El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

18 oct. 2018

Periodisme de mitjans, periodisme de fonts

Joan Brunet i Mauri 
El 16 d'octubre es van atorgar els premis Gabinets de Comunicació en la seva desena edició. En ocasió de l’acte --i de l’efemèride dels deu anys dels premis--, se’m va convidar a adreçar unes paraules als assistents a l’acte. Vaig aprofitar l’avinentesa per fer una reflexió a l’entorn del periodisme de mitjans i el periodisme de fonts i del per què el Col·legi de Periodistes de Catalunya va crear, l’any 2002, la Comissió col·legial de Gabinets de Comunicació i, alhora, recordar a dues persones que en dos moments ben diferents i distants en el temps, foren clau en l’impuls de la comunicació institucional (Ernest Udina) i en la dinàmica de treball de la Comissió col·legial dels Gabinets de Comunicació (Pilar Casanova): 

“Lluny –o a prop, segons com i qui ho miri— queda l’any 1979, quan a alguns joves periodistes se’ns demanava des dels equips de
Ernest Udina, en una imatge d'arxiu.
govern dels llavors nous ajuntaments, que els ajudéssim a dissenyar polítiques municipals de comunicació. Un encàrrec ben lògic, atès que es tractava de dotar als ajuntaments d’una estructura i d’uns canals a través dels quals poder fer circular la informació i d’aquesta manera comunicar-se àgilment amb la ciutadania. Es tractava alhora, que els ‘nous’ ajuntaments es constituïssin en font informativa al servei dels mitjans de comunicació i dels periodistes. 

El repte que se’ns plantejava a aquells joves periodistes no era fàcil d’assolir; fonamentalment per l’òbvia manca de tradició i d’experiències en el camp de la comunicació institucional en una democràcia pràcticament acabada d’estrenar. I va ser precisament la manca d’experiència i d’experiències la causa de que els periodistes que ens havíem atrevit a acceptar la responsabilitat de la comunicació municipal en ajuntaments ben diversos, ens ‘busquéssim’ immediatament i ens reuníssim per compartir inquietuds, dubtes, necessitats, estratègies, criteris i iniciatives en unes trobades sovintejades i també maratonianes. 

D’aquelles trobades en va néixer l’AGIC (l’Associació de Gabinets d’Informació de Catalunya) i poc després ho feia l’ACIAL (l’Associació Catalana d’informadors de l’Administració Local). 

Eren anys –aquells-- en els que els Gabinets de Premsa eren vistos amb recel i, en conseqüència, no gaudien --per dir-ho d’una manera planera-- de massa bona premsa. Això explica –almenys en part--, que haguessin de passar força anys fins que coincidint amb l’inici del mandat de la degana Montserrat Minobis l’any 2002, no es creés la Comissió col·legial de Gabinets de Mitjans de Comunicació. D’aquesta manera prenia cos el pensament latent que apuntava a què de la mateixa manera que hi havia un periodisme que s’exercia des dels mitjans de comunicació (periodisme de mitjans), n’hi havia un altre de creixent que s’exercia des de les organitzacions i des les administracions (periodisme de fonts). 

Tot i sabent que no està ben vist autocitar-se, penso que hi ha ocasions en que pot ser fins hi tot oportú el fer-ho... 

Reflexionava jo en un article publicat a la revista col·legial 'Capçalera' l’any 2002, sobre el moment pel qual al meu entendre transitava el periodisme i ho feia d’aquesta manera: “No cal que ens enganyem ni que hi donem més voltes: reconeguem-ho d’una vegada!: sobre els mitjans de comunicació hi planen molts interessos, alguns ben aliens al periodisme, però que sens dubte el condicionen. I això val tant pels mitjans de comunicació de titularitat privada com pels de titularitat pública. Uns mitjans, aquests darrers, que s’haurien de distingir per la seva militància en la defensa d’una informació professional, plural i responsable al servei dels ciutadans”. I tot seguit em preguntava: “Si això s’esdevé en l’àmbit dels mitjans de comunicació social, ¿què no passarà en l’àmbit dels Gabinets de Mitjans de Comunicació d’empreses i d’institucions?”. 

D’aquí que rematava aquella meva reflexió, ressaltant la idoneïtat del moment escollit per crear en el sí del Col·legi la Comissió de Gabinets de Comunicació amb l’objectiu d’aprofundir en un debat professional absolutament pertinent a l’entorn del periodisme de fonts, amb el Codi Deontològic del 1992 en el seu rerefons. 

