TV-3 i el fantasma de la vella Convergència

Josep Carles Rius

TV-3 va realitzar una cobertura exemplar de les primeres jornades del 'cas Palau'. Les confessions de Fèlix Millet, Gemma Montull i el seu pare, Jordi Montull, van ocupar l'espai que la seva transcendència mereixia en els telenotícies. TV-3 va aplicar els criteris del periodisme a l'hora de valorar i tractar un judici que va trigar quasi vuit anys a arribar i que marcarà un abans i un després en la societat i en la política catalana.

Però el periodisme de TV-3 ha tingut conseqüències. Pocs dies

després, el director de la cadena, Jaume Peral, dimitia per “raons personals” i entrava en lloc seu Vicent Sanchis. En el repartiment de quotes de Junts pel Sí el càrrec de director de TV-3 va correspondre al seu moment a Convergència i el de director d'informatius, a ERC. I la vella guàrdia de CDC ha buscat entre els seus a un nou director que eviti 'accidents' com la cobertura del 'cas Palau'. O com aquella selecció de ciutadans que va preguntar al president i que no va agradar gens al sector més dur del partit. 

La paradoxa és que mentre la corrupció de Convergència desfila pels tribunals, els seus protagonistes encara tenen el poder suficient per castigar els que informen sobre els seus abusos. La paradoxa és que un president que va ser periodista toleri que el seu partit apliqui actituds sectàries a TV-3, tal com denuncien els treballadors. La paradoxa és que una coalició que promet un país independent i lliure, coarti la independència i la llibertat dels periodistes dels mitjans públics. Però l'ús patrimonial de la televisió i la ràdio que haurien d'estar al servei de tots ve de lluny. Quan CiU va recuperar el poder, l'any 2010, després dels governs tripartits d'esquerra, va començar una nova època a TV-3. El primer avís va ser el canvi en la llei audiovisual que li va permetre al Govern d'Artur Mas recuperar tot el poder a TV-3. I quina va ser la primera decisió? Destituir Mònica Terribas, que s'havia significat per la seva defensa de la independència periodística. La segona decisió del Govern, conjuntament amb el PP, va ser desactivar el Consell Audiovisual de Catalunya (CAC) en convertir-lo en un mer refugi d'antics càrrecs polítics. El tercer avís, i definitiu, va ser la pèrdua de pluralitat entre les veus que s'escoltaven a TV-3.

La vella guàrdia de Convergència, amb Jordi Pujol al capdavant, sempre ha estat obsessionada pel control dels periodistes, dels mitjans, públics i privats, i de les organitzacions professionals. Va ser un dels signes d'identitat del pujolisme, i sense el qual no s'expliquen els silencis davant de la corrupció. Va haver-hi periodistes crítics, que van ser contra corrent, i van pagar un preu. Va haver-hi periodistes, potser la immensa majoria, que "no es van ficar en política". I hi va haver una minoria que van ser protagonistes d'aquell règim de silencis, mitges veritats, complicitats i manipulacions. Una minoria que va formar part del poder. Dins i fora dels mitjans. La simbiosi era tal que Lluís Prenafeta, que va ser l'home més poderós de Catalunya després de Jordi Pujol, va crear una fundació que acollia a periodistes que, alhora, actuaven de propagandistes de la causa pujolista.

I l’última i gran paradoxa és que el mateix dia en què Lluís Prenafeta s'asseia a la banqueta dels acusats pel 'cas Pretòria', un dels periodistes més significats de la Fundació Catalunya Oberta ocupava la direcció de TV-3. El fantasma de l'antiga Convergència vaga pels jutjats arrossegant les cadenes de la corrupció, però transita també pels despatxos de TV-3. La vella guàrdia està acusada d'aplicar la mossegada del 3% perquè creia que el país era de la seva propietat. I, de la mateixa manera, nomena ara a un dels seus com a director de TV-3 perquè considera que la cadena li pertany. La nova generació que intenta construir el Partit Demòcrata Europeu Català (PDeCAT) i Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) haurien de saber que necessiten bandejar aquest concepte patrimonial de Catalunya i de TV-3 si volen que el país i els seus mitjans públics siguin de tots. I no dels de sempre.

TV-3: uns nomenaments polítics, poc professionals, en clau de fidelitat i control, amb gent no adequada i que només recauen en homes

Un grup de treballadors afins a la secció del Sindicat de Periodistes de Catalunya a TV-3 ha convidat a PAIOS a reproduir la següent reflexió arran dels darrers nomenaments a la cúpula del mitjans audiovisuals públics de la Generalitat:

Tenim males notícies. Aquests últims nomenaments confirmen que TV-3 no s’està gestionant amb criteris professionals, sinó amb criteris polítics. I això és perillosíssim en una situació econòmica i de competitivitat salvatge en el mercat televisiu tan delicada com la que tenim.

Som els treballadors de TV-3: els que fem els programes, els que expliquem les notícies, els que ens cuidem del material, de la promo, dels anuncis, els que organitzem la feina. Nosaltres hi som sempre, i la coneixem des de dins. I sabem que no és nostra, però, com a professionals, la nostra feina és cuidar-la , posar-la al servei del poble de Catalunya i vigilar que tingui la màxima qualitat. Que no és fàcil (i segurament no sempre ens en sortim). I avui tenim males notícies. 

Els últims nomenaments en la cúpula directiva confirmen que TV-3 no s’està gestionant amb criteris professionals, de qualitat, sinó amb criteris exclusivament polítics. I, a sobre, aquests nomenaments la deixen en mans d’una cúpula amiga del poder, però amb escassa experiència en l’entorn televisiu, amb poc coneixement de la casa, i poc qualificada per assumir una responsabilitat tan gran.

Continuïtat en perill 

Els professionals de TV-3 pensem que això és molt perillós per a la continuïtat de la cadena, en un moment de competitivitat salvatge, ple de complexitat, en el sector televisiu. 

-Quan més falta ens fa una televisió pública potent i de tots, el govern decideix optar per un model feble, governamentalitzat i cada

Un moment del programa 'Divendres', de TV-3.

cop més dependent del sector privat. 

-Quan més falta fa una direcció especialitzada, professional i respectada dins i fora de la casa, el govern opta per nomenar caps basant-se en criteris de fidelitat al poder. 

-Quan més falta fa recuperar i promoure la producció audiovisual pròpia, el govern opta per concentrar tota l’atenció en els informatius i ignora els programes, que cada cop més es compren a les grans productores privades. ¿De debò que amb aquesta política de gestió pretenen convertir TV-3 en un gran instrument d’estat per a la creació del nou país, com diuen? 

La sensació, des de dins, és que més aviat tenen l’objectiu d’empetitir-la, trossejar-la, i regalar-ne tot el que no sigui informatius al sector privat. No és estrany que ara mateix el sentiment predominant entre els professionals de la casa sigui una barreja de decepció, desànim, incertesa i pessimisme. Però anem per parts. Per començar, i increïblement, en Brauli Duart continua a càrrec de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Un personatge amb nul·la vinculació al mitjà televisiu, mer executor de les ordres de Presidència, responsable del daltabaix laboral i professional més gran de la història de TV-3 (l’últim ERO), repudiat explícitament per la majoria de la plantilla i enfrontat als representants dels treballadors. 

Doncs sí, amb el suport entusiasta de CDC, el silenci còmplice d’ERC (que no vol posar en perill els acords de govern) i la indiferència de la CUP (que no vol entrar en noms) Duart continuarà almenys dos anys més al front de la CCMA. Dos anys sense diàleg en temes laborals ni professionals. Dos anys en que intentarà reforçar al màxim la governalització de la tele pública i imposar la confluència de les redaccions de TV-3 i Catalunya Ràdio sense comptar amb l’opinió dels professionals. Dos anys en que deixarà acabar de podrir les restes del que va ser el més gran centre de producció audiovisual del país, públic, i regalarà Programes a les grans productores del sector. 

Sense vergonya

Però això no és tot: Ara, esgotat moralment el mandat d’Eugeni Sallent, el director que van portar de la competència –directament de Can Godó- el Govern nomena nova cúpula directiva, la cúpula que haurà de regir TV-3 en una etapa decisiva per al país i per a la pròpia televisió. I com ho fa? Doncs se’n cuiden directament els dos socis de Junts pel Sí, decidint i pactant noms segons criteris polítics. 

I ho fan de forma pública, sense vergonya, posant en un greu compromís tant la reputació dels professionals escollits (que ja els deu anar bé) com la dels propis mitjans. I, com que es basen en més en la proximitat i obediència política dels escollits que no en la seva qualitat professional, posen també en perill la gestió, el futur i la continuïtat dels mitjans públics catalans. 

Currículums discrets

Seguint aquests criteris, per exemple, han nomenat director i director adjunt (i cap de Programes) de TV-3 a dos caps del departament d’Informatius, amb experiència exclusiva en aquest àmbit. Dos professionals de currículum discret, estretament lligat a la proximitat amb el poder, nomenats per la seva demostrada obediència i el seu escàs compromís amb la independència informativa. Cap dels dos té ni experiència ni coneixements sobre temes com producció de programes o mercat televisiu. 

