El mur de TV3

Andreu Claret

Un dels fundadors de Televisió de Catalunya sosté que "s'ha aixecat una mena de mur que fa que hi hagi públic que diu que no mira mai TV3". En el seu llibre ‘Com TV3 no hi ha(via) res’, Salvador Alsius parla, amb raó, d’un biaix polític que ha fet de TV3 una televisió que cada vegada costa més de veure si no combregues amb el relat independentista. 

No és que costi, és que alguns programes provoquen un rebuig a tots

El 'president' Quim Torra, al programa 'FAQS'.

els qui no compartim el pensament que ha dominat la política catalana dels darrers anys. 

En termes de ‘share’ no li va malament perque hi ha gent, molta gent, que només veu TV3. La suficient per cantar victoria. Peró la seva és una victoria pírrica, tenint en compte que una televisió pública --que costa un ull de la cara-- no existeix per l’autoafirmació de la parròquia sinó com una eina plural al servei de tots.

Què hi diu l’Alsius

Josep-Maria Ureta

“Un jove tirant a roig amb un rampell anarquistoide”. Així es defineix a sí mateix en Salvador Alsius al principi del seu llibre de memòries (com ho qualifica) amb un títol que li correspon d’allò més, de ressonàncies joanbrossanes: 'Com TV3 no hi ha(via) res' (Pòrtic). Una aposta polisèmica, passió que l’ha acompanyat al llarg de la seva vida professional, que en termes no banals dels coneixements exercits, inclou també haver estat alhora periodista, divulgador i entretenidor televisiu, sociòleg, professor universitari, cantant de coral, recuperador de llengües mortes com el llatí i analista públic de continguts audiovisuals (abans de l’era internet).

El títol d’aquest article, 'Què hi diu l’Alsius' (un títol inspirat en el

Salvador Alsius presenta el seu llibre a
'Els Matins', el 17 de març del 2021.

d’un programa que va dirigir a Catalunya Ràdio la temporada 1989-90) al·ludeix a què fins ara es trobava a faltar un text que fos testimoni personal dels inicis de TV3 i, a l’hora, un grapat de desmentits (que empiparan als que no volen sortir del tòpic) i un reguitzell de destil·lacions de la seva saviesa divulgativa.

És obligat l’avís preventiu, atès que en Salvador parla dels inicis de TV3. Jo també en vaig formar part i vaig coincidir amb ell, amb intensitat variable, entre 1983 i 1988. Tanmateix, tot i que parla de memòries, en aquest llibre hi ha també molta més anàlisi i contextualització de la que es pot copsar en lectura superficial. Tots dos som testimonis d’aquella època, però com avisa la filòsofa Fina Birulés, experta en Hannah Arendt, “cal posar en qüestió les nocions de passat i futur perquè en temps de present tot queda reduït entre experiència i expectativa”.

Quedin per tant avisats els futurs lector del llibre de l’Alsius i els d’aquest mateix article. L’Alsius defuig les dues tendències més detestables del país: ni cofoisme ni rebentisme. I jo escric com un amic i company de professió que ha fet un llibre que cal llegir i l’acompanyo en els seus testimonis. Bona part, compartits, i d’altres, cosa que li agraeixo, coneguts durant la lectura. D’aquells primers anys a TV3 en vaig treure la impressió que en Salvador era dels que combatia les inèrcies i la rutina amb la mateixa convicció que aportava serenitat i bonhomia quan les tensions eren improductives.

L’estructura del llibres és en 12 capítols, però no segueix tampoc una pauta cronològica. L’autor és prou conegut com mestre en descriure situacions que son per partir-se de riure i, un parell de ratlles més enllà, passar a la reflexió. M’agradaria posar tres exemples.

El primer, la suposada solidesa i programació de com havia de ser TV3 a partir del 1982, quan als incompliments del govern d’UCD els van seguir els del PSOE de la majoria absoluta en matèria dels dits “terceros canales”. No va ser mai així. TV3 neix i emet de manera alegal fins finals del 1984. Aquí és on Alsius fa una prodigiosa síntesi del què es volia fer, es podia fer i es va acabar fent. Només per l’anecdotari precís, i sovint dalinià, del que va passar entre la tardor del 82 i les primeres emissions dels 1983 i la programació estable durant el 1984 val la pena llegir i guardar els records que aporta en Salvador.

Il·lusió i enginy

Sens dubte, gràcies a ser una persona metòdica que, segons m’expliquen, porta un dietari des de fa dècades. No el reprodueix en el llibre, no, més aviat l’empra per advertit quanta improvisació hi va haver, però també quanta “il·lusió i enginy”. De la primera, per no evitar rebentar la lectura (ara els saberuts en diuen 'spoiler', però usar aquesta paraula hauria merescut les ires del Satanàs (¿qui era?) dels Pastorets que va impulsar l’Àngel Casas el desembre del 1984, amb sonada contestació dels integristes) i tantes anècdotes de com fer arribar les cintes de vídeo a la redacció de Numància-Diagonal per terra, mar i aire, perquè la TVE del govern socialista no deixava emprar les seves xarxes. 

Amb el segon aspecte, l’enginy, cal ser més profund. Als inicis de TV3 hi ha també una capacitat d’adopció tecnològica modèlica, tota importada. Alsius fa un homenatge a Jaume Ferrús al final de llibre com la persona que “ha estat el passat, present i futur de TV3”. L’enginyer que, ja abans del Quintà, va concebre i aplicar tot l’entrellat tecnològic que assegurés des del primer dia la bona recepció de les imatges i, també, els millors equips per produir-les.

