Maria Favà Compta
A començaments del passat març el govern de Catalunya va voler commemorar els cinquanta anys de les Jornades Catalanes de la Dona que es van celebrar al Paranimf de la Universitat de Barcelona el maig del 1976. Es va fer un acte al Saló de Sant Jordi i es va convidar la taula dues periodistes, bones professionals i que podríem qualificar de mediàtiques, però que no van viure aquelles jornades. L’Olga Viza no hi era perquè el 1976 encara no havia començat a treballar. La Rosa Maria Calaf sí que treballava però a TVE a Madrid. Totes dues van reconèixer en els seus parlaments que no havien fet informació d’aquelles jornades i es van limitar a explicar batalletes personals que és el que fem els periodistes per sortir del pas.
Això d’explicar la història en primera persona ho ha descrit en
Jaume Fabre en un encertat i divertit article que ha sortit publicat en el darrer número de la revista 'Capçalera'. “L’anàlisi d’un miler d’articles d’opinió de diaris conclou que en un 30% dels casos l’autor parla més d’ell que no pas dels fets noticiables”, diu el subtítol de l’article. (La llàstima és que aquesta revista, ben editada i amb bon paper, és de consum intern de la professió). Un fet que fa molta angúnia és quan els periodistes han d’escriure una necrològica parlen més d’ells mateixos que del mort a qui se suposa han d’acomiadar.
 |
| Capmany llegeix el manifest inaugural de les Jornades Catalanes de la Dona a la Universitat de Barcelona, al maig del 1976. (Foto: Pilar Aymerich) |
Jaume Fabre en un encertat i divertit article que ha sortit publicat en el darrer número de la revista 'Capçalera'. “L’anàlisi d’un miler d’articles d’opinió de diaris conclou que en un 30% dels casos l’autor parla més d’ell que no pas dels fets noticiables”, diu el subtítol de l’article. (La llàstima és que aquesta revista, ben editada i amb bon paper, és de consum intern de la professió). Un fet que fa molta angúnia és quan els periodistes han d’escriure una necrològica parlen més d’ells mateixos que del mort a qui se suposa han d’acomiadar.
Tornem a les Jornades de la Dona. No és la primera vegada que les entitats o les administracions conviden a algú que té poc o res a veure amb una commemoració. També ho vaig viure amb motiu d’un aniversari de la Maria Aurèlia Capmany. Els organitzadors municipals d’aquella recordança em van oferir que fes de moderadora dels actes. Jo vaig declinar l’oferiment perquè vaig considerar que no era la persona adequada, ja que havia tractat poc a la Capmany i em semblava que hi havia altres professionals que havien seguit de més a prop la seva tasca com a regidora de cultura de l'Ajuntament de Barcelona. I vaig donar-los una llista dels periodistes que havien cobert l'àmbit de cultura quan l’escriptora va treballar per a la Casa Gran i alhora ensenyava Pasqual Maragall a vocalitzar. Però al final van escollir com a moderadora d'aquella commemoració una periodista que no havia mai fet informació municipal.
En aquella ocasió vaig pensar que era una decisió política. Que buscaven algú de la seva corda. Que fos poc crític amb la gestió de l'Ajuntament d'aleshores i d'ara. (I la Capmany no va ser mai complaent. Sempre va ser molt crítica). Però potser no va ser censura. Potser va ser únicament una qüestió de mandra.
En el cas de les Jornades Catalanes de la Dona calia una mica de feina per saber qui havia cobert la informació fa cinquanta anys. Aquests fets tan llunyans i particulars no surten a internet. Doncs ja no anem bé. Cal aixecar-se de la cadira o agafar el telèfon. Cal consultar l'arxiu de tota la vida. I per als diaris que no tenen l'arxiu informatitzat o han desaparegut, cal anar a l’hemeroteca de Ca l'Ardiaca i buscar els rotatius que alhora s’editaven a Barcelona. I en concret les edicions del 27 al 30 de maig de 1976. Les informacions a 'La Vanguardia' van sortir sense signar i es van limitar a “copiar i
enganxar" el comunicat final i donar notícia de les protestes que van arribar als diaris per part de grups de cristians i de les associacions més carques de la ciutat que es van esverar molt amb la celebració d'aquelles jornades. En el 'Diari de Barcelona' la informació estava signada per Tere Rubio; en 'El Noticiero Universal', per Dolors Calvet, i a l’'Avui' per Rosa Piñol i jo mateixa. La Rosa Piñol és morta, però les altres encara estem vives i podríem haver donat un testimoni de primera mà.
Vull creure que els organitzadors només van pecar per mandra. O potser no perquè tampoc van ser convidades a l'acte les dones que van estar preparant aquelles jornades durant dos anys. I que no es van limitar a llegir ponències trencadores en el Paranimf de la Universitat. Durant els anys següents van ser actives defensores de la igualtat en els seus respectius àmbits professionals i ara, ja jubilades, continuen lluitant. ¿Com és que aquestes dones encara fan tanta por i se les oblida en un acte institucional que hauria de ser plural?.
