fixarà amb informació prèvia i criteris objectius. En el plec de condicions s’exigirà que els recursos invertits serveixin efectivament pel motiu sol·licitat, de manera que no s’utilitzin per sous, dividends o marge de beneficis empresarials. A més, els mitjans hauran d'estar al dia en les seves obligacions fiscals i laborals, inclosa la contractació legal dels treballadors.

3.4. Els ciutadans de Barcelona tenen dret a conèixer els veritables propietaris dels mitjans de comunicació privats que llegeixen, escolten i veuen. Per aquesta raó, Barcelona En Comú reclamarà a les empreses privades de comunicació que mantinguin relacions comercials amb l’Ajuntament que informin públicament, a través del mateix ajuntament, de la composició del seu accionariat. 

4. Els mitjans públics. L’autoritat municipal ha de garantir als ciutadans una informació veraç, contrastada i completa, mitjançant tots els canals que té disponibles per aquesta finalitat.

4.1. L’autoritat municipal promourà dins dels mitjans de comunicació públics l'exercici ple del dret a la informació i la llibertat d'expressió en un marc plural que fomenti la formació d'una opinió pública informada. Per això garantirà l'existència d'organismes interns com els consells informatius o comitès professionals i consells de redacció, així com la definició explícita i pública de codis de conducta que vinculin l'exercici de la llibertat de premsa a paràmetres de responsabilitat social.

4.2. Els treballadors dels mitjans públics tindran garantits estatuts de redacció que permetin el lliure exercici de la professió, la clàusula de consciència, el secret professional i els drets reconeguts per l’Estatut-marc aprovat pel Col·legi de Periodistes de Catalunya. A més, el govern local haurà d’assegurar-los condicions laborals dignes i evitar situacions de precarietat que posin en perill la independència i la qualitat de la seva feina.

4.3. Els mitjans de titularitat municipal contractaran de manera directa els professionals que produeixin continguts i exclouran la subcontractació o externalització de programes, sense prejudici de les compres indispensables per a una programació de qualitat. 

4.4. El govern municipal advocarà perquè les informacions electorals es cobreixin amb criteris estrictament professionals, sense minutatges predeterminats.

4.5. Per assegurar el respecte al lliure exercici professional dels informadors, els mitjans públics els hauran de facilitar l'accés a les fonts d'informació de l’Administració local i de les empreses amb participació municipal. Igualment, hauran de garantir el dret de rèplica dels ciutadans.

4.6. Els mitjans públics tindran una cura especial en el respecte a la privacitat dels menors i exclouran els continguts que suposin discriminació de persones o col·lectius, ja sigui per motius de sexe, ètnia, origen, ideologia o confessió religiosa.

4.7. Per garantir el dret de la ciutadania a la informació i la llibertat d’expressió Barcelona En Comú proposarà la constitució d’una xarxa local dels mitjans públics dotada de mecanismes de control democràtic. Les funcions i l’estructura de la xarxa, com també els recursos econòmics necessaris per mantenir-la, els hauria de determinar el nou equip de govern un cop escoltada l’opinió de tots els sectors implicats, incloses les associacions i moviments veïnals i els responsables dels mitjans comunitaris. La gestió de la xarxa hauria de ser independent de l’equip de govern, dels partits politics i de les empreses privades. 

4.8. A més de reforçar el web i l’oficina virtual de l’ajuntamente i el servei del 010 --especialment per agilitzar les gestions administratives--, el govern municipal haurà d’establir mecanismes que facilitin la relació quotidiana dels ciutadans amb l’Administració als barris de la ciutat, d’acord amb les associacions de veïns, i que assegurin la plena transparència dels processos de consulta que es convoquin perquè la ciutadania es pronunciï sobre afers d’especial transcendència.