Alguns detalls dels nomenaments són, com a mínim, xocants: el nou cap de Programes, Sigfrid Gras, és un periodista d’experiència radiofònica que mai no ha treballat en un programa –no diguem ja en gestionar graelles de programació. El nou cap de l’Àrea d’Esports dels mitjans de la CCMA, un càrrec nou que estarà per damunt dels caps d’esports de TV-3 i CatRàdio, serà Christian Garcia, fins ara cap del Gabinet de Direcció de l’anterior director, Eugeni Sallent. El nou –i primer- director de Continguts del grup d’emissores de ràdio de la CCMA, serà un periodista televisiu, Santi Faro, especialitzat en esports i entreteniment (se suposa que haurà de reforçar el nou director de Catalunya Ràdio, Saül Gordillo, que ve de la premsa escrita). 

També es creen la Direcció d’Anàlisi i Explotació d’Audiències, dirigida per Jordi Català, una direcció de difícil definició... i la Direcció del procés de Confluència, de nom gairebé còmic, que gestionarà Joan Trias, procedent de Catalunya Ràdio. Sens dubte de forma casual, però destacable, Joan Trias, que no ha treballat mai a la tele però haurà de coordinar aquesta complicada --i conflictiva-- confluència de redaccions TV-3-CatRàdio, és cunyat del nou director adjunt, Sigfrid Gras. Sense ser ni il·legal ni immoral, aquest detall ens sembla significatiu, perquè fa pensar que qui ha decidit aquests canvis ha actuat no tan sols amb total arbitrarietat i falta de consideracions professionals, sinó també amb una gran sensació d’impunitat. 

El fet és que cap dels nomenats té experiència contrastada o coneixements coneguts en el camp de la producció de programes, ni tampoc sobre el complex funcionament del mercat televisiu. I això, tenint en compte que TV-3 és una televisió, sembla força greu i justifica que ens preocupi, i molt, el futur de TV-3. 

Els més amics del poder

Una direcció poc brillant i especialitzada, centrada en el aconseguir i mantenir el control polític dels informatius, no sembla la més indicada per una televisió pública amb reptes tan decisius com la nostra. D’altra banda, és tanta l’evidència que en aquests nomenaments els factors i criteris professionals han quedat en segon, tercer o quart pla que els desacredita a ells i ens desacredita als treballadors, obligats a treballar sota el comandament no dels millors professionals, sinó dels més amics del poder, i sabent que el criteri per progressar professionalment en aquesta empresa no és la qualitat professional, sinó, per tant, la proximitat al poder. Una altra dada que no pot més que inquietar-nos, és la creació de nous càrrecs directius que consoliden aquests nomenaments, alguns amb funcions gens clares. En moments en que es fa difícil produir programes perquè no hi ha prou tècnics d’àudio, càmeres o redactors (en gran part a causa dels efectes de l’ERO i de la prohibició de noves contractacions) és sagnant que es creïn càrrecs com “Cap de projectes de la direcció d’estratègia corporativa”, que ningú sap exactament a quines necessitats respon. 

En una tele sense joves, perquè és impossible contractar-ne i ja només hi ha tres persones menors de 30 anys, no parem de crear càrrecs nous, carrecs directius amb sous i condicions fora de conveni. Si no fes plorar, faria riure. Un altre detall preocupant, i no pas el menys important, és la falta de dones en la nova cúpula de TV-3. Ni una entre els últims nomenaments. 

Vist que els mèrits professionals dels anomenats no són precisament destacables, cap preguntar-se si no hi havia cap dona com a mínim tan mediocre com ells entre els professionals a considerar... Un greuge específic per a les treballadores de la casa, a qui es transmet un missatge desalentador, i un nou dubte de pes sobre com ha estat el procés de decisió que ha portat a aquests nomenaments. Podriem afegir encara molts més motius per criticar aquests últims nomenaments, en el fons i en la forma: no hi ha hagut consulta als professionals experts del sector, ni interns ni externs; no hi ha hagut cap compareixença pública dels nomenats per explicar als treballadors quins són els objectius d’aquesta nova direcció... 

Error o estratègia calculada?

Les coses s’han fet malament, després d’haver-se estat fent ja molt malament en els últims anys. I TV-3, en una posició ja força complicada i en un moment tan delicat, no es pot permetre gaire més errors. A nosaltres –que sabem com funciona perquè sí, hi treballem cada dia-- ens preocupa el futur de la televisió pública, que veiem més amenaçat que mai, i exigim al Govern que ens escolti –que escolti almenys els comités professionals- i que prengui les mesures oportunes, que hi és a temps, buscant els millors sistemes i els millors professionals per regir el futur dels mitjans públics catalans. No voldríem haver de pensar que aquest nou afebliment de la direcció de TV-3, en comptes d’un error, respon a una estratègia política molt definida, basada en primar i conservar el control dels informatius mentre es regala al sector privat el negoci de la producció audiovisual.

Altres articles de PAIOS sobre els mitjans de comunicació de la Generalitat, TV-3 i Catalunya Ràdio:

-- "TV-3 o quan la qualitat democràtica està en joc", per Josep Carles Rius

-- "L’aprimament de TV-3 no és només un bunyol, també és una venjança", per Gabriel Jaraba

-- "Plouen pedres sobre TV-3", per Gil Toll

-- "Blocs electorals a TV-3, si us plau", per Siscu Baiges

-- "TV-3: una greu errada que no ha de marcar la campanya electoral"

-- "La supeditació de la veritat", per Francesc Ràfols

TV-3 o quan la qualitat democràtica està en joc

Josep Carles Rius

Mentre a Espanya cada vegada sembla més complicat un Govern de coalició, Catalunya es troba en ple repartiment de poder entre els dos partits que van aconseguir, per fi, formar un Executiu. Perquè en això es basen les coalicions. En el repartiment del poder. Junts pel Sí és història. Ja va tenir la seva utilitat. Ara toca el realment important. Les quotes de poder. Però hi ha àrees que trenquen els esquemes de les conselleries, o dels ministeris, i que són estratègics, crucials. A Catalunya el més important d'aquests espais és el de la televisió i la ràdio públiques.

Convergència i Esquerra saben que aquest és l'escenari on es

Joaquim Maria Puyal.

dirimirà el lideratge indepen- dentista. Cada nomenament serà el resultat d'una negociació política, on el principal valor dels elegits serà la fidelitat. De moment, la presidència de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, l'ens del qual depenen TV-3 i Catalunya Ràdio, segueix en les mateixes mans, Convergència. Mentre la direcció de Catalunya Ràdio, en compensació, ja està en l'àmbit d'ERC. Ara queda pendent la peça clau dels equilibris, la direcció de TV-3. Alguns dels noms que circulen en les travesses desperten els pitjors temors de manipulació i sectarisme. Si es confirmen, TV3 pot culminar l'espiral de degradació que va iniciar el 2010, amb el primer Govern d'Artur Mas.

Quan CiU va tornar al poder, va començar una nova època a TV-3. El primer avís va ser el canvi en la llei audiovisual que li va permetre al Govern d'Artur Mas recuperar tot el poder a TV-3. I quina va ser la primera decisió? Destituir Mònica Terribas, que s'havia significat per la seva defensa de la independència periodística. La segona decisió del Govern, conjuntament amb el PP, va ser desactivar el Consell Audiovisual de Catalunya (CAC) al convertir-lo en un mer refugi d'antics càrrecs polítics. El tercer avís, i definitiu, va ser la pèrdua de pluralitat entre les veus que s'escolten a TV-3.

Cinc anys després, en la roda de premsa en què va anunciar la seva renúncia a la investidura, Artur Mas va llançar un avís: "Ara ens coneixeran" (a Convergència). Aquesta és la gran temptació, utilitzar encara més a TV-3 en interès propi, sense 'cap complex', com a instrument polític. El nom del futur director de TV-3 indicarà fins a quin punt s'enfonsen totes les barreres de pluralitat, ètica o periodisme mínimament independent en els mitjans públics catalans. Amb la paradoxa que això passaria sota el mandat d'un president, Carles Puigdemont, que va ser periodista i que va accedir al càrrec amb el suport de les Candidatures d'Unitat Popular (CUP).

Si es confirmen els pitjors auguris, les primeres víctimes seran els treballadors de TV-3, que acaben d'alertar dels riscos en un comunicat . Però tota la ciutadania pagarà les conseqüències. TV-3 juga un paper decisiu a l'hora de construir un marc de convivència i de valors en la societat i és vital perquè Catalunya segueixi sent una societat lliure. A TV-3 està avui en joc la cohesió de la societat i també el relat que de forma col·lectiva els catalans porten escrivint des de l'inici de la democràcia.

