El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

9 abr. 2015

Una de les últimes entrevistes a Xavier Vinader

Entrevista a Xavier Vinader per Siscu Baiges, publicada a Catalunya Plural el novembre del 2014.

Siscu Baiges
El 15 d’octubre passat es va estrenar a la Filmoteca de Catalunya el documental 'Xavier Vinader, un periodista contra la guerra bruta de l’Estat', dirigit per Àngel Leiro i Xavier Montanyà. El documental, que dura 56 minuts i del qual TV-3 en té els drets d’emissió reconstrueix el període en què Vinader va haver d’exilar-se a París perquè la justícia espanyola el va condemnar a set anys de presó després de l’assassinat de dues persones que apareixien en els reportatges que el periodista va publicar a la revista 'Interviú' sobre els grups que feien la guerra bruta contra ETA. El van acusar de “imprudència professional temerària”.

Xavier Vinader va tornar a Espanya després d’obtenir el compromís del Govern de Felipe González que, tot i que hauria de passar per la presó un temps, en sortiria aviat. Va estar 43 dies a la de Carabanchel i va recuperar la llibertat el 21 de març de 1984.

-Com va ser la idea de fer aquest documental?

-Un dia vaig tenir una conversa amb Àngel Leiro, un veterà realitzador de TV-3, perquè jo tenia al cap el projecte d’un documental sobre els aparells clandestins del partits polítics durant el franquisme. És una història que encara no s’ha explicat. I els protagonistes ja són molt grans, van desapareixent i s’emporten vivències que no s’han explicat mai. M’ho conec bé i conec gent que podria parlar-ne força. Però l’Àngel Leiro em va dir que el documental el tenia jo. Es va entusiasmar per la meva història periodística i em va convèncer perquè li expliqués.

-Quina sensació es té sent el protagonista d’un documental com aquest?

-M’ha costat. Estic acostumat a estar a l’altra costat del mirall, a fer les preguntes jo, no a que me les facin. El que passa és que quan

portes molts anys de praxis periodística te n’adones que hi ha històries que has viscut que s’haurien de saber. És important que s’expliqui a les noves generacions que hem arribat aquí, que no és una situació idíl·lica, ni molt menys, però a base de molts esforços i que hem passat per èpoques pitjors.

-El 'cas Vinader' es produeix en els primers anys de la democràcia recuperada a Espanya. Tothom cantava aleshores les excel·lències del sistema democràtic. Vostè se’n deuria desanimar aviat, en veure la sentència que li va caure i la necessitat d’exiliar-se .

-Aviat em vaig adonar que jo aspirava a una democràcia de molta més qualitat de la que vam tenir. Va haver-hi una època daurada en el camp periodístic, i concretament en el periodisme d’investigació i de denúncia, que comença el 1976 i acaba el 1982, amb la victòria socialista. Ens pensàvem que podríem tocar el cel, que podríem aixecar les catifes del poder i veure la polseguera, que podríem baixar a les clavegueres de l’Estat i veure la brutícia, obrir tots els armaris que havien estat tancats i veure els esquelets que hi havia dins. Semblava que es podia fer tot. Res no estava consolidat. Es va pujar bastant el plafó de la llibertat d’expressió i ens pensàvem que es podria pujar molt més.
Teníem un somni al cap. El somni que el periodisme podia transformar realment la societat. Érem una generació molt marcada pel 'cas Watergate', quan uns periodistes van fer caure tot un president dels Estats Units. Estàvem al·lucinats i crèiem que podríem ventilar-ho tot. Veníem de quaranta anys de dictadura i una guerra civil. Hi havia moltes coses a ventilar. I uns quants vam començar a fer-ho.
Per exemple, vaig ser el primer periodista que va entrar a fer un reportatge a la Direcció General de Seguretat, a la Porta del Sol, a Madrid. Imagina’t! Estem parlant de l’any 1976 o 1977. Vaig fer la primera entrevista al cap de policia al seu despatx, que semblava la seu de la Gestapo. Les Brigades [político-socials] encara funcionaven totes. Em van baixar a les sales d’interrogatoris. Els va agafar com de sorpresa. No sabien com comportar-se. Em van ensenyar uns detinguts del Grapo, que sortien dels interrogatoris, i alguns portaven una cara no massa presentable

-Es va centrar molt en el tema de l’extrema dreta.