Un incís, en dos paràgrafs, al modus alsiuensis. Fa un elogi merescudíssim a la irrupció de les càmeres Betacam de Sony, que van aportar a TV3 un avantatge comparatiu insuperable respecte a la TVE que encara anava amb càmeres de cine i amb el so a banda. Costaven, en pessetes, per cert, el mateix que pesaven, uns 11 kilos. Altres innovacions de la gent d’en Ferrús varen ser el chroma key usat per primer cop pel meteoròleg Toni Castejón o la 'prompter' que permetia llegir en pantalla els que abans eren els papers físics, o els rètols generats per ordinador, els 'kyrons'.

I com son les advertències sobre tecnologia que pot acabar obsoleta, aquí va un recordatori. A Helsingborg (Suècia) hi ha el Museu del Fracàs. Productes que semblaven imbatibles que van caure en desús o altres que simplement eren un disbarat de concepte. Entre els primers, les cintes Betamax de Sony, tan elogiades als anys 80, que van servir tant per les càmeres Betacam com per als magnetoscopis domèstics (compatibles però amb amb diferents prestacions). Entre els segons, el Monopoly Trump, la lasanya Colgate, les ulleres de Google o, ¡sisplau quina bestiesa!, els bolígrafs Bic de color rosa només per a dones.

Valgui aquesta petita reflexió sobre el què sembla que és incontestable i desapareix, com a glosa dels sovintejats advertiments que fa Alsius (aquí hi apareix l'exprofessor titular i exvicepresident del Consell Audiovisual) sobre models globals d’oferta de televisió que ja poden tenir els dies/anys comptats. Ara només hi ha pantalles de tota mena (mòbil, ordinador, televisor) que poden oferir indistintament el mateix entreteniment o informació.

L’ombra de Quintà

El tercer aspecte, molt necessitat de precisió, és el polític. Sobta que quan vas llegint un llibre que va per etapes de temps o de qüestions coincidents als primers temps de TV3 (des de la innovació de programes de tota mena, musicals per a gent jove, etcètera, fins al model lingüístic) s’entri de ple en el tema d'Alfons Quintà. I de quina manera: a l’inici del capítol 7 l’autor transcriu en 14 ratlles, sí, fins a 14, els qualificatius que ha recollit sobre Alfons Quintà. En desordre alfabètic, des de "boig" fins a "fastigós". En total, 86 adjectius dels que l’Alsius proclama, sense més extensió, que “els subscric tots”. Valent per dos motius: perquè així entra a l’anàlisi i desacord amb alguns dels passatges del llibre de gran difusió des de l’octubre passat escrit per Jordi Amat ('El fill del xofer', Tusquets), i perquè fa una sincera precisió tant sobre les seves relacions amb en Quintà, qui li va fer molta confiança en un principi, com també de la sempre discutida autonomia de la redacció de TV3. Aquí jo també “ho subscric”.

Alsius reitera que la tria de caps i redactors a TV3 no es va fer per afinitat política, com ja ho comprova l’Amat, però discrepa obertament de la versió que fa l’escriptor sobre com es va informar a TV3 de la imputació penal de Jordi Pujol el maig del 1984. Si de res serveix haver estat testimoni directe, com descriu la professora Birulés, m’inclino per la versió de l’Alsius.

El color de la roba

Un cop llegit i revisat el text del Salvador Alsius, que a banda de la incursió d’actualitat sobre el llibre de Jordi Amat fa tota la impressió que es portava cuinant de fa temps. I amb la precisió prèvia de que he compartit alguna de les experiències que hi descriu, recupero una reflexió de Reinhard Koselleck sobre el tema, recurrent des de finals de la Segona Guerra Mundial, sobre les barreges de passat i present, amb la temptació de descolorir un i repintar l’altre. Explica l’historiador alemany sobre la memòria que s’assembla a mirar la finestra d’una rentadora de carga horitzontal. Mentre gira, veus la roba que ve i desapareix, retens els colors però no saps quina peça és. Fins que el programa s’atura i quan ho estens tot al sol, ho pots distingir i classificar.

Salvador Alsius fa a 'Com TV3 no hi ha(via) res' (rèplica revisada d’un dels eslògans promocionals del 1983), una aportació que queda ja com a referència imprescindible per qui torni a garbellar sobre els anys 1982-84 de TV3. Aporta un testimoni que no agradarà a cap bàndol, com correspon a qui tenia per lema “donar cada dia la informació del mon amb rectitud i solvència”. Esperar que acabés la rentadora i estendre la roba ben diferenciada.

PS: Una petició formal. Les 23 pàgines del darrer capítol, reconeguts com una addenda al que ja s’havia conformat com un llibre complet, mereixen una edició i divulgació apart. És una anàlisi crua –sense perdre l’afecte— del què pot passar amb TV3 si no s’hi posen d’una vegada els tres protagonistes que l’han portat a la inviabilitat possible: polítics, directius i sindicats. Sumat a la intensa i imprevisible implosió de l’era digital, TV3 podria acabar, tristament, al museu imaginari català com el que ja hi ha a Helsingborg. És el què hi diu l’Alsius.

Article de Salvador Alsius a PAIOS:

August Puncernau, in memoriam

Margarita Rivière i Josep Maria Huertas: dos periodistes en el cor de Barcelona

Josep Carles Rius

Barcelona ha decidit dedicar una plaça a la periodista Margarita Rivière. La fins ara plaça de les Cristalleries Planell, al barri de les Corts, portarà el seu nom, en reconeixement al seu compromís amb el periodisme i amb els drets de les dones, dins i fora de les redaccions.

Margarita Rivière (arxiu).

