"Els periodistes no son soldats"

Francesc Ràfols

«Els periodistes no han de ser utilitzats com a instruments en les guerres d'informació». Ho han afirmat el Sindicat Nacional de Periodistes d'Ucraïna (NUJU), el Sindicat Independent de Mitjans d'Ucraïna (IMTUU) i el Sindicat Rus de Periodistes (RUJ) en el marc d'una iniciativa conjunta de la Federació Internacional de Periodistes (FIP) i de la seva organització regional, Federació Europea de Periodistes (FEP) per documentar les lliçons i l'experiència del conflicte a Ucraïna per als periodistes. També han dit que «els periodistes no són soldats». Aquest

pronunciament consta a la introducció de l'Informe sobre la seguretat dels periodistes a Ucraïna al 2014, que la FIP i la FEP han presentaten una conferència de l'Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE). L'objectiu era documentar les lliçons i l'experiència del conflicte Ucraïna per als periodistes.

El manual detalla la varietat i l'abast de les restriccions als drets dels periodistes experimentats per dos periodistes ucraïnesos i russos durant 2014 incloent la llibertat de moviment, detencions, amenaces, agressions i morts. El treball és el resultat de la solidaritat transfronterera entre la FIP i la FEP amb els periodistes d'Ucraïna i Rússia que, amb el suport de Dunja Mijatovic, representant de l'OSCE per a la Llibertat dels Mitjans de Comunicació, s'ha reunit en sis ocasions des d'abril de 2014. Aquest organisme ha celebrat a Viena els dies 15 i 16 de juny la Conferència sobre Seguretat, Llibertat de Mitjans i pluralisme en temps de conflicte, on s'ha presentat aquest informe.

Els col·legues ucraïnesos i russos insisteixen «en els nostres estàndards professionals i ètics, negant-nos a acceptar els periodistes com combatents. Creiem que el més important en tots els conflictes i contradiccions polítiques és ser honest, per mantenir la nostra dignitat i deure professional, per ser periodistes i éssers humans. En primer lloc, ens dóna esperança, i la perspectiva d'un futur sense violència, ni odi ni impunitat». El mateix president de la FIP, Jim Boumelha, assegura que «aquest informe és una demostració que el compromís persistent dels principis de la nostra professió i la resolució de les diferències pot ajudar els periodistes a superar la confusió i la histèria de la guerra per trobar una causa comuna. Esperem que serveixi de model per als periodistes i els sindicats que en el futur s'enfrontin a conflictes».

El dret a la informació és un dels més assetjats avui dia arreu del món. No només a les dictadures. Molts països que es vanten de viure en democràcia estan impulsant reformes legislatives per dificultar l'accés a la informació de les ciutadanies respectives i limitar el treball dels periodistes. L'Estat espanyol n'és una de les mostres més palmàries. El pròxim 1 de juliol entrarà en vigor la 'llei mordassa' i altres normatives similars –com la reforma de la Llei d'Enjudiciament Criminal– ja són en camí. A nivell europeu veiem com el Tractat de Lliure Comerç (TTIP) o la llei de Secrets Comercials suposen amenaces gravíssimes a la qualitat democràtica.

Aquesta situació, en cas de conflicte bèl·lic, és molt més flagrant i agressiva. Els periodistes, entenen els qui governen, han d'estar al servei de la causa. Ens podríem remuntar a la Segona Guerra Mundial, però no cal. Ho hem vist als Balcans, ho hem vist a Ruanda i ho hem vist en d'altres llocs. Per això, la iniciativa de la FIP i la FEP amb els sindicats de periodistes ucraïnesos i rus suposa un avenç per evitar que els informadors siguin reclutats per formar part de la maquinària bèl·lica. També ho han intentat en altres llocs –a la guerra palestino-israeliana–, però no ha estat possible. 