Em vaig dedicar des de molt aviat de la meva trajectòria periodística i durant uns deu anys als grups d’extrema dreta. I des de principis dels anys setanta anava al País Basc. Ho considero una època daurada perquè pensàvem que es podien fer moltes coses. Aviat ens vam adonar que no seria així.
Les noves forces polítiques que van aparèixer, quan van prendre possessió no van tenir cap interès que continuéssim aixecant catifes. Es van acostumar molt aviat a que els guàrdies civils els saludessin i els policies es quadressin.
Havíem fet una tasca periodística de denúncia que els havia anat molt bé a molta gent que havia estat a l’oposició però quan van arribar al poder van canviar. Recordo haver entrat a despatxos oficials on hi havia amics que manaven, amb els quals havia estat a lluitant a la clandestinitat, i que, quan entraves, giraven els papers perquè no els veiessis. “És que ets periodista. Ara sóc alcalde, governador, director general,... no emboliquem la troca”, em deien. Són anècdotes que marquen. Em vaig adonar que les coses havien canviat. No em vaig desencisar perquè no va amb el meu caràcter. Amb la meva història periodística jo podria haver sortit molt més cremat.

-Va d’exiliar-se, va estar a la presó...

-D’altra gent va sortir molt més cremada que jo. Josep Maria Huertas, que va ser un referent per a mi i m’he estimat molt, ho va passar molt malament a la presó. Es va deprimir. En va sortir tocat. Conec companys meus francesos, reporters de primera categoria, que els han segrestat durant mesos i en sortir s’han dedicat a escriure a revistes de vins o gastronomia. Hi ha hagut un crack a les seves vides. Si estàs mesos encadenat, a mans d’un grup islàmic, psíquicament et deixa tocat.
A mi, la capacitat guerrera i l’entusiasme per aquest tipus de periodisme no me l’han pres. Sí que vaig veure de seguida els límits de la democràcia que s’instal·lava aquí.
Quan té la sensació que pot respirar tranquil, que ja no el perseguiran, que no l’amenaçaran més?
Quan et dediques a aquest tipus de feina, la tranquil·litat l’assumeixes. T’acostumes a viure amb això al damunt. No és que no hi pensis, però no deixes que t’afecti. El punt àlgid van ser els anys del 1979 al 1985, quan dura tot el procés, però no vaig deixar de fer el mateix tipus de periodisme. El marc va canviar però no vaig baixar mai el pistó.
Quan has treballat molt temps a la maroma, caminant per la corda fluixa, et queden prevencions. Has viscut determinats fets. Hi ha gent que sap que saps coses. Flota en l’ambient, però no et crea intranquil·litat.

-Dels grups que van atemptar contra vostè, que el van amenaçar, en queda alguna cosa avui?

-No com a grups. Deuen quedar individus. Tots ens hem fet grans. Ha passat molta aigua sota els ponts. Ha plogut molt. El país ha canviat. La democràcia, encara que és jove en el seu conjunt, ha madurat. Ja no hi ha tanta gent esmolant el ganivet sota la pedra.
Han desaparegut les formes violentes, els bats de beisbol, les cadenes, les pallisses als periodistes o advocats, els atemptats als diaris, les llibreries... Les idees d’aquesta gent jo penso que són les mateixes. Sempre dic que els que remenen les cireres de l’extrema dreta en aquest país són sempre els mateixos. Hi ha l’efecte biològic, clar...

-Al documental surt un Blas Piñar molt envellit.

-És l’última entrevista que li van fer. Va morir al cap de pocs mesos.

-Agressions com les que va fer un grup ultra als assistents a un acte a la llibreria Blanquerna, l’11 de setembre del 2013, ens ho podem prendre en broma?