En els anys vuitanta, Margarita Rivière compartia redacció a 'El
Periódico' amb Josep Maria Huertas, un altre dels grans referents de l’ofici i que, des del 2013, també té una plaça dedicada a Barcelona, en aquest cas al seu barri, el Poblenou. Rivière i Huertas tenien orígens i trajectòries vitals molt diferents, però compartien la seva passió per la llibertat, l’esperit crític i el periodisme independent. Ara, els uneix l’honor de posar nom a dues places de la ciutat.

Josep Maria Huertas Claveria (arxiu).

Passo sovint per la plaça Josep Maria Huertas Clavería i sempre sento una barreja de tristesa, per l’amic perdut, i d’agraïment, perquè aquella placa és també un acte de justícia. El mateix sentiré quan vegi el nom de Margarita Rivière a les Corts. La nostàlgia de tantes converses plenes de saviesa i empatia i, al mateix temps, l’acte de reparació per a una figura que va haver de remar a contracorrent, com a dona i com a periodista. Guardo moltes experiències i records de la Margarita Rivière i del Josep Maria Huertas, però em quedo amb dos moments que, per mi, donen un especial significat a les places que porten el seu nom.

El primer moment. Margarita Rivière va presentar la seva última obra, 'Clave K', el 25 de març del 2015, a la llibreria + Bernat. La seva salut ja no li va permetre assistir-hi, però va enviar un vídeo carregat de passió, que es va convertir en el seu comiat. Moria quatre dies després. És com si s’hagués guardat unes últimes forces per fer aquell parlament, que va ser un cant a la llibertat, com ho era la seva última obra i la seva vida.

En els anys noranta, en plena hegemonia del pujolisme, Margarita Rivière va arribar a la conclusió que l’única manera d’explicar aquell règim era a través de la sàtira i va escriure una novel·la en la qual, entre el país, la ciutat i els personatges imaginaris, s’entreveia un poder corrupte que després, la realitat, va superar amb escreix. Llavors, tots els que van llegir l’original li van desaconsellar la publicació i 'Clave K' va haver d’esperar quinze anys per veure la llum.

Margarita Rivière formava part dels periodistes que es van comprometre amb l’antifranquisme i amb la transició cap a les llibertats i la democràcia. Per això, va viure amb tant neguit la degradació política i els moviments que van fracturar a la societat catalana.

Ni Margarita Rivière, ni Josep Maria Huertas creien en fronteres físiques ni mentals, perquè el seu interès comprenia tots els aspectes de la societat, la cultura i la política, tota la diversitat de pobles i persones. Però corrien mals temps per aquesta concepció de la vida. I aquí ve el segon moment que volia compartir amb els lectors.

Em ve a la memòria el que vam viure junts al Col·legi de Periodistes de Catalunya. Recordo que al final de cada reunió de govern, amb Josep Maria Huertas, José Martí Gómez, Joan Guerrero, l’enyorada Pilar Casanova o l’Enric Frigola... ens preguntàvem per què rebíem aquell tracte per part d’altres membres de la Junta. Per què ens consideraven enemics quan tots estàvem allí, creiem, per defensar el periodisme? Per què percebíem aquell sentiment d’animadversió i rebuig en cada mirada, en cada paraula, d’alguns membres de la Junta? Per què aquella bel·ligerància?

I no trobàvem una explicació. Penso que la resposta va arribar després, quan vam veure que aquell esperit de confrontació, de rebuig a l’altre, de marginació del que pensa diferent, es va anar estenent a la societat catalana. Quan vam veure l’obsessió per part de determinats àmbits polítics per controlar el periodisme, els mitjans i les institucions de la professió. En el fons, el que havíem viscut, i patit, a la Junta del Col·legi era una avançada del que després ha marcat la nostra història recent. Josep Maria Huertas va morir el 4 de març del 2007, quan només feia onze mesos que era degà, i sense poder imaginar el que vindria després. Huertas, que havia pagat amb presó el seu compromís amb el periodisme i amb la llibertat, que era un símbol de la llibertat d’expressió i que va posar nom a la primera gran manifestació de periodistes, va rebre un tracte indigne per part d’un sector de la Junta del Col·legi. Per això, quan veig la placa amb el seu nom al Poblenou, tinc un sentiment de justícia històrica. Com em passarà quan visiti, un dia, la plaça Margarita Rivière. Els dos periodistes estaran sempre en el cor de Barcelona i formaran part de la millor memòria col·lectiva, malgrat aquell món fosc que van patir en els seus últims anys de vida.

Altres articles a PAIOS sobre Rivière i Huertas:

Margarita, per Pepa Badell

Sobre Huertas des de la seva plaça al Poblenou, per Marc Andreu

Adiós, Margarita, por María Eugenia Ibáñez

Amarcord: les sabates del Huertas anant cap al metro de Girona, per Tomeu Ferrer

Jo també (el masclisme a les redaccions), per Maria Favà

Huertas i la premsa local i comarcal, per Joan Brunet

Huertas, Udina, Estadella, Batalla, per Siscu Baiges

Quan Pérez de Rozas i Huertas es troben al cel i es pregunten "ets feliç?", per Gabriel Jaraba

Cuando despertamos ya habían nombrado a los consejeros de RTVE

Dardo Gómez

“Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí...”. Este relato de Augusto Monterroso, considerado de los más cortos que se hayan escrito, es una inmersión en la decepción, la cruel comprobación del naufragio de la esperanza, la desesperación de no saber que más se puede hacer para librarse del monstruo.

Algo similar sentimos todos los que el mediodía del 25 de febrero pasado nos sentamos a comer conteniendo las nauseas que nos había provocado conocer que, una vez más, los políticos españoles habían defraudado la esperanza alentada por muchos de que la elección del Consejo de Administración de RTVE fuera ajustada al concurso de méritos que se había prometido.

Jenaro Castro, uno de los nuevos consejeros
 de RTVE.