Joaquim Maria Puyal, un dels grans referents de la ràdio i televisió públiques a Catalunya, en el seu llibre 'Aicnàlubma', estableix una sèrie de drets de l'espectador de la televisió en obert. “El conjunt de la programació d'una cadena de televisió gratuïta, tant se val si privada o pública, ha de mostrar varietat d'opinions, òptiques i interpretacions que s'han de sotmetre a qualsevol explicació de la realitat (...) Ha de ser respectuosa, plural, transparent i equilibrada . Ha de garantir l'accés de les diverses realitats a la realitat mediàtica, afavorir la convivència entre persones diferents sense discriminacions negatives i ajudar a entendre la diversitat dels grups i col·lectius com un enriquiment social i cultural (...) Ha de fugir dels interessos de part i ha de brindar a l'espectador, gràcies a les múltiples lectures i a la varietat de la graella, les diferents visions que la realitat reclama”. Joaquim Maria Puyal va escriure aquestes paraules fa cinc anys. Avui aquests principis estan en joc. I els treballadors dels mitjans públics i la societat democràtica han de fer tot el possible per preservar-los.

http://www.eldiario.es/catalunyaplural/

Blocs electorals a TV-3, si us plau

Siscu Baiges

Els blocs electorals són incompatibles amb la feina dels periodistes. Els periodistes han d’analitzar què passa durant una campanya electoral i informar d’allò que consideren que és més important, més noticiable, d’allò que succeeix cada dia. Repartir el temps de la informació electoral en base als resultats dels partits en anteriors eleccions és una bestiesa. Són els periodistes i no els representants de cap Junta Electoral qui ha de decidir què és notícia i què no.

Oriol Junqueras, entrevistat a TV-3 el passat 3 d'agost. 

Evidentment, els periodistes tenen els seus criteris i els mitjans en els quals treballen la seva línia editorial i uns propietaris que tenen uns interessos determinats. Per tant, allò que acaben emetent les televisions queda molt marcat per interessos que van més enllà de la informació simple i pura.

A societats com la nostra hi ha mitjans privats i mitjans públics. Els privats fan allò que els dóna la gana. I els públics estan sotmesos a control de les juntes electorals i obligats a acotar la informació de campanya dins uns absurds blocs electorals. Un minut per tu, trenta segons per mi, vint-i-quatre per ell.

Per tant, d’entrada, blocs electorals, no. 

Però quan a Catalunya hem vist la degradació soferta pels canals de televisió i ràdio que depenen del Govern de la Generalitat, no queda cap més remei que reclamar que els seus informatius tinguin un respecte escrupolós dels blocs electorals que dictamini la junta corresponent.

TV-3 i Catalunya Ràdio han demostrat a bastament els darrers mesos que han renunciat a la funció del periodisme objectiu. Ja fa anys que ningú no dubta que s’han convertit en corretges de transmissió de la filosofia governamental. Per imposició o per convicció. Però és així.

Les darreres cireretes han estat, pràcticament, una provocació. Dir que no sabien a quina hora firmaria Artur Mas la convocatòria de les eleccions i mentrestant està instal·lant el set televisiu al Palau de la Generalitat i programar una entrevista al company de viatge electoral a la llista de ‘Junts pel Sí’, Oriol Junqueras, tot just després de la signatura i l’arenga presidencial, i realitzar-la sota un aparatós cartell que el presentava com a ‘cap de l’oposició’, enviava un missatge claríssim a la ciutadania: No som objectius ni ho pensem ser.

Els blocs electorals són la negació del periodisme. 

Però escoltar el presentador/a de l’informatiu dient que els redactors dels informatius són uns valents i que no firmen les cròniques de campanya perquè estan en contra dels blocs electorals i després bombardejar l’audiència amb uns telenotícies al servei de l’amo, també ho és.

TV-3: una greu errada que no ha de marcar la campanya electoral

El Sindicat de Periodistes de Catalunya a TV-3 ha fet arribar a PAIOS aquest comunicat arran de la primera vegada que una televisió transmet en directe la signatura d'un decret de convocatòria electoral des de la restauració de la democràcia a Espanya:

El 3 d'agost, la direcció de TV-3 va cometre un greu error d’apreciació en la informació que es va fer de la signatura del decret de convocatòria d’eleccions, transmesa en directe a l'inici del 'Telenotícies' --igual que el discurs "institucional" d'Artur Mas-- i

també en l’entrevista "institucional" a Oriol Junqueras. Al 'TN-Migdia' es deia que el decret es signaria al vespre, sense més detall, se suposa que perquè no es coneixia. Però la realitat és que la informació es devia conèixer molt bé –potser en altres instàncies-- i s’estava preparant la cerimònia del vespre amb una cuidada posada en escena. 

Això no pot ser en una televisió pública. El primer deure dels serveis informatius és amb els espectadors, no amb el govern ni amb cap candidatura per àmplia que sigui. Pot ser difícil, però els periodistes, si volem ser-ho de veritat, hem de marcar distàncies amb el poder.

També va ser un error presentar Oriol Junqueras com a "cap de l’oposició", en un moment en què ja forma part d’una candidatura conjunta amb l’actual president de la Generalitat. Ja no és una qüestió de criteri profesional, és només de sentit comú. Provoca que TV-3 faci el ridícul i és un motiu de desprestigi per als seus professionals.

Aquestes errades greus (com la del '.Cat', criticada fins i tot pel CAC), no es poden reproduir en les setmanes que ens resten per les eleccions i, molt especialment, durant la campanya electoral pel 27-S. Una campanya en la que no sabem si s'aplicaran els blocs electorals ni amb quins criteris.

El president del Consell de Govern de la CCMA, Brauli Duart, va dir en l'última compareixença a la comissió de control parlamentària, que la Corporació seguiria el mandat de la LOREG pel que fa a la cobertura de la campanya electoral, i també que celebrava la resolució del Parlament que recollia els acords de la ponència sobre la llei electoral catalana, que no contemplen els blocs electorals cronometrats i ordenats segons l'anterior representació parlamentària.

Però una cosa és incompatible amb l'altra. Per això reclamem del Consell de Govern de la CCMA que atengui la resolució del Parlament, la institució de la que emana la legitimitat de la Corporació, i l'apliqui de manera clara, ignorant els criteris arbitraris de la LOREG i fent un acte de sobirania coherent amb l'àmbit i el caràcter d'aquestes eleccions.

Deslliurar-nos del cronòmetre i de l'ordre en funció de criteris no periodístics, que vulneren el dret constitucional a la informació, és el primer pas per oferir una informació de la campanya electoral que sigui plural, imparcial i neutral, com ens reclama la llei. 

Per això els informadors de TV-3 i de la resta de mitjans públics no tindrem una legitimitat plena en la crítica contra els blocs si no assegurem a la vegada uns criteris professionals, que coincideixen amb els mandatats per la llei de la CCMA i el llibre d'estil, o si més no, si no en denunciem les carències. 

En l'horitzó pròxim, i com no ens cansarem de reclamar, per fer bé la nostra feina i oferir el servei públic de qualitat que mereix la ciutadania, hi ha la revisió de la llei de la CCMA, totalment pervertida arran de la contrarreforma votada el 2012 per CiU i el PP. Cal una nova llei que derogui tots els aspectes d'intervencionisme i dirigisme governamental i blindi la independència dels mitjans públics respecte del govern i dels partits polítics. 

Un model semblant al de la BBC, centrat en el servei a la ciutadania, plural i gestionat per professionals, amb control de la societat, ha de seguir sent el nostre objectiu.

A TV-3 i a Catalunya Ràdio, el primer significat de la paraula independència ha de ser el referit a la dels propis mitjans de la Corporació. 

SPC de TV-3

Eladio Jareño, l'escut del Partit Popular

Diego Francisco Martínez

En cas de tenir una elevada dosis d'intel·ligència i habilitat, la manipulació es podria arribar a elevar a la categoria d'art, de manera que costés molt detectar-la. Però, per més bé que es fes, no deixaria mai de ser un engany, una estafa i un delicte i ens privaria de conèixer tota la veritat...

A la ràdio i televisió pública estatal, la manipulació és maldestre i

Eladio Jareño, director de RTVE-Catalunya
i excap de premsa d'Alicia Sánchez-Camacho.

evident. Aquesta forma de fer, no només es produeix als 'telediarios' nacionals, sinó que també es fa als informatius territorials. A Andalusia, per exemple, s'ha convertit en una pràctica habitual. A TVE-Catalunya, també.

El dilluns 13 d'abril al matí, Francisco Marco, director de l'agència de detectius Método 3, ha comparegut a la comissió parlamentària d'investigació sobre el frau i l'evasió fiscal i les pràctiques de corrupció política. Ha estat una de les principals notícies del dia. La gran majoria de mitjans de comunicació ho han cobert abastament i fins i tot el Canal 24 hores de TVE n'ha fet una connexió en directe a la una incloent-hi un tall de veu de la declaració que Francisco Marco ha fet dins la comissió parlamentaria.