-No. És un acte eixelebrat, de feixisme 'hooligan', com si membres de les Brigadas Blanquiazules apallissen una persona que porta una bandera del Barça, a la sortida del futbol. Sempre hi haurà, a un costat i l’altre, els actes dels eixelebrats. És un perill que s’ha de tenir en compte, però el perill real són els instigadors, les idees que hi ha al darrera.
L’extrema dreta en aquest país no ha estat mai res. No ho minimitzo. Sempre ha tingut al darrera els serveis d’intel·ligència i les forces de seguretat. No hauria fet la meitat de les coses que ha fet sinó hagués tingut la protecció de la policia, que o els cobria o mirava cap a un altre costat. A meitat dels anys vuitanta, amb la consolidació de la democràcia, en l’època del PSOE, es minimitza la presència violenta al carrer. Les idees continuen existint però els asalts a les universitats, els atracaments, desapareixen. La mà d’obra sempre existeix, propensa a ser utilitzada per defensar la unitat de la pàtria, la cultura occidental davant la invasió de la cultura musulmana, per reivindicar Gibraltar espanyol, pel que vulguis.... Això és el que és perillós.

--L’extrema dreta espanyola no té pes avui perquè el Partit Popular l’ha absorbit?

-A Blas Piñar li van preguntar poc abans de l’entrevista que surt al documental on era tota la gent de Fuerza Nueva. Els anys 79-80, Fuerza Nueva va arribar a tenir quasi 60.000 militants. Era el partit més important d’extrema dreta que hi ha hagut en aquest país. I va contestar: “Estan tots al PP”.

-El documental reprodueix unes declaracions de Felipe González, com a president del Govern, on diu que “a l’Estat se’l defensa no només des dels salons sinó també des de les clavegueres”.

-Em sembla d’un cinisme impressionant. Jo crec que no. Evidentment, quan tens un edifici, una construcció, les aigües brutes se n’han d’anar per algun lloc, però les clavegueres han d’estar netes. Una democràcia forta, seriosa i transparent, un Estat democràtic, no es pot permetre tenir zones fosques. Aquestes zones fosques sempre acaben coneixent-se. No es poden permetre. Això és propi de les dictadures, no de les democràcies.
Durant l’exili, vaig fer un reportatge amb la policia francesa. Vaig estar en una comissaria parlant amb un comissari veterà que havia arrestat un dels seus agents oficials. Em va explicar que l’havien expedientat perquè havia donat unes plantofades a uns immigrants detinguts, dins la comissaria. Em va recordar que havia lluitat amb la resistència contra els nazis i que l’havia detingut i torturat la Gestapo. “Jo no puc permetre que algú dels meus faci el mateix que em van fer a mi. Nosaltres, com a policies d’una democràcia, no podem utilitzar els mateixos mètodes que van utilitzar els nazis contra nosaltres”, em va dir. I era un comissari conservador, de dretes. No era comunista ni res que se li assemblés.

-Hi ha menys clavegueres de l’Estat a França o el Regne Unit que aquí?

-No. N’hi ha a tot arreu. Els que tenen el poder no volen ni veure-ho. Tenen altres cabòries. Parlem de Felipe González, François Mitterrand, o qui sigui. Les operacions brutes dels serveis secrets no les saben fil per randa. No les volen saber. Els deixen passar per caixa, això sí. Em costaria creure que a Felipe González li explicaven amb detall les operacions del GAL.
Vaig parlar amb gent que havia treballat al Departament d’Estat dels Estats Units, molt propera als presidents Carter o Clinton, i explicaven que de moltes operacions d’espionatge o antiterrorisme no volien especificacions. Així es protegeixen. Nixon va caure perquè es va demostrar que sabia de què anava l’operació Watergate. Estava tot enregistrat. Es blinden. “Ja tinc el meu ministre, el meu director general... Confio en ells”, és el seu argument.

-¿Ha parlat d’aquestes qüestions amb Felipe González, Rafael Vera o José Barrionuevo?

-No.

-No són necessàries aquestes clavegueres?