4.9. Per afavorir la transparència de l’Administració local, l’ajuntament haurà de posar a disposició de la ciutadania l’accés a totes les dades públiques en format digital. Això implica que les dades no estaran subjectes a limitacions de privacitat, seguretat o privilegis, sinó que estaran disponibles a internet, accessibles a totes les persones sense necessitat de registre i en un ventall de plataformes i de formats lliures del control exclusiu de cap entitat. Les dades hauran d’estar codificades per a un processament correcte. 

5. Educació en Comunicació. L’autoritat municipal promourà la formació per a la lectura, audició i visionat crític dels mitjans de comunicació en els centres d'ensenyament de la seva responsabilitat.

6. El tercer sector de la comunicació. Barcelona En Comú considera que els mitjans comunitaris i de barri, per la seva condició de veu de la ciutadania, han d’ocupar un lloc cabdal en la comunicació a la ciutat. 

6.1. L’ajuntament promourà, dins de les seves posibilitats i competències, polítiques actives per impulsar la plena regulació i ordenació del tercer sector de la comunicació i garantir l’accés real de la ciutadania a la seva oferta en igualtat de condicions amb el sector públic i el privat comercial.

6.2. També donará suport humà i material als projectes ja existents per contribuir a la seva consolidació, a la producció de continguts i a potenciar- ne la difusió.

6.3. Contribuirà igualment a la creació de nous canals i mitjans de comunicació per part dels col·lectius o comunitats que ho sol·licitin i que responguin a necessitats de la ciutadania.

6.4. Promourà la cooperació dels mitjans comunitaris amb els mitjans públics municipals i la integració de les seves produccions en la programació en una relació de reciprocitat i de respecte a la seva independència.

7. El Consell Ciutadà de la Informació (CCI). Amb la finalitat de vetllar per la correcta aplicació i desenvolupament d’aquests principis destinats a garantir el dret a la informació i la comunicació de la ciutadania, un govern de Barcelona en Comú dotarà la ciutat d'un Consell Ciutadà de la Informació (CCI).

7.1. Aquest organisme públic, independent de l’equip de govern i dels partits, serà un instrument de participació directa de la ciutadania i no tindrà funcions administratives o executives, sinó que fixarà les línies d’actuació de l’Ajuntament en l’àmbit de la comunicació. 

7.2. Els consellers del CCI seran elegits per organitzacions representatives, especialistes i col·lectius socials en nombre d’un per cadascun d'ells i seran ratificats pel Consell Municipal, seguint models d’altres països com El Regne Unit i l’Uruguai.

7.3. Els membres del CCI tindran un mandat de sis anys, pero el 50% es renovarà per sorteig cada tres anys.

7.4. El CCI informarà de les seves actuacions al Consell Municipal una vegada a l’any pel cap baix i farà públic el seu informe. També estarà obligat a rebre les queixes dels ciutadans relatives a la informació i al funcionament dels mitjans públics.

7.5. En tot cas, será competència del CCI:

▪ Determinar la composició i les funcions dels consells d’administració dels mitjans públics, com també els criteris de selecció dels seus directors.

▪ Fixar les normes de concessió d’ajuts i de recursos municipals per a polítiques o campanyes de comunicació ciutadana.

▪ Formular les propostes i la implementació de les mesures de promoció del tercer sector de la comunicació.

▪ Impulsar polítiques de foment i desenvolupament del dret de la ciutadania a la informació i a la comunicació.

7.6. El CCI podrá demanar al Consell Municipal que sotmeti a consulta ciutadana les decisions de transcendència en l’àmbit de la informació i la comunicació.

7.7. El Consell Municipal fixarà el reglament de funcionament del CCI, com també les retribucions i el règim d’incompatibilitats dels consellers, evitant, en tot cas, sobrecostos i duplicitat de funcions.

https://barcelonaencomu.cat/

24 mar. 2015

La meva entrevista a Lluís Prenafeta fa 25 anys, a 'El Periódico'

