El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

17 jul. 2013

El misteri de les notícies i les fonts

Toni Rodríguez Pujol
Les relacions entre periodistes de mitjans i periodistes de fonts no són sempre versallesques. Però tampoc ho són a tot hora, posem per cas, les relacions entre redactors de base i càrrecs intermedis dels mitjans de comunicació convencionals, ni entre periodistes de fonts i dircoms, dins les organitzacions. Ni tan sols quan el propi dircom és un periodista d’ofici.

Aclarim, abans d’avançar, la distinció entre periodistes de mitjans i periodistes de fonts. Que no de “fons”, no emboliquem encara més la troca. Els primers, com és fàcil de deduir, són els qui treballen als mitjans de comunicació, i els segons són els que treballen a prop de la font de la notícia (és a dir, a les organitzacions: empreses, administracions, etc.) i s’encarreguen de donar-li via, facilitar la seva comprensió i adreçar-la als seus destinataris, que, a la vegada, poden ser els col·legues dels mitjans de comunicació o -ja hi tornem a ser- aquell públic més ampli i directe que habita a la xarxa.

No sabem qui va ser qui es va inventar aquesta nomenclatura, però podria ser que hagués estat el gran Joan Brunet en els seus temps de president de la comissió de gabinets del Col·legi de Periodistes de Catalunya. El cas és que l’expressió ha fet fortuna, tot i haver ensopegat amb una certa contestació d’aquells guardians de les essències que hi ha per tot arreu i que encara troben que no, que per ser periodista de debò cal treballar en un mitjà de comunicació i que tota la resta és impuresa i perversió professional.

Quan miro d’explicar-ho a algú, acostumo a fer servir la metàfora del botiguer i del treballador d’una planta d’extracció d’aigua mineral, que és una metàfora de la mateixa família que la dels iogurts caducats del gran Xavi Casinos (El misterio de los yogures caducados), de la qual ja en parlarem més avall. En la història del botiguer i el treballador de planta, el primer té la missió de vendre ampolles d’aigua mineral al consumidor final, i el darrer ha d’extreure l’aigua de la mina, l’ha d’analitzar, l’ha de desintoxicar, l’ha d’embotellar i, finalment, l’ha de fer arribar a les botigues. Un cop arribada, és el botiguer qui ha de contrastar el bon estat i les condicions sanitàries del material rebut, l’ha de col·locar a la prestatgeria més adequada, ha de tenir la botiga oberta, neta i atractiva, l’ha d’oferir adequadament als seus clients, l’ha de vendre i, finalment, l’ha de cobrar. Remarquem, per cert, a diferència del món del periodisme, l’industrial del ram de l’aigua cobra el seu producte al botiguer, mentre que en el cas dels mitjans de comunicació, el periodista de fonts no cobra del mitjà de comunicació que acaba rebent el seu producte, sinó de l’empresa emissora del producte, que en aquest cas, és lainformació. En fi, petits detalls que no qüestionen gaire la validesa metafòrica de tot això que estem explicant.

El que està clar, no obstant tot això, és que el treballador de planta s’estima més vendre la seva ampolla d’aigua mineral sense gas a una botiga que no pas a un venedor ambulant. És una qüestió de seguretat comercial i jurídica. Però segur que tampoc no l’importa gens que el venedor ambulant compri totes les ampolles que vulgui a la botiga i les revengui lliurament per la seva xarxa viària habitual. Més que res perquè farà augmentar el nombre de vendes. La pega és si després resulta que les ampolles han estat adquirides de franc o distribuïdes també de franc, o si hi ha aldarulls al carrer entre venedors que es disputen l’espai de la plaça pública, o si l’aigua es fa servir per llançar-la pel cap d’algú, o si s’adultera el producte barrejant-hi substàncies nocives, puix que en qualsevol d’aquests supòsits estaríem davant d’un problema. Com evitar-lo? Doncs assegurant al màxim les relacions de confiança entre el productor d’aigües minerals, amb gas o sense, i el botiguer que acaba de polir i vendre el producte directament al públic.

S’entén, oi? Doncs ara potser és el moment de fer-nos una pregunta i de tornar a la faula de l’amic Casinos: el misteri no és tal misteri. De fet, els iougurts caducats són de pagament. I davant seu, en una altra prestatgeria, hi ha els iogurts que es renoven contínuament, que són fàcils d’accedir, que estan ben il·luminats i… que són de franc.

Tan estrany és que la gent no agafi els iogurts de pagament?

I l’altra pregunta és aquesta: la notícia, com a producte, és una commodity?

No ho sé, això potser ens ho han de dir els periodistes de mitjans.

N’esperarem, delerosos, la resposta.

1 comentario:

  1. L'endemà de la compareixença de Bárcenas davant del jutge i de Rajoy davant la premsa a la Moncloa, tots els diaris van donar la mateixa informació que tothom va poder veure en directe al migdia a la tele i per internet, els telenotícies i les ràdios. Només El Mundo va aportar alguna novetat, per la qual valia la pena pagar un preu. Tots els demés diaris no van donar l'endemà cap valor afegit respecte del que tots els ciutadans ja coneixien des de les 4 de la tarda. Per què pagar si no aporten res? Ramon Borrell

    ResponderEliminar