Segurament queda molta feina per fer però que els professionals de la informació de dos països entre els quals hi ha seriosíssimes tensions es reuneixin per evitar ser utilitzats i poder informar del que hi succeeix amb la màxima professionalitat i independència és una bona notícia per al periodisme i, per tant, per a la democràcia.

https://francescrafols.wordpress.com/

L'articulista, l'exdirector i la crisi ètica de la premsa

Josep Carles Rius

Un dels grans diaris en paper va acomiadar al seu columnista més polèmic el mateix dia en què l'exdirector d'un altre diari imprès anunciava la seva marxa en un tuit carregat de rancúnia. El desenllaç a aquestes dues biografies és un signe de la crisi de la premsa escrita, de la degradació que la va provocar i dels intents desesperats per corregir errors del passat. Tant l'articulista com el director van anteposar els seus interessos als de la pròpia empresa

editora. Un escrivia el que li dictaven les seves vísceres, els seus prejudicis, la seva xenofòbia, el seu classisme. L'altre, el director, va convertir el seu diari en una plataforma de poder personal. Sense altre principi que el benefici propi i el dels grups d'interessos que li havien permès accedir al càrrec. A curt termini van resultar rendibles als seus diaris. Un, l'articulista, aportava polèmica, audiència. L'altre, el director, quantioses subvencions i influències. Però, a llarg termini, el dany causat és immens. Irreparable. Perquè van erosionar el principal valor d'un diari, la credibilitat, la confiança, l'autoritat moral davant dels lectors.

No importen els seus noms. Per desgràcia, la seva història podria escriure’s també en altres diaris. L'essencial és que tots dos casos revelen la crisi soferta per la premsa. Les paraules de l'articulista i les accions del llavors director responen a la que podríem anomenar una 'crisi ètica', entesa com deontologia col·lectiva i no com a moral individual. L'ètica que estableix un conjunt de requisits raonables i racionals en favor del bé comú, a partir dels valors i codis socials en una democràcia. L'ètica que, en definitiva, té l'objectiu pràctic d'establir si una actitud és socialment responsable. I ni els articles del columnista ni les decisions del llavors director responien a aquests objectius ètics.

Els editors de l'articulista i de l'exdirector van actuar amb la lògica del benefici immediat, de l'audiència fàcil o dels rèdits de la complicitat amb el poder. No amb la lògica de l’ètica. Fins que van descobrir que eren un signe de la seva derrota. Que havien perdut el control dels seus propis periòdics. Que havien obert les seves pàgines a articulistes que escrivien pensant només en ells i no en els lectors. O que havien nomenat a directors que aprofitant la seva extrema debilitat financera van tenir la gosadia d'intentar fer-se amb el poder de les seves empreses. Que per assegurar el seu poder havien delmat les seves pròpies redaccions, el principal patrimoni dels diaris. Que no havien respost als objectius de l'empresa editora, si no a estratègies d'altres centres de decisió polítics o econòmics. Que havia substituït els criteris ètics en la governança dels diaris pel joc de les influències.

La trajectòria de l'articulista i l'exdirector reflecteix la ceguesa dels editors i la fragilitat de les redaccions, que van observar impotents les seves paraules i els seus actes. En aquests anys, les redaccions s'han deixat pel camí no només molts periodistes i recursos, sinó la llibertat. La llibertat que hagués impedit que l'articulista perpetrés molts dels seus articles. La llibertat que hagués evitat que el llavors director aconseguís crear amb el temps un veritable règim de silenci i por. Règims que han estat possibles per la implicació de minories de periodistes que han actuat com a comissaris polítics i no com a professionals lliures amb una funció bàsica en democràcia, la de ser garants del dret constitucional a la informació.

L'articulista i l'exdirector ja no estan en els seus periòdics. Però l'estela que deixen és indeleble. Les seves paraules i els seus actes han trencat ponts de confiança. I els lectors ara tenen alternatives. Ja no posen la seva visió del món en mans d'un diari, sinó que configuren la seva pròpia percepció de la realitat a partir de múltiples fonts. Molts ciutadans en el present (i la majoria en el futur) trien el que volen saber i quan; la jerarquia dels fets i, especialment, la transcendència i rellevància que les noticies tenen per les seves vides. I són ells els que decideixen què opinen a partir de totes les informacions que els arriben, algunes fins i tot procedents dels mitjans convencionals, però moltes del seu propi 'cercle de confiança' a la xarxa. 

