Avui no és un gran dia, Joan

Siscu Baiges

Associo en Joan Barril amb en Joan Manuel Serrat. Per la coincidència del nom i pels misteris del funcionament del cervell, que barreja fets, persones i coses al seu aire. Potser perquè Serrat va posar música a un parell de textos de Barril o potser perquè em cauen bé tots dos. Em queien. En Barril ja no hi és.

Feia dies que m’arribaven missatges sobre la salut. “En saps res de’n Barril?”, em preguntaven alguns amics que sabien que havia treballat amb ell. No en sabia res. Feia anys que no treballàvem junts i jo no compartia la seva afició pel bon menjar i beure i la

bona literatura, per la qual cosa era difícil que coincidíssim en algun acte social o en una sortida d’amics. I no en vaig voler saber res. Fa uns dies va morir Josep Maria Bachs i em temia que si demanava per en Barril la resposta podia ser fotuda.

Aquest matí, la meva companya m’ha despertat per dir-m’ho. “Vaja!”, he dit. Què podia dir? La casa d’en Joan a la part alta de la ciutat havia servit com a consulta ginecològica de la meva dona. Era curiós i, fins i tot divertit, que li costés tenir fills amb la seva dona ginecòloga. Feien tots els càlculs i maniobres per aconseguir que es quedés embarassada però no hi havia manera. Un bon dia, però, la cosa va funcionar. I amb els anys van sortir una bona colla de fills. No sé si cap d’ells ha heretat la fal·lera periodística i d’analista social del pare.

Va ser el meu director al setmanari 'El Món' i vaig treballar amb ell al PSC, Ràdio Quatre o la COM. Dic treballar amb ell perquè dir treballar “a les seves ordres” sona a excessiu coneixent la seva forma de ser i actuar. Quan jo feia de productor de 'La República', que dirigia i presentava a la COM, i es queia a última hora del vespre el convidat principal de l’endemà, no hi havia atacs de nervis a l’equip. I això és d’agrair en un món tant estressant com el de la ràdio. Tirava d’agenda i l’endemà apareixia a la redacció amb algun amic que solucionava dignament la papereta.

L’angoixava més haver d’escriure una reflexió diària per un diari i no tenir cap tema al cap. Aleshores telefonava als amics i els demanava idees. Parlaves amb ell i, de sobte, se li encenia la llumeta i paria un article brodat. 

L’última vegada que ens vam trobar va ser a la plaça de Catalunya. Anava amb una moto no gaire gran i es va treure el casc perquè el reconegués. El pas dels anys fa que, a vegades, et trobis amb amics de tota la vida i que el seu nom no et vingui al cap. Mai m’ha passat amb en Barril. Sempre que passi per aquell aparcament de motos em vindrà el seu record. Mai no l’oblidaré. És el que passa amb la bona gent.

Joan Barril i Cuixart

Joan Brunet

Avui dissabte. Primeríssima hora del matí. El ‘tintineix’ del mòbil m’avisa de l’arribada d’un missatge. L’obro. Simplement diu això: ‘El Joan [Barril] acaba de morir’. Se’m fa un nus a la gola, i el record em vola fins a finals de l’estiu de 1981, quan ens disposàvem a obrir la mostra ‘Sabadell proposa’ al vell Vapor de Can Borràs (on avui s’aixeca l’Escola Creu Alta). És migdia. El dia és una mica tapat i molt xafogós. Em trobo al pati del Vapor amb un jove periodista de 27 anys. Jo no en tenia tampoc llavors gaires més. Ens presenten. Parlem una estona, i quedem per veure’ns amb més calma l’endemà. Compartim una llarga conversa. Fins i tot ens confessem l’un a l’altre. Tampoc llavors no eren temps fàcils. Abans de donar per acabada la nostra conversa, a partir d’una reflexió que ell em fa, descobreixo la vessant humana –la professional- ja l’havia descobert- d’aquell jove periodista que es deia Joan Barril.