-Un Estat no hauria de recórrer a defensors encaputxats, emmascarats, ocults o fer activitats al marge de la llei. La democràcia s’ha de defensar amb llum i taquígrafs i sempre dins la legalitat. Contra els terroristes, no estic d’acord en utilitzar el terror. Fa malbé la democràcia. Mantenir el joc net, encara que costi, dóna una gran força moral. Si acceptes jugar brut, perds una bona part de la teva moralitat. Això ens ha de distingir els uns dels altres.

-Creu que Felipe González es deu haver penedit alguna vegada d’haver emparat els GAL o d’haver mirat cap una altra banda quan actuava?

-No ho sabrem perquè no ho reconeixerà mai. No he vist cap mandatari que reconegui mai que l’ha espifiat. Normalment es creuen imbuïts per una mena d’aura que estan fent el bé. Recordo haver entrevistat alguns dictadors, com el president Marcos de Filipines i la seva dona Imelda, que m’explicaven que eren grans benefactors del poble filipí, que havia avançat tant mentre ells eren al poder. I recorda com van acabar! El mateix si parlaves amb Duvalier, el dictador d’Haití.
Estan fora de la realitat. Viuen en un altre món. Leviten. No fan autocrítica. No he trobat cap mandatari d’aquest nivell que la faci. Això es veu llegint les seves memòries. Són bastant dolentes. Inclosa la Margaret Thatcher. I afecta polítics de tots els colors.

-Quan apareixen informacions sobre els negocis dels fills de Jordi Pujol, d’ell mateix o d’Artur Mas a alguns mitjans i surten veus que diuen que les promouen les clavegueres de l’Estat espanyol, què en pensa?

-Es barreja tot. Què són les clavegueres de l’Estat? Els serveis d’intel·ligència, els serveis d’informació ho són? No. Són armes, instruments de l’Estat. Clavegueres de l’Estat es contractar una colla de mercenaris, als quals no reconeixes, i els fas fer malifetes, atemptats, posar bombes, efectuar segrestos,... “las bajas obras”.
El que hi ha aquí és una guerra encoberta, el que se’n diu, en terminologia de la intel·ligència 'cover operations' (operacions encobertes), desestabilització. Em sembla elemental. Hi juguen des dels serveis d’intel·ligència fins els cossos de seguretat i fan tot tipus de maniobres. És normal. Hi ha una part d’Espanya que grinyola. “Introduïm-hi falques, vectors, contra-cossos”, pensen.
Evidentment que utilitzen la guerra bruta, perquè quan filtren documents per sota mà –manipulats o no, no ho sé-, o dades interessades, ho fan amb un interès determinat. No ho fan amb ànim de transparència, sinó per desprestigiar determinada persona. Clar que s’està fent!

-¿Què pensa quan veu informacions al diari 'El Mundo' que acusen l'alcalde de Barcelona de tenir un compte amagat a Suïssa i que aquest respon dient que és mentida i anuncia que es querellarà contra el ministre de l'Interior, per haver telefonat a alguns mitjans de comunicació per convèncer-los que la informació és certa?

-Que tot em recorda massa al que va passar el 11-M i la maquiavèl·lica mentida que va intentar "colar" el govern del PP –amb Aznar al capdavant i Acebes com a ministre d'Interior- atribuint l'atemptat a ETA i pressionant els mitjans de comunicació de forma inadmissible perquè ho propaguessin. Allò ja no era "guerra bruta" informativa, era intoxicació pura i dura. I 'El Mundo', recordem-ho, va jugar a fons aquella carta i mai ha fet acte de contrició pel seu pecat. Tal com ha estat presentada fins ara, la informació sobre els contes a Suïssa de l'alcalde Trias no te cap de les característiques que la podrien fer creïble. Ni per les fonts -que no s’identifiquen en cap moment- ni pel continguts -basat en un hipotètic document policial que tampoc es reprodueix mai- ni pel suport difusor: el diari 'El Mundo' amb una credibilitat sota mínims. Crec que tot plegat es un episodi mes dels intents del govern de Mariano Rajoy per desestabilitzar el procés català. I per fer-ho està utilitzant els policies de la UDEF, els agents del CNI i el sursuncorda si fa falta.