Escrivia en la mateixa peça d’ara fa 18 anys que “hora deu ser de prendre consciència de l’abast de les dificultats i dels paranys que per exercir de periodista i fer periodisme de qualitat hem de superar diàriament. Només si sabem identificar i reconèixer aquests
Pilar Casanova. 
paranys i aquestes dificultats, podrem avançar plegats pel camí en el que, tant els periodistes de fonts com els periodistes de mitjans, hem de coincidir per prestar a la ciutadania el servei que de nosaltres s’espera; això és, garantir-li l’accés a una informació veraç, contrastada, pertinent i de qualitat”. 

Com deia aquell: “Fin de la cita”. 

I com deia aquell altre: “aquí ho deixo”... 

M’ho haureu sentit a dir moltes vegades: de la mateixa manera que els fracassos no són mai atribuïbles a una sola persona, els èxits tampoc ho són. No hi ha èxits sense treball coral d’un equip de persones compartint un projecte al que hi aporten il·lusió, punts de vista, experiència i coneixement. Cal, això sí, que per tal que l’èxit acompanyi a un projecte, comptar amb el lideratge d’una persona que a les seves capacitats professionals uneixi les de saber escoltar i observar per sumar. En definitiva, el lideratge d’una persona capaç de pensar més en els èxits col·lectius que no pas personals. 

Per posar l’accent en els valors als que m’acabo de referir --que si bé són essencials en qualsevol professió, encara ho són més en la nostra--, centraré la darrera part de la meva intervenció en fer record de dues persones --ben diferents i dissortadament desaparegudes--, que sense la seva aportació, comprensió i lideratge, avui no estaríem aquí, ni tampoc la trajectòria de la Comissió de Gabinets hauria estat la que ha estat. 

M’estic referint a Ernest Udina i a Pilar Casanova. 

L’Ernest Udina va ser la persona que l’any 1979 i des del Servei de Premsa de la Diputació de Barcelona, més va fer per promoure i impulsar iniciatives que contribuïssin al desenvolupament de la comunicació institucional a casa nostra. D’entre aquestes iniciatives en sobresurten les ja citades AGIC i ACIAL, l’Associació de Premsa local i comarcal, l’Associació d’emissores municipals de Catalunya i l’Associació Catalana d’Informadors de l’Administració Local. A l’Ernest Udina es deu també la creació dels Premis Tasis-Torrent de Comunicació Local de la Diputació i la revista institucional 'Arrel' al servei dels ajuntaments i l’edició en ciclostil d’uns quaderns que recollien reflexions i experiències --d’aquí i de fora-- en matèria de comunicació local i institucional. 

A banda del periodisme, la política, l’escriptura, la sociologia i la muntanya eren altres de les passions d’un personatge –adust en aparença— com l’Ernest. I és que també en l’àmbit de la muntanya, l’Ernest va ser l’animador i impulsor de diverses iniciatives esportives adreçades a periodistes. I seria precisament la muntanya, la que l’any 2001 ens el va prendre quan baixava del mític Montblanc al que havia pujat en compliment d’una vella autopromesa: “Abans de fer els 60 anys, he de pujar al Montblanc”. 

Un record per l’Ernest! D’ell ens en queda la seva tenacitat, convicció i fermesa en els projectes que va impulsar, sobretot, però no només, al servei de la Comunicació Local a Catalunya. 

Per acabar us vull parlar de Pilar Casanova –de la nostra entranyable Pili--. Ella va assumir la presidència de la Comissió de Gabinets de Mitjans de Comunicació en uns moments gens fàcils, ni pel Col·legi ni per la professió periodística, coincidint amb l’inici del mandat del degà Josep Maria Huertas Claveria l’any 2007. 

La professionalitat de la Pilar, la seva saviesa, el seu saber fer i la seva capacitat de treball van ser factors determinants per a la revitalització i enfortiment de la Comissió de Gabinets que en aquells moments transitava en hores baixes. Sota la presidència de la Pilar, la Comissió elaborà els criteris de Bones Pràctiques Professionals dels Gabinets i, el 2009, es crearen els premis que avui estem atorgant. 

En el terreny més íntim, més personal, la Pilar, tal com em deia un bon amic fa ben pocs dies, “era una dona valenta, enginyosa, intel·ligent, amb instint, lideratge i amb una encertada combinació de caràcter i amabilitat”; una visió que comparteixo i a la que afegeixo que a la Pilar li agradava compartir perquè era generosa i perquè entenia que allò que ella sabia, de ben poc servia si no ho compartia amb les persones del seu entorn. La Pilar compartia talent, compartia experiència i fins i tot compartia part de la seves experiències vitals. La Pilar tenia sempre apunt bones paraules per a tothom i mai no parlava malament de ningú. Molt al contrari, tendia fins i tot a justificar l’actuació d’aquelles persones que no li eren favorables. 