A partir d’aquells dies manteníem una bona relació que es feia

més o menys propera físicament, d’acord amb les circumstàncies professionals de cadascú. Barril va ser, encara que per pocs mesos, responsable de premsa de l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès. Jo ho era en aquells moments de l’Ajuntament de Sabadell. Conservo i acabo de repassar la lletra que em va adreçar per explicar-me els motius que el portaven a deixar la tasca de cap de premsa de l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès, alhora que ens citàvem per una propera trobada es clar, davant una bona taula… Vàrem complir amb aquesta cita, i amb moltes més…

Professionalment ens trobarem a la revista ‘El Món’, al ‘Cafè’ de Ràdio 4, a ‘La República’ de la COMRàdio, i a l’espai ‘Entrevista’ de Barcelona TV, mitjans i espais que el Joan va dirigir, i als quals m’havia convidat a participar. També coincidirem com a socis en un projecte empresarial vinculat amb la comunicació que, dissortadament, no va acabar de reeixir.

Des d’aquell ‘Sabadell proposa’ que serví per reflexionar sobre el futur de la ciutat immersa, també llavors, en una profunda crisi, Barril havia estat en diverses ocasions més a la nostra ciutat, fos per compartir taula d’amics (com sempre una taula ben triada, parada, i regada), o per recollir guardons literaris als quals s’havia fet mereixedor. Ell guanyà el Premi de sàtira Pere Quart (1988) de l’Ajuntament de Sabadell i Edicions La Campana, amb ‘Un sumari a les estovalles’, i posteriorment el Premi Sant Joan (2010) de Caixa de Sabadell, amb ‘Les terres promeses’.

Altres, segur que amb més encert que no pas jo ho faig ara en aquests moments de profunda emoció i sentiment, escriuran i opinaran sobre ell, i la seva obra.

Avui dissabte, de matinada, el Joan ens ha dit adéu, i empès pel batibull de records, no vull –no puc- deixar d’escriure aquestes ratlles de testimoniatge. Els que l’estimàvem ens hem quedat una mica més orfes que no pas ahir mateix érem. El temps imposa la seva raó, i aquells que ens han precedit i ens acompanyat al llarg de la nostra vida se’ns van fent de mica en mica invisibles…

Del Joan trobaré --trobarem-- a faltar moltes coses. Però sobretot trobarem a faltar la serenor, la saviesa, la precisió que a través de les seves reflexions continuades ens traslladava.

Descansi en pau.

http://blogs.cperc.net/jbrunet/

Despullar-se

Toni Rodríguez Pujol

El Consell de l’Audiovisual de Catalunya, presidit per Roger Loppacher, organitza periòdicament uns esmorzars informatius als quals té l’amabilitat de convidar-me. Aquest matí, però, el convidat de debò era Albert Om, un periodista amb qui no he tingut mai l’ocasió de coincidir laboralment, però que sempre m’ha semblat un bon referent de l’actual generació professional. La generació que avui dia té la responsabilitat de mantenir útil i viu el sempre difícil ofici d’informar. El títol de la xerrada era al voltant de l’entrevista, i el ponent s’interrogava si aquest gènere era encara vigent o no. El

Albert Om amb Jorge Javier Vázquez, durant una edició d''El convidat'.

diagnòstic, sortosament, ha estat positiu, tal com ha demostrar un auditori ple d’estudiants, que han allargat i enriquit el col·loqui final de l’acte, amb una pila de preguntes força interessants. Tal vegada per això (i, sens dubte, perquè jo als matins no sóc gaire xerraire), no he fet la pregunta que em suggeria, justament, la intervenció d’un dels estudiants. 