El retorn a la llibertat

Molts lectors, per exemple, poden haver decidit emancipar-se per no creuar-se amb les paraules de l'articulista, ni amb el resultat de les accions del llavors director. Perquè la 'crisi ètica' que simbolitzen aquests personatges és percebuda pels lectors, que intueixen que el seu diari respon només a interessos propis. A connivències polítiques i econòmiques, i no als interessos de la col·lectivitat. Que el seu diari ja no forma part de la premsa entesa com a servei públic, on el benefici i el legítim ànim de lucre estan sotmesos a l'interès general i el dret a saber.

Els diaris afronten un repte monumental, però si volen sobreviure necessiten realitzar la seva pròpia regeneració ètica. Recuperar la credibilitat i la confiança dels lectors. Tornar la llibertat a les seves redaccions i renovar el seu compromís de servei públic amb la societat. Necessiten, en definitiva, superar la crisi ètica a la qual li van portar biografies com la de l’articulista i la de l'exdirector.

Les subvencions als mitjans mai són gratis

Cristina Palomar 

Fa uns quants anys, quan el diari on jo treballava estava a un pas de naufragar estrepitosament, la direcció no va tenir cap embut a arraconar alguns dels seus redactors de política més polèmics i brillants a canvi d'aconseguir del govern de torn --en aquell moment el segon tripartit-- una sucosa injecció de diners que els permetés frenar la patacada. L'aleshores director, un tal Carles Flo que

Ada Colau irromp en un mitin d' Imma Mayol (ICV)
a la campanya de les municipales del 2007. 

esmolava la destral amagat al seu despatx a les fosques i il·luminat només per una fantasma-

gòrica espelma, no va dubtar a tallar uns quants colls per ordre de l'aleshores responsable d'organització del PSC, José Zaragoza, amb qui despatxava sovint i, fins i tot, es reunia al mateix diari. Explico això perquè no vull que ningú m'acusi de sectària.

Després d'anys d'estar allunyada de l'actualitat política, he tornat momentàniament per fer seguiment electoral de la campanya de Barcelona En Comú per a eldiario.es. Només m'ha calgut estar un temps fora d'onda per constatar fins a quins extrems ha crescut la misèria humana en la nostra professió. Alguns partits, començant per CiU, no han dubtat a posar en pràctica una guerra bruta sense precedents en la història política i periodística d'aquest país utilitzant en el seu profit els mitjans a qui alimenta amb sucoses subvencions públiques que paguem tots i els redactors sense escrúpuls afins a la causa del masisme.

Deixant de banda la vergonya aliena que he sentit al comprovar com l'equip de campanya de Xavier Trias --l'alcalde de tots, segons deia el seu eslògan de campanya-- ha vetat els mitjans crítics amb la gestió del seu candidat negant-los el dret d'entrevistar l'alcaldable convergent i, fins i tot, exigint per avançat el qüestionari i posant com a condició prèvia a qualsevol trobada l'eliminació de les preguntes més incòmodes, em referiré només a tres exemples perquè la cosa em supera. 

El primer té a veure amb la notícia que va publicar 'El Punt/Avui' recuperant un video d'Ada Colau disfressada de SuperVivienda i boicotejant un acte polític de l'aleshores representant d'ICV-EUiA a l'Ajuntament de Barcelona, Imma Mayol. Al marge de confirmar que el passat sempre torna per deixar-nos en evidència, la notícia tenia altres objectius molt més foscos: ridiculitzar la candidata que més mal podia fer --segons les enquestes-- a Trias i posar de manifest la contradicció que suposa anar d'alternativa després d'haver pactat amb un partit que ha governat amb el PSC a la ciutat durant dècades.