Per a 'L'Informatiu' de les dues (fet a Sant Cugat per a La 1) hi havia previst, per il·lustrar la connexió des del Parlament, uns vídeos de la intervenció de Francisco Marco. Quan quedaven només cinc minuts per començar el programa, Eladio Jareño, director de RTVE-Catalunya, ha prohibit que s'emetessin aquests talls de veu. No volia que el director de Método 3 sortís dient que la persona que va encarregar la gravació del restaurant La Camarga va ser algú de l'entorn pròxim d'Alícia Sánchez-Camacho. La mateixa prohibició ha arribat també el 'Telediario' estatal de les 15h.

Jareño, que prové de l'entorn més proper a la presidenta del Partit Popular de Catalunya i a qui li deu el seu actual lloc de director de RTVE-Catalunya, té reticències a que els ciutadans coneguin tota la veritat del cas de La Camarga. Jareño, però, ignora que la majoria de mitjans de comunicació han cobert abastament la compareixença del director de Metodo 3. L'única cosa que ha aconseguit Jareño amb la seva menyspreable actuació ha estat embrutar, encara més, el nom de la nostra empresa.

D'altra banda cal remarcar que la cadena de comandament del nostre centre ha funcionat a la perfecció. Ningú amb alguna responsabilitat s'ha oposat al dictat de Jareño. Tampoc ha dimitit ningú, gest que hagués demostrat l'oposició a aquestes pràctiques contraries al nostre Estatut de Redacció.

Els professionals de TVE Sant Cugat han fet bé la seva feina, els polítics, directius i responsables de l'edició de 'L'Informatiu' l'han tirat per terra. Per les seves formes, les seves maneres i les seves accions seran assenyalats i recordats. Només comptaran amb el menyspreu dels ciutadans perquè s'hauran sentit enganyats i manipulats.

Diego Francisco Martínez és  secretari d'organització de CCOO a la corporació de RTVE.

El Barça ja no juga a TV-3

Joan Barrera

Comparant el terrabastall que es va produir fa uns mesos quan un alt directiu de TV-3 va amenaçar als diputats del Parlament amb deixar d’emetre els partits del Barça si seguien retallant la subvenció a la cadena pública, sobta ara el silenci quan ja és oficial que a la Lliga Barça i Real Madrid només es veuran en canals de pagament. D’esquinçar-se els vestits a la letargia més absoluta. Som un país de contrastos. S’ha trencat el matrimoni que unia la tele catalana amb el club que resumeix com cap altre la idiosincràsia de Catalunya sense que els fonaments del país tremolin. Segurament perquè les coses són més simples d’explicar i en aquesta faceta de la vida com en d’altres la lògica del compte de resultats s’imposa als sentiments.

El punt en el que ens trobem era del tot previsible. Ens agradi o no, i fora de casos molt concrets com els Jocs Olímpics, per exemple, els grans esdeveniments esportius només es podran veure a través de canals de pagament o en obert si la cadena que els compra està disposada a un gran desemborsament i té garantit un retorn a través de la publicitat. Ho saben els propietaris dels drets d’emissió i aquest és el criteri que funciona quan els posen a la venda.

Aquí, en relació al Barça i TV-3, hem viscut en un miratge que s’ha mantingut mentre hi ha hagut diners i que ara, amb la crisi, la reducció dels ingressos publicitaris i els ajustos pressupostaris ha esclatat. M’agradaria saber, i em temo que mai ningú no ho acabarà d’explicar, què ha suposat per a Televisió de Catalunya aquest drenatge de diners, quantes coses s’han deixat de fer, quantes iniciatives han quedat aparcades, fins on s’ha ressentit la programació i si s’ha renunciat a exercir el paper de servei públic a causa d’uns compromisos de dubtosa rendibilitat, com més d’un director general ha recordat en seu parlamentària.

Ara ja no hi ha res a fer. La situació és la que és i s’ha d’entomar el futur. Les emissores públiques de la Generalitat, TV-3 y Catalunya Ràdio, no estan en el millor moment. Són part de la crisi del sector de la comunicació, que aboca a les empreses a reduccions dràstiques de plantilles per intentar quadrar els números i assegurar la viabilitat. Sense caure en l’alarmisme, aquí també hi haurà notícies d’acomiadaments en els pròxims mesos.
Si el projecte de TV-3 va aconseguir arrelar, desprenent-se de l’estigma de qui pretenia encaixar-la com una televisió antropològica, és perquè va saber innovar. Va ser agosarada i moderna i hi va haver entre els directius i els treballadors un punt d’irracionalitat per mostrar a la societat d’aquells moments que es podia fer una programació diferent, atractiva, arrelada al territori i en llengua catalana.

No cauré en la trampa de cenyir l’anàlisi a un simple joc d’interessos de poder, reduint la cadena a una pura i simple plataforma del pujolisme. En tota la seva programació hi va haver més coses, en cas contrari, tot i les seves mancances i defectes, no hagués pogut arribar al punt en el que es troba ara.

No sé si entre els actuals directius hi ha un pla B per sortir del carreró en el que es troben els mitjans de la Generalitat, més enllà de la lògica pressupostària i de les retallades. Convindria que hi fos, que s’expliqués, que es debatés i es pactés. Hi ha camí per recórrer. Més integració de les empreses, aposta per formats innovadors, utilització de les plataformes digitals per segmentar l’audiència i oferir propostes del seu interès, una major interactivitat, més pluralitat social i territorial i una ajustada combinació entre la iniciativa privada i la pública. En definitiva, dimensionar la empresa als interessos de l’audiència. Pensar que les coses poden continuar com ara però amb menys recursos és suïcida. Ho hem vist en el cas del futbol. Molts diners invertits perquè al final ningú no digui res.

(http://www.joanbarrera.com)

La independencia de los medios

José Sanclemente

El panorama mediático se esta deteriorando aceleradamente. A la situación casi dramática que están viviendo los medios privados, que no ven el final de la caída publicitaria (en torno al 20% en el pasado mes de junio), hay que añadir los preocupantes síntomas del sector público que lleva el camino de politizarse todavía más, si cabe.

Un decretazo del gobierno ha permitido nombrar la cúpula de RTVE a dedo, y la connivencia entre CiU y PP en Cataluña ha supuesto que el CAC (Consell de l'Audiovisual de Catalunya) ya no sea un organismo independiente que tenía por objeto velar por la libertad de información y controlar que se cumplían las normas de los prestadores de servicios de comunicación tanto públicos como privados.

En este último caso los actuales doce consejeros provenientes del periodismo y los medios de comunicación han sido sustituidos por media docena de políticos en la reserva.

No tiene sentido mantener un CAC que nos cuesta cerca de 6 millones de euros si éste es una extensión de los partidos políticos. Mi consejo es que este nuevo CAC se debería cerrar inmediatamente y sus funciones asumidas por una comisión de diputados a los que ya pagamos un sueldo en el Parlamento catalán. Total va a ser lo mismo.

La sensación es que el deterioro económico de los medios en general está llevando a una pérdida de independencia galopante. La subvención a los medios privados por parte de muchos gobiernos autonómicos se ha recortado como lo han hecho los presupuestos generales pero, lejos de desaparecer, se están concentrando en los medios afines a los colores de los gobiernos.

No estoy a favor de la subvención indiscriminada de los medios. De hecho, estoy en contra de cualquier subvención. Sin embargo, en los momentos actuales sería deseable que los políticos concentren sus esfuerzos en ayudas al sector como lo vienen haciendo en Austria, Finlandia o Francia, entre otros países europeos, cuyas ayudas a la difusión de los medios de comunicación son consideradas necesarias para la pluralidad informativa y están bajo riguroso control del Parlamento y con máxima transparencia.

Los medios privados están con las finanzas bajo cero y las redacciones se encogen con las regulaciones de empleo, los periodistas ya no tienen cabida ni siquiera en los organismos independientes de regulación de lo audiovisual. Al parecer lo que prima hoy es la figura del financiero y del político y eso ya sabemos como nos está yendo en la gestión global de la crisis.

Al periodismo no se le puede aplicar la misma receta. No se debería.

