Els periodistes suspenen la professió i la credibilitat dels mitjans, i se senten explotats

Els periodistes catalans suspenen la professió, consideren baixa la credibilitat dels mitjans de comunicació i se senten laboralment explotats. Aquestes són algunes conclusions de l’Enquesta sobre l’estat d’ànim del Periodisme a Catalunya, impulsada pel diari digital Report.cat. Les preguntes, a les que han respost, sense revelar la identitat, més

de 150 periodistes col·legiats, eren directes i sense concessions a l’ambigüitat ("Et sents explotat?" "Et sents un fracassat?" "Si tinguessis 18 anys, tornaries a estudiar Periodisme?"), el que ha permès disposar de respostes que no admeten cap mena de confusió.

Segons l’enquesta, la puntuació mitjana de la professió és un 3,99 mentre que el nivell de credibilitat dels mitjans també suspèn ja que se situa en el 4,52. D’altra banda, el 53,6% dels enquestats admeten sentir-se laboralment explotats. Una altra dada és que el 63,6% tan sols treballa de periodista mentre el 36,4% ho combina amb feines alienes a la professió. D’aquests últims, tan sols el 21,8% viuen gràcies al que guanyen com a periodistes. L’enquesta també mostra que tan sols el 25,5% treballa únicament en mitjans de comunicació, el 34,5% únicament en gabinets de comunicació i el 30,9% combina les dues coses.

Una quarta part, fracassats

Una altra dada reveladora és que el 76,4% dels enquestats admet que no exerceixen el tipus de periodisme que els agrada. D’aquests, la majoria són els que treballen en gabinets de comunicació ja que, entre els que treballen únicament a mitjans, el 57,1% afirmen que estan fent allò que els agrada mentre que aquesta resposta cau fins al 15,8% entre els treballen únicament a gabinets. Tot i això, tan sols una quarta part (25,2%) se senten uns fracassats. De totes maneres, si bé tres quartes parts dels enquestats no se senten fracassats, un 41,1% reconeix que, si tingués 18 anys, no tornaria a estudiar Periodisme.

Una dada que retrata la situació laboral de la professió és que el 20,7% admet treballar total o parcialment en negre. D’altra banda, el 38,4% és autònom, tot i que el 89,7% d’aquests admet que no tenia pensat treballar pels seu compte. Precisament els autònoms tenen majors percentatges de periodistes que se senten explotats (60,3%), que treballen total o parcialment en negre (28,1%), que se senten fracassats (29,3%) i que no tornarien a estudiar Periodisme (60,3%).

Finalment, a l’hora de valorar si les queixes de la professió són exagerades o reals, el 82,8% no creu que els periodistes siguin uns ploramiques, el que deixa clar que, segons els enquestats, les queixes a nivell laboral estan legitimades.

Les dones estan pitjor

A l’hora d’analitzar els aspectes de gènere (75 de les 152 respostes han estat de dones), s’observa que, en molts aspectes, les dones estan pitjor. Així, el 53,3% se senten explotades –pel 52,7% dels homes–, el 29,3% se senten fracassades –pel 21% dels homes–, el 24,3% treballen total o parcialment en negre –pel 17,6% dels homes– i el 20% fa el periodisme que li agrada –pel 29% dels homes–. També hi ha diferències sobre el tipus de periodisme ja que mentre només hi ha el 16,7% de dones que treballen únicament en mitjans, en el cas dels homes aquest percentatge augmenta fins al 33,3%. En canvi, el 43,3% de dones treballen únicament a gabinets, mentre que en els homes tan sols és el 25%. Unes diferències que es poden atribuir a que els horaris dels gabinets permeten una major conciliació laboral.

Els joves, els més descontents

Respecte a les diferències per edats, destaca que la única franja que aprova a la professió són els majors de 65 anys (5,33) i que la credibilitat dels mitjans suspèn en totes les franges excepte els menors de 25 anys (5,42) i els majors de 65 anys (5,22). Una altra dada és que els que admeten sentir-se més explotats tenen entre 25 i 30 anys (71,4%), que és la franja d’edat on, a més, més periodistes combinen el periodisme amb altres feines (54,3%), que admeten en menor mesura (10,5%) que fan el periodisme que els agrada (10,5%), que se senten més fracassats (37,1%) i que en menor mesura (10,5%) treballen únicament en mitjans de comunicació.