Cap d’aquestes virtuts que tant l’abellien havia de variar gens ni mica quan el 2014, va decidir anar-se’n a viure a Madrid per estar al costat d’en Carlos Enrique Bayo (“mi chico”) tal com ella sempre l’anomenava. La mort ens l’havia d’arrabassar, també molt jove, dos anys més tard quan només comptava amb 59 anys d’edat. 

Gràcies, Pilar pel teu exemple i per tot el què ens vas donar! 

No seria just si a les paraules que acabo de pronunciar de record a l’Ernest i a la Pilar no hi afegís que ambdós tingueren la sort de comptar al seu costat amb persones qualificades disposades a compartir amb ell i amb ella projectes, responsabilitats i feina. La relació d’aquestes persones allargaria en excés ara la meva intervenció i el què és pitjor, si ho fes, cauria en oblits sempre imperdonables. En qualsevol cas, però, algun dia o altra caldrà fer-la. 

Així doncs, el meu record, la meva consideració i la meva estima a l’Ernest i a la Pili, i a totes les persones que com la majoria dels que sou aquí, heu fet i esteu fent possible continuar fressant el camí que vàrem encetar el 1979 i que ens ha portat fins on ara som. 

Moltes gràcies per la vostra atenció, i llarga vida al Col·legi i a la Comissió de Gabinets de Comunicació”.

13 oct. 2018

Kiosk amb k d’Ikea

Josep-Maria Ureta
Del Gaby Jaraba sempre ens queden pòsits de medicina natural suficients per recordar que no tot pot ser química, tot i que sovint hi ajuda. Mentre llegia el seu últim article he pensat en un llibre del què no he aconseguit recordar ni el títol ni l’autor, ni trobar-lo remenant els prestatges de casa. Per si un cas, i atès que tots hem de ser deutors dels programes antiplagi, aviso als qui disposen del Turintin (per exemple, la UPF per a tots els treballs dels alumnes, encara que sigui una redacción de mig foli) que el que escric tot seguit s’assembla al que vaig llegir fa anys. Dèia l’autor oblidat que el model de comunicació actual, siguin mitjans escrits, parats o televisats, és un continu que impedeix reflexionar i aturar-se, com Ikea.

Si recuperem una mica de memòria, quan un va a un gran centre
d’Ikea (Badalona, Sabadell, L’Hospitalet) li pasa el següent: tan bon punt arriba té marcada una ruta sinuosa de la que li és difícil escapar si no vol anar en sentit contrari al de la majoria. Et porta el corrent i assumeixes que hauràs de caminar unes quantes desenes de metres fins arribar allà on vols anar i dedicar-hi el temps necessari (si els altres et deixen, i hi trobes empleades/ats a prop).

Un cop assumeixes la llei de la inèrcia, perquè ja saps que no pots anar enrera fins trobar la sortida, unidireccional, vas badant en coses que no t’interessen. Pero ai lás, veus sales d’estar, dormitoris, menjadors, cuines o habitacions dels nens que et semblen un prodigi d’aprofitament de l’espai. T’entretens i de mica en mica et pares en veure petits objectes intranscendents però que penses que son ben originals i els pots necessitar.

Manca de perspectiva

Ja portes més de mitja hora, com a mínim i, baixant escales sense haver agafat res, et trobes en una zona on tot son petites ofertes per la casa: gots, tovalloles, plantes d’interior (no fotem, que el terra de casa és de rajola). És quan penses que no pots arribar als caixers sense dur res. I vas agafant foteses diverses, cofoi de no haver perdut el temps. I rius fent cua quan veus parelles atrafegades per carregar i pagar un armari desmuntat.

Doncs aquest és el model Ikea que et trobes primer al kiosk (vegetal o digital, tant li fa) i després replicat (sempre) a ràdios i televisions. Algú comença per presentar-te sofàs i llits confortables en espais accessibles: fals, als espais de demostració hi falten, al menys, el sostre i una o dues parets; en periodisme, el que et dona perspectiva. Ja t’han començat a entabanar amb temes informatius fora de context. Et tempten per canviar del teu lloc de casa tan còmode i adaptat a un altre com si fos el què volies i necessitaves. 