Despertamos de las promesas y el monstruo de la politiquería todavía estaba allí con su aliento corrupto...

Luego de meses de trabajo del Consejo de Expertos creado al efecto, éste había analizado las propuestas de casi una centena de candidatos y entregado una lista encabezada por aquellos que habían superado el corte de 15 puntos que estaba fijado para los proyectos para RTVE que cada uno de ellos había presentado.

Además de esta exigencia, para mí esencial, los candidatos debían aportar sus antecedentes curriculares, en los que ya no incidía el criterio de los expertos. Era de pura inteligencia que las valías de estos currículos debía tenerse en cuenta sólo para aquellos que hubieran visto aprobados sus proyectos, o para discernir entre dos de ellos que hubieran alcanzado la misma nota. No ha sido así.

Uno de los excesos predeterminados era el de supervalorar la experiencia que los candidatos pudieran tener como empleados en RTVE; como si esta empresa tuviera características esencialmente distintas a otras empresas de comunicación de España o del extranjero. De forma que, por ejemplo, el presidente de la ARD --el consorcio de instituciones públicas de radiodifusión de Alemania-- nunca hubiera podido optar a estar en este consejo, no ya por no ser español sino por el pecado irreversible de no haber pertenecido a la plantilla del ente. Absurdo.

Allí estaba la primera baraja marcada, pero no la única, que nuestros políticos llevaron a la mesa donde habrían de llegar al acuerdo para la renovación del Consejo de Administración de RTVE. En realidad, si esto era de verdad un concurso público ellos no tenían nada que acordar, eran las capacidades demostradas de los candidatos las que decidían.

Esto era lo que nos habíamos creído los incautos como yo.

Cuando comenzó a joderse la cosa

En 2017 el Congreso de los Diputados aprobó por unanimidad la modificación de la ley que regula el ente estatal; la llamó ley para recuperar la independencia de la Corporación RTVE y el pluralismo en la elección parlamentaria de sus órganos. Sonaba bien, porque ese era su objetivo: despolitizar RTVE y evitar que el gobierno de turno la controle. Muchos y desde hace mucho estábamos reclamando una fórmula para terminar con la politización del principal medio público del Estado.

Esa ley renovada marcaba que los consejeros de este ente debían ser elegidos por concurso público; es decir, por sus méritos acreditados que debían someterse al escrutinio de un comité de expertos. Hasta allí fuimos bien. El problema surgió cuando esos expertos dieron los resultados del estudio de unas noventa propuestas de otros tantos candidatos y consideraron que solo veintidós de los noventa y cinco presentados habían superado ese corte de 15 puntos que estaba estipulado.

Quizá en ese momento, viendo los nombres recomendados por los expertos, hayan caído en la cuenta de que, de verdad, no iban a poder seguir manipulando o mangoneando en ese servicio público.

Hubo que pensar alguna cosa; y tras algunas dilaciones y protestas públicas por esas dilaciones --sobre todo de los candidatos que habían superado la criba-- los que buscaban el pacto “descubrieron” que entre los aprobados había pocas mujeres; aunque fuera cierto que la mejor puntuada había sido una mujer: Alicia Gómez Montano que, infortunadamente, falleció a principios de 2020.

Su falsa apuesta por la igualdad de género fue la excusa perfecta para ampliar el arco de los elegibles a todos los candidatos que se habían presentado y que, tras algunas renuncias, habían quedado en 87.

Entre los más de sesenta cateados había gente amiga suficiente como para que todos tuvieran cómo colocar sus piezas...

Vamos a ver el tablero, merece la pena

Con esa carta que se han sacado de la manga han conseguido meter a candidatos que, no solo no llegaban al corte sino que ni siquiera lo rozaban. La paridad de género no aportó talento y, en este caso, hubiera sido prudente no haberla tenido en cuenta. Aunque para total escarnio de los expertos tengamos que tragar a un nuevo consejero que había obtenido un 0 reluciente.

Juzguen ustedes: José Manuel Pérez Tornero (22), Roberto Lakidaín Zabalza (19), María Carmen Sastre Bellas (17,5) y luego: María Consuelo Aparicio Avendaño (10,3), José Manuel Martín Medem (9,65), Juan José Baños Loinaz (9,5), Concepción Carmen Cascajosa Virino (6), Elena Sánchez Caballero (5,5), Ramon Colom Esmatges (2), Jenaro Castro Muiña (0).

Una de las garantías de idoneidad de los candidatos que se eligieron era la de someterse a la lupa del Comité de Expertos. Pues bien PSOE y PP no han tenido ningún empacho en cargarse el trabajo de esas personas y han pasteleado de la forma más infame.

Los méritos profesionales --es decir, la experiencia en la empresa-- han sido utilizados para compensar los malos proyectos; alguno de los cuales había sido tachado como un corta y pega de la Wikipedia. En fin, una chapuza, pero no una cualquiera.

El Consejo de Informativos de TVE ha reaccionado ante ella expresando que, durante los últimos tres años, ha venido defendiendo la modalidad de concurso público para resolver la gobernabilidad de la radiotelevisión pública con el objetivo fundamental de garantizar su independencia de los intereses partidistas.

Dice su comunicado: Lamentablemente, el concurso fue desactivado y los partidos han optado, una vez más, por un método de designación de consejeros y consejeras basado en la cuota política y no en el mérito, capacidad, trayectoria y proyecto de cada uno de ellos.

La de este consejo no ha sido la única reacción; todas las organizaciones profesionales y sindicales de periodistas, las de consumidores de comunicación, los sindicatos de RTVE, los portales de transparencia... Todos pronunciaron la misma palabra: vergüenza.