Preguntava el xicot, com s’ho feia l’Om per aconseguir despullar els seus personatges. No recordo exactament la resposta del senyor Om, probablement perquè m’han vingut al cap les tècniques que jo mateix feia servir quan, fa una pila d’anys, em vaig especialitzar a fer entrevistes, primer al suplement del vell 'Correo Catalán' i desprès al Circuit Català de TVE. M’hauria agradat explicar-li a l’estudiant. Però com no sé com es diu ni on para, ho faré, modestament des d’aquí. Despullar-se, com diuen els francesos, "c’est un gran mot". Perquè sigui plaent i útil als objectius desitjats, cal que es faci lentament. Sense brusquedats. Ningú es despulla davant d’un desconegut, encara que sàpiga qui és. I encara menys, si hi ha parròquia que s’ho mira. Fer una entrevista, efectivament, és un exercici de seducció. I cap seductor/a pot pretendre que el seu entrevistat es despulli, si ell/ella no ha fa prèviament. Sense preses, si pot ser. I si no pot ser, millor que no facis cap entrevista.

http://www.intermedia.es/

Carn de psiquiatra

Andreu Farràs

Els temors s’han confirmat. És exagerat i poc fi assegurar que el periodisme és "un ofici de bojos", però s'ha comprovat empíricament que els periodistes son, juntament amb els advocats, els professionals que pateixen més quadres d’ansietat. Ho diu Enrique Rojas, catedràtic de Psiquiatria, que ha publicat 'Cómo superar la ansiedad' (Planeta, Temas de Hoy). Ell es refereix als periodistes i els advocats dels Estats Units, però és molt probable que aquí, com en molts altres fenomens, la situació no sigui gaire diferent.

En una àmplia entrevista amb la companya Carme Escales, publicada aquesta setmana a 'El Periódico de Catalunya', Rojas explica que el periodisme és “la professió en què la gent viu més l'estrès, perquè s'ha d'estar sempre al costat de la notícia, només hi ha temps per treballar, la gent es casa amb la feina».

Rojas descriu tres tipus d'ansietat: la superficial, la profunda i les crisis esporàdiques, no per això menys importants. «L'ansietat superficial és la que coneixem com a irritabilitat, l'expressada amb nerviosisme, reaccions desproporcionades, exageració de problemes i conversió de l'adversitat en drama», explica el psiquiatra. «L'ansietat profunda provoca un bloqueig, un malestar per funcionar i una paralització de la conducta greu», afegeix. «Hi ha una tercera modalitat que són les crisis d'ansietat o pànic. Són episodis molt breus en què hi ha una borratxera d'ansietat molt gran, que pot durar entre tres i vuit minuts, en què apareixen taquicàrdia, dificultats respiratòries, pessic digestiu, hipersudoració, tremolors i tres espectres amenaçadors: temor de la mort, temor de la bogeria i temor de perdre el control», enumera Rojas. «I, a partir d'aquestes crisis, el pacient sempre estarà en guàrdia, a l'aguait, tement l'aparició d'un nou episodi», destaca.

Desconec si ja ho han organitzat en algun moment el Col·legi de Periodistes o els sindicats, però potser seria convenient que alguna d’aquestes organitzacions convoquessin unes jornades perquè els periodistes ens seguéssim en un divan col·lectiu, per intercanviar punts de vista i experiències amb especialistes en salut mental. ¿Qui no coneix a algun company que ha hagut d’anar al psicòleg o al psiquiatra pels problemes a la feina? ¿A quants opinem que els convindria que s'hi passessin una estona? (per exemple, els que al llegir això sospitin que tot plegat ho he escrit pensant en ells).

