El llibre negre (i silenciat) de la Caixa

Andreu Farràs

Si visquéssim en un país amb més cultura democràtica, aquest llibre del qual parlarem no només figuraria a la llista de més venuts de la secció de no-ficció sinó que probablement hauria estat premiat per algun col·lectiu professional de periodistes i economistes. Però com que, encara que alguns polítics ens vulguin enredar, no som ni el Boston d’Europa ni l’Àmsterdam de la Mediterrània sinó que som més sicilians que austríacs, aquesta obra mestra del periodisme d’investigació anomenada ‘La Caixa. Una història mai no explicada’ no l’haureu vist ressenyada en cap dels moltíssim mitjans de comunicació convencionals, ni en les seves versions impreses, digitals i audiovisuals. Omertà, el secular mètode català per enfonsar sense ofendre.

Un silenci lògic en un sistema comunicacional plural i divers amb un

Portada del llibre de Burgos, basada en una obra de Joan Brossa,
en homenatge a Joan Miró i el seu logo de la Caixa.

 denominador comú: una dependència mòrbida dels grans anunciants publicitaris, entre els quals figura la institució financera més influent d’Espanya i una de les més grans d’Europa, i que controla al seu torn moltes altres empreses de l’intocable Ibex-35. Qui es vulgui quedar sense anuncis de la Caixa, que publiqui un minúscul breu sobre aquest llibre. ‘La Caixa. Una història mai explicada’ no és un reportatge en profunditat qualsevol. Son més de 600 pàgines escrites pel historiador, periodista i guia turístic Rafa Burgos, després de més de quatre anys de escrupulosa recerca amb més de cent entrevistes i de bussejar en dotzenes d’arxius i biblioteques. És la radiografia completa, amb llums i ombres, del cos i l’esperit –recordeu el lema ‘l’ànima de la Caixa’?— d’un gegant que controla sectors claus de la nostra societat, no només la banca, sinó també l’energia, les infraestructures, la cultura, la sanitat, els mitjans de comunicació i els polítics. Heu escoltat mai gaires parlamentaris criticar en públic la Caixa, encara que sigui per algun conflicte lleu i anecdòtic?

No farem espòilers d’aquest llibre publicat per una editorial cooperativa i que ha vist la llum gràcies el micromecenatge. Però si voleu saber el que mai s’ha explicat d’aquest gran mastodont que hem tingut al saló de casa nostra i ningú ha gosat ensenyar despullat fins ara, llegiu-lo. I coneixereu els fills de papà que es van aprofitar de les beques Fulbright, les personalitats que es van prostrar per demanar pisos protegits per als seus amics o familiars, els tripijocs de constructors com Figueras o Núñez, els incompliments en contractes de lloguer de les immobiliàries de la Caixa, el passat franquista del pare de l’opusdeista Isidre Fainé, les primes úniques, les preferents, les portes giratòries, l’estrella de Miró manipulada per Brossa i censurada per ‘La Vanguardia’,...

La repassada a l’entitat, des de la seva fundació al 1902 --com a conseqüència d’una vaga del metall-- fins a l’actualitat, no es una llista inacabable d’escàndols més o menys amagats durant totes aquestes dècades en que hagut de conviure amb (i treure rèdits de) dues dictadures, una república, una guerra civil i tres reis més o menys democràtics. No es tracta d’un libel esquerranós carregat d’odi de classe i destinat a furgar les esquerdes d’una empresa líder. El llibre de Burgos explica amb detall, milers de dades i rigor la història de la Caixa sense amagar els innegables èxits i nombrosos mèrits tant de l’empresa com de la seva fundació (abans obra social), però, al contrari del que podem trobar a la major part de la bibliografia publicada i ja no diguem de les hemeroteques hipotecades, mostra les no poques zones fosques i angles cecs d’un holding que al llarg dels anys ha anat acumulant tant poder i influència que ningú fins ara ha gosat posar en negre sobre blanc, llevat potser de l’exconseller Josep Sanuy, que va atrevir-se a dir, quan ja no depenia de Jordi Pujol: “La Caixa parasita i vampiritza el país”.

Encara que és un assaig, sovint es llegeix com si fos una novel·la negra o un relat d’espies. Hi apareixen policies pagats com Villarejo, prostitutes salvades per una congregació religiosa, els comptes eteris de la Sagrada Família, els ‘pelotazos’ de Puig i Cadafalch i Cambó, les veritables (i agres) relacions de Vilarasau amb Fainé i Jordi Pujol. O l’agraïment dinàstic d’Alfons XIII i el seu net Joan Carles I envers els directius de la Caixa. O de Franco i Carmen Polo. I les diverses absorcions de caixes i bancs. O els contractes abusius, les exempcions de l'IBI que sí es cobraveen als llogaters i les subvencions públiques per plaques solars que mai funcionen...

Sostè l’exdiputat David Fernàndez a l’epíleg: “Aquest llibre serà, sense cap mena de dubtes, una prova del cotó de l’estat de la llibertat d’expressió als Països Catalans. Tot un examen. Veurem. Veurem si es pot parlar”. Dos mesos després de la seva aparició, just el dia en que es commemora el dia mundial de la llibertat de premsa, podem dir que el cotó no ens està sortint gaire blanc.