Nuestro gozo en un pozo

Uno de esos colectivos profesionales de la comunicación denominado Rescatar la información, en su denuncia que ese pacto infame nos abochorna a gran parte de los profesionales de la información, a los trabajadores de los medios públicos y a la ciudadanía que aún confía en esos medios como un dique para salvaguardar su derecho a la información.

Importante es recalcarlo, señalaban que aspirar a medios públicos de calidad no es una frivolidad, sino una aspiración alentada y protegida por los derechos humanos que nos hemos dado para protegernos de la barbarie.

Este colectivo aportaba algo, que yo considero fundamental, al señalar que con este fraude, los políticos han violado y quizá, inutilizado, el sistema de designación construido por expertos de alto nivel, aprobado por las cámaras parlamentarias y que permitía elegir a los miembros mediante un concurso público de méritos.

Y rubricaba que al inutilizar ese sistema demostrando su capacidad para vulnerarlo e irse de rositas nos despojaban de la herramienta que habría de servir de ejemplo para democratizar a las maltratadas televisiones autonómicas...

Durante varios meses pensábamos que el hecho de que el mayor de nuestros medios públicos se diera un sistema ejemplar había de servir para resaltar la falta de transparencia de los otros y demostrar que ya no se podía seguir con la corrupción total del resto de medios públicos.

Solo las moscas catan la mierda

Basta una corta mirada para comprobar, desde Euskadi a Andalucía y desde Galicia a Catalunya, que todos los partidos políticos cuando llegan a gobernar ponen a los trabajadores de los medios públicos a su servicio y prostituyen su labor de informar. Lo han hecho, lo hacen y ahora, tras el esperpento de RTVE, se sentirán legitimados para seguir haciéndolo.

Pues no lo están; que millones de moscas coman mierda no demuestra que esos insectos tengan buen paladar. La mierda sigue hediendo y repugnando, tanto como las moscas.

Además, nada asegura que los corruptos tengan que seguir ganando; sobre todo, si hay algún ejemplo que demuestre que las cosas pueden ser de otra manera; no sólo fuera de España sino en ella misma.

Casi al mismo tiempo que los políticos implicados en el acuerdo de marras daban una patada a la decencia, en Barcelona se renovaba el presidente de la televisión municipal. Sin ruidos y sin ser noticia, porque hace varios años que así funciona, el Consell d’Administració d’Informació i Comunicació de Barcelona, en sesión ordinaria resolvió el procedimiento abierto de convocatoria pública para la selección del director de la sociedad gestora de Betevé, la radio y televisión municipal de Barcelona, que se había abierto en noviembre del año anterior.

Algo tan sencillo y normal como este concurso de méritos parece extraordinario tras haber asistido al esperpento en la elección de los consejeros de RTVE y las externalizaciones vergonzosas en varios otros medios públicos españoles.

No desesperamos, si en Barcelona se puede, también ha de ser posible en otras latitudes.

(Artículo publicado en la revista 'El Observador' de Málaga)

L’home que va creure en TVE

Gabriel Jaraba

La primera vegada que vaig sentir parlar de José Manuel Pérez Tornero va ser a octubre de 1991, a la revista 'Cuadernos 90', un mensual d’inspiració socialista que dirigiem entre Francesc Trillas, Xavier Rubert de Ventós i un servidor, sota la inspiració de Raimon Obiols. En Quico Trillas m’hi va fer fixar: estàvem preparant un especial sobre la televisió pública i ens feia falta un veritable expert, i allà que aquell jove professor de la Universitat Autònoma de Barcelona va còrrer a assessorar-nos. Pérez Tornero no només

José Manuel Pérez Tonero, a les portes
de la Facultat de Ciències de la
Comunicació de la UAB (arxiu).

era professor, i després catedràtic, de periodisme sinó un investigador que tenia al cap tota la reflexió sobre els mitjans públics de comunicació, la televisió educativa i la relació entre una democracia digna de tal nom i uns mitjans de qualitat. A un servidor, que aleshores exercia la crítica de televisió a 'El Periódico' i s’ocupava de la materia com a redactor en cap d’aquest diari, el va sorprendre aquest expert provist d’una amplíssima cultura humanista, periodista professional ell mateix. No abundava la gent que es prenia seriosament la comunicació i encara menys qui en feia una reflexió en clau de qualitat democrática, i quan algú parlava de televisió i política era fent-ho donant cops de colze per fer-se lloc entre la batussa partidària.

De manera que a partir d’aquell moment en José Manuel i jo vam anar coincidint a diversos fórums internacionals sobre televisió, aquesta vegada amb un servidor passat a l’altra banda, representant la direcció de TV-3 en aquests espais de debat. I així vaig descobrir que la seva reflexió sobre la televisió pública era part d’una consideració global de la democràcia encapçalada per l’educació com a acció distintiva de la vida democràtica. Tornero no es limitava a teoritzar, que no és poc: va bastir la moderna televisió educativa d’Espanya, començant pel programa 'La aventura del saber' i va accedir a la presidencia de l’associació de televisions educatives iberoamericanes.

Ara mateix l’imminent nomenament com a president de la corporació Radiotelevisión Española agafa en José Manuel Pérez Tornero convertit en un dels grans experts internacionals de la UNESCO en matèria de alfabetització mediática i informativa i assessor de la Unió Europea en mitjans de comunicació públics. La reflexió torneriana sobre la comunicació i l’educació com a eix articulador de la democracia de qualitat ja ha estat desplegada i mostra reflexos tornasolats del pensament d’Edgar Morin sobre la societat complexa. Acaba de publicar el primer volum d’una obra de dos titulada 'La gran mediatización' (Ed. UOC) en la qual l’anàlisi del que ell anomena “l’expropiació de les nostres vides” que va començar amb el procés de digitalització general s’estén a nivell civilitzacional. Però la seva feina, un cop acabat el procés de consens entre forces polítiques i les seves conseqüències, será obrir un camí que permeti a la televisió i ràdio publiques de l’estat que s’adreci cap a la viabilitat, a la rellevància social i al compliment de la seva missió com a ens públic.