De TVE a Canal 9, en defensa dels mitjans públics

Josep Carles Rius

Els periodistes de TVE es plantaven en defensa de la seva llibertat el passat dia 28 de novembre. L’endemà es complia el primer aniversari del tancament de Canal 9. Són dues cares de la mateixa moneda. De la obsessió del Partir Popular en convertir els mitjans públics en instruments de propaganda. A qualsevol preu. Fins i tot, al preu de provocar la ruïna del canal de televisió. El primer que va fer Mariano Rajoy amb la seva majoria absoluta va ser acabar amb la ‘primavera’ d’independència professional que havien viscut els informatius de TVE amb Fran Lorente i tot el seu equip. Des

d’aleshores, TVE no deixa de perdre audiència i credibilitat. A València la història venia de molt més lluny. El PP va convertir Canal 9 amb el seu gran instrument de poder. Amb manipulacions que superaven tots els límits de la vergonya. I quan el monstre es va fer insostenible, o incontrolable, van decidir matar-lo. El consideraven seu. I en cap moment van pensar que era dels valencians.

En aquells únics 24 dies de llibertat que van viure els periodistes de Canal 9 van explicar tot allò que no havien pogut dir. Van trencar, de cop, tots els anys dels silencis. Silencis fruit de la por perquè tots sabien que els dissidents acabaven perdent el lloc de treball. Alguns van callar per salvar la feina. I potser ara pensen que, precisament, això els va portar a perdre-la. Perquè aquella realitat que explicaven en els telenotícies no era la que vivien els valencians i això els va fer vulnerables, fràgils. Tant, que el Govern de la Generalitat es va atrevir a tancar-los. La distancia entre la realitat inventada i la inevitable era d’unes dimensions que ni el PP es veia en cor de salvar-la amb la manipulació. I va preferir el silenci definitiu.

Els periodistes de TVE saben que si renuncien a explicar la realitat aquesta se’ls hi girarà en contra. La protesta a les portes del despatx d’un cap d’informatius que actua com a comissari polític va ser un acte de dignitat, una reivindicació del periodisme en front la propaganda i, també, un crit de supervivència. Els mitjans públics només tenen sentit si estan al servei del conjunt de la societat, no sols d’una part, la que sintonitza amb el poder del moment. Si reflecteixen la pluralitat; si contribueixen a la cohesió social i no a l’enfrontament. Si cerquen l’equitat i no la imposició del més fort; si els seus periodistes són lliures i independents, i no activistes d’una causa, per honorable que sigui; si, en definitiva, són un instrument de veracitat i no de manipulació.

El Partir Popular es va saltar tots aquests principis a Canal 9 i a Telemadrid. Ara intenta fer-ho a TVE i els periodistes s’han plantat. És una gran notícia per ells i per al conjunt de la societat. Les televisions públiques són necessàries en un escenari de duopoli. Amb dos grans conglomerats que es reparteixen el mercat publicitari i l’audiència, cal una TVE potent que posi l’accent en el servei públic i que faci de contrapès, de contrapoder. I són necessaris els mitjans públics a Catalunya, Euskadi, Galicia, Andalusia... que expliquin realitats que, d’altre manera, mai sortirien a la llum; que siguin miralls fiables de les societats que reflecteixen. Perquè això sigui així els periodistes de tots els canals públics han de tenir molt presents les dues cares de la moneda que representen TVE i Canal 9. Per preservar el seu futur, però, per sobre de tot, pel bé de la qualitat democràtica. 

http://www.eldiario.es/catalunyaplural/

Altres posts relacionats:
Mitjans de comunicació públics, per Joan Brunet

TV-3, la televisió que tothom desitja i ningú vol, per Gabriel Jaraba

La manipulació de les televisions públiques, segons la SER

Aviso a estudiantes de periodismo: el nuevo periodista que quieren los grandes medios

Gabriel Jaraba

El pasado lunes 10 de noviembre di la conferencia 'Periodismo en internet. Las tareas de los jóvenes periodistas en la red y las competencias que deben adquirir para desempeñarlas' en el aula magna de la UAB, que tuvo una segunda parte con la asistencia de alumnos de doctorado. Advertí en todos ellos, incluso en los alumnos de primer curso de Periodismo, una gran inquietud por su futuro laboral: acaban de matricularse en una carrera vocacional y ya están angustiados por si esa vocación podrá tener una aplicación práctica. Me reservo las reflexiones que me hago en torno a esa preocupación juvenil, del todo justificada, pero que no se explica

