El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

13 dic. 2014

Avui no és un gran dia, Joan

Siscu Baiges
Associo en Joan Barril amb en Joan Manuel Serrat. Per la coincidència del nom i pels misteris del funcionament del cervell, que barreja fets, persones i coses al seu aire. Potser perquè Serrat va posar música a un parell de textos de Barril o potser perquè em cauen bé tots dos. Em queien. En Barril ja no hi és.

Feia dies que m’arribaven missatges sobre la salut. “En saps res de’n Barril?”, em preguntaven alguns amics que sabien que havia treballat amb ell. No en sabia res. Feia anys que no treballàvem junts i jo no compartia la seva afició pel bon menjar i beure i la
bona literatura, per la qual cosa era difícil que coincidíssim en algun acte social o en una sortida d’amics. I no en vaig voler saber res. Fa uns dies va morir Josep Maria Bachs i em temia que si demanava per en Barril la resposta podia ser fotuda.

Aquest matí, la meva companya m’ha despertat per dir-m’ho. “Vaja!”, he dit. Què podia dir? La casa d’en Joan a la part alta de la ciutat havia servit com a consulta ginecològica de la meva dona. Era curiós i, fins i tot divertit, que li costés tenir fills amb la seva dona ginecòloga. Feien tots els càlculs i maniobres per aconseguir que es quedés embarassada però no hi havia manera. Un bon dia, però, la cosa va funcionar. I amb els anys van sortir una bona colla de fills. No sé si cap d’ells ha heretat la fal·lera periodística i d’analista social del pare.

Va ser el meu director al setmanari 'El Món' i vaig treballar amb ell al PSC, Ràdio Quatre o la COM. Dic treballar amb ell perquè dir treballar “a les seves ordres” sona a excessiu coneixent la seva forma de ser i actuar. Quan jo feia de productor de 'La República', que dirigia i presentava a la COM, i es queia a última hora del vespre el convidat principal de l’endemà, no hi havia atacs de nervis a l’equip. I això és d’agrair en un món tant estressant com el de la ràdio. Tirava d’agenda i l’endemà apareixia a la redacció amb algun amic que solucionava dignament la papereta.

L’angoixava més haver d’escriure una reflexió diària per un diari i no tenir cap tema al cap. Aleshores telefonava als amics i els demanava idees. Parlaves amb ell i, de sobte, se li encenia la llumeta i paria un article brodat. 

L’última vegada que ens vam trobar va ser a la plaça de Catalunya. Anava amb una moto no gaire gran i es va treure el casc perquè el reconegués. El pas dels anys fa que, a vegades, et trobis amb amics de tota la vida i que el seu nom no et vingui al cap. Mai m’ha passat amb en Barril. Sempre que passi per aquell aparcament de motos em vindrà el seu record. Mai no l’oblidaré. És el que passa amb la bona gent.

No hay comentarios:

Publicar un comentario