Fins ara mateix en José Manuel i un servidor hem estat col·laborant plegats al Departament de Periodisme i Ciències de la Comunicació de la UAB i a la Càtedra Unesco d’Alfabetització Mediàtica i Periodisme de Qualitat. Ara ell “passa a millor vida” il·lusionat pel repte de redreçar RTVE a partir de la confiança, sincera i fonamentada, que té en el talent dels seus professionals. Només té un problema: que s’ho creu. No és un burócrata i encara menys un oportunista al servei d’una trapelleria política. Creu en els mitjans publics i creu que el camí per a RTVE existeix. No és una il·lusió o un acte de bona fe: he vist el pla estratègic que ell va presentar al concurs de candidats a membres del consell d’administració de RTVE i no és cap broma. El problema dels que s’hi impliquin és que se’l han de creure perquè va de debó i no es pot negar. I arribarà un moment que els qui el donen suport hauran de certificar amb fets operatius les prèvies accions polítiques.

Los periodistas del Watergate, 47 años después

Carmen Umbón

Primera parte: "Papá, ¿eres comunista?"

A veces me he preguntado por qué la carrera de Carl Bernstein (Washington, 1944) había sido más anodina y ajetreada que la de su colega Bob Woodward (Geneve, Illinois, 1943), pese a que ambos llegaron al estrellato periodístico a la vez y en condiciones de igualdad. Tanto en el libro como en la película 'Todos los hombres del presidente' da la impresión de que en aquel momento (1972) Bernstein era el más experimentado y con mayor instinto periodístico de los dos. Más aún. Se le atribuye a él ser el primero en darse cuenta de la implicación personal de Richard Nixon en el 'caso Watergate'. Y justo ahora, cuando Woodward vuelve a brillar gracias a sus dos últimos libros sobre Donald Trump, he tropezado

Carl Bernstein y Bob Woodward, en 1972.

 con 'Loyalties' (Lealtades), una saga familiar firmada y editada por Bernstein hace 20 años que en su día me pasó por alto (creo que no ha sido traducida). Bernstein narra en sus páginas abominables historias del Comité de Actividades Antiamericanas, pero también da claves sobre su familia, su personalidad y su propia vida.

La parte histórica del libro está basada en las declaraciones del padre del periodista, Alfred Bernstein, abogado en Washington, defensor de personas perseguidas por el Comité de Actividades Antiamericanas, sobre todo en el periodo de mayor virulencia, el del senador por Wisconsin Joseph McCarthy (1950-1954). Pero la narrativa emocional corresponde a Carl, que experimentó siendo niño las consecuencias de ser hijo de comunistas en un país como EEUU donde, ni entonces ni ahora, esa circunstancia aporta lustre social ni ayuda a cimentar carreras.

Incluso el título del libro tiene un doble sentido. Lealtad “a América”, así, en abstracto, que es lo que el comité juzgaba, y lealtad de un hijo hacia sus padres, cuyas actividades él no comprendía cuando era niño. Tanto Alfred como Sylvia Walker, su madre, sufrieron las consecuencias de su compromiso ideológico. Fueron perseguidos, insultados, humillados; perdieron sus trabajos, padecieron el rechazo social de su entorno e incluso la incomprensión de algunos miembros de su familia. Los Bernstein y los Walker eran judíos secularizados, comprometidos e implicados en actividades solidarias de diversa índole, desde proteger a su comunidad hasta otras de mayor calado, como tomar parte en las luchas obreras en el primer cuarto del siglo XX. Su abuelo Thomas Walker y su tío Jake, ambos comunistas, e Itzel (cuñado de Thomas), socialista, militaron en organizaciones políticas y sindicales y vivieron en su propia familia la escisión de la Tercera Internacional.

Muchos años antes de que Carl firmara en 'The Washington Post' sus primeros trabajos, su madre, Sylvia Walker Bernstein, ya había aparecido en sus páginas y en otros medios de comunicación. Al día siguiente de testificar ante el Comité de Actividades Antiamericanas (15 de julio de 1954) fue portada del 'Washington Daily News' con el puño en alto. El título decía: “Ama de casa del Distrito de Columbia se acoge a la Quinta enmienda”. En 'The Washington Post' el presidente del tribunal afirmaba que la “apariencia” de Sylvia y de los otros diez testigos le había “convencido de que hay un núcleo duro del Partido Comunista en la capital de la nación”.

Y mientras Alfred defendía legalmente a los acusados por el comité, Sylvia, secretaria de profesión, participaba en manifestaciones y protestas cívicas, a veces acompañada por Carl o por sus dos hermanas. Tuvo un papel muy destacado en la campaña a favor de los científicos Ethel y Julius Rosenberg, neoyorquinos de ascendencia judía que fueron ejecutados en la silla eléctrica el 19 de junio de 1953, condenados por entregar información a la Unión Soviética sobre la bomba atómica. Este hecho fue particularmente terrible para Carl, de 9 años entonces, que temía un final semejante para sus padres. Fue poco después cuando en un momento de intimidad le preguntó a su progenitor: “Papá, ¿eres comunista?”