Explotar la mala consciència

Les emisssores, totes, comencen per assumir el que els hi marca el kiosk, llevat de tenir alguna raresa abans d’hora. Un cop has anat assumint i empassant que has de caminar amb poc temps per reflexionar, ve el segon parany: quan menys interès té una notícia intrascendent, més te la vas trobant de cara, repetida de mil maneres. I esclar, com que no vols passar per garrepa i ves a saber si no serà del que parlaran a la feina o a una trobada familiar, t’hi agafes i en compres més del que necessites. De passada: Ikea ven aquests productes d’ocasió i d’escàs valor a preus molt més alts que qualsevol altre establiment. Explota la mala consciència.

I darrera i l'únic que té lectura positiva: si vols estar ben informat, ja pots anar arreplegant peces d’aquí i d’allà i muntar-te la teva pròpia versió, com les parelles joves que compren a Ikea per fer-s’ho a casa amb la clau allen.

Gràcies, Gaby.

12 oct. 2018

La falsa polémica de los másteres y las tesis: cuando los periodistas renuncian a posicionar la agenda informativa

Gabriel Jaraba
Lo que marca el paso en la actualidad, su seguimiento y la construcción de los diversos relatos comunicacionales y sociopolíticos es lo que yo llamo el Madrid institucional y periodístico, o más brevemente, “la milla de oro madrileña”, un pequeño espacio geográfico y mental donde se forja todo lo que acaba siendo relevante para un país de más de 46 millones y medio de ciudadanos. Es un espacio muy reducido pero decisivo, y tan sólo abarca los partidos políticos de la capital, algunas instituciones de Gobierno y de representación, un club de fútbol, ​​los medios que se publican o emiten desde Madrid, determinados círculos alrededor de ciertas comidas y cenas y una parte de las empresas del Ibex-35 y los ejecutores de sus intereses. Los catalanes que hablan de Catalunya como “un país pequeño” deberían ver cómo es posible crear un país aún más pequeño en un abrigo que físicamente no llegaría a ser un barrio de la capital de España. En esta milla de oro se decide y se determina nada menos que el relato informativo que deberá terminar siendo hegemónico y que, en el sentido gramsciano
Pedro Sánchez y Pablo Iglesias, en una imagen de archivo.
del concepto, decantará las hegemonías políticas.

Se suele diferenciar entre opinión pública y opinión publicada, pero hay también actualidad publicada y actualidad acontecida. Aquella va mucho más allá de las 'fake news' o falsas noticias con voluntad de desinformar; es toda una avalancha tendenciosa que desvía la mirada pública de lo que ocurre en la realidad empírica para construir un escenario limitado y centrado en un determinado campo de batalla en el que se quiere situar la polémica política. La capacidad de delimitar este campo de batalla en torno al debate público decide las oportunidades de construir relatos políticos con voluntad hegemónica, y en la medida que esto se consiga con respecto a un determinado objeto o abordaje de una cuestión se decide, en tiempo real y sobre el terreno, la tendencia del debate político general y el apoyo o ausencia del mismo a una mayoría o minoría parlamentaria. Se dice que sólo existe lo que sale en la televisión pero en realidad en España sólo existe lo que decide la milla de oro madrileña.

La derecha ha aprendido a combatir el populismo indignado


El actual ir y venir en torno a la validez de másters universitarios y doctorados que ha acabado ocupando el (pseudo) debate político es el ejemplo más depurado de la tendencia que se ha acabado imponiendo. Esta polémica de corto alcance y nulo valor político ha sustituido el debate real entre Gobierno y oposición, entre las izquierdas gobernantes y sus soportes y las minorías derechistas que pretenden enterrar y desprestigiar su legitimidad conferida por haber ganado una moción de censura. Desorientado políticamente el PP y neutralizado por inanición política Ciudadanos, el intelectual orgánico en que se ha convertido el periodismo hegemónico en la milla de oro madrileña ha conseguido situar un falso debate político en el lugar que debería ocupar uno verdadero. La jugada ha sido magistral y las fuerzas progresistas han caído de cuatro patas en la trampa.