Gabriel Jaraba
'El Periódico de Catalunya' ha recuperat i publicat una entrevista que vaig fer fa 25 anys (1990) a Lluís Prenafeta quan tot just havia deixat de ser secretari general de Presidència de la Generalitat de Catalunya. L’he rellegida amb la sensació que l’havia escrit una altra persona; jo no guardo ni un sol retall de diari ni gravació dels milers de peces periodístiques que he publicat durant 47 anys de professió. Fa 25 anys tots érem més ingenus que ara, però és que els embolics de diners i poder que es fan ara públics són fora de tota mida; algun dia hauran d’esser estudiats pausadament i analitzats, no només en ells mateixos sinó en mig del clima de guerra bruta que s’esdevé ara mateix. En el moment que es va publicar l’entrevista, Prenafeta era un enigma: un empresari d’èxit, amb una personalitat del tot diferent a la dels capdavanters catalanistes que s’havien
Lluís Prenafeta a la seva piscina el 1990. (foto: Jaume Mor)
forjat a la resistència cultural i política, que tot d’una esdevé l’home de confiança del líder total del nacionalisme català, el veritable 'valido' de la cort pujolista, una figura que projecta una ombra sovint inquietant no només per als seus adversaris. Lluís Prenafeta irromp aleshores com un home que pensa en gran –a diferència dels diguem-ne líders del catalanisme que s’apleguen en torn a Pujol, i els que ho fan ara en torn, al costat i contra Mas. Sense ell no hauriem tingut TV-3, l’element que marca un abans i un després en el país i que és l’expressió d’una autoconfiança i un atreviment que el catalanisme, en totes les seves versions, no ha tornat a tenir.

Lluís Prenafeta era aleshores un home opac, i potser és injust dir això. A la primavera del 1990, s’adona que aquesta opacitat el perjudica i decideix concedir una de les escasíssimes entrevistes que se l’han fet, fins i tot potser era la primera, però no ho puc assegurar. Escolta, doncs, amb molta l’atenció la proposta que la direcció d’'El Periódico' li fa, precisament un diari al·liniat amb posicions d’esquerres inclinades al PSC. I es decideix que s’hi publicarà una entrevista no explícitament política, al suplement que aleshores apareixia durant l’època de vacances, feta a casa seva, en un entorn distès estiuenc.

El meu record del tracte de Lluís Prenafeta és excel·lent. Ens va rebre a José Luis Martínez Ibáñez, subdirector del diari, al fotoperiodista Jaume Mor i a mi, amb una amabilitat digna d’elogi, gens freqüent en determinats entorns polítics i en persones que haurien pogut dir allò que es diu que un dia va dir la duquessa d’Alba a una minyona seva: “Niña, sal al hall y haz que les echen algo de comer a los periodistas”. Prenafeta ens va convidar a un dinar excel·lent al seu restaurant habitual i ens hi va dur amb un Jaguar de color verd màquina que seria el cotxe que jo tindria si m’agradéssin els cotxes. L’haviem fet fotos nedant a la seva piscina i haviem tingut una conversa en la qual vam parlar de poder i de diners, de política i d’amistat, d’aspiracions i realitzacions. La miro ara i veig que és un document excepcional, no a causa d’aquest modest periodista, sinó per la intel·ligència d’un home polític que sabia que li calia explicar-se i la d’un diari que encara no vivia en el temps actual en que només hi ha premsa de partit que no es confessa com a tal.

Us demano que llegiu l’entrevista amb Lluís Prenafeta situant-la al 1990, una època en que tots érem molt crítics però potser més ingenus que ara. I si sabeu llegir entre línies potser trobareu, en la conversa entre ell i jo, alguna dada que potser ajudarà a situar millor algunes coses que passen ara.

https://gabrieljaraba.wordpress.com/

Altres articles de PAIOS sobre el pujolisme i la premsa

Los periodistas pasan cuentas a Jordi Pujol, por María Eugenia Ibáñez.

Un club d'estomacs agraïts, per Cristina Palomar.

El 'cas Pujol' i el periodisme que no va ser, per Josep Carles Rius.

Notes esparses…, per Joan Brunet Mauri.