D’altra banda, dels que treballen parcial o totalment en negre, els percentatges més alts es troben entre els joves, tant en els menors de 25 anys (33,3%) com en els que tenen entre 25 i 30 anys (37,1%). L’enquesta també mostra com, a mesura que els periodistes són més joves, es redueix el percentatge dels que treballen a mitjans de comunicació tradicionals, mentre que no hi ha ni un sol dels enquestats major de 50 anys que treballi únicament en gabinets.

Una iniciativa per donar visibilitat

Report.Cat és un diari digital d’anàlisi del periodisme i comunicació impulsat pel Col·legi de Periodistes de Catalunya. Aquesta iniciativa, elaborada íntegrament per periodistes col·legiats, està pensada per a que, sobretot, joves sense experiència o professionals que estan a l’atur puguin donar visibilitat als seus articles. Cada mes, els tres millors treballs reben una beca de la Fundació Ferrer i Eguizábal.

Aquest portal, que va començar a publicar els primers continguts a mitjans de març, dona cabuda tant a cròniques, reportatges, entrevistes com a anàlisis més a fons i fotogaleries. En l’actualitat, Report.cat compta amb una vintena de col·laboradors d’arreu de Catalunya.

Pots consultar l'enquesta a Report.Cat

+ informació: comunicacio@periodistes.org

Las televisiones del Gobierno

José Sanclemente

No sé yo si la concesión de los nuevos canales de televisión que dará este Gobierno es del todo acertada para sus intereses frente a la contienda electoral del 20-D.

Es cierto que la televisión pública española ya está "atada y bien atada" y es difícil que escape al control del presidente y del director

Mariano Rajoy, entrevistado por Gloria Lomana, en Antena 3,
el pasado 1 de octubre.

de informativos de TVE una leve crítica a la acción guber-namental. 

Nunca se había visto tanto control sobre la información y tanta uniformidad propepé en los informativos y tertulianos. Bien hecho por Gundín y José Antonio Sánchez. No consiguen ser líderes de audiencia, pero sí contentar a sus acólitos. No está mal para los tiempos de contestación y división social que corren.

Puestos a adjudicar canales yo le hubiera dado uno al grupo Prisa por aquello de intentar no ganarse la enemistad de los que se sienten en la obligación de militar en un periodismo crítico a pesar de sus accionistas financieros y catarís. Claro que el Gobierno debe pensar que ya les ha ayudado bastante con no dejarles caer.

Rajoy y su sabia vicepresidenta Soraya han tejido unas concesiones de 'TDT party' que van al núcleo duro: La Iglesia y el Fútbol. La cadena 13TV del 'Cascabel' y Urdaci y la de Florentino del Real Madrid. No pasa nada porque Vocento, editor de 'Abc', se quede fuera. Les han hecho un favor. Al fin y al cabo, los canales de los que dispone están alquilados a terceros ante su incapacidad para rentabilizarlos. Además, el grupo Vocento ya tiene compensaciones por otra vías, sobre todo por la de la publicidad institucional y parainstitucional (Ibex 35). 

Además, ¿alguien piensa que Bieito Rubido, director de 'Abc', va a trasladar su descontento editorializando contra su Gobierno?

Los amigos ya están ganados para la causa y ofrecerán sus apoyos inquebrantables a pesar de no recibir todo lo que piden.

Fue más inteligente Fernández Galiano, de Unidad Editorial, renunciando a pedir otro canal. Uno de los que tiene está alquilado en la actualidad a 13 TV por algo menos de tres millones de euros anuales. Ahora la cadena televisiva de la Iglesia tendrá una licencia gratuita y se podrá ahorrar ese coste y Unidad Editorial se queda con la última botella de agua potable en el desierto que se disputarán muchos ¿Veremos alguna extraña alianza con los que se hayan quedado secos de licencias?