Gobernante la izquierda socialdemócrata con el apoyo puntual de izquierdas alternativas y nacionalistas periféricas, han visto cómo les estiraban la alfombra de debajo de los pies y se les vertía en una discusión de corto vuelo que parece hacer referencia a cuestiones muy apreciadas por el izquierda y el sentido moral del “pueblo llano”: la honradez, el respeto a la meritocracia y la indignación ante la injusticia. El espíritu del 15-M como indignación moral de base elevada, norma suprema, se gira contra las izquierdas: primero, si el líder de la izquierda alternativa tiene derecho a vivir en un chalet bastante cómodo que tiene que pagar con sus dinero ganado trabajando; después, si el líder socialdemócrata y presidente del Gobierno ha ganado su doctorado de manera honrada y legítima. La indignación sin teoría y práctica reformista o revolucionaria, precisamente: el uso de la mentalidad indignada en beneficio del populismo de derechas. Y el precio real y tangible se paga en forma de dimisión de ministros.

El estallido de esta absurda batalla cogió a la derecha desprevenida y chocada con la dimisión de Cristina Cifuentes, presidenta de la Comunidad de Madrid, pero cuando le ha tocado a Pablo Casado,
Cristina Cifuentes y Pablo Casado, en un acto
institucional en Madrid.
el líder elegido al PP para destruir al gobierno del PSOE ganado por la moción de censura, la formación derechista ha sabido empantanar la batalla gracias a su experiencia en el “y tú más” y el cultivo del populismo: han conseguido la cabeza de la ministra de Sanidad gracias a una capacidad de reacción bastante notable.

Y visto el éxito del contrataque, esta manera de hacer política sin política ha conseguido situar la mirada de la sospecha en la misma persona del primer ministro socialista. Aunque la tesis doctoral de Pedro Sánchez esté limpia como una patena, el “difama, que algo queda” consigue su efecto, por lo que este (pseudo) debate sobre la moral de los servidores públicos ha quedado del todo quemado, y costará resituar nuevamente la polémica en los justos términos políticos que le corresponden. La dinámica infernal de la indignación populista ya está en marcha y costará mucho detenerla. Y la responsabilidad de los medios de comunicación en contribuir a la pseudopolítica y no saber imponer una agenda informativa que responda al interés de la mayoría de ciudadanos quedará grabada en piedra.

La milla de oro madrileña y la competencia entre medios


En la milla de oro madrileña se disputa no sólo la construcción del relato político e informativo hegemónico sino que se juega el resultado de la competencia, comercial y política, entre medios. Todos ellos, sin excepción, participan en esta liga y lo hacen en un espacio que no deja nada de margen. Y ningún poder político o económico les ha arrastrado a este tipo de batallas, ellos mismos han ido a participar de buen grado. Lo demuestra que algunos diarios de izquierdas se han asimilado a este modo de hacer y han acabado jugando con las reglas de sus adversarios. Si gente como el mismo Pablo Iglesias, Iñigo Errejón y otros vieron un día clarísimamente que debían contrarrestar esta tendencia mediante la creación de canales y programas audiovisuales como La Tuerka, el poder centrípeto de la milla de oro madrileña les ha tragado.

En mi investigación para la tesis doctoral, titulada 'De qué conversan los periodistas españoles en Twitter' se demostró que no había prácticamente diferencias entre los contenidos que difundían por esta red social los periodistas tradicionales vinculados a los medios establecidos y los periodistas asociados a los nuevos espacios digitales. Ni unos ni otros, significativamente los segundos, se separaban de un discurso dominante común: ambos grupos tuitean sobre las mismas cuestiones políticas, institucionales, comunicacionales y de opinión. No se percibía que los “nuevos periodistas” introdujeran elementos innovadores o de tendencias de ruptura en el discurso predominante en cuanto a contenidos, su mentalidad estaba tan cautiva de los límites temáticos que usan la gente de 'Abc' o 'El Mundo' que eran perfectamente asimilables a la visión del mundo que se desprende de la milla de oro madrileña y que configura el alcance del mundo temático de la actualidad en todo el Estado.

La cuestión de los másters, posgrados y doctorados de los políticos nos puede parecer una fenomenal tontería pero es gracias a una pseudopolémica de bajo nivel como ésta que se ha escamoteado el debate político e ideológico que correspondía. Se hablaba del doctorado el día que se votaba en el Congreso la medida gubernamental de la exhumación de los restos de Franco, la pervivencia del Valle de los Caídos y el escándalo de los restos de miles republicanos represaliados malenterrados en las cunetas (con la presencia de Ian Gibson en el espacio de los invitados, precisamente). La palabrería hueca basada en la indignación y el populismo de derechas ha ocupado todo el espacio público gracias, una vez más, a la incomprensión de las izquierdas de la importancia de llevar la iniciativa en la construcción del relato, y ha producido un fruto bastante jugoso: abrir crisis de Gobierno sin tener que presentar propuestas alternativas.
 