Sense entrar en el debat deontològic de si el periodista que firmava l'article es podia haver negat a fer-ho o si li va poder més l'afany de notorietat momentània que el de dignitat professional que mai dóna de menjar, a ningú se li escapa que 'El Punt/Avui' és un dels mitjans privats més subvencionats per la Generalitat fins al punt que seria impossible la seva viabilitat sense aquests diners (i també sense el continu sacrifici que fan els seus redactors assumint la jibarització constant del seu sou).

El segon exemple és la notícia publicada a elsingular.cat sobre l'apartament turístic de Jaume Asens. ¡Quin filó descobrir que el número quatre de la llista de Colau, que tant demonitza el model turístic de Trias i els apartaments turístics il·legals de la Barceloneta, resulta que té un apartament turístic! M'estalviaré preguntar al periodista qui li ha passat la informació perquè tots els indicis apunten a una filtració interessada de Sant Jaume sector muntanya. Segons 'El País', Asens és propietari d'un habitatge que té llicència des del 2012. L'advocat el va llogar a un tercer i aquest és qui el lloga a turistes. 

El tercer, i segurament el més delirant, ha estat obra de 'La Vanguardia', el degà de la propaganda que es fa passar per informació. Vincular Bin Laden amb Ada Colau només perquè el terrorista més buscat del món llegia llibres del jueu-comunista Noam Chomsky, el mateix que ha firmat un manifest de suport a Barcelona En Comú, és d'una genialitat indiscutible. Sense cap dubte la notícia serà estudiada a les facultats de comunicació com a exemple de nou periodisme. No cal dir que el diari dels Godó, en caiguda de vendes constant, és el més subvencionat pel govern d'Artur Mas. Ningú regala res.

http://laperiodistadesquiciada.blogspot.com.es/

¿Por qué se empeñan en hacer diarios para los que no los leen?

Gabriel Jaraba

No logro, por más que me esfuerzo, entender a los editores de diarios que se esfuerzan en adaptar sus periódicos a los gustos de quienes ni los leen ni los compran. Los dos periódicos a los que estoy suscrito traen los sábados unas páginas de 'people', información ligera sobre personajes famosos, gustos en gastronomía y consumo que pasan por ser distinguidos y textos llamados “desengrasantes” que en general suelen estar escritos con tanta falta de talento como de ganas. En sus páginas dedicadas a la campaña electoral, 'La Vanguardia' ha incorporado tintas planas de diversos colores a logotipos y manchetas, que parecen más propias de los suplementos de guía del ocio de fin de semana que de la prensa de análisis político. 'El País', por su parte, acaba de

implementar un rediseño tipográfico del que lo más caritativo que se puede decir es que es cauteloso: un poco más de aire en los bloques de titulares, cambios de posición en algunas páginas y artículos de opinión y tendencia a cambiar la estructura de las páginas de vertical a horizontal. Lo verdaderamente osado ha sido la jibarización extrema de la programación de televisión, con lo que se priva a los lectores de un servicio fundamental.

Recuerdo el impacto que el éxito de TV-3 produjo en la redacción de 'El Periódico', que desde entonces no ha cejado en hacer un diario que se pretende muy próximo a la televisión, atento a sus informativos y muy visual. Es algo, por una parte, sensato, pues el problema que tienen hoy los diarios es apañárselas para contarnos cada mañana algo que no sepamos por los informativos de televisión del día anterior, pero por otra, que mueve a reflexión: ¿ha de ofrecer un diario popular un producto cercano a los gustos de los telespectadores o bien proporcionar material de análisis, reflexión, fondo y documentación al público lector que quiere que le expliquen por qué pasa lo que pasa y que no lo halla en la tele?