Conceder un canal a cada cadena del duopolio es justo si lo que pretendes es que se refuerce el duopolio. No había dudas con respecto a Mediaset y Atresmedia. Hay que guardar las formas y tampoco hace daño más 'Gran Hermano' y 'Sálvame' o incluso los 'Intermedios', 'Salvados' y 'Objetivo' de La Sexta que solo los ven, según Rajoy, los que jamás votarían al PP. Rajoy lee 'Marca' porque no es del Barça o, en sentido contrario, porque es del Madrid, y jamás se le ocurriría leer 'Mundo Deportivo' o 'Sport'.

Pero no darle a Prisa un canal a pesar de que se vendió el que tenía en abierto (Cuatro) y el cerrado (Canal Plus) puede ser un error de cálculo. Cebrián anunció en su última junta de accionistas que concurrirían a una licencia y advirtió de que el duopolio saldría reforzado con las nuevas concesiones, aunque no contó que Prisa también lo había fortalecido al venderle su televisión en abierto a Mediaset.

El Partido Popular va a necesitar de pactos con el diablo si quiere ganar las elecciones, pero Rajoy parece haber tenido dudas a la hora de venderle su alma. Hasta ahí se podía llegar.

http://www.josesanclemente.com/

El nou periodisme subvencionat

Cristina Palomar

No em puc creure que dos dies abans de les eleccions del 27-S i enmig d’una de les campanyes electorals més brutes que recordo, la Generalitat hagi publicat com si res les subvencions que acaba de concedir als mitjans digitals catalans. Tampoc em sorprèn que els primers de la llista de beneficiats amb els ajuts del govern sortint d’Artur Mas hagin estat els de sempre. El web del diari 'Ara', amb 216.000 euros, encapçala el rànquing de subvencions públiques seguit de 'Nació Digital' (205.000 euros), 'Vilaweb' (136.000 euros) i 'El Punt-Avui' (95.000 euros).

Segons el Govern català, aquestes subvencions autoritzades per l’incombustible Jordi Vilajoana, secretari general de la Presidència, tenen com a objectiu “donar impuls a la producció de

Jordi Vilajoana, secretari general de la Presidència de la Generalitat.

continguts originals, com a mesura per estimular l’actuació dels professionals dels mitjans informatius digitals en llengua catalana o aranesa i enfortir, en últim extrem, l’espai català de la comunicació”. A la llista d’estómacs agraïts s’hi afegeix l’empori Sapiens (amb 57.000 euros), 'El Món' (antic 'Singular Digital' amb 40.000 euros), 'Time Out' (amb 40.000 euros) i 'Racó Català' (amb 37.000 euros més), entre molts altres amb ajuts més discrets.

Si la producció de continguts originals és un dels requisits indispensables per rebre la subvenció que els permetrà sobreviure uns mesos més amb respiració assistida, 'El Punt-Avui' té tot el dret a ser un dels que més calerons públics rebi. De fet, la professió periodística en bloc ens hauríem de treure el barret davant del nou periodisme que practica aquest mitjà de comunicació i que l’ha portat a publicar les dues pàgines en blanc que tenia reservades (i ja compaginades) a l’entrevista amb el presidenciable popular, Xavier García Albiol.

Tot i que els redactors d’aquest diari s’han de barallar per publicar un breu perquè gairebé tot l’espai disponible es dedica a escriure sobre la pàtria catalana com si no passés res més al món, la direcció d’'El Punt-Avui' ha optat per transcendir el ridícul que suposa malbaratar dues costoses pàgines i ha mostrat així l’enuig pel menyspreu que els ha fet García Albiol. Es veu que el candidat popular s’ha negat a ser entrevistat per la bel·ligerància que el rotatiu gironí ha demostrat contra la seva acció de govern com a alcalde de Badalona.

