Periodistes o soldats

Joan Barrera

Pepa Bueno, la directora i presentadora del ‘Telediario 2’ de TVE, ha resumit en una frase una de les grans disjuntives que afronta la professió periodística. En una trobada a Madrid per analitzar l’actualitat va parlar de com veu l’ofici i en aquest sentit va ser categòrica: “Avui no es busquen periodistes, es busquen soldats”.

La frase pot semblar enginyosa o un estirabot, però descriu de

Pepa Bueno.

manera entenedora l’entrebanc d’una professió que perd prestigi i confiança amb el pas del temps. Avui, anomenar-se periodista i exercir com a tal ha perdut el llustre de temps passats. No és caure en la supèrbia o en la vanitat recordar que els periodistes, el conjunt dels informadors, ja no tenen la consideració social ni el respecte de fa uns anys.

Si exceptuem casos molt concrets, per la majoria de l’opinió pública el periodista ha deixat de ser el prescriptor de l’actualitat, el que posa l’etiqueta de creïble a la informació, aquell que s’encarrega de narrar el que passa al món amb encerts o errors però donant per fet que sempre hi haurà el plus d’honestedat, rigor i criteris ètics en el relat informatiu, condicions indispensables per què sigui creïble.

Sense atribuir-ho a una única causa, la pèrdua de prestigi se sustenta en una multiplicitat de factors, un dels rellevants és que no hi ha filtres per atribuir-se la consideració de periodista. Tothom qui vulgui, ‘influencer’, tertulià o buscavides, pot afegir al seu currículum professional l’etiqueta de periodista sense que ningú s’immuti ni li retregui res. No passa el mateix, per posar un exemple, en el cas de metges, arquitectes, advocats o infermeres, oficis on l’intrusisme professional pot tenir conseqüències penals. En tots aquests casos, la regulació és més estricte, el codi ètic funciona i els col·legis professionals exerceixen el control de manera contundent.

Quan no hi ha un control eficaç i la precarietat domina l’ofici és fàcil que el periodista es transformi en soldat o que proliferin els oportunistes amb capa de periodistes, tropa necessària per a farcir les xarxes immisericordes de comerciants de la informació sense escrúpols, a qui no els preocupa la veritat, ni oferir al ciutadà elements per a discernir entre certesa i falsedat o que el suc de l’aiguabarreig abominable que generen es filtri a la ciutadania, fins al punt d’anul·lar els límits entre informació, propaganda i manipulació.

Cada vegada és més complicat trobar professionals i mitjans que se salvin del naufragi, que apliquin el rigor en la feina del dia a dia, que no perverteixin els principis deontològics i siguin murs de contenció del fals periodisme. El món de la comunicació té multitud de forats negres per on es cola sense aturador la degradació professional, fins al punt que estan en perill d’extinció les zones d’especial protecció, aquelles parcel·les incontaminades que en un altre moment dominaven les grans capçaleres i els mitjans de referència.

El més inexplicable i preocupant d’aquesta metamorfosi és que cada cop hi ha més apologetes que veuen el camí que transforma els periodistes en soldats com un filó d’oportunitats, que mitjans i empreses, sobre tot de l’àmbit audiovisual, hi entrin per engrandir el negoci i que una majoria de plataformes digitals es converteixin en acceleradores de la mutació.

Setembre acostuma a ser el mes dels canvis, de les noves apostes amb cares i decorats nous i el període en que els dos grans mitjans públics que emeten a Catalunya, el que encapçala TV-3 i Catalunya Ràdio i RTVE, descobreixen les novetats de la temporada en matèria informativa i de programació. En aquesta ocasió, la rivalitat incorpora un al·licient nou: la creació del nou canal en català 2Cat per part de TVE, que eixampla l’oferta televisiva en català i afegeix competència al sector.

És una bona notícia, ja que una de les principals obligacions de la xarxa pública de radio i televisió, aquella que justifica la seva existència i els diners públics que reben, és el compromís de rigor, pluralitat i ètica professional en l’oferta informativa, presentant-se davant la ciutadania com un bastió del millor periodisme.

A ningú no se li escapa que la disputa per mantenir o ampliar la quota de mercat de les dues propostes serà rellevant. Està clar com ho han de fer i quins errors no han de cometre.

Massa sovint, i hi ha exemples destacats, els mitjans públics a casa nostra han traspassat la frontera entre periodisme i militància. Hem vist com professionals amb el títol de periodista es transformaven en soldats i alteraven el relat informatiu a favor del govern de torn sense miraments, es convertien en ‘hooligans’ en lloc de prescriptors de l’actualitat, mentre cínicament es defensaven amb l’argument de que ells sempre decideixen amb independència i apliquen criteris professionals.

Seria un error recuperar aquesta pràctica ara que augmenta la competència televisiva a Catalunya, que al final hi hagi el canal d’uns i el dels altres.

Si els mitjans públics no garanteixen bon periodisme, el combat per una informació rigorosa i veraç haurà perdut una batalla important, esperem que no sigui la definitiva. En aquest punt, malaguanyats els diners dels contribuents.

www.joanbarrera.com