(http://sanclementejose.blogspot.com.es/)

La niña vidente de Artur Mas

Jose Sanclemente
Tengo cierta sensación de que el PP va a ser drástico e intransigente con los medios públicos. Las primeras insinuaciones, porque el PP primero insinúa y luego ejecuta, van por el recorte en TVE. Para ello, lo mejor es ejemplarizar y empezar por dinamitar los programas de mayor audiencia y calidad como algunas de las series más galardonadas. Si lo hacen con lo más relevante tienen excusa para llegar hasta lo más elemental, claro está, sin perder el control.
Lo que vale para el PP, vale para la mayoría de los gobiernos autonómicos, en especial el de Catalunya.
Todo apunta a que vamos a conjugar el verbo privatizar hasta la saciedad. Si están dispuestos a abrir la mano para privatizar las costas del país en pro de reactivar la economía de unos pocos, como no lo van a hacer con los informativos de las televisiones. La única condición viene dada por lo de siempre: quienes pueden acceder a las privatizaciones son solo los que ostentan el poder económico, sea en las empresas de comunicación o en la construcción y la sanidad.
Todo va a valer en los medios. Lo veremos al tiempo, ya lo estamos viendo. Se concedieron televisiones digitales a medios nacionales que están arrendadas ahora a multinacionales, se les impuso un contenido de servicio público y nos emiten, como en Catalunya y en muchas otras comunidades, programas de videntes, tarotistas y teletiendas que hacen dinero con la ignorancia ajena y los operadores de telefonía.
En Catalunya, donde tenemos un Consejo Audiovisual que debía controlar este tipo de aberración y programas engañosos, se está aplicando la política del avestruz. Nadie osaría sancionar e incluso obligar al Grupo Godó, editor de La Vanguardia, a que dejara de alquilar su licencia a la empresa, cuyo canal le llaman, tiene narices, Estil de Vida, que programa día a día a la niña vidente, que soluciona nuestros problemas de salud, amor y dinero a cambio de unos cuantos euros por minuto de llamada telefónica.
Yo casi prefiero que siga "la niña de Artur Mas", que debe ser hermana de "la niña de Rajoy", a cambio de que desaparezca un órgano como el Consejo Audiovisual, que nos cuesta tanto o más dinero que llamar al  806 de la vidente. Por lo menos todo sería más barato, transparente y menos hipócrita.
(http://sanclementejose.blogspot.com/)

De becaria a emigrante

Jose Sanclemente
Anna es una chica preparada. Estudió Comunicación Audiovisual en la Universidad de Barcelona. Estuvo tres años de becaria en una televisión de ámbito nacional, consiguió su primer trabajo inframileurista en una TDT local del área de Barcelona. Le duró un año, hasta que la crisis la enfrentó a su primer despido. Hace unos días se fue a Londres para formarse en márketing digital. Los estudios le cuestan un gran esfuerzo económico y personal.
Es optimista. Cree que su sacrificio le llevará a conseguir lo que desea: poder trabajar en el ámbito de la comunicación, que es su gran objetivo.
Seguramente, visto el panorama de nuestro país, encontrará más oportunidades en Londres que aquí.  O quizás este nuevo Gobierno se dé cuenta  un día, entre recorte y recorte, que valdría la pena recuperar a los jóvenes que están emigrando y que tienen capacidad de iniciativa para  desarrollar su actividad en favor de eso que llaman nuestro producto interior bruto.
De entrada Anna, ni siquiera ha tenido la oportunidad de que algún banco le financie sus estudios y aún anda peleando alguna beca imposible que le permita sobrevivir en una ciudad tan cara como gris. Sí, esos bancos con ejecutivos de pensiones multimillonarias y productos financieros tan opacos como la niebla londinense, que no son capaces de aportar nada al crecimiento de las personas y de nuestro país.
Hay muchos periodistas en el paro, algunos muy jóvenes, buscándose la vida emprendiendo proyectos personales de corto recorrido, sobre todo en internet, persiguiendo llenar su vida profesional con algún aliciente mal pagado. No todos se atreven a emigrar, ni todos tienen la oportunidad económica de hacerlo, pero si las cosas siguen así, sería mejor que este Gobierno les cambiara las prestaciones por desempleo para financiarles la huida a países que sean capaces de darles más oportunidades. Quizás el día que vuelvan todas las Annas de Londres, San Francisco o Alemania nos puedan devolver con creces lo que nunca les llegamos a dar.
Suerte Anna.
(http://sanclementejose.blogspot.com/)

Vaya panorama el de los medios

Jose Sanclemente
¿A dónde va el modelo de los medios de comunicación en nuestro país?
Por lo que apunta el inicio del año y con el cambio de Gobierno tras las  elecciones del 20-N, podemos aventurar que durante este 2012 algunas televisiones autonómicas acabarán en manos privadas en todo o en parte. Otras ya han ido cerrando. Televisión Española podrá asumir sin  excesiva dificultad una reducción de 200 millones de su presupuesto; de hecho ya ha venido recortando sus costes en los últimos años en cantidades similares y aunque el proceso de jubilaciones anticipadas le dio, en su momento, un gran respiro económico, todavía le queda fuelle para ajustar su dimensión, sin renuncias excesivas, para dejarlo en torno a los 1.000 millones de euros.
Las televisiones privadas generalistas de Mediaset y Antena 3 seguirán siendo las más rentables y las que acapararán la mayor parte de la tarta publicitaria de los medios.
Se da por descontada la supresión de radios y televisiones locales, que los erarios municipales y las diputaciones no pueden seguir manteniendo.
Resultará difícil que de la reordenación forzosa que se producirá en el espacio audiovisual y al quedar libres y sin explotar algunas concesiones de TDT que han resultado deficitarias, el Gobierno pueda pagar sus compromisos y otorgar licencias nacionales a Intereconomía o la COPE. Y, si lo hiciera, éstas no serían rentables.
No creo que la publicidad vuelva a la televisión pública nacional en la medida que ello comporta ir en contra los intereses del duopolio privado televisivo.
En cuanto a los periódicos ya hemos visto que los problemas económicos que vienen atravesando han llevado al cierre de ADN, al concurso de acreedores de Público y a la posible desparición del diario Avui. Durante este año los diarios seguirán sufriendo la caída de difusión y de publicidad. No es de prever que se produzcan fusiones entre las cabeceras, más bien al contrario, pienso que aún podrían desaparecer algunas.
Los editores ya no quieren el papel. Planeta, que anduvo oteando el horizonte de Vocento y de Unidad Editorial, no está por la labor de invertir en unos medios impresos generalistas que tienen un futuro económico incierto. Prisa no puede digerir nada ni es fácilmente digerible, incluso troceada. Puede aventurarse, pues, que estos grupos seguirán caminando solos aunque lo hagan cojeando.
Las primeras cabeceras impresas de cada región ajustarán sus costes y abandonarán proyectos audiovisuales y redimensionarán los de internet para recuperar grados de rentabilidad. Deberán renunciar a algunos proyectos que no pueden consolidarse.
Las redes sociales crecerán en ingresos publicitarios mucho más que las páginas webs de los diarios y éstas acabarán pactando en los próximos meses para ir cerrando sus contenidos de forma gradual.
Los miles de millones de noticias que sirve Google en el mundo cada semana, como dice su director de nuevos proyectos, Richard Gingras, están más orientados al periodismo que necesita el lector que el que hacen los grandes periódicos y, por tanto, a captar mayores recursos publicitarios.
Si le hacemos caso a este tecno-gurú, el periodismo no se hará por rentabilidad económica sino por la pasión  y convicción de algunos editores. Yo pienso que lo que no es rentable no se acaba haciendo y, si no, al tiempo. Vaya panorama el que se nos presenta.
(http://sanclementejose.blogspot.com)

Autonómicas privatizadas

Jose Sanclemente

Que este Gobierno iba a buscar soluciones urgentes y desesperadas en los temas que menos le quitaban el sueño era algo que esperábamos. En el caso de las televisiones autonómicas estaba descontado. Lo público hoy en día es una rémora para  intentar equilibrar el déficit. Da lo mismo que sea la sanidad que la comunicación, pasando por la educación o la investigación: hay que ajustar, recortar y ahorrar en todos los terrenos. Esa es una tarea fácil en la que no es necesaria más creatividad que la de restar recursos a corto plazo sin petender a medio o largo ningún objetivo. Rajoy ha dicho que lo tiene claro, que sabe lo que tiene que hacer para reconducir  este país hacia el minimalismo que precisamos.
En el caso de las deficitarias televisiones autonómicas se ha abierto la veda. No han dicho ni cómo ni cuándo. Se supone que ya y como sea. Si hay alguien que quiere quedarse con las televisiones públicas que de un paso adelante.¿Hay alguien ahí que no esté arruinado?
Este planteamiento es diametralmente opuesto al de Zapatero, que con la reciente ley audiovisual quiso proteger la bondad del servicio público de la información. Tanto esfuerzo para nada. Lo que se cuestiona  hoy en día es lo que cuesta nuestro bienestar y parece que muchas florituras no tienen cabida.
No veo capacidad de contestación ante las medidas privatizadoras de un gobierno de mayoría absoluta y con las decisiones tomadas. No veo, tampoco, contestación ciudadana ante los cambios que se avecinan: la oposición anda refundándose y recreándose buscando su identidad y los ciudadanos bastante tienen con sobrevivir.
Ante este panorama todo vale para el PP, nada va a ser cuestionado con convicción. Somos más pobres, económicamente desde hace un tiempo, seremos más pobres espiritualmente en breve plazo. Es una suerte que equilibremos nuestra vida con nuestros recursos. ¿O no?

