El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

23 abr. 2020

Llibertat d’informació

Joan Brunet i Mauri
Amb la difusió dels resultats de la darrera anàlisi demoscòpica del Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS) esclatava una nova polèmica. El motiu, la pregunta que resava així: “¿Vostè creu que en aquests moments caldria prohibir la difusió de falòrnies i informacions enganyoses i poc fonamentades per les xarxes i els mitjans de comunicació social, remetent tota la informació sobre la pandèmia a fonts oficials, o creu que cal mantenir llibertat total per a la difusió de notícies i informacions?”. La causa, que amb el redactat de la pregunta podia deduir-se que subtilment s’encaminava a l’enquestat cap a una resposta determinada. 

Per una estranya –o potser tampoc no tant estranya-- associació d’idees, em vingueren a la memòria dies pretèrits presidits per un encès debat entre periodistes, els primers anys del mil·lenni; debat que es va generar a partir que una part de la professió abonés que al Congrés de Diputats es debatés i s’aprovés el projecte d’Estatut del Periodista elaborat pel Foro de Organizaciones de Periodistas, que a Catalunya comptava amb l’activa participació del Sindicat de Periodistes. Els defensors de l’estatut, adduïen que amb la norma es protegien millor els drets laborals dels periodistes, alhora que es reforçaven els drets relacionats amb la llibertat d’expressió. Eren anys, aquells, previs a la crisi financera del 2008, en els que sobre la professió periodística planaven els primers efectes de la crisi estructural que afectaria als mitjans de comunicació a causa, fonamentalment, dels avenços tecnològics que, al seu torn, comportarien canvis transcendentals en la professió, tant d’ordre laboral (amb els inherents a la precarització
de la feina dels periodistes al capdavant) com en la composició de la propietat de les empreses periodístiques, cada vegada més concentrada en poques mans. La suma d’ambdues crisis –la tecnològica i la financera-- juntament amb d’altres fets conjunturals del moment amb rerefons polític (l’enfonsament del túnel del Carmel i la llei de l’audiovisual que s’estava debatent al Parlament de Catalunya, d’entre altres), van fer que jo, en l’acte commemoratiu dels 25 anys del Col·legi de Periodistes de Catalunya l’any 2012, qualifiqués aquells anys com els que es va gestar la tempesta perfecta que s’havia d’emportar per endavant valors vinculats a l’ètica i a la pràctica professional explicitats en el Codi Deontològic de la professió del 1992.

Explico tot això perquè, tant llavors com ara, en l’escenari de la informació hi continua estan ben present un dels factors a tenir més en compte a l’hora de mesurar la qualitat democràtica d’una societat: la llibertat d’informació. Els que ens oposàvem a l’Estatut del Periodista ho fèiem perquè enteníem que es tractava d’una norma corporativista, poc concordant amb els temps que vivíem. Enteníem també que, en tot cas, allò que calia protegir no eren els drets dels periodistes --que per la nostra condició de ciutadans estaven perfectament protegits pel marc legal i constitucional--, sinó els drets de la ciutadania a disposar d’una informació veraç, lliure, independent i de qualitat

En democràcia, el de la informació és un dret inalienable a la persona; un dret vinculat als de la llibertat de pensament i d’expressió que no obstant i això troba els seus límits en el dret a l’honor, a la intimitat, a la imatge pròpia i a la protecció de la joventut i de la infància, tal com s’estableix en l’article 20è de la Constitució espanyola.

Interessos inconfessables 


Comptat i debatut: correspon als periodistes i als mitjans de comunicació garantir la veracitat i la qualitat de la informació que es trasllada a la ciutadania i fugir de les falòrnies i informacions enganyoses a les que es referia la pregunta del CIS. D’aquí a que, si això no passa o quan hom considera que no passa, s’ha de remetre el ciutadà de manera exclusiva a fonts oficials hi va un abisme. El mateix abisme que es dona entre l’exercici de la professió periodística amb honestedat, responsabilitat i llibertat i l’exercici de la professió condicionada per interessos que, al no ser explícits, tampoc no són confessables.

Malgrat l’estat de confinament en el que estem immersos, el meu desig de que passem una bona Diada de Sant Jordi amb llibres i roses de proximitat. 

