Allò que la falsa Joana Masdeu et dirà del veritable Elon Musk

Marc Argemí*

Elon Musk compra Twitter en els mateixos dies que un trol tuitaire casolà de nom (fictici) Joana Masdeu aconsegueix una efímera fama a Catalunya defensant a un diputat, Francesc de Dalmases, a qui se l'acusa d'haver tingut actituds intimidatòries contra una periodista en una sala propera a un plató de TV3.

Són dos culebrots que s'entrecreuen. Encara que la distància entre 

Laura Borràs i Rai López Calvet
(foto: @railopezcalvet)

l'home més ric del món i el troleig més matusser de la setmana és immensa, la mentida del segon despulla una veritat del primer.

Anem a pams. La compra de Twitter és una operació que ha costat Déu i ajuda i que ha acabat després de negociacions dures i denúncies creuades entre Elon Musk i els directius que --fins fa pocs dies-- dirigien la plataforma.

Un dels punts que estaven sobre la taula era si la xarxa social era o no prou combativa amb els usuaris falsos. Musk --s'ha publicat arreu aquests dies-- passa per autoproclamar-se absolutista de la llibertat d'expressió, i s'ha mostrat partidari d'eliminar tots els comptes que no tenen persones darrere, és a dir, usuaris que falsegen la conversa, però al mateix temps vol garantir que tothom s'hi pugui expressar. Eufemísticament, que puguin tornar a piular usuaris que han estat "moderats" o directament suspesos per la plataforma. "L'ocell ha estat alliberat", ha dit Musk al seu primer tuit com a nou propietari. I una de les primeres decisions que Musk ha tuitejat és que Twitter "formarà un consell de moderació de continguts amb punts de vista molt diversos".

Més llibertat, doncs, amb una moderació renovada i una guerra contra els participants falsos. És a dir, que aquí tothom digui el que vulgui, però que doni la cara. Més Trumps i menys Masdeus. I pel camí, més Musk, que no oblidem que és home de negocis i està mirant de pescar en les aigües turbulentes de les plataformes digitals, on Meta està suant la cansalada a propòsit del metavers, TikTok s'endú els minuts d'entreteniment de mil milions d'usuaris mentre Netflix es repensa de nou.

La falsa Masdeu volia -suposadament- influir en les lluites internes entre faccions d'un partit que sembla un oxímoron (Junts) després de barallar-se amb un altre partit que sembla tot ell una contradictio in terminis (ERC): en efecte, sang que es vessa -és una metàfora- en l'arena política i que tant bé li ha anat a Twitter històricament. Fet i fet, si en lloc de dir-se Joana Masdeu prengués el nom real --que alguns mitjans assenyalen però l'interessat nega-- Musk estaria ben content que la plataforma servís per tirar-se els plats pel cap -també metafòricament-. Benzina per la conversa.

Que s'entengui: Musk no es mostra especialment molest perquè publiquis el que sigui que et vingui pel cap, sinó per adulterar la matèria prima. Parafrasejant la dita, millor parlar i no donar lloc a cap dubte respecte la pròpia estupidesa, que agafar una personalitat fake on amagar-la.

Sigui com sigui, la falsedat de Masdeu despulla, malgrat tot, una veritat incòmode que inclou el discurs de Musk. I és que, per a ell, la moderació de discurs no passa per silenciar persones reals, sinó per facilitar la capacitat de confrontar arguments d'aquestes persones reals d'una forma possible, sobre un terreny comú i acceptant les mateixes regles. I això no passarà per l'eliminació d'intimidacions, opinions heterodoxes, xifladures i desafiaments argumentatius de qualsevol mena. No vol que encolomin a l'ocellet culpes que no són seves. Que Twitter admet participants que no responen a una persona real? d'acord, el problema és de Twitter. Però si una expressió discrepant a Twitter escandalitza, algun usuari intimida, o es genera una polèmica agra per intercanvi de missatges, el problema no pot ser de Twitter: és en tot cas de les persones que hi ha al darrere, i, en darrer terme, un problema de convivència social.

En definitiva, seguint aquest raonament, Musk afirmaria que les actituds intimidatòries de Dalmases contra una periodista no són culpa de TV3, malgrat que va ser a la seva seu on es van registrar. En tot cas, són responsabilitat del protagonista. O no? Doncs amb Twitter igual.