(http://sanclementejose.blogspot.com/) 

No ploris per TVE

Joan Barrera
Mai com ara hi ha hagut tants defensors de la televisió pública, fins i tot de TVE, icona en alguns moments de la seva història de l'espanyolisme més ranci i del sectarisme informatiu sense miraments.
     Està bé que surtin a la llum tantes opinions. La viabilitat de les cadenes públiques en època de crisi i de retallades no és un tema menor i convé reflexionar-hi intensament. Però el debat no s’ha de centrar en la pervivència del concepte públic per sobre de qualsevol altre consideració, sinó en les raons que justifiquen que una societat democràticament avançada disposi d’un sistema públic de televisió al marge de les iniciatives privades.
     Ara que el govern de Mariano Rajoy ha anunciat que retallarà en 200 milions d’euros la subvenció a TVE hi ha qui s’esquinça els vestits i posa el crit al cel, com fa unes setmanes va passar per una mesura similar en el cas de TV-3. En la majoria dels casos, el final de la reflexió acostuma a ser molt senzill: al governs de dretes volen desmantellar la tele pública per beneficiar a les privades.
     Reconec que aquesta conclusió és potent, i en mans de periodistes pot tenir un ressò il·limitat. Però no és ben bé així. O no és aquesta tota la veritat, si ens fixem, per exemple, en quines van ser les iniciatives en l’àmbit de la televisió del govern Zapatero o comprovem la incapacitat del tripartit català per adequar, modernitzar i contenir la despesa de TV-3.
     L’anàlisi requereix d’una major precisió i, sobretot, no barrejar conceptes, com l’argument reduccionista de que es tracte d’un atac indiscriminat de la dreta mediàtica al sector públic.
     La percepció entre els experts en comunicació és que TVE està fent els deures en la tasca per adequar-se a un entorn de restriccions econòmiques i per adaptar-se als canvis en que està immers el món audiovisual. Els seus professionals i directius han sabut crear una cultura d’empresa, han identificat millor els interessos dels usuaris amb una aposta decidida per les noves plataformes digitals abocant recursos i continguts i han aconseguit definir una aposta informativa pròpia i creïble sense estar mediatitzada per la política. I tot això sense descuidar la promoció de sèries pròpies que triomfen en prime time i el suport al cinema.
     Queda encara molt camí per recórrer, però el pas ja està donat. I si s’ha de posar el crit al cel és per evitar que la retallada de 200 milions d’euros estronqui la feina feta.
      Sobre aquestes bases hauria de girar el debat i els professionals de la comunicació s’hi haurien d’implicar a fons, més enllà de les queixes i de les declaracions genèriques. Potser per aquesta via els ciutadans entendrien què significa disposar d’una cadena pública i si es justifica destinar diners per el manteniment.
     Centrar la discussió únicament en la subvenció econòmica sense expressar clarament què es vol fer amb els diners, o què s’ha fet amb ells, és un carreró sense sortida que no genera complicitats entre la opinió pública. Al contrari, s’interpreta com una reivindicació corporativa que anteposa el manteniment dels privilegis dels treballadors de la cadena pública a la funció de servei públic. Per això és un sarcasme respondre a la conveniència d’ajustar-se el cinturó amb l’amenaça de deixar d’emetre els partits del Barça, com fa unes setmanes va fer la directora de TV-3. ¿O potser és que no es vol explicar quans diners es destinen a les retransmissions esportives o què s’ha fet per optimitzar la gestió de l’empresa (pública)?
(http://www.joanbarrera.com/) 

Un error de una magnitud tremenda

Gabriel Jaraba
Lo ha dicho Patricia Abril, directora general de McDonald’s en España: suprimir la publicidad de TVE fue “un error de una magnitud tremenda”. Lo mismo pensamos quienes hemos trabajado en televisión pública, al ver que el gobierno de Zapatero, en sus últimos tiempos, se sacó de la manga este colofón a su errática política (por llamarle de algún modo) comunicacional. El anterior presidente entregó en bandeja a las cadenas privadas el grueso del pastel publicitario televisivo mientras los profesionales de TVE luchaban con uñas y dientes compitiendo con ellas y para conseguir –y lograr– una televisión pública estatal más independiente que nunca. Lo hizo después de un proceso de implementación de la TDT –cuando esta tecnología era ya casi obsoleta– que abrió la puerta a la televisión generalista de difusión estatal a la extrema derecha y a la baja calidad en contenidos y programación. Zapatero había sido abandonado por Prisa y buscó acomodo en un empresario simpatizante que obtuvo de él algunas licencias de TDT a cambio de proporcionarle “apoyo” con un periódico que en lugar de ampliar el registro cultural socialdemócrata nos obsequió a todos con una concepción de la izquierda que hace las delicias de quienes sueñan con la reencarnación de Bullejos, Trilla y Adame en la secretaría general del PCE y con la elevación al olimpo del reciclador de discursos de Fidel.
     La revista humorística La Codorniz publicaba una sección titulada Donde no hay publicidad resplandece la verdad, y vive Dios que los españolitos han interiorizado esa barbaridad. El comercio, que produce trabajo, prosperidad y paz, ha sido siempre despreciado por la hidalguía, también por ese remanente de hidalguía que pasa por progresía española y que abomina de los “fenicios”, cosa que explicaría en cierto modo ese substrato de antisemitismo y anticatalanismo en la izquierda sectaria española. (Para detectar indicios de esa nueva hidalguía “proletaria” préstese atención al uso de la palabra “coherencia”). Pero resulta ser todo lo contrario: donde no hay publicidad resplandece la miseria. La ausencia de publicidad en las calles y en los medios es un indicador seguro de ausencia de libertades democráticas. Punto pelota.
En estos momentos, las empresas comunicacionales asisten a un cambio de era en el que ven decaer lo que ha sido el centro de su negocio durante los últimos 150 años: los ingresos por inserción de publicidad. Muchos observadores achacan a cierta nueva “cultura de la gratuidad” la crisis de medios e industrias culturales en lugar de hacerlo a su incapacidad de inventar nuevos modelos de negocios adecuados a la nueva realidad del mercado y a la satisfacción de sus clientes mediante valor añadido al producto. Pero la cultura de la gratuidad en televisón no es nueva. Fue el propio Francisco Franco quien la propició en el nacimiento de TVE, cuando rechazó que la naciente televisión oficial se financiase mediante el pago de licencias, como en el resto de Europa, y decidió que su funcionamiento iría directamente a cargo de los presupuestos.
     Hasta la fecha, los ciudadanos han vivido con la engañosa sensación de que la televisión pública les sale gratis. En Catalunya, donde desde 1983 TV-3 ofrece un servicio de televisión pública de altísima calidad, a la altura de las grandes cadenas públicas europeas (demostrado por la infinidad de premios internacionales que han obtenido sus producciones) las sucesivas direcciones generales de la corporación pública se han encontrado con la renuencia de los ciudadanos a pagar una license fee cada vez que han sido sondeados al respecto. Y a la vez, muchos de esos mismos ciudadanos han considerado que los poco más de 40 euros anuales que la televisión pública catalana recibe de sus impuestos eran demasiado dinero, cuando apenas llegan a cubrir el 30% de su funcionamiento total.
     Con semejante falsa conciencia, que diríamos en marxista, no es de extrañar que los televidentes españoles acogieran con albricias y zapatetas el anuncio de la eliminación de la publicidad en TVE. Álvaro de la Iglesia vencía después de muerto, pero unos cuantos meses después, ahora mismo, el consejo de administración del ente público se plantea recuperar las inserciones publicitarias porque el recorte de 200 millones en el presupuesto pone a la televisión pública al borde del colapso.
     Me temo que ni con publicidad ni sin ella tienen remedio los males de las televisiones públicas. Los gobiernos derechistas de Madrid y Barcelona saben que la nueva hidalguía populachera considera a los profesionales de la televisión unos privilegiados y se complace en verles morder el polvo a manera de pobre consuelo cuando a ellos les acechan contratos basura. No es una neura mía: la propia Casa del Rey es consciente de esa mentalidad cuando difunde que Juan Carlos cobra un sueldo medio neto mensual de 12.000 euros; uno hubiera esperado de esa augusta institución, si no transparencia total, algo más que dar penita a los tontos. En  Catalunya, el equivalente de ese populismo se complace en la maledicencia en torno a la televisión pública nacional catalana, de modo que a veces parece que se es más catalanista cuanto más se desea ver por los suelos al mayor logro cultural del catalanismo contemporáneo.
     Creo que fue Einstein quien dijo que había dos cosas infinitas, el universo y la estupidez humana, y de lo primero no se sentía del todo seguro. El espectáculo de ver cerrada la televisión pública de l’Hospitalet por un gobierno municipal de izquierdas, pese a una fallida resistencia de ICV-EUiA, nos indica que quizás sea verdad que los pueblos tienen las televisiones que se merecen. De momento ya cuentan con los gobiernos que ellos mismos han votado.
(http://gabrieljaraba.wordpress.com)

Un periódico malo

Jose Sanclemente
Está de moda la idea de crear un banco malo que aglutinaría los llamados activos tóxicos que figuran en el balance de los bancos españoles sobre todo, en el caso español, aquellos que se refieren al sector de la construcción. Ello supondría un saneamiento financiero de las entidades bancarias que se desprenderían, a precio de saldo, de estas joyas con el dinero del erario, que las aparcaría en la entidad tóxica y así la banca iniciaría un proceso de recapitalización sin peligro de volverse a contaminar. Eso dicen.