Lamentablement, Albiol no és l’únic polític que ha menyspreat un mitjà de comunicació només pel fet que manté una posició crítica amb la seva gestió. No és un tic dels populars perquè siguin menys simpàtics o menys demòcrates que la resta de polítics, no. El mes de maig passat, l’alcaldable de CiU a l’Ajuntament de Barcelona va fer exactament el mateix que Albiol amb els mitjans que van criticar la seva acció de govern. Un desconegut Xavier Trias a la defensiva només va concedir entrevistes electorals als mitjans afins que, en el 90 per cent dels casos, coincidien amb els més subvencionats per la Generalitat.

http://laperiodistadesquiciada.blogspot.com.es/

Pujol, els pujolistes d'abans, els pujolistes d'ara i els mitjans catalans de sempre

Andreu Farràs

Javier del Pino, director de 'A vivir que son dos días', de la cadena SER, ens va convidar aquest diumenge al matí a uns quants periodistes per parlar sobre les relacions de Jordi Pujol amb els mitjans de comunicació públics i privats. La conversa va partir d’un extens reportatge escrit per Jordi Pérez Colomer a 'El Español',
el neonat diari digital de Pedro J. Ramírez.

D'esquerra a dreta, Felip Puig, Oriol Pujol, Jordi Pujol i Artur Mas, 
en una imatge d'arxiu.

Sota el prou eloqüent títol de ‘El libro negro del periodismo en Cataluña’, l’informe detalla les maniobres que Pujol i els seus col·laboradors van realitzar durant 23 anys sobre els editors, directors i redactors dels mitjans de comunicació de la seva 'jurisdicció' per tal de controlar l’opinió publicada al país que el líder nacionalista es va disposar a “reconstruir” després de l’ensulsiada de la guerra civil i la dictadura.

A més de Pérez Colomer, Del Pino va convidar a participar en l’espai que periòdicament coordina el veterà corresponsal de guerra Gervasio Sánchez a uns quants periodistes catalans que van conèixer en algun moment de la seva carrera professional Jordi Pujol. Vam ser-hi Carles Francino, Siscu Baiges i jo mateix. Ens va acompanyar a la tertúlia el mestre de reporters José Martí Gómez, col·laborador fixe de Del Pino, i José María Mena, que amb Carlos Jiménez Villarejo van convertir-se durant una llarga època en les bèsties negres del nacionalisme català per ser els fiscals encarregats d’investigar al 1984 la querella per la fallida de Banca Catalana, una suposada “jugada indigna” del Govern socialista de Felipe González per ensorrar Jordi Pujol, expresident d’aquella entitat i presumpte corresponsable de diversos delictes monetaris.

El debat va durar una hora. Van sortir les influències de Pujol i els pujolistes a TV-3, les subvencions als mitjans afins, les censures i les autocensures d’alguns periodistes, la marginació dels reporters desafectes del règim, el menyspreu envers els llibres i els reportatges crítics amb CiU, etcètera.

Per si és del vostre interès, adjuntem tot seguit un link amb tota la conversa transmesa per la cadena SER.

I per aixecar l'ànim i riure una mica, el millor perfil sonor de José María Aznar, per Cristina Pardo, al mateix programa. Imperdible:

Aposta per una radiotelevisió democràtica

Francesc Ràfols

Un grup d’experts de diferents àmbits acaba de fer públic l’informe 'Diagnòstic del servei públic de Ràdio, Televisió i serveis interactius. Propostes per a una ciutadania democràtica'. En aquest estudi es constata «el deteriorament de l’espai públic democràtic pel que fa a pluralisme i diversitat, i especialment la forta degradació del seu servei públic en termes d’audiència, credibilitat i sostenibi

litat financera, amb greu perill de marginalitat en el proper futur». Aquest treball ha estat publicat a la web Teledetodos on es pot descarregar l’informe complet i també la seva versió reduïda.

Aquesta web és l’espai «d’un grup d’estudi que agrupa professionals, acadèmics, investigadors i tots aquells ciutadans o col·lectius interessats en un autèntic servei públic de comunicació audiovisual i multimèdia». Entre els seus objectius hi ha el dret a una comunicació de servei públic en una societat democràtica, la rendibilitat del servei públic de comunicació audiovisual i multimèdia, o la defensa i promoció del servei públic audiovisual i multimèdia.

