El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

26 oct. 2011

Nou periodisme

Vicenç Sanclemente
El meu retorn al periodisme de carrer al país m'ha reportat moltes satisfaccions. Nous companys, retrobaments, activitat frenètica i variada, contacte amb el món real i alguna sorpresa. Sobretot en el camp de l'activitat i les pràctiques periodístiques. Tothom va amb ordinador i móbil, --ja ni recordem com era la vida sense mòbil--. Però potser, el mateix ritme, la precarietat de les condicions de treball, la falta de debat a les redaccions, ha fet oblidar que les fonts s'han d'interpel·lar directament per comprovar les informacions. Els suports també han canviat. Les edicions digitals dels mitjans es veuen obligades a moure una informació continuada. El que no sé és si per fer-la més ràpida estem garantint la veracitat. Si per oferir-la ràpidament, no l'hem de contrastar, malament. Aquest dies he observat alguns petits errors que voldria compartir.


Un diari d'abast nacional explicava fa molt poc a tota pàgina que als estrangers de Barcelona que demanaven la nacionalitat espanyola se'ls feia un qüestionari extens per comprovar el seu grau d'integració. La notícia començava amb el nom de la jutgesa titular del Registre de Barcelona, a qui s'acusava d'haver implementat aquest qüestionari. Com que la centraleta estava col·lapsada, vam decidir anar a la seu del registre. Vaig entrar fent cua entre gent que volia inscriure's i altres que anaven a casar-se. Vaig pujar al primer pis. Vaig preguntar per la jutgesa. Amablement va rebre'm i va dir-me que havia estat de vacances. Que ella no feia qüestionaris, que no era el seu tarannà, i que ella comprobava un cert coneixement de l'idioma, que li comentessin l'adreça i el treball. En resum, que la idea del qüestionari no era d'ella sinó de la persona que l'havia substituit en període de vacances. El que més l'havia sorprès va ser que la notícia de diari comencés esmentant el seu nom i que, abans, ningú no l'haguès trucat per a preguntar-li la seva versió del tema. Evidentment, no vaig seguir amb el reportatge per què es basava en una equivocació. Notícies-denúncia que comencen per un implicat sense preguntar a l'implicat.


Un mitjà d'abast nacional posava l'altre dia: "El comitè d'empresa de l'hospital de Sant Pau té 1.200 pisos". Aquella setmana jo havia estat a l'Assemblea de l'hospital de Sant Pau.  Era difícil d'entendre, però el cas sembla ser el següent: Hi ha una fundació privada, que és la Fundació de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, on hi participen l'Arquebisbat de Barcelona i les administracions catalanes, que històricament ha rebut donacions de persones que deixaven patrimoni a l'hospital. Aquesta fundació, que té els seus orígens en l'Edat Mitjana, compta amb un bon patrimoni i figura com a empresa immobiliària. La gerència de Sant Pau vol negociar retallades per què, suposadament, els fan falta deu milions d'euros per acabar l'any amb números vermells. El comitè d'empresa, sabedor que al darerra de l'hospital hi ha una fundació, suposadament amb voluntat assistencial, proposen que, si la fundació té 1.200 pisos, col·labori eixugant els dèficits.  Però, evidentment, el comitè d'empresa de Sant Pau, amb representants de diversos sindicats, no té 1.200 pisos.


Un altre gran mitjà exposava l'altre dia que el Parlament de Catalunya havia decidit retallar-se una paga, no enguany, sinó l'any 2012. Al començament de la seva informació assenyalava que el Parlament de Catalunya havia decicit que els seus càrrecs renunciarien a una de les tretze pagues que tenen per l'any que vé. Caram. De la informació es desprenia que els nostres legisladors cobraven, a més del salari, tretze pagues. No m'estranya que hi hagi desafecció.
No voldria ser nostàlgic ni pessimista. Mentiria si volguès demostrar que els de la nostra generació ho fèiem millor... s'hauria de comprovar. Però m'imagino en Josep Maria Huertas Claveria escridassant-me des de l'altra banda de la secció de Macro, preguntant-me si m'havia tornat boig, abans que sortís publicat un error així. O a Mateo Madridejos o Pilar Casanova, des de l'edició.


Crec que tots plegats hem de pujar-nos el nivell d'exigència. Comprovació, una trucada. Sobretot ser físicament als llocs. És clar que de vegades hi anem i tampoc no preguntem. En un dinar col·loqui, encapçalat pel president Artur Mas, la resta de companys va dir-me: "Tú que portes vestit i corbata, podries preguntar si podem preguntar?". Com està el pati !


En una roda de premsa de govern, amb tots els temes que hi ha per preguntar al damunt de la taula, un company va questionar al portaveu... "¿Com pot explicar que vostè abans fes campanya per portar la C de Catalunya al cotxe i que l'altre dia se'l veiès entrar en un cotxe que portava la E d'Espanya?". Respecto absolutament que això sigui objecte de pregunta o comentari al final, però tant de bò que hi haguès hagut tot un altre bon gruix de preguntes dels temes claus de país, i que la resta, on m'incloc, no anem nomès a buscar la frase que contesti altres declaracions. I acabem fent de la vida pública un safareig insoportable.


Fa uns dies vaig sentir per la ràdio la valoració del lendakari Patxi Lòpez sobre l'anunci d'ETA. Per cert: qui va enredar aquest home per què anès als Estats Units en aquestes dates deu riure encara avui. Era per ràdio, per tant, no vèiem les imatges d'una declaració d'aquest importància feta dalt d'un tren. A mida que s'apropava el final de les declaracions se sentia una veu femenina: "No hay preguntas". En el desordre final, van fer-li una pregunta que el lendakari amablement va contestar. Després d'això l'emissió des de la ràdio acabava entre un gran aldarull i amb un eco, una nova frase de la veu indignada: "Javier --no sé si era aquest nom--, Javier, te he dicho que no preguntes. Javier que no hay preguntas, que no..." i així, amb aquest eco, tant indicatiu per una data tant important acabava la connexió radiofònica de la SER.


A la feina van comentar-me la frase del company Salvador Pardo que un dia va contestar: "Sí hay preguntas, lo que no hay son respuestas".
(http://vsanclemente.blogspot.com/)

No hay comentarios:

Publicar un comentario