El periodisme debat sobre un periodisme incert

Manuel López*

Els membres del Col·legi de Periodistes de Catalunya estan en procés de revisió de la seva feina al ser convocats per l’entitat en un VII congrés, a principis de novembre. És un moment molt encertat per debatre sobre la professió perquè en els darrers anys hi ha hagut tants canvis i incidències que si no s’afronten ja, el periodisme pot perdre el seu nord, la seva funció, el seu futur.

Actualment son diversos els problemes que afecten a la professió,

Periodistes recollin declaracions d'una política.

però jo diria que hi ha un que aglutina tots: ¿hi ha o no dret a la informació?

Sí, hi ha dret a la informació, però...

Inicialment diríem que si, que hi ha dret a la informació, a distribuir i rebre notícies, reportatges, entrevistes, filmacions, àudios, etc. Però tots aquests gèneres que permeten als periodistes, i les periodistes, és clar, expressar-se amb rigor i respectant l’ètica professional, estan en perill perquè estem davant d’una sèrie de factors que posen en perill l’objectiu principal: fer bon periodisme.

No farem un rànquing de problemes: no es tracta de dir quin és el primer i quin l’últim. La idea general és que tenim la sensació de que cada dia és més difícil exercir la professió.

La censura encara existeix, i potser creix. Cada cop les empreses periodístiques estan més pressionades pel capital per tal de que es converteixin en vies d’expressió dels grans interessos econòmics. I per les forces polítiques.

Sorprèn molt veure que els diaris en paper dediquen bona part de les pàgines senars --las de la dreta del lector-- a publicitat, quan tothom sap que és l’espai on primer mira el lector, el més important.

La decisió de fer que les senars estiguin ocupades per la publicitat no ha estat pas dels periodistes. Però això és només un petit exemple.

Les pàgines d’economia estan farcides de notícies empresarials, molts cops no confrontades ni verificades. Per què? doncs perquè les seccions d’economia dels diaris disposen, en general, de pocs periodistes, mentre que les grans corporacions tenen desenes de periodistes en plantilla que cada dia s’ocupen d’intentar que els mitjans els siguin favorables.

Els bancs, les caixes, les grans empreses inunden cada dia les redaccions amb comunicats d’escàs valor, però que serveix perquè els periodistes tinguin tanta feina en gestionar-les que no tenen temps per investigar. Els gabinets de comunicació el que fan es bloquejar les redaccions. Així de clar.

Parlem de l'opacitat de les empresas i de la precarietat

Per sobre d’aquesta política, els periodistes dels grans mitjans saben que la propietat de les seves empreses és opaca. Hi ha una normativa europea que obliga als mitjans a realitzar un exercici de transparència informativa, al menys un cop l’any, però de vegades ens trobem davant d’un conjunt de firmes que depenen d’altres firmes, i d’altres... És impossible, molts cops, saber de qui és l’empresa.

Seria irreal ara discutir sobre si el mercat ha de tenir llibertat o no d’acció. Està avalat per la constitució i no hi ha cap país europeu que posi en dubte aquesta premissa. Però això no vol dir que els interessos empresarials hagin d’estar pel damunt dels interessos periodístics.

I això genera problemes a les redaccions. I precarietat a la professió per les decisions empresarials... i també pel mercat.

I aquest problema no el podrà resoldre el Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC) en aquest congrés. Li va massa gran.

A més, el CPC és una entitat corporativa que té entre els seus col·legiats a treballadors i directius. És a dir, el CPC no és un sindicat amb capacitat per discutir i negociar convenis o declaracions editorials, com sí poden fer els sindicats, per exemple, el Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC) o els nuclis de periodistes de la UGT i de CCOO.

El CPC no pot, doncs, abordar aquest problema.

Tampoc pot abordar el tema de la precarietat, ja que, com hem dit, al CPC hi ha contractats i contractadors. El tema de les condicions laborals ha de ser tractat pel SPC.

Però sí que pot entrar en d’altres temes que estan a l’agenda dels debats del congrés. Per exemple, el de l’ètica professional. El congrés ha de saber que la revista del CPC, 'Capçalera', va deixar de tractar un debat intern de gran importància: la periodista Olga Viza va rebre fa un temps una distinció professional del col·legi. Doncs bé, un grup de col·legiats, entre ells un exdegà i diversos vocals d’anteriors juntes de govern del CPC, van recordar que la companya Viza havia estat assenyalada pel Consell de la Informació de Catalunya (CIC) per la seva irresponsable participació en un anunci de la financera ING, en companyia de Matías Prats.

Això va contra el codi ètic, i així ho van comunicar els companys que van signar una carta dirigida al degà. La distinció se li va donar igualment, però el debat no va sortir a la revista 'Capçalera' fins que el CIC va reprendre al seu director pel fet de silenciar-lo.

El problema de l’ètica professional és complex. El CIC ha tingut molta feina en aquest tema. I ho ha resolt molt bé, malgrat que algunes “sentències” seves han caigut molt malament entre l’actual junta directiva del CPC.

Un problema conseqüent és el de què fer en casos com el de Olga Viza. No és pas obligat la col·legiació dels periodistes i si un periodista fa publicitat, però si no és membre del CPC, no se li pot dir res.

Però sí si es membre del col·legi. Els estatuts permeten actuar en contra d’ell, fins el punt d’expulsar-lo o retirar-li el nostre carnet de identificació professional.

Estem davant d’una situació complexa perquè el CIC assenyala inconveniències, transgressions i atemptats contra el codi ètic, però no pot sancionar, a diferència del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC).

Aquest congrés pot ser el marc adequat per demanar que el CIC es converteixi en entitat d’interès públic amb capacitat executiva. És un tema interessant que potser no es resolgui en aquesta trobada però que pot indicar el camí cap on anar per fer efectives les “sentències” del CIC.

La credibilitat de l'ofici no és negociable 

Estem parlant, tanmateix, de la credibilitat i del prestigi de l’ofici, sens dubte. Així ho indica la convocatòria del congrés. I és un encert situar aquests valors com els més importants de cara al present i al futur.

La reflexió col·lectiva dels periodistes convocats a aquest esdeveniment pot resoldre molts dubtes: amb negociacions, pactes o passant per les votacions. El compromís amb la societat ens exigeix ser valents i deixar que cada entitat assumeixi la seva responsabilitat.

Al CPC li correspon el paper de defensar els valors i al SPC el de defensar els drets.

*Manuel López és doctor en Ciències de la Informació i periodista