El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

22 ene. 2015

Xarxa i llibertat d’expressió

Joan Brunet i Mauri
El debat entorn la llibertat d’expressió, dels seus possibles límits, i per extensió l’anonimat a l’hora d’emetre missatges des de la xarxa, ha reviscolat arran els atemptats terroristes fets fa quinze dies a París, contra 'Charlie Hebdo'. L’article 19 de la Declaració Universal de Drets Humans de 1948 diu que “tota persona té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les pròpies opinions i el de cercar, rebre i difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà i sense límit de fronteres”. Així és que la llibertat d’expressió és un dret que cal defensar i que cal garantir per damunt de tot.

Una de les aportacions més rellevants que la xarxa –internet-- ha fet a la nostra societat és sens dubte la d’obrir oportunitats per a l’exercici del dret a la llibertat d’expressió. I això precisament en uns moments en els que els mitjans de comunicació tradicionals (premsa, ràdio i televisió) han perdut el monopoli que ostentaven pel què fa a l’emissió d’informació i d’opinió, i per tant a l’exercici de control d’aquesta informació i opinió. Ha estat el de la xarxa, també en aquest sentit un canvi transcendent. Però assenyalat això cal afegir que hem d’anar molt en compte amb aquells que s’aprofiten d’aquesta oportunitat d’expressar-se lliurament que la xarxa els brinda per llençar la pedra i amagar la mà. Hem d’anar en compte amb l’absència de reflexió que l’exigència de respostes ràpides la xarxa imposa. Hem d’anar en compte amb els interessos que hi ha darrera alguns missatges i/o opinions que es difonen a través de la xarxa. Ho he escrit en d’altres ocasions: internet –la xarxa– facilita la circulació d’informació, de la mateixa manera que les xarxes socials donen ales als processos comunicacionals més diversos. Qualsevol persona és a hores d’ara, a més de receptor habitual, emissor potencial. Només cal que disposi d’un ordinador –o d’un estri semblant (smartphone, tauleta…)–, i d’una connexió a la xarxa. La resta és ben senzill. Però als indubtables avantatges que aquesta socialització i rapidesa en l’emissió de missatges i de processos comunicacionals comporta, no s’hi suma el de l’ús ètic de la xarxa. I aquí rau la clau de volta d’un debat en el qual ens convindria aprofundir.

Tothom és lliure de dir el que pensa. Ho garanteix la llibertat d’expressió. Però alhora tothom té dret a saber l’autoria d’allò que des de la xarxa li arriba. Perquè mentre hi ha qui exerceix el dret a la llibertat d’expressió amb plena responsabilitat, també hi ha qui es val d’aquest dret per difamar des de l’anonimat. Són aquests darrers els mateixos que probablement no donen la cara perquè no respecten la llibertat de pensament dels altres. Per això cada dia que passa tendeixo més a pensar que els que fan un mal ús de la llibertat d’expressió són a la vegada els mateixos que es trobarien molt més còmodes en una societat de pensament únic.

S’ha escrit que una societat en la que els seus individus ho poden dir tot sense que ningú no assumeixi l’autoria d’allò que es diu o escriuen, és una societat malaltissa. Probablement. Però encara que això fos així no podem caure en un altre equívoc: l’exercici de la llibertat d’expressió –encara que s’exerceixi des de l’anonimat– de cap manera pot justificar l’ús de la violència en qualsevol de les seves formes. Cert és que evitar l’anonimat a la xarxa és una tasca tècnicament impossible, però en cap cas pot servir d’excusa per defensar un altre dret del qual a voltes ens oblidem: el dret que assisteix a la ciutadania a disposar d’una informació i opinió lliure de la qual se’n conegui la procedència o l’autoria.
http://blogs.cperc.net/jbrunet/

No hay comentarios:

Publicar un comentario