El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

4 abr. 2015

Margarita

Pepa Badell 
La mort de Margarita Rivière m’ha trasbalsat. Tot d’un cop he tornat al periodisme de 1976 al 'Diario de Barcelona' on, amb 19 anys, plena d’il·lusió, ignorància, ingenuïtat i procurant fer-me la valenta, vaig aterrar com a estudiant en pràctiques a la secció de local. 

Nom em vull equivocar, però crec que aquell estiu les úniques dones periodistes en nòmina al 'Brusi' eren Margarita Rivière i Teresa Rubio. És clar que la redacció estava composada només per una trentena de professionals dirigits per Josep Pernau

Són els dies en què als diaris només hi havia les seccions de Local,
Assemblea de periodistes del 'Diario de Barcelona', al 1977.
Dret, parlant, Salvador Alsius.
Espanya, Internacional, Esports i Opinió. La cultura tenia un paper més aviat secundari i no existia la secció de Política. Són els anys en què la informació política s’amagava als diaris entre les notícies d’informació local. Són els anys en què els periodistes recollíem les paraules dels futurs polítics de primera fila fent “enquestes” als qui, públicament, només identificàvem com a “advocat”, “economista”, “metge”, "empresari"... i poca cosa més, perquè els partits i sindicats no eren legals. Però hi havia un fil invisible entre lectors i periodistes i, evidentment, tothom sabia qui parlava i quin era el seu pensament polític. 

Eren també els temps de les I Jornades Catalanes de la Dona, primer acte públic de reivindicació i visibilitat de la dona després del franquisme. Al món de la premsa pioneres com Margarita van obrir el camí i reclamar el seu paper en un ofici en què ser dona i mare encara era un problema. Avui les dones ja no són una raresa a les redaccions ni a les facultats, però si ho són encara a les cadires de direcció. Queda tant per fer... 

Aquella etapa del 'Diario de Barcelona' va acabar amb l’acomiadament de quasi tota la redacció, que reivindicava l’exercici de la clàusula de consciència davant un empresari de dretes que finançava a Catalunya l’Alianza Popular de Manuel Fraga Iribarne, promotor de la 'ley de prensa e imprenta' franquista de 1966. Al diari quasi tothom era d’esquerres o de més esquerres (en dèiem esquerra extraparlamentària) i la convivència amb l’empresa va ser del tot impossible. 

Recordo les assemblees dels últims temps a la redacció del carrer Muntaner, tots asseguts a terra perquè, fins i tot, ens havien tret els mobles. La fi d’un somni, si vols ingenu, però que ens va marcar per sempre més en la defensa dels valors i la dignitat del nostre ofici. Margarita hi era allà amb tants d’altres, discreta i sense aixecar molt la veu, practicant la fina ironia i el pensament crític que l’acompanyarien sempre.


No hay comentarios:

Publicar un comentario