El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

28 sept. 2011

El monopoli de TV-3

Joan Barrera
Comprenc que hi hagi neguit entre determinades persones quan es parla de privatitzar totalment o parcialment les televisions autonòmiques, sense descartar que la mesura pugui afectar TV-3. És un debat interessant, perquè al marge dels resultats posa en qüestió el model que ha funcionat fins ara i desacralitza un tema que molts consideren tabú. Intel·lectualment és enriquidor.

Penso que des de l’òptica catalana no hauria de fer por el debat. I més ara, que es torna a plantejar una reforma de la Llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Seria absurd, i frustrant, que en les discussions entre els partits polítics tot es reduís a un pur i simple repartiment de cadires. No és això i l’exemple el tenim al comprovar com una llei que va ser aprovada fa poc més de cinc anys no solament no ha estat eficaç, sinó que ha servit per frenar qualsevol temptativa de reforma de la principal empresa audiovisual catalana.

Dit d’una manera clara i entenedora. El mitjans de la CCMA estan ara pitjor que fa una dècada, perquè sota l’aparença d’un debat en defensa del servei públic s’hi amaga l’immobilisme i la defensa aferrissada de quotes de poder. Bàsicament, d’aquells professionals que mai s’han hagut de preocupar per ser competitius i de partits polítics que interpreten la seva presència en els òrgans de direcció de la CCMA com un dret inalienable.

Arribats a aquest punt costa molt justificar partides de diners públics quan hi ha altres necessitats més urgents. Se’m pot argumentar que faig una anàlisi molt simplista i que deixo de banda el paper que juga TV-3 i Catalunya Ràdio en defensa de la llengua catalana, un dels factors essencials de la seva existència. És veritat, però la radiografia acurada de l’audiència d’aquests dos mitjans ens mostra, més en el cas de la televisió que en el de la ràdio, que segueix sense penetrar entre importants capes de la població, especialment metropolitana, i que no són un mitjans de referència entre les generacions més joves, a qui correspon la continuïtat lingüística del català.

¿No hi ha res a fer? Sí, però no sobre unes bases que ja no donen més de sí. El futur de la ràdio i de la televisió públiques catalanes no passa ni per la resistència identitària ni per deixar les coses tal com estan ara. Convé ser agosarats, obrir-se i sortir a camp obert, delimitar les funcions del que realment es considera servei públic, comparar costos amb resultats i admetre que la construcció del anomenat espai comunicacional català no es pot fer sota un prisma de quasi monopoli, com ara, sinó que hi han de participar molts més actors. No tenim l’exemple de la premsa i de la ràdio. ¿Què volem més?

(http://www.joanbarrera.com/)

No hay comentarios:

Publicar un comentario