12 mar. 2015

El paper clau dels mitjans comunitaris

Francesc Ràfols
La Xarxa de Mitjans Comunitaris (ReMC en les seves sigles en castellà) i dos emblemàtics mitjans d’aquest àmbit com són Ràdio Televisió de Cardedeu (RTVC) i Tele K (del barri madrileny de Vallecas) han iniciat una batalla contra el Govern espanyol per tal d’aconseguir el seu reconeixement real i ser tinguts en compte en el repartiment de llicències. Ho fan interposant un recurs contenciós-administratiu contra el reial decret 805/2014, de 19 de setembre,
Equip tècnic i de realització de Ràdio Televisió de Cardedeu.
pel qual s’aprova el pla tècnic nacional de la televisió digital terrestre y es regulen aspectes per a l’alliberament del dividend digital. Per poder fer-ho han iniciat una campanya de captació de fons a través d’una operació de micromecenatge que els permeti afrontar les despeses del procés. Els demandants recorden que la llei reconeix el dret d’aquests mitjans a tenir el seu espai però a l’hora de la veritat els diferents governs no els han tingut en compte quan han distribuït freqüències.

Tot i que les primeres emissores van començar a funcionar a finals dels anys setanta, el reconeixement legal no va arribar fins al 2007 i 2010, quan el Govern espanyol va legalitzar la seva existència a través de les lleis audiovisuals. Així doncs, fa més de 30 anys que els col·lectius socials que han impulsat ràdios i televisions comunitàries només troben per part de l’administració totes les traves possibles perquè puguin créixer i desenvolupar-se. Per això, ara han decidit passar a l’atac. Demanen una mica més de 7.000 euros que confien poder recollir en els prop de quatre mesos que encara tenen de marge per aconseguir-ho.

Aquesta, doncs, és una batalla que ve de lluny. A Catalunya, la llei preveu que cal reservar un 5% de les freqüències a entitats sense ànim de lucre, però això mai ha estat efectiu. No obstant això, aquests mitjans –amb el suport d’algunes organitzacions de periodistes, com l’SPC– sempre han considerat aquest percentatge com a insuficient i que l’espectre radioelèctric hauria d’estar repartit a parts iguals –un terç per a cadascú– per a operadors privats, públics i entitats sense ànim de lucre. No és cap invent, això ja hi ha països que ho practiquen i la majoria estan a l’Amèrica Llatina on els mitjans comunitaris desenvolupen un gran paper i fins i tot en algunes zones la seva feina és de vital importància.

Desè aniversari

En un d’aquests països, Argentina, se celebra aquests dies una efemèride important. La Xarxa de Ràdios Comunitàries celebra el desè aniversari del seu primer informatiu. El Foro Argentino de Radios Comunitarias (FARCO) «és una les experiències més importants de comunicació popular i comunitària en xarxa a l’Amèrica Llatina», segons informa l’Agencia de Notícias del Sur (ANSUR). L’informatiu FARCO, segons explica l’entitat, «és un noticiari nacional que s’emet diàriament a través de més de 170 ràdios de tot el país i es caracteritza per la seva producció participativa i federal. A més es realitza des de la concepció que la comunicació és un dret humà essencial.» L’acte de celebració va servir també per presentar el primer llibre d’estil de la Xarxa. Un dels responsables de l’informatiu, Pepe Frutos, el defineix dient que «no és una recepta, no és la veritat revelada, no és un exemple a seguir, però sí és una aportació que fem les ràdios comunitàries al món de la comunicació, als nous comunicadors, esperant que sigui una publicació motivadora perquè se sàpiga que es pot fer periodisme d’una altra manera, en forma federal, participativa i democràtica, on no hi hagi algú que mani i altres obligats a obeir».

