El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

7 feb. 2017

Quan fèiem periodisme d’investigació

Siscu Baiges
Fa 27 anys, quan va néixer ‘El Triangle’, em divertia el periodisme d’investigació. El que els meus companys de professió i jo fèiem era un periodisme d’investigació precari. No teníem grans pressupostos econòmics ni instrumental de precisió per enregistrar gravacions amb micròfons ocults o fer fotografies a llarga distància.

Hi ha alguns episodis d’aquella etapa que poden encaixar perfectament en una pel·lícula de riure. Algun dels meus millors
èxits investigant va ser resultat de la intuïció i, sovint, de la pura sort. Eren temps en què no hi havia ‘google’ per fer recerques i els telèfons mòbils existien però quasi que semblaven un luxe o una extravagància.

Un d’aquests èxits va ser enxampar una conversa de l’aleshores secretari general de la Presidència de la Generalitat, Lluís Prenafeta, i enregistar-la. Parlava amb la seva secretària i, tot i que no desvetllava cap secret escandalós, publicar part de la conversa al ‘Diari de Barcelona’, com vam fer, va causar un merder considerable. Va venir un emissari de Presidència a la redacció a demanar caps i em van telefonar líders de l’oposició socialista, preocupats per si m’havia begut l’enteniment posant micròfons al despatx de Prenafeta al Palau de la Generalitat. 

El delegat del Govern espanyol a Barcelona va rebre trucades de Palau denunciant la malifeta. Malifeta que no era tal. En aquells primers temps de la telefonia mòbil m’havien comentat que els radioaficionats podien escoltar les converses que es feien amb els nous estris. Li vaig demanar a un amic meu radioaficionat que enregistrés una cinta de caset (els joves haureu de fer un ‘google’) i allí va aparèixer la famosa conversa. I la d’altres personatges anònims que avisaven la família que arribarien tard o casa o que rebien l’encàrrec de comprar alguna cosa al supermercat.

Deutes perdonats


També és molt bona l’anècdota del dia que vaig acompanyar un amic al departament d’Economia i Finances i en tafanejar la focopiadora m’hi vaig trobar un document que l’endemà va sortir a la portada del ‘Diari de Barcelona’. Era l’original d’un acord del departament pel qual es considerava que no es cobrarien mai –i, per tant, es perdonaven- els deutes que tenien amb la Hisenda catalana algunes empreses en les quals hi estaven implicats el propi conseller i alguns destacats dirigents de Convergència Democràtica, a part d’alguns grups mediàtics, que segur que van agrair molt el regal del Govern català.

Mai no he sabut quines conseqüències internes al departament va tenir aquell incident. El conseller va amenaçar amb accions judicials que no va arribar a dur a terme. Més li valia. Suposo que alguna secretària deuria endur-se una bona esbroncada. M’encantaria que avui, tants anys després, algú m’expliqués com es va viure al departament d’Economia i Finances la reproducció d’aquell document a la primera plana del diari.

L'edat del candidat Cullell


Una tercera anècdota. CiU va presentar a les eleccions municipals de Barcelona, el 1987, a Josep Maria Cullell per intentar desbancar Pasqual Maragall. Els seus el presentaven com un home jove, amb empenta i energia, una mena de John Kennedy a la catalana. Hi havia una cosa que no quadrava, però. A la biografia oficial de campanya li atribuïen una edat i, en canvi, en alguns llibres que havia publicat s’hi feia constar que tenia dos anys més. Vaig preguntar al departament de comunicació del seu equip i em van insistir que la dada bona era la de la biografia electoral. 

Total, que com que Cullell havia estudiat als Jesuïtes del carrer Casp vaig anar cap allà i vaig descobrir que al vestíbul d’entrada hi havia una orla de quan era petit i allí hi deia ben clar que havia nascut dos anys abans del que pretenien fer creure als periodistes i als electors barcelonins. Imagineu-vos l’escena: palplantat davant l’orla, apuntant amb boli les dades de’n Cullell (no eren temps de mòbils que fan fotos en un instant) i amb el cor bategant de satisfacció professional. Ho vam publicar, ens vam pixar de riure i no va passar res. Cap mitjà de comunicació ‘important’ es va fer ressò de la meva gran exclusiva. M’imagino que el propi afectat i algú dels que em van mentir van enrogir de vergonya.

El periodisme d’investigació sense uns mínims mitjans econòmics no era fàcil, clar, però era d’allò més divertit. Què pensaríeu d’un jove d’uns 25 anys posant els dits dins una bústia d’una escala particular per xafardejar els sobres que havien enviat a una empresa en la qual coincidien una filla de Jordi Pujol, l’alcalde convergent d’Olot i Felip Puig? Suposo que si hi havia alguna cosa de delictiva en aquestes accions ja deu haver prescrit i, en descàrrec meu, diré que després d’anotar el nom i l’adreça dels remitents tornava a dipositar els sobres dins la bústia corresponent.

¿I com reaccionaríeu veient un atrotinat vehicle dos cavalls que s’esperava que el conseller d’Economia i Finances, Macià Alavedra, sortís del seu xalet a Calella de Palafrugell i que pretenia perseguir el seu cotxe oficial? La persecució durava aproximadament cinquanta o cent metres. El temps just per perdre’l de vista. L’avantatge és que després podíem aprofitar per anar a la platja.

I jo us explico les meves ‘batalletes’. Que hi ha companyes i companys que us en podrien explicar de semblants i millors. Per exemple, els que anaven a Suïssa o Belfast per investigar qui eren els misteriosos testaferros que desviaven els diners que recaptaven les loteries de la Generalitat. A saber on els tocava dormir, pobres!


Els negocis de la família Pujol


La confecció dels llibres 'Banca Catalana, más que un banco más que una crisis' i 'Jordi Pujol, historia de una obsesión' també encaixa amb l’etiqueta de ‘periodisme d’investigació’. El primer el vam fer plegats Jaume Reixach, Enric González i jo. I el segon, en Jaume i jo. Entre els originals que vam escriure i ell que va acabar sent imprès hi va haver força diferència. El de Banca Catalana el va imprimir una editorial que va ser comminada a no fer-ho des del palau de la Generalitat, però que ja havia pagat els autors i no podia fer-se enrere. Del segon va desaparèixer un capítol dedicats als negocis de la família Pujol i uns quants dirigents espavilats de CDC perquè l’editorial tenia por de les querelles que poguessin caure-li al damunt. La realitat posterior ha demostrat que aquell capítol era una fotesa comparat amb el que s’ha acabat sabent d’aquells negocis.

Quins temps aquells!

Tanta investigació tanta investigació i ni vam ensumar que mentre perseguia Macià Alavedra pels camins de sorra de Calella o em deixava el canell dins les bústies de les empreses de Felip Puig, el seu líder espiritual i de partit, Jordi Pujol, dipositava una fortuna a Suïssa!

Per cert, si no es fa més periodisme d’investigació no és perquè no hi hagi bons periodistes i temes per investigar. ‘El Triangle’ n’és un bon i meritori exemple.

(Publicat al número especial d'El Triangle, 
dedicat al seu 27è aniversari)

No hay comentarios:

Publicar un comentario