La salut del periodisme

Joan Barrera

És una paradoxa. Mentre l’oferta de cursos i cursets sobre comunicació, noves tecnologies i periodisme gosen de bona salut i responen a una demanda creixent de professionals i aspirants interessants en endinsar-se en aquest món, la professió periodística pateix una crisi existencial per l’acció de governs i d’arribistes disposats a limitar la llibertat d’informació els primers i de desdibuixar els fonaments ètics de la professió els segons.

Confirma la situació el recent informe de Reporters sense fronteres,

D'esquerra a dreta, les 'influencers' María Pombo,

Gala González, Alexandra Pereira, Belén Hostalet,

Álex Rivière y Carla Hinojosa.

 (Foto: Jonathan Segade)

que constata un retrocés de la llibertat de premsa a tot el món i les dificultats de milers de periodistes per fer la feina sense estar sotmesos a censura, patir agressions o que els amenacin amb penes de presó per un acte essencial per la democràcia com és el d’informar amb rigor i independència. La xifra de més de 200 periodistes assassinats per l’exèrcit israelià a Gaza és prou escruixidor perquè ningú tanqui els ulls davant l’evidència.

Si situacions com aquesta o similars passen a milers de quilòmetres del nostre entorn, a casa nostra la realitat, sense arribar a l’extrem de jugar-se la vida per informar, presenta signes preocupants per l’ús i el paper de les plataformes digitals, la precarietat laboral, la viabilitat estructural de gran part de les empreses, l’ombra cada vegada més gran sobre què significa servei públic i finalment per l’intrusisme dels anomenats ‘influencers’ que amb milers de seguidors adulteren sense escrúpols el món de la comunicació. Massa per no patir un atac d’ansietat o llençar la tovallola i suficient per certificar que la salut del periodisme no passa pels millors moments.

La dita diu que resistir és vèncer, però no tot es resumeix en una simple defensa sinó que cal preparar-se per la contraofensiva superant els límits conceptuals i dotant-se d’instruments que actuïn com a massa crítica i punt de referència davant la contrareforma que avança contra la llibertat d’informació.

En aquest marc, el Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC) ha començat els preparatius del 7è Congrés, previst pel 7 i 8 de novembre a Barcelona, amb l’objectiu de reivindicar la credibilitat del periodisme, posar en valor el seu paper social i encarar el grans reptes que l’ofici té al davant.

I quins són aquests gran reptes? D’entrada, els que experts i els mateixos professionals ja han descrit: dignificar i blindar la professió, impulsar mecanismes de salvaguarda tant laborals com econòmics per assegurar la viabilitat de tots els qui treballen en el sector i adequar el Codi deontològic a l’impacte en el treball diari de les xarxes socials i més concretament de la intel·ligència artificial (IA). Recomano, en aquest sentit, recuperar l’article d’Olga García Camps aparegut al gener a Report.cat i que es titula ‘Jo ara també soc periodista’, on descriu l’efecte corrosiu dels ‘influencers’ en la salvaguarda de l’ètica i el rigor periodístics.

En qualsevol organització sempre m’ha interessat la transformació dels conceptes teòrics en realitats pràctiques. Fer un diagnòstic sense implementar solucions redueix l’esforç a una via amb recorregut limitat i la mancança que he observat d’un temps ençà és la poca incidència que la professió periodística té a Catalunya en el debat que afecta la professió i en totes aquelles qüestions i decisions públiques que vinculen periodisme i democràcia.

Intervé en aquesta percepció l’escàs relleu del Consell de la Informació de Catalunya, que hauria de ser a efectes pràctics el catalitzador i la gran plataforma que vehiculés les inquietuds i les demandes en l’exercici de la professió, certifiqués les bones pràctiques i a través del seu cos argumental fos una referència per a periodistes, responsables públics i empreses a l'hora de fixar el marc de la deontologia periodística.

No es tracta de limitar-nos a la crítica sinó de ser més presents a la plaça pública, de que la celebració dels 40 anys del CPC no passi en va.

www.joanbarrera.com