Manuel López*
La gent del periodisme català acaba de celebrar el seu VII congrés. I s'ha aprovat un nou codi ètic. L'anterior congrés es va celebrar fa ni més ni menys que deu anys. Massa. Què ha passat en la professió durant aquesta dècada?, i dues preguntes clau en aquest article: Qui té autoritat per a aplicar el codi i les seves possibles conseqüències? Quina autoritat pot llevar-li el carnet de periodista a una persona o castigar una empresa que entri en el delicte de saltar-se aquestes normes?
Hi ha gent amb interessos espuris als quals els encanta viure en el caos informatiu. Contra ells va aquest codi.
 |
| Matías Prats i Olga Viza. (Arxiu) |
En línies generals podríem indicar que les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) s'han desenvolupat de tal manera que ha sorprès a tots. Cap dels ordinadors ni telèfons portàtils ni els programes que empràvem fa una dècada serveixen per a res. Han sorgit protagonistes digitals, les plataformes, que han modificat i modificaran la forma i manera de fer comunicació.
Són tan espectaculars els avanços tecnològics que sorprèn que la societat de la comunicació hagi pogut absorbir-los amb tranquil·litat. Res d'això: hi ha hagut abusos atès que és summament fàcil crear una web, un producte digital i llançar-lo des del més absolut anonimat. Qui controla la veracitat del contingut? És suficient l'autocontrol?
Això genera confusió entre el públic. Hi ha molta gent que ja no sap discernir entre un bon mitjà de comunicació i un altre que no ho sigui.
Europa i Espanya estan estudiant com fer perquè els pseudoperiodistes vegin reduït el seu camp d'actuació i que els anomenats 'influencers' deixin de convertir-se en líders d'opinió més enllà de promocionar productes comercials.
Les estadístiques indiquen que una bona part de la població juvenil d'entre 18 i 25 anys només s'informen per mitjans digitals. Jo crec que la franja d'edat que està en aquesta situació és major, però ens quedarem amb aquest escenari.
És cert que el consum de productes digitals del sector de la comunicació manté una espècie de voràgine consumista: hi ha plataformes en les quals únicament s'emeten vídeos de 20 segons, i altres que et permeten fins a mitja hora. Tot el que diguis en aquests espais de temps és teu. I pots dir i fer el que vulguis. I sempre de forma anònima.
Lògicament, la societat no pot permetre's que una minoria de persones o d'empreses dirigeixin l'opinió pública cap a limits que derivin en un atemptat contra els drets humans, i que ho facin des de l'anonimat. És a dir, no pot permetre's que en webs o blogs es fomenti la pornografia infantil --perseguida--, o que es defensi el racisme, s'ataqui al pobre o es critiqui que s'hagi de fer alguna cosa per a combatre el canvi climàtic.
¿Fins a quin punt pot la societat permetre que s'ataquin i conculquin els drets humans?
En el periodisme sí que podem intervenir en aquest debat, si em permeten, en aquesta lluita. El combat consisteix en el fet que els mitjans siguin respectuosos amb el codi ètic que s'acaba d'aprovar en el VII congrés dels periodistes catalans. I que els periodistes --i les empreses-- responguin si transgredeixen el codi.
Estem davant un codi d'aplicació universal, és a dir, els periodistes de qualsevol país del món poden adaptar-lo a les seves circumstàncies i valors, sense necessitat d'afegir poca cosa més.
Els drets humans són un compendi de propostes perquè la societat s'atorgui unes normes de convivència allunyades dels conflictes i les injustícies. És clar que aquí caben molts aspectes a detallar o reglamentar, però la realitat és que si es respecten els drets humans, la societat va millor.
És en aquest sentit que la societat de la comunicació catalana s'ha fet amb unes normes ètiques que, si es respecten, poden facilitar la convivència entre les persones.