I això, per més incòmode que pugui resultar admetre la veritat de fons que s'hi amaga: que tenim un debat polític amb el nivell ridícul de l'estupidesa d'un trol casolà. I no és Twitter qui ho provoca. Només ho documenta.

Perquè la línia fina entre la solemnitat i el ridícul tothom la veu, menys aquell qui fa el ridícul amb tota solemnitat.

*Marc Argemí és periodista, soci-director de Sibilare i autor del llibre 'El sentido del rumor'. Article publicat originalment a Via Empresa.

'Cròniques del fang', de Jaume Fabre

Maria Favà

Tots els qui han escrit comentaris sobre aquest llibre s'han posat d'acord en afirmar que és un homenatge als periodistes 'huertamaros' i a Josep Maria Huertas. En part tenen raó però això no és tot. L'autor ha elaborat una crònica sobre com es feia la informació municipal i dels barris de Barcelona entre 1966 i 1983. "És la història d'un temps de despertar conjunt del periodisme i de la lluita veïnal quan el país començava a sortir del túnel del franquisme", diu.

El subtítol 'Quan els diaris van donar veu als barris', el va

suggerir María Eugenia Ibáñez, que unes línies més endavant veurem com ella mateixa el matisa. En el capítol de presentació, Fabre explica que ha volgut oferir "algunes pinzellades del que alguns anomenaven periodisme de barraqueta o miserabilista". Un gènere que els historiadors de la comunicació li han posat el qualificatiu acadèmic i fred de "periodisme social". "Era un periodisme practicat per joves que començaven a sortir de les facultats de Periodisme dels anys seixanta del segle passat i es van llençar a denunciar la corrupció de les administracions franquistes i les mancances en serveis i equipaments que aquesta pràctica havia deixat als barris". Recorda que la denúncia la van encapçalar primer les associacions de veïns i van rebre el suport d'alguns col·legis professionals i d'entitats ciutadanes. I que la confluència d'aquests vectors es va veure reflectida en uns mitjans de comunicació que estaven canviant. 

Alguns dels 'huertamaros' eren cronistes del fang i de les corrupteles i alhora militants de les associacions dels barris. N'hi havia d'afiliats a partits encara clandestins, però la majoria eren companys de viatge i independents. Assegura Fabre que van ser uns moments irrepetibles i que es va practicar un "periodisme nou i diferent mentre s'estaven ensorrant unes estructures polítiques, econòmiques i socials caduques que havien mantingut el país fossilitzat durant més de trenta anys". I afirma que la febrada es va anar apaivagant quan va arribar la democràcia municipal. Alguns dels líders veïnals van passar a fer política des dels ajuntaments i es van desmobilitzar les entitats de base. 

Sobre el basisme i la desmobilització va escriure fa anys Vázquez Montalbán en el seu llibre 'Barcelona en lluita' on deia que els primers ajuntaments democràtics temien que la democràcia directa practicada des de feia anys des dels barris es convertís en un contrapoder: "En part per les regles de joc imposades per la Transició, en part per la covardia de les formacions polítiques d'esquerra, que van témer el basisme desestabilitzador dels moviments socials i, molt preferentment, el dels veïns. La pèrdua de protagonisme dels moviments socials va repercutir en la progressiva mediocritat de la democràcia participativa". 

Fabre, que ha fet una feinada de molts mesos rescatant articles de les hemeroteques públiques i dels arxius dels companys de professió, va voler incloure com a col·laboradors del llibre a deu huertamaros entre els que em compto. I és una mica estrany que una col·laboradora, que s'ho va passar la mar de be identificant les fotografies que em passava el Jaume, sigui la que ara signa aquesta ressenya per la insistència tenaç de l'Andreu Farràs, l'inventor i editor d'aquest bloc. 

I ara ve la puntualització que la María Eugenia Ibáñez, MEI per als amics i una de les col·laboradores de l'obra, es fa a ella mateixa: "El llibre té com a subtítol 'Quan els diaris van donar veu als barris', però crec que va ser al revés: els barris ens van donar veu als periodistes, capacitat crítica, el contacte amb la realitat". I és que la MEI, una referent per a molts, era i és sempre molt precisa. 