Se me ocurre que se podría hacer lo mismo con una serie de noticias que aparecen en la prensa diaria de forma habitual. Estas noticias tóxicas y nocivas para los periódicos y sus lectores, podrían tener cabida en un periódico malo, dado que, al parecer, se quiere seguir insistiendo en ellas y no hay necesidad alguna de que contaminen el resto de la información del diario.

En ese periódico malo cabrían las noticias aduladoras hacia el poder en general, también tendrían hueco las informaciones que encubren la publicidad de un anunciante, las que son meros rumores sin contrastar, las que son sensacionalistas y alarmistas, las que pretenden intoxicar a la opinión pública en interés del mejor postor, las largas entrevistas con los políticos que no dicen nada, las largas entrevistas con los banqueros que no dicen nada… las largas entrevistas, en general, que no dicen nada. También este periódico malo podría albergar anuncios de prostitución, de tarot, de tabaco, de alcohol , la de las pulseras New Balance o la de los bonos de Rumasa …y la de todos los productos que no cumplan los requisitos de veracidad.

En la sección de servicios pondría los horóscopos y las críticas de cine y libros de los críticos que no han visto la película o no han leído el libro… Así se podría completar un buen manojo de páginas tóxicas que podría venderse a precio reducido en los quioscos. Posiblemente llevarían promociones de patinetes inservibles, sartenes que se achicharran a la primera que se calientan en el fuego o cuchillos desafilados que se podrían adquirir mediante varios cupones malos, a precios de risa.

Se me ocurre también, ahora que agrupamos las teles privadas en solo dos grupos, que sería factible crear una tele mala, pero pensándolo mejor, esta igual ya está creada …

En cualquier caso, puede ser una solución para sanear los periódicos en general, que verían reducir sus páginas y, por tanto, sus costes, sin perder la calidad de las buenas informaciones. Las otras, las tóxicas ya las leeríamos en el periódico malo.

(http://sanclementejose.blogspot.com)

La audiencia no engaña

Jose Sanclemente
Cuando los periódicos publican los datos de la encuesta del Estudio General de Medios (EGM), que mide la audiencia de todos los medios de comunicación españoles, estos suelen confundir al lector.
La encuesta es clara, y cuantifica el número de lectores que tienen los diarios y revistas, el de oyentes de la radio, los espectadores del cine y la televisión y los usuarios de internet. Sin embargo los periódicos se empeñan en hacer gráficos con proporcionalidades asimétricas y dan explicaciones complejas sobre lo bien que les ha ido en relación a sus competidores. Con el EGM, como ha pasado en esta ocasión con la nueva ola de datos, todos han resaltado sus crecimientos de lectores y si no, en sentido inverso, lo poco que han descendido frente a lo mucho que lo han hecho sus colegas.
En la radio, la confusión para el oyente es todavía superior, puesto que la encuesta mide la audiencia absoluta de cada emisora y también la de cada programa y por franjas horarias y días de la semana. Con lo que cada cual  arrima el ascua a su sardina exhibiendo sus triunfos parciales.
En fin que entiendo que con lo que se publica y se dice por parte de los medios, el ciudadano no tiene manera de enterarse de qué va esta historia de las audiencias. Y la verdad, no es que a éste le importe mucho, más bien nada. Creo que estas páginas con sus gráficos se pasan sin mirar.
El EGM solo le interesa a los anunciantes, agencias y a las empresa informativas, por eso pagan el estudio a escote, que no es nada barato pues contiene decenas de miles de entrevistas. Y les interesa porque con eso programan la publicidad en los medios y negocian sus tarifas.
De esta última ola me quedo solo, para no liarla, con que los periódicos, revistas y cine bajan. La televisión  mantiene su audiencia, la radio sube ligeramente y los usuarios de internet crecen moderadamente.
Si comparo los datos con los del inicio de la crisis económica en el 2008, en estos años los diarios han perdido un 5% de cuota. Solo el 37% de los mayores de 14 años dicen leer un periódico mientras que al inicio de la crisis lo hacían el 42%. Las revistas y suplementos también han perdido una cuota del 5%. La televisión sigue igual y no se ve afectada por la crisis económica: confiesa verla más del 88% de la población, y el cine ha perdido una cuota en la población total del 3,4%. Los claros ganadores han sido, por este orden, internet, que ha pasado de ser utilizado en el 2008 por el 29,9% al 42,3%, superando a los diarios de papel, y la radio, que ha crecido cinco puntos y la oyen habitualmente el 58,5% de los ciudadanos.
Quizás es mejor verlo así, en global. Los periódicos tienen un problema y es que el EGM también empieza a reflejar la caída de ventas que se ha producido en estos últimos años (algo más del 20% y casi 900.000 compradores menos), a pesar de que muchos se regalan o simplemente pasan de mano en mano en las cafeterías. La crisis también ha pegado duro a la prensa gratuita, que ha perdido en este tiempo más de dos millones de lectores porque han tenido que recortar sus tiradas para aliviar sus costes.
Así las cosas, es normal que los anunciantes sigan en televisión y radio e incrementen sus anuncios en la red. El papel va menguando lenta pero inexorablemente. Eso pienso.
(http://sanclementejose.blogspot.com/)

TV-3, la televisió que tothom desitja i ningú vol

Gabriel Jaraba
Ves qui ho havia de dir, el model de televisió pública al qual aspiren Convergència i Unió és el model del PP, sense llengua castellana. Una televisió modesteta, per anar tirant, subsidiària pel que fa a impacte i influència de les cadenes privades. Sense futbol ni fórmula 1, cosa que será molt aplaudida per intel·lectuals i benpensants, però que l’allunyarà dels amplis públics populars entre els quals es troben, precisament, els ciutadans que s’han d’anar incorporant a l’ús normal i regular de mitjans de comunicació i elements culturals en llengua catalana. Això sí, que tingui “més sinèrgies” amb les televisions locals i comarcals, cosa que, amb tots els respectes per a tanta gent valuosa que treballa en aquest sector, pot representar encaminar-la cap a aquell model proposat un dia per Alfonso Guerra, que hauria acabat emmarcant la televisió catalana en un redós costumitzant i no en el paper de televisió nacional de Catalunya que li pertoca i que fins ara ha exercit.

No només será el PP i la seva marca blanca Ciudadanos qui aplaudirà aquesta deriva imposada pel Govern; l’esquerra a l’oposició denuncia ara que la maniobra proclamada per Francesc Homs té com a objectiu afavorir interessos comunicacionals privats, però aquesta tensió no durarà gaire. I d’entre el públic hi haurà molt i molt babau que se sentirà reconfortat en imaginar que uns treballadors  que considera privilegiats veuen abaixat el seu sou, sou que li costa 40 euros a l’any, menys que una ronda de cubates.

Heus aquí, doncs, que 28 anys de treball de qualitat, d’esforç mantingut, de convertir una televisió “autonómica” en una de les cadenes publiques de més qualitat d’Europa, que parla de tu a tu i amb el cap ben alt a qualsevol altra tele, sigui la BBC o la Deutsche Welle, pot acabar ben tristament. No només en tant que televisió pública de referencia, sinò, sobre tot, en tant que eina fonamental de normalització lingüística i mitjà de fer present Catalunya davant ella mateixa. Al segle XX ja era així, però al segle XXI encara ho és més: una nació petita, amb una cultura i llengua minoritzades per l’enorme influencia de les cultures que l’envolten només compta amb una eina com TV-3 per ser present al món de la comunicació, que és el món ras i curt. I els puristes als qui costi païr això, que pensin que l’alternativa és l’estat de la llengua i la cultura a la Catalunya del nord.

Que la minorització de la principal eina de nacionalització de Catalunya sigui obra d’un govern que es diu nacionalista i que fa gestos que pretenen ser sobiranistes és significatiu de que Catalunya està dirigida per un consell executiu de comptables mediocres. I, paradoxalment, aquesta acció suicida és motivada pel mateix èxit de l’empresa engegada amb la fundació de TV3 el 1983 i el camí recorregut fins ara. TV3 s’ha desenvolupat durant tots aquests anys fins assolir un nivel d’independència insòlit en qualsevol altre mitjà de comunicació, públic i privat. Va ser concebuda com a una iniciativa convergent i ha arribat a situar-se per sobre de qualsevol vicissitud partidista. Aquest és el problema: TV3 no és manipulable com es pensen els polítics –del govern i de l’oposició— que tenen una concepció de la comunicació instrumental, basada en la ignorancia i antiga. L’excel.lència de TV-3 –independència, qualitat, influencia, popularitat, lideratge— ha acabat per esdevenir la seva desgracia. Estem novament davant un fet que es repeteix, dolorosament, década rere década: Catalunya no tolera l’excel·lència, cuita a destruïr allò que destaca, té èxit o és brillant. Les lloances a Guardiola i el seu estil de liderat són hipòcrites. Són falses perquè surten de franc i no comprometen ningú, només donen material per a converses que no duen enlloc i per a emmirallar-s’hi sense aportar-hi coherencia en la part que pertoca.