únicamente por la política de empobrecimiento de las clases trabajadoras (capas medias incluidas) que ejerce el Gobierno del PP cumpliendo su parte en la gran operación mundial que lleva a cabo el capital financiero: revertir las conquistas de prosperidad, libertad y paz a las que accedieron los pueblos de los países democráticos al fin de la segunda guerra mundial. Hay componentes familiares e incluso generacionales que seguro que influyen en esa conciencia, pero afortunadamente detecté que su ilusión estaba intacta. Uno se pregunta si los profesores estamos a la altura de esa ilusión y somos capaces de apoyarla, darle alas y conseguir hacerla volar.

Un artículo de José Sanclemente en el blog periodístico PAIOS, titulado El nuevo periodista que quieren los grandes medios, se publica precisamente cuando ando pensando en esto. Sanclemente fue el gran consejero delegado de 'El Periódico de Catalunya' que convirtió en éxito comercial y gestión sensata el entusiasmo de los periodistas que en él trabajamos; el consejero delegado de Antena 3 que trató de introducir sensatez en medio del delirio, y el presidente de la Asociación de Editores de Diarios Españoles que pudo saber de esta guisa a qué sabe el jarabe de 'madrileñina' cuando desde Barcelona quieres dirigir una asociación “nacional”. José Sanclemente es hoy el editor de Eldiario.es, el experimento más logrado de prensa digital independiente y progresista, gestor de medios y periodista que se ha hecho a si mismo autor de ficción y una cabeza sensata que hay que escuchar. Creo que exponer y comentar su artículo podrá ser útil a los jóvenes alumnos de periodismo. Se titula 'El nuevo periodista que quieren los grandes medios'.

El artículo consta de seis puntos y comienza con estos tres:

1. Han de ser expertos y proactivos en la utilización de internet y en especial de las redes sociales.

2. La utilización de las redes sociales por parte de los periodistas ha de estar sincronizada, dirigida y orquestada por el medio para el que trabajan. No vale adelantar exclusivas o artículos en los que se esté trabajando para el medio sin autorización de éste. No vale tampoco que el periodista se apropie de la marca del medio en la red social para uso personal.

3. Se constituirán libros de estilo que garanticen el uso de la red social y de las webs de los medios, en función de los intereses de éstos, que buscarán tener un mayor conocimiento del perfil del usuario para monitorizarlos y usarlos tanto comercialmente como para elaborar las informaciones que pueden ser del interés del usuario.

Los empresarios de prensa se han dado cuenta de la importancia de internet. Otra cosa es que tengan idea de lo que deben hacer en ella. Les obsesiona el potencial de tráfico de las redes sociales pero al mismo tiempo temen que su uso les descontrole el producto y el mensaje. Es decir, estamos donde estábamos: el empresario de prensa es el único empresario al que le disgusta el producto que fabrica y le disgustan aún más los clientes que lo compran. No hay salida del encallamiento en que se halla el negocio de la información cuando se piensa de esta manera.

Los dos puntos siguientes muestran que la obsesión por el control anda pareja con el deseo de obtener empleados más dóciles, por mal pagados.

4. Las redacciones habrán de trabajar en red y para la red desde cualquier medio al que pertenezcan.

5. Se ha extendido entre los grandes grupos que los periodistas deberán tener sueldos más bajos y edades también más bajas. Asimismo, los grandes grupos de comunicación creen que tienen sus plantillas de periodistas sobredimensionadas en los periódicos y que muy pocos en la redacción están preparados para asumir esta nueva orientación de trabajo.

Lo cual descarta que esperen que la solución a los interrogantes de futuro surja del único lugar de donde puede salir: de los periodistas que trabajan en el medio.