Per tant, la campanya endegada a Espanya per la ReMC, RTVC i Tele K té un objectiu que en altres llocs del món ja està assolit o més avançat. No és cap secret que l’Amèrica Llatina té molts problemes però sovint estan més relacionats amb les actuacions dels governs i responsables polítics i econòmics que no pas per les iniciatives ciutadanes i dels moviments socials. En matèria de comunicació i de dret d’informació, en alguns llocs, ja fa temps que van per davant de l’Estat espanyol –cosa que en els temps actuals no és cap heroïcitat democràtica– però també d’altres països europeus.
https://francescrafols.wordpress.com/

9 mar. 2015

¿En 10 años no habrá prensa escrita en papel?

José Sanclemente
La prensa nacional escrita e impresa en papel volvió a perder mucho dinero en 2014. Los grandes grupos periodísticos tienen casi el 80% de sus lectores en sus marcas digitales, aunque solo el 20% de sus ingresos de publicidad. Por el contrario el 80% de la publicidad va a sus periódicos impresos con tan solo el 20% de la audiencia.

Los anunciantes cambian el chip de sus inversiones publicitarias tan lentamente como lo hacen los editores en su negocio: ¿Cuestión de hábitos? 

Los periódicos impresos no se atreven a apostar exclusivamente por
lo digital porque creen que el negocio (mal negocio como se ha visto por los resultados) todavía está en el pasado, lo mismo que algunos grandes anunciantes que, una vez han puesto el 70% de su inversión en la televisión creen que deben fijar su campaña en los diarios impresos antes que en sus páginas webs.

Es cuestión de tiempo, de muy poco tiempo, que esto cambie. Pero sobre todo el cambio lo va a acelerar el continuo, rápido y progresivo abandono de la lectura de los medios impresos. Los jóvenes hace tiempo que lo hicieron y los lectores habituales de los diarios en papel tienen una media de edad cada vez más alta. Ya no es cuestión de que los periódicos cambien sus contenidos, porque éstos los pueden dar igual o mejor en Internet. ¿Cuando llegará el momento de la disrupción? Ese momento en que muy pocos acudan al kiosco de la calle y se conecten solo a la red. Calculo que en España, por la progresiva caída de ventas, podríamos situarla a 10 años vista. Mucho antes si las empresas periodísticas fueran empresas convencionales, que cuando están en quiebra técnica acaban cerrando. Pero en nuestro país detrás de algunas de ellas están otros intereses que no son estrictamente económicos.

De hecho es difícil saber que réditos buscan los accionistas de algunos grupos periodísticos. Está claro que a medio plazo no son los de la rentabilidad de un negocio decadente cimentado en el papel. Algunos de los accionistas financieros que se han visto "obligados" a entrar en las empresas periodísticas nacionales, como forma de capitalizar sus créditos, son conscientes de que su inversión se irá más pronto que tarde al garete. Entretanto la única manera que los gestores de los diarios han encontrado para subsistir es la de reducir gastos a costa de la calidad del producto periodístico.

La mayoría de regulaciones de empleo se han hecho basadas en lo económico más que en lo profesional. Buenos periodistas han quedado en la calle, porque tenían salarios y antigüedades altas. No importaba que tuvieran una buena agenda y un buen currículo de informaciones y exclusivas.
 
El resultado lo nota el lector en intangibles como la credibilidad e independencia de las informaciones. 

En las empresas periodísticas la falta transparencia de los accionistas que están detrás es directamente proporcional a la veracidad de la información que emana de sus medios de comunicación, y la independencia informativa solo es asumible con rentabilidad económica, sin deudas a terceros que obliguen a callar o a modular las informaciones.

La debilidad de nuestros periódicos impresos es preocupante cara al futuro de la información, porque para subsistir a los próximos 10 años de vida que les pueda quedar habrán de incorporar accionistas que nada tienen que ver con los intereses editoriales o recoger subvenciones interesadas o ambas cosas.

Un día, no muy lejano, ni esos accionistas ni esas subvenciones llegarán, tampoco lo hará la inversión de los anunciantes, porque habrán descubierto que ya no tienen influencia simplemente porque ya no tienen lectores. Ojalá estén en internet, pero para eso se tendrán que haber desembarazado de sus compromisos y tenerlos solo con el lector.
http://www.josesanclemente.com/