Per això mateix, a TV-3 no la salvarà ni l’oposició actual ni el públic. Quan aquesta oposició governava, tampoc se la sentia seva i al capdavall no va saber què fer-ne. Els socialistes estaven acostumats a un joc més fácil: pujar-se a la gepa d’una empresa privada – El Periódico, Cadena Ser, El País—i fer-la jugar a favor dels interessos propis, cosa que no costa un duro i permet exercir l’instrumentalisme “resultadista”. Comprovar que a TV-3 no només les “palanques” no responen sinó que no n’hi ha de palanques no ho han paït mai, estorats en veure com posar al davant de la Corpo una directora general simpatitzant no obrava el miracle. Iniciativa ha passat pel Govern convençuda que TV-3 era un niu de nacionalistes dretans, cosa meravellosa i estranyament compatible amb un altre miratge simultani per part dels convergents, convençuts al seu torn de que la criatura gestada per Pujol i Prenafeta havia quedat en mans d’un “escamot leninista”.  Esquerra va entendre la complexitat de la qüestió perquè Joan Manuel Tresserres, Albert Sàez i Enric Marín són tres destacats científics de la comunicació. I sobretot perquè, d’entre ells, algú va saber fer una lectura gramsciana de la qüestió –lluitar per l’hegemonia cultural per tal de guanyar-ne la política– mentre que cap dels posteurocomunistes que hi ha a Iniciativa i al PSC van saber apreciar el que els havia caigut a les mans. Algun dia caldrà estudiar el paper que han tingut els antics militants de l’extrema esquerra dogmàtica i autoritària reconvertits en socialdemòcrates en el dogmatisme, l’oportunisme i la incapacitat de llegir realitats complexes que ha fet del gran partit socialista català una despulla ideològica. Però, al final, la realitat s’ha imposat: TV3 ha estat desitjada per tothom però mai ningú no l’ha estimat.

Els telespectadors que han format el gruix de la seva audiència han gaudit durant tot aquest temps d’una de les millors televisions, si no de la millor, d’Europa. Ara, el desori de l’oferta de canals de TDT els porta un tastet de realitat, però no són ni de bon tros conscients que la televisió europea és avorrida i mediocre, i que els productes de qualitat de la BBC o Channel 4 són excepcions. Al continent no hi ha televisions divertides, amb les quals et puguis sentir identificat, que exerceixin un efecte de proximitat i que pensin en tu no com a un resultat d’audímetre o com el client d’un producte comercial. La supervivència de Catalunya com a nació, amb la seva llengua i cultura, és una excepció europea; l’existència de TV3 com a televisió pública nacional és l’excepció coherent amb aquesta realitat. Fins ara.

Em temo que els telespectadors no seran capaços de defensar i salvar TV-3. En primer lloc, perquè les formacions polítiques que podrien liderar aquest procés no són capaces de fer-ho, analfabetes comunicacionals com són i amarades d’instrumentalisme tacticista. Molta gent pensarà, de bona fe, que si cal reduïr despeses també cal fer-ho en la televisió pública. Però la televisió pública no és una conselleria, un departament de l’administració o un servei qualsevol. A diferència d’altres serveis públics, TV-3 manté una competència, molt dura, amb l’oferta privada, una oferta que és en castellà tret d’excepcions encara irrellevants. No oferir programes competitius, massius, que tenen un cost determinat pel mercat, significa renunciar al lideratge en la catalanització del país i quelcom encara pitjor: resignar-se a la subsidiaritat de la llengua catalana en el panorama comunicacional, el panorama on es juga no només el futur sinó el present de les llengues, les cultures i les nacions. Em temo que això és massa sofisticat en uns ambients en els quals hi ha qui pensa que Ramon Pellicer va pel món en limusina i qui ignora que un esdeveniment per a infants excepcional i únic com la Festa dels Súpers es fa a base de força de braços dels treballadors de la casa.

Ara sabrem, els que treballen a TV-3 i els que hi hem treballat durant gairebé dues dècades, si els nostres conciutadans mereixen aquesta feina. De moment, ells han premiat amb el seu vot el desmantellament persistent d’una de les millors sanitats públiques europees i la desmoralització dels seus professionals. Pel que fa als dirigents polítics, ara ja sabem que no.
(http://gabrieljaraba.wordpress.com)

10 raons perquè TV-3 no faci el Barça

Pau Farràs
Perquè ja hi ha altres teles en obert que emeten Lliga, Copa i Champions. I si TV-3 i la FORTA no paguéssin el que paguen, altres ho farien.

Perquè és la tele que més aporta a la FORTA, l'agrupació de cadenes autonòmiques de l'Estat, que acaben aprofitant-se de l'interès dels catalans.
Perquè tot i aquesta quota, emet sis partits del Barça sobre 38, més un parell o tres de l'Espanyol segons l'any.
Perquè, posats a retallar, millor futbol que mestres o quiròfans.
Perquè si es tracta d'aportar mínimes quotes, millor la canya del bar que té el Gol T que el copagament al CAP.
Perquè la redacció d'esports de TV3, especialment la gent que es dedica al futbol, és de vergonya aliena, amb retransmissions farcides d'obvietats, comentaris fanàtics de prepúber i carència total de capacitat analítica.
Perquè ja hi ha molts altres mitjans que cobreixen el Barça (més de 300 periodistes) i no cal tenir una tele pública que en repeteixi els tics: "El Guardiola és elegant, pedrera contra cartera, Mourinho és l'anticrist, el Cristiano és un xulo i el Messi és senzill, la Caverna diu tal, el Marcelo és un guarro, el Barça és el millor equip del món i de la història, etc"
Perquè l'excusa de l'interès públic ha derivat en un ús nacionalista del futbol que m'irrita. Quan parla de Barça i Madrid, TV-3 està quasi a l'alçada de TeleMadrid i Intereconomia. ¿Volem una tele pública així o volem una programació futbolística a l'alçada de la generalista?
Perquè més enllà de banderes, TV-3 participa i s'aprofita de la conversió del futbol en programació del cor. Espais com l'infecte Efectivament del Canut, on els continguts plenament futbolístics són una ínfima part del programa, en són una mostra.
Perquè pot ser una bona excusa per buscar fórmules novedoses de programació futbolística més semblants a Fiebre Maldini, Planeta Axel, Informe Robinson o el ja oblidat Futbol Int que a Punto Pelota.

La tele va guanyar al Twitter

Txerra Cirbián

Crec que hi ha pocs dubtes que el 20-N va ser un d’aquests dies en què es veu realment el poder de la tele i el poder de les xarxes socials.
Les primeres van ser seguides de forma majoritària pels ciutadans, tant els que miraven els resultats elctorals com els que gaudien de pel·lícules i altres programes d’esbarjo.
Mentrestant, les segones, en especial Twitter i Facebook, van anar sempre a remolc de les primeres.
Cada dia s’observa més que hi ha una immensa majoria de persones que segueixen el que diuen unes minories a través d’aquestes xarxes, que cada vegada més són simples vies d’emissió de missatges dels mitjans de comunicació tradicionals.
És més, en un percentatge altíssim, els tuits són titulars tenyits d’opinió als quals els afegim un enllaç que remet, de forma necessària, a la informació d’un mitjà tradicional, a un llibre, una ponència o l’article d’un conferenciant.
Queden això, sí, un petit nombre de persones que tuitegen i escriuen en aquestes xarxes i que, en alguns casos, només en alguns casos, són fonts d’informació independents i significatives.
He trobat aquest article de l’empresa veneçolana Tendencias digitales (vía Trece bits) sobre Los cinco tipos de usuarios de Twitter, que ve a confirmar el que sospitava fa temps.

A la base trobem, amb un 39%, els seguidors, usuaris de la xarxa social que segueixen a d’altres, però sense generar contingut.
En segon lloc tenim els que comparteixen informació i opinió amb un 20% de la piràmide. Persones que generen continguts informatius i d’opinió i en segueixen d’altres que generen aquest tipus de contingut.
Al mig de la piràmide hi ha els broadcasters amb un 16% de participació, que són majoritàriament empreses que col·loquen continguts a Twitter que ja han estat publicats per ells en altres mitjans.
En quart lloc es troben els socials multimèdia amb un 13%. Comparteixen fotos, generen continguts, comparteixen informació, difonen vídeos i aprofiten al màxim les opcions que ofereix la xarxa social.
A la punta de la piràmide hi ha els marketers amb un 12% de participació, definits pels que promou el seu negoci i professió a través de Twitter.
El temps dirà si aquestes eines són una mica més del que són ara mateix.
(http://txerra.info/blog/2011/11/21/la-tele-gano-a-twitter/?lang=ca)