El Triangle: Un 'flash back' de 30 anys

Siscu Baiges

Si una cosa tinc clara és que mai no escriuré les meves memòries. Tendeixo a reconstruir el passat farcint-lo d’errors i fets distorsionats. No sé si imputar-ho a l’edat o al funcionament del meu cervell i la forma que té d’emmagatzemar els records, però

quan explico coses que m’han passat o circumstàncies que he viscut d’altres persones que també hi van participar em corregeixen sovint. 

Per això, fer un flash back de 30 anys per recordar quan es va posar en marxa el setmanari 'El Triangle' m’obliga a suggerir-vos una certa prevenció en llegir aquest article. Jaume Reixach, l’ànima d’aquesta llarga aventura, em va demanar que m’hi apuntés. Ja m’havia arrossegat cap al 'Diari de Barcelona' dirigit per Enric Sopena uns anys abans. En aquella època jo estava còmodament insta·lat a Ràdio 4, amb un contracte d’aquells de temporada que et deixaven amb el cul a l’aire l’estiu però que, d’alguna forma, a mi ja m’anava bé. Si no recordo malament –i aquí és quan heu de llegir amb compte- combinava la feina a la ràdio amb una altra a la revista ‘El Món’. Convidria que Jaume Fabre, Jaume Guillamet o algun bon historiador del periodisme encaixi bé les peces. 

Total, que me’n vaig anar amb Reixach al 'Diari de Barcelona', on vam fer la guerra al pujolisme i ens ho vam passar d’allò més bé. Els Jocs Olímpics de Barcelona van obligar a pactes polítics i periodístics que van recomanar guardar en un calaix durant uns anys el periodisme de combat contra la dreta nacionalista catalana. En Reixach se’n va fartar i se’n va anar a muntar 'El Triangle'. I jo em vaig dedicar durant una temporadeta a fer informació dels Jocs, explicant com posaven la primera pedra de l’Hotel Arts, com anava prenent forma el Palau Sant Jordi o com es construïa la Vila Olímpica. 

No em vaig animar a incorporar-me al naixement d’'El Triangle', però al llarg d’aquests trenta anys hi he fet estades breus i col·laboracions freqüents. Fa uns mesos m’hi vaig incorporar de debò. I he redescobert el periodisme d’investigació. Es tracta d’un periodisme que t’obliga a ser molt precís i a viure amb l’ai al cor. És viure patint. En Reixach i molts dels que han passat per la redacció d’'El Triangle' han viscut aquesta sensació. No hi ha cap mitjà de comunicació a Catalunya que hagi destapat tants ‘marros’ com 'El Triangle'. També deu ser un dels que més querelles ha entomat, sense caixes de ressistència embolicades amb llaços grocs que et donin un cop de mà. 

L’existència i la continuïtat d’'El Triangle' és una bufetada a la credibilitat dels mitjans de comunicació de la Generalitat. Quan Jordi Pujol va confessar que havia tingut diners amagats a l’estranger tot el temps que va ser president, a ningú se li va ocórrer convidar Jaume Reixach a parlar del personatge. És com si a la mort de Nelson Mandela no convidessin els seus biògrafs a parlar-ne als mitjans. 

Com que jo no escriuré mai les meves memòries, em dedico a demanar els companys i companyes de la meva professió i generació que ho facin ells i elles. Les de’n Jaume Reixach serien per sucar-hi pà. Em temo, però, que té moltes ganes de guerra abans de retirar-se a escriure-les. 

Esperaré!