El libro tiene un poso de amargura. Carl creció. Cuando se hizo mayor comprendió la nobleza y la valentía del comportamiento de sus padres, pero al mismo tiempo se sintió obligado a explicar desde su observatorio privilegiado lo que había ocurrido en aquel periodo de la historia de su país. Sus padres, muy orgullosos de sus éxitos profesionales, le ayudaron facilitándole información de primera mano, documentos de archivo y contactos, pero no querían una exposición pública de sus vidas tan evidente. Hubieran deseado que, sin ocultar la verdad, sus desventuras personales hubieran quedado diluidas junto a otras víctimas de la caza de brujas. No fue así. De alguna manera fueron los protagonistas y eso ensombreció las relaciones entre ellos y su hijo. Los Bernstein-Walker acabaron su vida laboral regentando una lavandería levantada con la ayuda económica de su familia, siempre bajo la vigilancia del FBI.

En cuanto a la desigual carrera de Carl Bernstein, su infancia difícil y lo peculiar de su familia probablemente influyeron en su desarrollo. Esas circunstancias ayudaron a forjar en él un carácter enérgico, díscolo y poco inclinado a doblegarse ante las convenciones sociales o profesionales. No llegó a graduarse en la Universidad, lo que aparte de disgustar a sus padres no le impidió ganar un premio Pulitzer compartido con Woodward por las informaciones sobre el Watergate, un trabajo que tuvo enormes repercusiones políticas. Pese a ello, la señora Katharine Graham no lo invitó al 70 aniversario de la fundación de 'The Washington Post', revelando, cualquiera que fuese el motivo que la impulsó a ello, poca generosidad con alguien que ayudó a encumbrar su periódico a lo más alto y contribuyó a la caída del presidente Richard Nixon.

Después de abandonar 'The Washington Post' en 1977, Bernstein ha desarrollado una trayectoria brillante pero errática y socialmente deslucida. Ha tenido incidentes con el alcohol, cambiado mucho de empleo, se ha casado tres veces, y su divorcio de la escritora Nora Ephron fue un sonado escándalo. Se produjo a costa de un apasionado romance con la periodista Margaret Jay, esposa del embajador del Reino Unido en EEUU. El asunto dio lugar a una película de Mike Nichols, con Meryl Streep y Jack Nicholson como protagonistas, y con guión de la propia esposa ultrajada.

Segunda parte: Woodward, favorito en la Casa Blanca

En cuanto al otro protagonista del Watergate, Bob Woodward, su carrera ha sido firme, sin titubeos, ascendente hasta alcanzar una posición de influencia poco común en esta profesión. Pero su trayectoria es coherente con lo que se podía esperar de alguien como él. Nació en el seno de una familia de clase media acomodada y conservadora, también dedicada a los tribunales. Pero a diferencia de Al Bernstein, Alfred Eno Woodward II, juez de profesión, desarrolló sus funciones de acuerdo con su estatus. Bob nació de su matrimonio con Jane Upshur, y la pareja se divorció cuando él era adolescente.

Alumno destacado en secundaria, Bob estudió en Yale Historia y

Woodward y Bernstein, en el 2018.

Literatura Inglesa con una beca del Cuerpo de Entrenamiento de Oficiales de la Reserva (ROTC), organismo destinado a que jóvenes universitarios se conviertan en oficiales de las Fuerzas Armadas de EEUU. Después de graduarse en 1965, sirvió durante cinco años en la Marina como retribución a la beca recibida y en agosto de 1970, ya licenciado como teniente, solicitó trabajo en 'The Washington Post'. Tras 15 días de prueba fue rechazado por falta de experiencia pero después de un año como reportero en el 'Montgomery Sentinel' lo contrataron. Desde entonces, con dos premios Pulitzer compartidos a sus espaldas (el segundo por la cobertura del 11-S), siempre ha permanecido unido al 'Post', del que es editor asociado, y ha compaginado su actividad con la escritura de una veintena de libros.

Bob Woodward es, probablemente, el periodista que ha tenido más y mejor acceso a la Casa Blanca en la historia, tanto con presidentes demócratas como republicanos, y con todas las instituciones del Estado federal. Pero su relación más estrecha, de amistad, fue al parecer, con George Bush hijo, hasta el punto de verse arrastrado al cenagal de las inexistentes armas de destrucción masiva de Irak. Su indiscutible talento y su brillantez no lograron mantenerlo al margen de esa guerra y además se vio implicado en un obscuro caso: el de Valery Plame.

Woodward fue cuestionado por silenciar informaciones relacionadas con la filtración de la identidad de Plame, agente encubierta de la CIA. Desvelar la identidad de un agente está tipificado como delito porque pone en peligro no solo su vida, sino también la de las personas con las que trabaja. Este tropezón, más las críticas que su presunta relación con la CÍA han suscitado a lo largo de su carrera, no mermó su capacidad para seguir en el candelero. Mantuvo su ritmo productivo, verdaderamente espectacular, y cuando Trump apareció en el horizonte aprovechó el terremoto para escribir dos libros: 'Miedo', sobre los preparativos para su aterrizaje en la Casa Blanca, y 'Rabia', sobre la pandemia. Ambos trabajos, publicados en castellano por Roca Editorial, merecen la pena. El primero podría haberse titulado 'Caos en la Casa Blanca' porque es exactamente lo que describe, pero el autor prefirió el elegido porque fue el propio Trump quien lo sugirió. “El verdadero poder —ni tan siquiera quiero pronunciar la palabra— es el miedo”, declaró ante sus entrevistadores Bob Woodward y Robert Costa el 31 de marzo de 2016. Para 'Rabia' el periodista entrevistó al presidente 17 veces. Y con sorprendente habilidad, porque pese al rigor informativo de su trabajo ha conseguido mantener una relación fluida y no enemistarse con él. "Provoco rabia, no sé si es un activo o un riesgo, pero es lo que hago", le dijo Trump, y esta frase inspiró a Woodward para el titular de su última publicación.