La MEI va deixar anar aquesta sentència, amb severitat, en l'acte oficial de presentació del llibre a la Casa Golferichs. Era oficial perquè va venir l'alcaldessa Ada Colau, però es va presentar amb vambes i una bossa informal de tela amb el pòster de la Mercè. I va advertir d'entrada que s'aniria aviat perquè volia conciliar amb la seva família. He escrit acte oficial, però no va ser gens encarcarat, com va assenyalar el mateix Fabre, que va agrair que s'hagin llençat a la paperera de la història els "saludes" i la parafernàlia que es considerava imprescindible fins fa quatre dies quan hi assistia l'autoritat. Colau, que el 1983 era una nena de nou anys quan els periodistes anàvem per carrers de fang sense asfaltar, va escoltar els parlaments amb interès i ella en va fer un amb molt de sentit. 

El llibre de Jaume Fabre, que no explicaré aquí perquè s'ha de llegir,

Jaume Fabre i Josep Maria Huertas, al 1978.

aclareix alguns mites i malentesos. El primer, el del nom, 'huertamaros', que tothom atribueix a Joan de Sagarra i ell mateix s'ho creu que va ser-ne l'inventor perquè era un campió en posar malnoms despectius a tothom. Fabre ens descobreix qui va ser l'autèntic inventor. I a partir d'aquí inicia una reflexió sobre els enganys de la memòria i compara un mateix fet a través dels records de diversos periodistes i el resultat és sovint divergent per no dir decebedor. Com el 'cas Royuela'.

"Aquest és un llibre una mica més de memòries que d'història, encara que s'intenta aplicar amb el màxim rigor les normes de la recerca històrica a la transcripció de records. Això fa que sigui també un llibre en què es dedica una atenció especial als paranys de la memòria, la pròpia i la dels altres". De moment ho ha deixat aquí, però segur que continuarà burxant sobre aquestes trampes. 

Carles Cols ha escrit que Fabre és el subcomandant dels 'huertamaros'. No sé quina gràcia li fa a ell aquest galó. Potser cap, però és, de debò, un dels primers 'huertamaros' i el que més està aguantant. I amb tots els 'huertamaros' que hi vulguin anar, tant els vells com els joves, es convoca una trobada a Can Saladrigas del Poblenou on es tornarà a presentar 'Cròniques del fang', però en família, amb els amics i en el barri on el Josep Maria Huertas va viure i on segur que li hauria agradat que es presentés el llibre del seu millor company.

Àngel Casas, molt més que una ‘Pàgina Rosa’

Gabriel Jaraba

A mi una de les coses que més m’han agradat de la feina d’Àngel Casas va ser 'La Página Rosa', una secció que ocupava una pàgina sencera que formava part del setmanari 'TeleEstel' –publicat totalment en català a finals dels 60– i que estava completament entintada de color rosa. Amb un disseny totalment independent de la publicació, seguint una línia gràfica entre psicodèlica i moda Borsalino, publicava breus d’actualitat sobre les coses que passaven al Tuset Street de l’època, que volien ser, i ho eren, modernes, estil·loses i 'trendy'. Pretenia cridar l’atenció sobre aquell reducte emergent de Barcelona que aplegava agències publicitàries, locals d’entreteniment i botigues de moda i aspirava a ser la Carnaby Street londinenca (d’aquí el nom) de la mà de figures del rock i la minifaldilla. Eren els finals de la dècada dels seixanta, època de l’estètica del Yellow Submarine.

I ja veus tu quina tonteria: un seguit de textos que barrejaven la

crònica de societat, la ironia frívola-ciutadana, els tips culturals i allò que ara se’n diu 'branded content', és a dir una forma amable de publicitat encoberta. Aprenies sobre qui era Marianne Faithfull, la musa de Mick Jagger, i que hi havia un cantant mallorquí negre que cantava en català i es deia Guillem d’Efak. La Página Rosa la firmava i la redactava un noi provinent del món de la publicitat, un periodista que no tenia res a veure amb les redaccions sobrecarregades de fum i de política i que escrivia de manera àgil i entenedora: un redactor creatiu amb vocació periodística, sense prejudicis i en un temps i un ambient en el qual a les agències publicitàries treballaven i manaven gent com Joan Oliver (el poeta Pere Quart, autor de les 'Corrandes d’exili'), el crític d’art Alexandre Cirici-Pellicer, historiador i animador de les arts plàstiques, o Josep Maria Espinàs, divulgador primigeni de les estratègies d’intercomunicació personal de Dale Carnegie, autor del 'best-seller' 'Cómo ganar amigos' o les tècniques de lectura ràpida.