Los periódicos están actualmente tan acomplejados respecto a internet como dos décadas antes lo estuvieron ante la televisión. Lo que se halla en cuestión es el modelo de negocio de la prensa diaria, tanto en su versión digital como en su producto impreso. Pero en vez de acometer esa tarea los editores se dedican a dar palos de ciego. El complejo ante la televisión les llevó a desear convertir sus empresas en grupos multimedia y a dilapidar sus beneficios en cadenas de televisión que han acabado en manos ajenas, como Canal + o Antena 3 o en el marasmo de los canalillos de la TDT. La tarea es titánica pero del éxito en el empeño depende que los lectores de diarios podamos seguir disfrutando de ellos. Uno piensa que en el fondo todo se debe a algo fundamental: los periódicos ya no son propiedad de editores más o menos comprometidos con el producto y el contenido, sino de bancos e inversionistas a quienes no gustan ni los diarios, ni quienes los escriben ni quienes los leemos. No solo no les gustan: los desprecian intensamente. Ahí está el detalle.

https://gabrieljaraba.wordpress.com/

Sanciones que podría aplicar el ministro de Justicia

José Sanclemente

A este ministro Rafael Catalá con ganas sancionadoras que tenemos no deberíamos privarle de poner multas. Solo hay que convencerle de que no lo haga por las filtraciones que se producen a los medios de comunicación desde la justicia u otras instituciones. Tiene suficientes motivos para buscar otros "delitos" sancionables que también afectan a la libre información. Le dejo algunas ideas por si las tiene a bien aplicar:

1.- Multas a las empresas gubernamentales y a los ministerios por repartir la publicidad a los medios de comunicación por amiguismo en lugar de por su audiencia.

Rafael Catalá, ministro de Justicia.

2.- Sanción ejemplar a los gobiernos auto-nómicos que reparten subvenciones a los medios de comunicación que les son afines ideológica-mente.

3.- Multa de cam-peonato por cada noticia censurada en las radios y televisiones públicas.

4.- Castigo ejemplar por cada rueda de prensa en la que no se admitan preguntas.

5:- Sanción económica por cada nota de prensa de los ministerios de turno en la que se disfrazan los datos y se falsea la verdad.

6.- Correctivo ejemplar cada vez que el Gobierno en pleno acude a un acto convocado por un medio de comunicación, aunque hayan sido invitados.

7.- Multa e inhabilitación si se conceden, en nombre del pluralismo, canales de televisión y emisoras de radio a los de siempre.

8.- Sanción económica al Gobierno del doble de lo invertido en campañas publicitarias en los medios de comunicación que, bajo el criterio de que son informativas para el ciudadano, son realmente de autobombo y partidismo político.

9.- Multas a los miembros del Gobierno que mienten en sus declaraciones a los medios de comunicación.

10.- Sanciones irrecurribles por llamar desde el Gobierno a un medio de comunicación para "sugerir" que retire a un periodista de un programa de televisión.

Si consiguiéramos que Rafael Catalá llevara a cabo este decálogo sancionador los medios serían más libres y los ciudadanos también. No sería necesario que se preocupase por las filtraciones, todo estaría cribado por la transparencia y por la verdad.

http://www.josesanclemente.com/

Jo, de tu, canviaria de carrera

Cristina Palomar

Tots els periodistes que van fer de becaris a la secció de política del diari 'Avui' recorden els meus reiterats consells perquè deixessin de perdre el temps estudiant periodisme i canviessin de carrera. Per sort, cap d'ells em va fer cas. Dic per sort, perquè la majoria han donat mostres de sobres que són molt bons professionals, tot i que alguns han patit també la crisi de la professió en forma d'acomiadaments o precarització, i han hagut de reinventar-se.

Cristina Palomar (al centre, dreta, de negre), amb un grup 
d'estudiants de la UPF.

El 21 d'abril passat vaig tenir de nou l'ocasió de recordar als estudiants de periodisme que encara eren a temps de replantejar-se el seu futur professional en el marc d'una xerrada que vaig fer als alumnes de primer de carrera a la Universitat Pompeu Fabra. L'excusa era parlar del llibre sobre la Marta Ferrusola 'Això és una dona!' aprofitant la proximitat de Sant Jordi però, com sempre passa, la conversa va acabar derivant cap a aspectes laborals.