La tumultuosa presidencia de Trump ha acercado de nuevo a Bernstein y Woodward después de años de distanciamiento. Juntos escribieron sus dos primeros libros: El escándalo Watergate, luego rebautizado como 'Todos los hombres del presidente', y 'Los últimos días', sobre la caída de Nixon. Después, cada uno siguió su camino. Pero 30 años más tarde Carl no participó en la redacción del libro sobre Garganta Profunda, titulado 'El hombre secreto', firmado en solitario por Bob después de que el exalto cargo del FBI William Mark Felt desvelara en 2005 que era él el misterioso informante del 'caso Watergate'. De hecho fue Bob el único elegido por Felt para los contactos, seguramente porque su perfil le resultó más digno de confianza.

La aparición de ambos en la cena de corresponsales de la Casa Blanca, el 29 de abril de 2017, celebrada en el hotel Hilton de Washington, selló por todo lo alto el reencuentro. Aquella noche el presidente Trump desairó a la comunidad de periodistas y no asistió al evento como es tradición desde los años 20. Tampoco lo hizo al año siguiente. Fueron sus colegas, los corresponsales en la Casa Blanca, quienes convirtieron a Carl y Bob en estrellas del encuentro. “Nuestro trabajo consiste en ofrecer la mejor versión de la verdad que se pueda obtener, en especial ahora”, aseguró Bernstein para animar a sus colegas. “Señor presidente, los medios no son noticias falsas”, dijo Woodward dirigiéndose al ausente.

No sabemos si Trump habrá leído los dos últimos libros de Bob, pero en el caso de que lo haya hecho, desde luego no los ha comprendido si aún no le ha retirado la palabra. Como muestra, vale este ejemplo. Gary Cohn, expresidente de Goldman Sachs y luego consejero económico de Trump, le dijo en privado al periodista refiriéndose a sí mismo y a Rob Porter, secretario personal del presidente: “Lo importante no es lo que hemos hecho por el país sino lo que hemos evitado que él haga”.

TV-3 i la seva obsessió pel lideratge de l’audiència

Siscu Baiges

"TV-3 tanca el 2020 amb un lideratge absolut anual i aconsegueix un nou rècord com a líder a Catalunya per onzè any consecutiu. També lidera les dues franges de més consum: el 'day time' i el 'prime time'. I fa el millor 'prime time' dels últims 11 anys. En aquests 11 anys, TV-3 ha liderat 110 dels 132 mesos, els últims 41 de manera consecutiva, liderant tots els mesos dels últims 3 anys, marcant un nou rècord. Aquest 2020, fins al 21 de desembre, TV-3 ha liderat 322 dies, és a dir un 90%, i fa el rècord històric. Pel que fa al rànquing de programes més vistos, TV-3 situa 22 programes entre els 25 amb més audiència de l'any, i és la primera cadena en la història que ho aconsegueix. A més, continua sent l'única cadena que té els informatius entre els programes més vistos. I un 99% dels dies l'ha liderat un programa de la cadena”.

Així comença la nota que la Corporació Catalana de Mitjans

Xavier Sardà i Andreu Buenafuente,
al programa 'Tot per l'audiència', de TV-3.

Audiovisuals (CCMA) va enviar als mitjans de comunicació com a resum del 2020. Per la CCMA, aquest era el balanç de la televisió pública de l’any. Un exitàs d’audiència com mai no s’ha vist. I durant uns quants dies inclou entre les franges de publicitat de TV3 una promoció en la qual coneguts presentadors de la casa asseguren que han fet possible allò que era impossible: aconseguir aquests nivells d’audiència.

Però és això el que els demanen els catalans que la veuen? ¿Volen la televisió que té més audiència o la que els tracta de forma més respectuosa, la que és conscient de la seva funció de servei públic, la que compleix l’apartat que el llibre d’estil de la CCMA dedica al “Servei a la ciutadania” i que diu: “La voluntat del servei a la ciutadania és el que impulsa la producció i l’emissió de continguts de la CCMA. Fomentem l’educació cívica, la participació democràtica, la solidaritat i l’esperit crític”?

El 1994, TV-3 va emetre un programa que es deia 'Tot per l’audiència'. El presentava, juntament amb Diego Branguinsky, i hi participaven Andreu Buenafuente, Oriol Grau i Toni Clapés. El títol del programa era tota una declaració de principis i en la seva promoció Gestmusic deia que “el seu únic objectiu era augmentar l’audiència de TV-3 a qualsevol preu”. Se’n va sortir força perquè l’audiència mitjana de 'Tot per l’audiència' va ser del 17%, uns 470.000 espectadors.

Si us heu fixat, a la nota de premsa de la CCMA no es diu quins percentatges d’audiència té TV-3. I no ho fa perquè és un lideratge que es mou entre el 10% i el 15% de l’audiència. Menys que els programes bojos de Xavier Sardà, Buenafuente i companyia, que, precisament, se’n fotien de la guerra per les audiències.

Una televisió pública ha de tenir una audiència correcta, digna, però no ha de fer del nombre de persones que la veuen una obsessió. I molt menys exhibir el lideratge d’audiència com un mèrit que justifica qualsevol cosa. En el nostre cas, una deriva propagandística tant evident com lamentable.

Si els Reis d’Orient existissin els demanaria que s’enduguin la Covid-19 ben lluny del nostre planeta i que a Catalunya ens deixin una televisió pública que ens deixi d’atabalar lluint el seu minso lideratge d’audiència i es preocupi més de la funció de servei públic honest, objectiu, pedagògic, plural i respectuós amb els catalans de totes les ideologies que fa anys que ha deixat d’oferir.