5 comentarios:

  1. Dardo: No se trataba de defender a los periodistas, sino de defender a la información y a la ciudadanía de los peores de los nuestros...
    https://revistaelobservador.com/opinion/35-me-quieren-oir/15526-que-alguien-nos-defienda-de-los-canallas-de-la-informacion

    ResponderEliminar
  2. Julià Castelló Janó24 de abril de 2020, 3:19

    El que vam estar treballant per tirar endavant l'Estatut del Periodista teniem molt clar que l'objectiu bàsic era la millora de la informació, no la defensa corporativista. El secret professional del metges o dels advocats sobre les malalties de la gent o els problemes legals del seus clients, són defensa corporativista o defensa dels drets de les persones, siguin pacients o clients? La feina dels periodistes, com a professionals que busquen, expliquen i donden sentit a les notícies está envoltada d'interessos, perills i influències que no tene res a veure amb la lliure difusió de noticies certes. Si els professionals no estan protegits amb unes condicions salarials decents i amb mecanismes que els defensin dels desitjos dels propietaris dels mitjans o dels governants que volen utilitzar els mitjans públics pel seus interessos, mai podran ser fidels als objectius bàsics del seu ofici. Tot això és el que pretenía l'Estatut amb el que estas en desacord i que, finalment no va reixir, disposar d'una informació veraç, lliure, independent i de qualitat. Finalment et dono la raó en que la pregunta del CIS es incorrecta. Planteja un blanc o negre que es millor ni contestar. Salut hi hagi.
    Julià Castelló Janó membre de l'SPC i del Col.legi de Periodistes

    ResponderEliminar
  3. Ep, sense acritud : l'oposició majoritària a la proposta d'Estatut del Periodista, que existeix a països com França, Portugal, etc. va venir de la dreta (per no dir la caverna) política, econòmica i mediàtica, que el qualificava d'intervencionista, a més de franquista i/o soviètic. No volien cap regulació dels drets i deures dels professionals, perquè empresaris i directors volen decidir ells qui és periodista i no acceptaven ni comitès de redacció ni cap organisme de vigilància que els fes vinculants, com també d'obligat compliment el Codi Deontològic, que ara és un brindis al sol.
    Just per pedagogia, després del segon rebuig al Congrés espanyol (2008) vam canviar el nom a la proposta per Llei orgànica per la garantia del dret a la informació de la ciutadania (LOGDIC), però ja erem en temps del PP i va ser impossible avançar.
    En qualsevol cas, heu caigut que els informadors dels mitjans públics sí que estan regulats, per la Llei Audiovisual, el Mandat Marc, les lleis respectives com les de RTVE i la CCMA, pels Estatuts Professionals, i si n'hi ha pels Llibres d'Estil? I sort que en tenen d'aquesta regulació, que els permet denunciar les sovintejades vulneracions d'aquests principis per part de les direccions governamentalitzades.
    Altra cosa és que la perversió de les lleis feta aplicant regulacions truculentes a la composició dels consells d'administració dels mitjans públics facin desconfiar d'una autoritat general de la Comunicació. però per això mateix el projecte de la LOGDIC va proposar que la seva elecció es plantegés com a "coregulació", és a dir, deixant clar que tot i la legitimació parlamentària de la seva creació, la composició la decidissin les entitats representatives del sector.
    Per tant, de corporativisme res. D'assegurar realment el dret a la informació de la ciutadania, tot.
    Ramon Espuny
    membre també de l'SPC i del Col.legi.

    ResponderEliminar
  4. Com a complement -i també sense ànim de polèmica- afegir que el mes de juny de 2005, la Junta de Govern del Col·legi de Periodistes va aprovar un document de posicionament que havia de ser ratificat per l'Assemblea. La convocatòria de noves eleccions i els fets que se'n van derivar, deixà aparcat el document que portava per títol "En defensa d'una Llei pel Dret a la Informació" i que en el primer paràgraf de la part introductòria deia:
    "L'article 20 de la Constitució espanyola reconeix com a fonamental el dret a la llibertat d'expressió i d'informació. El Tribunal Constitucional assenyala, que sense una comunicació pública lliure “quedarien buits de contingut real altres drets que la Constitució atorga, falsejant el principi de legitimitat democràtica, base del nostre ordenament jurídico-polític”. De fet, no hi pot haver democràcia si no hi ha mitjans de comunicació plurals, capaços d'informar veraçment, sense pressions dels poders polítics i econòmics. Per tant, el dret de la ciutadania a ser informada veraçment es converteix en un deure que l'Estat ha de garantir, i per al seu compliment es fa necessari un desenvolupament normatiu que garanteixi el dret de la ciutadania a la informació i la dignitat i la independència dels i de les professionals de la informació com a agents transmissors".
    Joan Brunet i Mauri
    Membre i ex-degà del CPC

    ResponderEliminar
  5. Gràcies Joan, jo almenys no estava al corrent d'aquest document, que crec que s'acosta al que molts seguim reclamant : una regulació normativa del dret a la informació, que per força ha d'abordar també els drets i deures dels professionals, que si no queden desprotegits davant el mercat "lliure".
    D'altra banda, l'Estatut de Catalunya del 2006 va introduïr al seu article 52 l'obligació dels poders públics de protegir el dret a la informació de la ciutadania, que va en la mateixa direcció.
    Per cert, que aquest article incorporava també que els mitjans de comunicació públics havien de ser neutrals.

    Una salutació

    Ramon Espuny

    ResponderEliminar