Aquest informe ha estat elaborat per Enrique Bustamante, Rafael Díaz Arias, Pedro Soler, Manuel Aguilar i Marcel Camacho, amb la col·laboració d’altres professionals. El treball consisteix en fer un diagnòstic de la situació actual de la radiotelevisió a l’Estat espanyol i proposa diverses línies d’actuació. Per una banda es reconeix l’afebliment constant i progressiu de l’oferta pública, a partir de reduir constantment els seus recursos econòmics i fent-la cada cop més depenent del poder polític. D’altra banda es constata la concentració de l’oferta privada en dos grans grups de comunicació, amb el que això suposa per a la pèrdua de pluralisme. També es fa referència a l’incompliment generalitzat de les normatives europees sobre la matèria.

Així, els autors expliquen que «el dictamen que proposem parteix de dos principis bàsics, una aposta decidida per la comunicació de servei públic i la convicció que per tenir una mirada critica abans cal estar disposats a edificar. Els promotors d’aquest informe tenim idees comunes, però també diverses sobre el model de radiotelevisió pública, però si en alguna cosa coincidim plenament és en la necessitat d’obrir un debat amb la ciutadania i amb els grups polítics que poden determinar un model democràtic, sostenible i de qualitat que ja no pot esperar per més temps».

Aquest és un dels treballs més complets que s’han fet sobre aquesta qüestió. Però no és l’únic. L’alerta sobre l’empobriment democràtic del sistema de radiotelevisió a Espanya fa temps que s’ha expressat des de diversos àmbits. Un dels últims advertiments, el mes de juliol passat, és de l’Institut de Premsa Internacional (IPI). També l’Associació d’Usuaris de la Comunicació (AUC) ha demanat «televisions sostenibles, independents, neutrals i amb participació social». Això mateix ho han reclamat insistentment diverses organitzacions professionals i sindicals de l’àmbit de la comunicació. Entre aquestes, el Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC) i la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP), a les quals pertanyo, a la web de les quals s’hi poden trobar nombroses referències, com també a la del Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC).

A la primavera passada va haver-hi eleccions municipals i autonòmiques a diferents punts d’Espanya. De manera imminent, Catalunya escollirà els seus nous representants al Parlament mentre que en pocs mesos s’albiren els comicis a nivell estatal. S’ha explicat abastament en aquest blog els dèficits de l’Estat espanyol i de Catalunya en matèria de garantia del dret a la informació i aquest cicle electoral és un bon moment per posar fil a l’agulla. Propostes no en falten.

https://francescrafols.wordpress.com/

Panorama de los medios en otoño

José Sanclemente

Los periódicos nacionales llegaron extenuados al verano. Las caídas de difusión de los medios impresos son alarmantes y harán más insostenibles, si cabe, a corto plazo la cuenta de resultados de las empresas periodísticas. La crisis de ventas alcanza a los deportivos y económicos en el mismo grado. Solo hay una pequeña tregua en la caída de los ingresos publicitarios que ya es el 30% de la facturación de hace diez años.

Sin duda que el otoño mediático será duro para los medios

tradicionales, aunque por el contrario veremos crecer los ingresos del duopolio televisivo hasta cifras récord, seguiremos hablando cada mes de la tan cacareada como exenta de rigor empresarial fusión de grupos periodísticos (Vocento y Unidad Editorial).

Acabará “muriendo” algún periódico económico. Lo hará lentamente: los diarios suelen mantenerse con respiración asistida largo tiempo, pero finalmente también mueren, a veces en manos de terceros que tienen “otros” intereses.

En el cuarto de máquinas de los viejos buques periodísticos se trabaja a destajo para alimentar los motores digitales con la esperanza de que puedan en breve propulsar la pesada nave ¿Llegarán a tiempo o seguirán navegando a la deriva?

