Llibertat d’informació

Joan Brunet i Mauri

Amb la difusió dels resultats de la darrera anàlisi demoscòpica del Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS) esclatava una nova polèmica. El motiu, la pregunta que resava així: “¿Vostè creu que en aquests moments caldria prohibir la difusió de falòrnies i informacions enganyoses i poc fonamentades per les xarxes i els mitjans de comunicació social, remetent tota la informació sobre la pandèmia a fonts oficials, o creu que cal mantenir llibertat total per a la difusió de notícies i informacions?”. La causa, que amb el redactat de la pregunta podia deduir-se que subtilment s’encaminava a l’enquestat cap a una resposta determinada. 

Per una estranya –o potser tampoc no tant estranya-- associació d’idees, em vingueren a la memòria dies pretèrits presidits per un encès debat entre periodistes, els primers anys del mil·lenni; debat que es va generar a partir que una part de la professió abonés que al Congrés de Diputats es debatés i s’aprovés el projecte d’Estatut del Periodista elaborat pel Foro de Organizaciones de Periodistas, que a Catalunya comptava amb l’activa participació del Sindicat de Periodistes. Els defensors de l’estatut, adduïen que amb la norma es protegien millor els drets laborals dels periodistes, alhora que es reforçaven els drets relacionats amb la llibertat d’expressió. Eren anys, aquells, previs a la crisi financera del 2008, en els que sobre la professió periodística planaven els primers efectes de la crisi estructural que afectaria als mitjans de comunicació a causa, fonamentalment, dels avenços tecnològics que, al seu torn, comportarien canvis transcendentals en la professió, tant d’ordre laboral (amb els inherents a la precarització

de la feina dels periodistes al capdavant) com en la composició de la propietat de les empreses periodístiques, cada vegada més concentrada en poques mans. La suma d’ambdues crisis –la tecnològica i la financera-- juntament amb d’altres fets conjunturals del moment amb rerefons polític (l’enfonsament del túnel del Carmel i la llei de l’audiovisual que s’estava debatent al Parlament de Catalunya, d’entre altres), van fer que jo, en l’acte commemoratiu dels 25 anys del Col·legi de Periodistes de Catalunya l’any 2012, qualifiqués aquells anys com els que es va gestar la tempesta perfecta que s’havia d’emportar per endavant valors vinculats a l’ètica i a la pràctica professional explicitats en el Codi Deontològic de la professió del 1992.

Explico tot això perquè, tant llavors com ara, en l’escenari de la informació hi continua estan ben present un dels factors a tenir més en compte a l’hora de mesurar la qualitat democràtica d’una societat: la llibertat d’informació. Els que ens oposàvem a l’Estatut del Periodista ho fèiem perquè enteníem que es tractava d’una norma corporativista, poc concordant amb els temps que vivíem. Enteníem també que, en tot cas, allò que calia protegir no eren els drets dels periodistes --que per la nostra condició de ciutadans estaven perfectament protegits pel marc legal i constitucional--, sinó els drets de la ciutadania a disposar d’una informació veraç, lliure, independent i de qualitat. 

En democràcia, el de la informació és un dret inalienable a la persona; un dret vinculat als de la llibertat de pensament i d’expressió que no obstant i això troba els seus límits en el dret a l’honor, a la intimitat, a la imatge pròpia i a la protecció de la joventut i de la infància, tal com s’estableix en l’article 20è de la Constitució espanyola.

Interessos inconfessables 

Comptat i debatut: correspon als periodistes i als mitjans de comunicació garantir la veracitat i la qualitat de la informació que es trasllada a la ciutadania i fugir de les falòrnies i informacions enganyoses a les que es referia la pregunta del CIS. D’aquí a que, si això no passa o quan hom considera que no passa, s’ha de remetre el ciutadà de manera exclusiva a fonts oficials hi va un abisme. El mateix abisme que es dona entre l’exercici de la professió periodística amb honestedat, responsabilitat i llibertat i l’exercici de la professió condicionada per interessos que, al no ser explícits, tampoc no són confessables.

Malgrat l’estat de confinament en el que estem immersos, el meu desig de que passem una bona Diada de Sant Jordi amb llibres i roses de proximitat.