Comento aquests detallets perquè a aquesta primera trinxera de l’Àngel ja hi eren els elements que el caracteritzarien. Crec que l’Àngel Casas espavilat, irònic, observador i detector de tendències que hem gaudit gràcies a la seva ingent i meritòria tasca professional era fruit d’una capacitat de combinar registres molt diversos i no menystenir-ne cap.

La revista 'Fotogramas', més tard, ens el va mostrar en una dimensió més àmplia i ambiciosa, com a crític, cronista i entrevistador, i finalment, amb 'Vibraciones' va demostrar que era possible fer una 'Rolling Stones' a Espanya –amb els magnífics reportatges fotogràfics de Francesc Fàbregas— i amb contingut de qualitat i independència de criteri.

La independència se la va guanyar l’Àngel en un moment en el qual el negoci discogràfic era tan enorme que els comentaristes que no rebien suborns d’editores o mànagers es podien comptar amb els dits de dues mans, sinó d’una, i Àngel Casas era un d’ells.

L’aliança d’Àngel Casas amb els crítics musicals independents i honestos de Madrid (Moncho Alpuente, Carlos Tena, Jesús Ordovás, Diego Manrique, Ramón Trecet, José Ramón Pardo) i de Barcelona (Jordi Garcia-Soler, Albert Mallofré, entre d’altres) va mostrar que una cosa era la frivolitat pop i una tota altra la manguela (forma avui en desús del verb mangar: xoriçar). Amb programes com 'Pop Grama' i 'Musical Express' a TVE i més tard 'Àngel Casas Show' a TV3 va culminar una trajectòria de dedicació a l’entreteniment popular digne i de qualitat, que va signar, intencionadament, amb la presentació de l’estriper Christa Leem a la televisió pública catalana, amb la benedicció del poeta Joan Brossa.

Si fem, com toca ara, una revisió retrospectiva de la feina feta per Àngel Casas, trobarem sempre com a rerefons que mai hi esmerçava cap esforç sobrer. Però qui sóc jo per valorar el treball d’un company? El que em toca és considerar una altra cosa: Àngel Casas era un comunicador que, si el seguies de prop, podies estar al corrent de cap on anaven les tendències de la societat. Ell i molts d’altres van formar una generació que definia el moment i l’orientació de la vida quotidiana d’un país pel que fa als costums i la cultura i ho sabia comunicar de manera directa, entenedora i entretinguda. No és poca cosa, i l’Àngel ja no hi és per fer-ho. Qui hi ara qui ho pugui fer?

I sense fer-nos passar vergonya, amb l’ànim d’entretenir-nos una mica i il·lustrar-nos amb tota la dignitat del món. Gèneres frívols, en diuen. Va, home va. Em miraré 'La Pàgina Rosa' cinquanta anys després, a veure què hi aprenc.

Article publicat a Catalunya Plural

El corporativismo periodístico protege a quienes corrompen la información

Dardo Gómez

En mi último artículo de julio pasado para 'El Observador' cargaba contra las campañas pseudoinformativas que desde hace varios años vienen orquestando contra el derecho de la ciudadanía a la información una ristra de periodistas de los principales medios audiovisuales y de la prensa tradicional española.

Estos falsarios pretenden encubrir esa prevaricación informativa

José Manuel Villarejo, Antonio García Ferreras
 y Eduardo Inda.

aduciendo que quienes les acusamos de mentir y falsear estamos vulnerando su libertad de expresión. Falso; esa preciada libertad no les faculta para orquestar campañas que están expresamente condenadas por todo código profesional. Los mismos códigos que remarcan que las opiniones periodísticas no tienen porqué ser objetivas, pero que sólo son respetables si no alteran la realidad de los hechos y se formulan desde la honestidad.