Por el contrario, nacerá un nuevo nativo digital, no muy ligero de carga, 'El Español' de Pedro J. Ramírez. Continuará surcando los mares sin problemas 'El Confidencial', que incluso tantea su valor económico con posibles inversores, y celebrará los tres años de vida eldiario.es de Ignacio Escolar con buena salud y siendo el segundo diario nativo digital de nuestro país con cinco millones de lectores y con un salto cualitativo y cuantitativo en medios técnicos y humanos programado para el último cuatrimestre.

Los “modelos económicos” para gestionar la información periodística son diferentes en todos los casos. La empresa periodística convencional sigue endeudada con los bancos y sometida a accionistas que tienen que ver más con el lobi financiero que con el sector de la información y, junto con las televisiones, juegan en el mercado bursátil.

Los nativos digitales operan con mayor transparencia, se sabe quién está detrás de las empresas editoras. En el caso de eldiario.es son los periodistas los propietarios mayoritarios y “los socios” que lo sostienen lo hacen únicamente porque quieren que les llegue una información libre y sin compromisos con terceros, no buscan dividendos en la bolsa.

Los viejos medios tienen mucho mayor poder económico que los nuevos medios, pero ese mismo poder les supone tal lastre de independencia que les puede llevar al hundimiento. Los nuevos medios tienen una carga ligera y son capaces de navegar con mayor velocidad al rumbo de los lectores.

Por último, algunos medios públicos cambiarán de gestores este otoño producto del cambio electoral producido en las elecciones autonómicas y municipales, y los gestores de RTVE se dejarán la piel por defender al Gobierno del PP ante las elecciones generales que se avecinan. En Catalunya, me temo que se orientarán hacia la “independencia”, pero no precisamente la de la información.

http://www.josesanclemente.com/

Sobre la praxis de recibir el ok del entrevistado

Júlia Sousa

Felipe González desde hace 15 días es noticia, primero por su carta a los catalanes publicada en 'El País', después por la entrevista que se le hizo en 'La Vanguardia' y ahora, porque se desdice de lo que se publicó en el diario catalán. Que si Catalunya es una nación o no, que si lo he dicho o no, que si me han malinterpretado… nunca unas declaraciones del presidente González habían creado tanta polémica, desde que dejó la presidencia del Gobierno . Bien, pero el tema de este artículo no piensa analizar esta refriega de desmentidos, sino un

hecho crucial en el que nos vemos involucrados los periodistas.

¿Hasta qué punto es lícito, ético y deontológico que un periodista deba entregar una entrevista al protagonista antes de ser publicado por el periódico, para así tener su consentimiento definitivo? Digo esto porque Enric Juliana, periodista que realizó la entrevista a Felipe González, ha realizado varios tuits alegando que entregó dicha entrevista a la oficina del expresidente antes de su publicación y que éstos respondieron que no había nada qué objetar. También alude Juliana a que esta labor es una praxis habitual en la profesión desde hace muchos años. Es cierto que algunos políticos y empresarios piden ver la entrevista antes de su publicación. Es cierto que desde hace años se hace. Pero también es cierto que es una mala praxis, porque si la entrevista es real y además se graba ante el sujeto entrevistado, nada hay que temer por ambas partes. Yo solo en dos ocasiones consentí dejar leer la entrevista antes de su publicación y en una de esas ocasiones fue por exigencias de mi director. Nunca me gustó esta praxis, porque demuestra desconfianza, bien hacia el periodista, bien hacia las afirmaciones que puede hacer el entrevistado. Siempre se ha dicho que una cosa es hablar y otra muy distinta escribir. Y es cierto. La palabra escrita tiene una contundencia que nunca podrá tener la hablada, por una razón muy sencilla, lo escrito queda, las palabras se las lleva el viento, como siempre se ha dicho. Enric Juliana es un gran periodista a quien sigo periódicamente, por eso, me sorprende que encuentre normal esta praxis, como él mismo dice. El sujeto a entrevistar tiene la libertad absoluta para aceptar o denegar una entrevista que se le pida y el periodista tiene la libertad de encauzar la entrevista como crea necesario, siempre ateniéndose a las respuestas obtenidas. Así las cosas, partiendo de esta base de duplicidad de libertades, no suscribo la 'praxis' que por habitual no quiere decir que sea de recibo.