Las clases populares dimiten de la cultura y los periodistas se hacen el loco


Este frente abierto para la antipolítica derechista está teniendo un efecto que va más allá de las vicisitudes de la política institucional, y aún mucho más perverso. La actual conversación generalizada sobre la calidad y validez de la educación universitaria desacredita ante los ciudadanos, especialmente los trabajadores y los más modestos, el valor de la educación pública y la cultura en la promoción laboral y personal, en la ganancia de calidad de vida y en el avance en el camino de la liberación de clase. Llueve sobre mojado: el gran cambio en la cultura de las clases trabajadoras en España ha sido el abandono de la cultura y la voluntad de apropiársela.

Las clases populares ya no sienten la admiración de antes por la educación, la cultura y la formación. Esta se admite como mal menor para poder ganarse la vida y acceder al consumo; tener cultura, en cambio, es ser un friki. La persona instruida era alguien al que admirar porque había sabido elevarse por encima de una mediocridad general y demostrar con su esfuerzo que uno podía ser dueño de su destino, y ahora es un bicho raro que se dedica a cosas que no sirven para nada. Ha calado aquí el antiintelectualismo estadounidense que ha llevado a Trump a la presidencia, y se esparce en todas sus versiones, desde la inexistencia de pequeñas bibliotecas en los hogares trabajadores -como si estuviéramos en el siglo XIX, antes de que Verne o Dumas se convirtieran en autores populares- hasta el acoso en la escuela a los niños estudiosos, los famosos “nerds” americanos a los que se considera carne de marginación en los ambientes adolescentes. Incluso los mismos maestros son, ay caray, asediables por los grandullones.

Es realmente duro tener que escribir esto pero los hechos dan la razón a este punto de vista. Un estudio presentado por la Organización para la Cooperación y el Desarrollo Económico (OCDE) del 11 de septiembre en París muestra que el nivel académico de los padres influye de manera determinante en el nivel educativo de los hijos. Las probabilidades de que un joven siga estudiando más allá de la enseñanza obligatoria se disparan si sus padres también tienen estudios superiores. El 55% de los adultos españoles cuyos padres no tenían una titulación de Bachillerato o Formación Profesional tampoco lograron este nivel educativo. Como resultado, en España la educación es víctima de una “trampa intergeneracional”, de forma que el 43% de la población entre 25 y 64 años no tiene un título de educación secundaria superior.

"Estudiar no sirve para nada"


Mientras entre las clases populares se comentan en las barras de los bares las ocurrencias alrededor de los posgrados de los políticos, se va extendiendo la idea de que estudiar no sirve para nada. Da lo mismo que te esfuerces o no, después de todo, lo que cuenta es la influencia social o económica que te permite adquirir con facilidad un título superior. Y la realidad nos indica que no es así: estos másteres concedidos por senderos dudosos son una excepción, que se han dado en un centro adscrito en una universidad de Madrid pero que no forma parte de su estructura académica y que probablemente ha querido comerciar con influencias ofreciendo títulos de prestigio a cambio de quién sabe qué contraprestaciones.

Pero la universidad pública española en general, aunque accesible económicamente a los trabajadores, tiene un funcionamiento riguroso en cuanto al control de la superación de asignaturas y grados; la formalización de las actas de los cursos alcanzados se da en un marco de un funcionamiento severo y fuertemente controlado. No se regalan asignaturas, cursos y posgrados, y existen mecanismos de control que lo impiden. La universidad pública de nuestro país sirve perfectamente a la educación superior accesible a toda la población y a su promoción profesional, económica y social. El resto son frivolidades de tertulia de cuñados.

Los medios de comunicación que favorecen la pseudopolèmica los másteres y las tesis no son conscientes del alcance de su dimisión de la responsabilidad de posicionar la agenda informativa. El mimetismo entre ellos contribuye a hundir la prensa impresa y ahora afectará a la digital; antes parecía que todos los directores competían para hacer la misma portada en lugar de levantar exclusivas, y ahora los digitales generalistas pivotan alrededor del periodismo de filtraciones como antes los periódicos en papel lo hicieron con el de declaraciones. Y el verdadero alcance de la cuestión lo dejó claro el sociólogo de la comunicación Manuel Castells en su último artículo en 'La Vanguardia': el mercado más grande del mundo en perspectiva es el mercado de la educación, y los tiburones de la privatización educativa -y la reducción al utilitarismo y la expulsión de las humanidades y el pensamiento crítico de la educación- compiten para clavar el diente.