Per exemple, el codi proposa que:
-- es tracti amb especial cuidat les notícies referents al suïcidi,
-- es treballi en favor del canvi climàtic i es faci “boicot” a les empreses que estan en contra,
-- es treballi contra el racisme,
-- s'està en contra de la manipulació d'imatges,
-- es treballi èticament amb la intel·ligència artificial,
-- es faciliti el tracte amb la diversitat,
-- amb els conflictes bèl·lics s'ha de mantenir una política d'apaivagament i no avocar més llenya al foc,
-- es previngui el plagi,
-- se citin les fonts,
-- es verifiquin les notícies,
-- s'aboni el tractament de la informació de proximitat,
-- es verifiquin continguts generats automàticament per plataformes,
-- el periodista ha de ser un filtre de qualitat, no un simple transmissor,
-- s'ha de ser responsable en utilitzar la Intel·ligència Artificial (IA); si s'utilitza, s'ha d'indicar i explicar quines parts del nostre treball procedeixen d'aquesta plataforma.
I altres punts que no per no ser detallats aquí no siguin importants.
Tots aquestes propostes són fites d'una escala que ens ha de portar a l'excel·lència informativa. Lògicament, sempre hi haurà problemes i conflictes de com enfocar determinades notícies i, sobretot, de què fer amb les empreses i persones que no respectin i fins i tot atemptin contra el codi ètic recentment aprovat.
Atès que a Espanya no existeix l'obligatorietat de la col·legiació dels periodistes, es fa difícil aplicar aquest codi. De moment només hi ha una entitat, no oficial, que entra a estudiar els atemptats contra el codi: el Consell de la Informació de Catalunya (CIC). Es tracta d'una entitat independent secundada pel col·legi de periodistes catalans, sindicats i diferents col·lectius. La seva funció és dirimir denúncies per possibles atemptats contra el codi ètic.
El seu funcionament és exemplar: quan es rep una queixa o una 'denúncia', s'obre un expedient informatiu que pot derivar en un expedient definitiu en el qual es fa constar si hi ha hagut 'delicte' o no. Naturalment no podem parlar de delicte en sentit estricte perquè el CIC no és una instància judicial, però la resolució té la seva importància perquè exposa davant la societat aquests atemptats a les normes deontològiques.
Però el CIC té les seves limitacions. No té el 'Butlletí Oficial de l'Estat' a la seva disposició. Tampoc el 'Diari de la Generalitat'. Tan sols un apartat en la web del col·legi de periodistes i en la seva pròpia pàgina digital. Ni tan sols la revista 'Capçalera', del col·legi, es fa càrrec de les sentències. Cal recordar aquí el cas d'Olga Viza: “sentenciada” fa anys per la seva participació en una campanya publicitària d'ING Direct, al costat de Matías Prats. Doncs bé, a penes fa dos anys el col·legi la va distingir com a bona professional, en contra del parer d'alguns col·legiats, que li ho van comunicar per escrit al degà.
Va haver-hi debat intern, però en la revista del col·legi no es va fer cap esment fins que va intervenir el CIC per a indicar al director de la revista, Jordi Rovira, que no havia complert amb la seva missió d'informar del que passa en l'entitat, i més quan es tracta d'un assumpte tan delicat. És a dir, un ferrer no treballa amb fusta.
La capacitat del CIC per fer que els seus expedients puguin aplicar-se en forma de sanció, per exemple, passaria pel fet que el Consell de la Informació tingués reconeixement institucional. Que el Parlament de Catalunya li atorgués aquesta carta executiva… ja la hi he demanat, però ja veurem quan es discuteix o si es discuteix.
Existeix una altra entitat, aquesta sí institucional, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) que té capacitat punitiva: pot sancionar a empreses que alterin els seus compromisos amb les normes aprovades oficialment.
Fins que arribi el moment en què el CIC pugui tenir capacitat institucional, veurem com les seves 'sentències' només poden ser consultades, llegides o copiades buscant en la xarxa.
El moment actual no és simple, és complex, però els periodistes tenen --tenim-- un codi ètic actualitzat que ens permet confrontar amb la societat un treball que persegueix l'excel·lència.
*Doctor en Ciències de la Informació i periodista.
No hay comentarios:
Publicar un comentario