El sexto punto es el remate, muy significativo de la mentalidad de esos empresarios:

6. Existe también cierto consenso entre los grandes grupos de comunicación que hay excesivas cabeceras diarias y que, en especial, hay excesivos diarios deportivos y económicos con relación a otros países europeos de nuestro tamaño.

Es decir, cuando hay mucha competencia, no se trata de hacerlo mejor para captar más clientes sino tratar de mediatizar, condicionar o eliminar la competencia. A los empresarios de prensa no sólo les estorban los trabajadores sino que también les incomoda el capitalismo, ese sistema en el que se supone que la competencia estimula el progreso.

Las conclusiones del editor de Eldiario.es son clarividentes:

En resumen: periodistas más jóvenes y más baratos orientados hacia el uso selectivo, controlado y planificado por la empresa de las redes sociales.

Fijarse objetivos de monitorizar el perfil de los usuarios de las páginas webs de los medios y de sus seguidores en las redes sociales para obtener ingresos de sus afiliados directamente y a través de los anunciantes.

Simplificación de cabeceras que podrían dar lugar a alianzas y fusiones entre diferentes cabeceras de distintos grupos, más que entre los grupos mediáticos entre sí.

Todo ello se pretende hacer a través de expedientes de regulación de empleo en los que se priorice la salida de los más caros, los más mayores y los menos sensibles a la tecnología. Esa es la reconversión que pretenden para modelar al nuevo periodista.

Mi comentario: sostengo, tal como he dicho últimamente ante diversas audiencias estudiantiles, que los empresarios de prensa españoles no tienen la menor idea de cómo superar la crisis del modelo de negocio de la información. Sus decisiones sobre la tecnología muestran que no han entendido nada de la evolución de internet y su influencia en el periodismo: control rígido donde debe haber apertura y libertad; mensaje vertical donde debe haber conversaciones en las que el público es el rey. Periodistas mal pagados y mal contratados y por tanto dóciles ante los típicos mandos intermedios propios de la empresa tóxica española (valga la redundancia). Y por ende: toma de decisiones en la cúpula a partir del miedo, el desconocimiento de las tendencias sociotécnicas y del 'asesoramiento' de consultings oportunistas.

¿Se desprende de todo esto que el futuro está muy negro trabajando en el carbón, como decía la copla minera? Pues no: de las actuales aulas de periodismo y comunicación deberán surgir profesionales capaces no sólo de ejecutar tareas periodísticas y rutinas de producción comunicacional sino de vislumbrar caminos de futuro para la información; excelentes en la práctica del periodismo y capaces de ejercerlo de modo que satisfaga las verdaderas necesidades del público y, por tanto, que lo atraiga; visionarios en la producción de noticias, reportajes, investigaciones, que resulten ser piezas con el valor añadido suficiente como para merecer que se pague por ellas.

Para eso no basta con aspirar a blandir un micrófono ante un famoso o hacerse una foto con una figura; hay que convertirse en la mejor generación de periodistas que nunca ha habido, para salvar el periodismo y la información. Salvarlos de los propios empresarios informativos.

http://gabrieljaraba.wordpress.com/

Contra la impunitat dels atacs a periodistes

Francesc Ràfols

Diverses organitzacions internacionals impulsen aquest mes de novembre diferents iniciatives per reclamar que els governs posin fi a la impunitat en els atacs contra els periodistes, vinguin d’on vinguin, siguin des dels cossos de seguretat dels estats, en conflictes bèl·lics o bé com a resultat d’accions instigades des de diferents estructures de poder polític, econòmic o criminal. Associacions com la Federació Internacional de Periodistes (FIP), Reporters Sense Fronteres (RSF), Advocats Europeus Demòcrates (AED) o la Xarxa IFEX de defensa de la llibertat d’expressió són les que convoquen les principals iniciatives. Tant la FIP com RSF formen part de la Xarxa IFEX que és qui coordina la majoria de les convocatòries.