Tot i haver promès al professor que no donaria consells ni criticaria la falta d'oportunitats en el sector periodístic per no posar-lo en un compromís, no em vaig poder controlar quan un dels alumnes em va preguntar què pensava de la professió. El consell que m'ha fet famosa entre els becaris de l''Avui' va sortir disparat sense contemplacions.

Tan bon punt vaig deixar anar la frase maleïda, vaig constatar que mentre la immensa majoria de l'audiència que no havia fet preguntes encaixava el cop amb indiferència i seguia concentrada en la pantalla de l'ordinador, un petit grupet es removia a la cadira i posava cara d'indignació davant de la meva provocació. Aquests, vaig pensar, són els que algun dia seran bons periodistes.

La frase té un origen i una intenció. L'origen es remunta al 1986 quan jo estudiava primer de periodisme a la UAB i vaig conèixer un noi de quart que treballava a Correus. Un dia me'l vaig trobar al portal repartint cartes i em va dir que "el periodisme no dóna de menjar". Lluny de fer-li cas, em vaig reafirmar en l'elecció, vaig deixar de fer campanes i em vaig concentrar a aprendre malgrat el lamentable nivell d'alguns docents. Jo volia ser periodista 'malgré tout'.

Aquesta és la intenció.

http://laperiodistadesquiciada.blogspot.com.es/

Facebook, Facebook, Facebook

Albert Sáez

Facebook és ara per ara el fenomen disruptiu més destacat pel que fa al consum d’informació en l’entorn digital. Ha tancat l’any 2014 amb uns beneficis de 2.600 milions d’euros gràcies al increment de la publicitat mòbil i després d’haver aconseguit que 890 del seus 1.390 milions d’usuaris en connectin diàriament. I encara li falta integrar Whatsapp en el seu sistema. Té, doncs, marge per créixer en aquest 2015. I en el tràfic de Facebook hi tenen un paper destacat les notícies. El Digital News Report 2014 del Institut Reuters va establir que el 35% dels usuaris de Facebook utilitzen aquesta xarxa per informar-se, estem parlant de 311 milions de lectors.

De manera molt lenta i subtil, tot apunta que Facebook podria acabar tenint el paper que han tingut els editors en el negoci tradicional del periodisme. Com hem vist, ja el té pel que fa als ingressos, però darrerament també sembla que ha decidit assumir la seva responsabilitat editorial. Com hem explicat, aquest principi ha obligat, fins a finals del segle XX, a fer-se càrrec del les conseqüències de la publicació dels continguts a les persones jurídiques que n’obtenien un lucre. Ara, Facebook, desdient-se de la seva política inicial ha posat normes als usuaris de la seva xarxa. A més de la defensa dels valors políticament correctes, la guia editorial o llibre d’estil de Facebook estableix el respecte a la propietat intel·lectual. Un pas de gegant per trencar l’asimetria entre el món tradicional i el digital. A Facebook, doncs, ja no es podrà publicar tot.

On encara queda un ampli recorregut entre aquests dos mons sembla ser que és en la protecció de les dades i la intimitat dels usuaris. La comissió belga per a la protecció de dades ha publicat aquest mes d’abril un duríssim informe sobre les males pràctiques de Facebook en aquest àmbit. En concret, acusa la xarxa creada per Zuckerberg de rastrejar les dades de totes els usuaris que visiten una pàgina que dóna l’opció de compartir un contingut a Facebook. Això avui vol dir un control gairebé absolut del tràfic. Veurem si en aquest àmbit també s’avança en la línia de convergir les legalitats dels mons presencial i virtual.

L’embranzida de Facebook i el seu progressiu posicionament com a gran editor digital empeny els principals productors de continguts informatius a buscar la manera de generar acords amb la xarxa informativa líder. Això és el que especula Ken Doctor en aquest article al Nieman Lab. Es tractaria de convertir Facebook en una gran porta d’entrada al mur de pagament de 'The New York Times'. Només una taxa d’èxit de l’1% triplicaria els subscriptors digitals del rotatiu nord-americà. Per pensar-s’ho.

http://slownewsblog.com/