-I hi ha periodistes que es presten a aquest joc?

-El nivell del nostre periodisme és feble. La guerra de dossiers no ve d’ara. Mario Conde i Javier de la Rosa ja van començar, els anys noranta, a fer córrer dossiers amunt i avall. Estem en un periodisme de mínims on cap mitjà de comunicació té equips d’investigació consolidats i treballant en temes d’aquests, amb voluntat de llarg recorregut. Els va molt bé que els caiguin unes fotocòpies, un dossier,... I sovint ho publiquen sense més. Hi ha canxa per aquest tipus de moviments.
Si ens fixem, però, poques de les revelacions que apareixen han nascut dins les redaccions. Solen venir de fora. Els americans diuen que per fer periodisme d’investigació químicament pur calen tres principis: que la informació tingui importància per al públic i valgui la pena que es desveli, que algun poder intenti amagar-la i que la iniciativa surti de la redacció.
Normalment, les històries que apareixen, al marge de la seva veracitat, el primer que el periodista ha de fer és veure d’on surt, qui l’ha difós i amb quina intencionalitat.

-Si Catalunya fos un estat independent, ¿recomanaria als seus governants que organitzessin les seves pròpies clavegueres o fessin operacions encobertes? Els Mossos d’Esquadra van crear, temps enrere, una secció que es coneixia com 'els mortadelos'.

-Amb això dels 'mortadelos' hi ha molt de mite. Feien funcions de policia de civil, quan la Generalitat encara no tenia competències en aquest àmbit. No feien espionatge. Anaven de paisà a les manifestacions d’extrema dreta, feien fotos, miraven les matrícules dels cotxes. No feien espionatge polític.
Aquí estem parlant d’una altra qüestió. Estem parlant d’espiar partits legals. Això va ser l’origen del Watergate. Nixon va enviar gent a posar micròfons a la seu del Partit Demòcrata.
Està en joc veure fins a quin punt es creuen la democràcia els que estan ficats en tot això. Entrar en una guerra de dossiers no m’agrada. Seria el “i tu més!”. Una manera equivocada de començar.
Israel envia un escamot venjador on sigui. És un estat a la defensiva. No crec que, en el context d’Europa occidental, s’hagi de muntar un sistema com aquest. No hi estic d’acord. Cal fer un altre tipus d’anàlisi. No vol dir que no t’hagis de defensar. S’han de tenir bons desactivadors de mines i artefactes. Passar a l’ofensiva ja és una altra història.

-El periodisme d’investigació que feia vostè, el que veiem reflectit al seu documental, ha passat a la història?

-M’agradaria creure que no ha passat a la història. Dóna la impressió que sí. No es fa perquè no hi ha condicions. Els mitjans de comunicació no han tingut la cura de posar-les i al món polític no els ha interessat. Els equips d’investigació són incòmodes, acaben sent una mena de cèl·lules que funcionen al seu aire, gasten diners, entren i surten, amb una producció que no és diària, sinó a mig i llarg termini. A més, emprenyen políticament i jurídicament. Costen querelles, advocats, passar pels palaus de justícia, fiances,... I, a vegades, emprenyen els amics econòmics, els socis de l’amo del mitjà de comunicació.
Es van convertir en una certa incomoditat i van anar minvant. Ara no hi ha equips d’investigació. Hi ha individualitats, franctiradors. Però els continuo trobant molt necessaris. Potser més que mai. El meu documental comença a finals dels anys setanta. Estem al 2014. Hi ha moltes històries que no s’han explicat, que hem viscut en la nostra joventut com a periodistes. Està tot per fer.

-Qui és avui l’equivalent del Xavier Vinader dels anys setanta-vuitanta?

-He vist gent amb molt bona actitud i que es frustra. Fa temps que dono classes i he vist gent capaç. El mateix Jordi Évole és un excel·lent reporter. Sense les càmeres.

No hay comentarios:

Publicar un comentario