Tot i que la campanya es desenvolupa durant tot el mes, el 23 de novembre està fixat per la xarxa IFEX com el Dia Internacional contra la Impunitat dels Crims contra periodistes. En aquesta data es

María Esther Aguilar, periodista mexicana "desapareguda".

recorda la massacre més gran produïda mai en un sol atac contra professionals de la informació que va succeir l’any 2011 a les Filipines i va deixar el tràgic balanç de 32 morts. El 18 de desembre de l’any passat, l’ONU va designar per a aquest mateix motiu reclam el 2 de novembre, amb motiu de l’assassinat de dos periodistes d’RFI, Ghislaine Dupont i Claude Verlon, succeïts a Kidal (Mali), al 2013.

Amb la referència d’aquestes dues dates, la FIP ha demanat als seus sindicats associats que des del passat dia 2 i fins al 23 vagin difonent a través de les xarxes socials la necessitat que s’implementin les normatives internacionals que protegeixen la tasca dels periodistes i, per tant, el dret a la informació de la ciutadania. Aquest citat 23 es faria especial incidència en els països que avui en dia són els més perillosos per als professionals de la informació –a banda, lògicament, d’aquells on hi ha conflictes bèl·lics oberts– i que són Filipines, Mèxic i Somàlia. RSF ha dissenyat una pàgina web en la qual detalla deu casos de crims contra periodistes que encara romanen en la impunitat. Segons aquesta organització, pot tractar-se de "desaparicions", com la de la periodista d’investigació mexicana María Esther Aguilar Cansimbe, el periodista franc-canadenc Guy-André Kieffer, l’iranià Pirouz Davani i l’analista polític i caricaturista d’Sri Lanka Prageeth Eknaligoda. La llista inclou casos de periodistes assassinats, com el del pakistanès Syed Saleem Shahzad, la jove periodista sèrbia Donada Vujasinovic, el columnista franc-libanès Samir Kassir i el periodista del Daguestan Akhmednabi Akhmednabiev, que va perdre la vida al 2013. També es mostren un altre tipus de crims, com l’empresonament del periodista suec-eritreu Dawit Isaak, que es troba tancat en un lloc secret de les infernals presons d’Eritrea del règim d’Isaías Afewerki des de fa 13 anys, o com els actes de tortura que va sofrir la reportera de Bahrain Nazeeha Saeed a mans de la policia per haver cobert les manifestacions a favor de la democràcia.

Des de l’any 1992 prop de 800 periodistes han perdut la vida arreu del món en l’exercici de la seva tasca professional. En aquest 2014 ya s’ha ariibat a la xifra de 100 informadors i assistents assassinats. La Xarxa IFEX –de la qual formen part 17 organitzacions internacionals i un gran nombre més a nivell local– basa la seva iniciativa en aquesta dada. Així, l’entitat explica que «no tots els segrestos o assassinats de periodistes es troben en els titulars internacionals, tampoc la majoria de les morts es produeixen en zones de guerra. En la majoria dels casos es tracta de periodistes locals, que treballen en el seu propi país. Cada vegada més, aquells que estan disposats a portar-nos la veritat, cobrir el crim, el conflicte o la corrupció, són atacats i silenciats. Però encara que es tracti d’un grup gihadista ultra violent com ISIS, un sindicat del crim, o figures en l’ombra fent el treball brut de les corporacions o els governs, els motius darrere dels intents de silenciar els mitjans de comunicació són clars, i és igualment clar per què no podem permetre que això succeeixi.» La Xarxa denuncia que els assassins s’estan sortint amb la seva. "La realitat de la impunitat sistèmica pels delictes comesos contra els periodistes no està en qüestió. D’acord amb les últimes xifres de la UNESCO, des del 2006 s’han aplicat condemnes en menys del 10% dels casos de periodistes assassinats".

http://francescrafols.wordpress.com/