Los hechos que destaparon que la corrupción informativa es el pan de cada día del programa 'Al rojo vivo', de La Sexta, han servido para que una parte creciente de la población española que no se creía en la existencia de tanta inmundicia lo haya comprobado; pero no basta con haberlo conocido. En España, tanto el verano como la Navidad suelen actuar como una droga que desactiva la memoria y todos los perversos confían en que septiembre y enero son los blanqueadores de sus infamias, y así se han ido preparando para volver a sus infames actividades confiados en que ya este septiembre nos habremos resignado a que esto es lo que hay...

Pues yo no me resigno, y creo que la ciudadanía decente no debemos permitir que estos canallas se vayan de rositas y pensando que todos somos tontos y nos merecemos sus infamias. Los hechos han demostrado que no se trata sólo del corrupto Antonio García Ferreras; hay muchos más informadores implicados en este negocio contra nuestros intereses ciudadanos. Además, os advierto que para frenar esta porquería no podemos confiar en el conjunto de la profesión periodística ni en sus organizaciones, ya que en ellas se impone el perro no come carne de perro.

Lo hace evidente que el pronunciamiento obligado de todas estas organizaciones ha sido de una tibieza vergonzante, y una vez más, han puesto el corporativismo por encima de los derechos de los usuarios de información. Más que condenar o denunciar a los corruptos han mostrado su preocupación --que no sé si es sincera-- por la información y el desprestigio que cosas como las destapadas (que no son nuevas) pueden representar para sus asociados.

¿Y los ciudadanos? ¿Y la verdad? ¿Y la decencia? Pues, que les den morcilla...

No hay condena sin condenados

Así la FAPE, que presume de ser la mayor organización de los periodistas españoles, habla en su comunicado de una supuesta “polémica surgida en torno a supuestos audios del excomisario Villarejo y su difusión por algunos medios”, que estaría “desprestigiando” a todo el colectivo de informadores. La verdad es que cuando lanzaron ese comunicado no había polémica alguna, ya que nadie estaba discutiendo si el director de 'Al rojo vivo' había actuado de forma correcta o no. El propio prevaricador ya admitía que esos audios no eran supuestos e incluso pretendía disimular su estafa a la audiencia presentando su falsedad como un error.

Por su parte, la Red de Colegios de Periodistas manifestó “su profundo rechazo a las prácticas que de estas grabaciones parecen deducirse” (?). Pues no hay que deducir mucho ya que hay evidencia de esas prácticas; pero los colegios miran para otro lado y se suman a la milonga de la FAPE de la supuesta dignidad y profesionalidad de sus asociados que, según dicen, "no se puede medir por el presunto comportamiento irregular de algunos de los que lo ejercen”. Y dale con lo de presunto...

Casi en la misma línea, una organización seria como la Federación de Sindicatos de Periodistas (FeSP) tampoco se moja y señala que ella “viene alertando a la ciudadanía, desde hace años, del peligroso deterioro de la información que ofrecen una parte de los medios de comunicación y un grupo de sus profesionales con sus malas prácticas”.

Parece que los conocen, pero que no tienen nombres

No estaría nada mal y nos aclararíamos todos si estas organizaciones, además de indignarse, nos dijeran quiénes son aquellos que desprestigian, quiénes los que tienen ese raro comportamiento irregular, cuáles son los medios que deterioran la información y quiénes son los integrantes ese grupo mafioso de las malas prácticas.

Todo parecería indicar que los conocen ya que dicen cosas muy graves de ellos, y si no es así, supongo que les costaría poco identificarlos y denunciarlos; por lo menos ante la ciudadanía... ¿Por qué no lo hacen?

Parece que es por esa cosa que llaman “corporativismo” y que, según se ve, está por encima de la decencia; algo comparable a la 'omertà' de la mafia siciliana o de la 'Ndrangheta calabresa o el pacto de silencio de los delincuentes. Es decir, una porquería.

Como en las artes mafiosas, detrás de ese ocultamiento de los nombres de los medios corruptos y los de los periodistas de confianza de los mismos está el miedo, la cobardía de miles de personas que un día se han apuntado a una profesión que debe ser digna o no podrá ser.

Es posible que a la mayoría de ellas y ellos nadie les haya explicado

Susanna Griso y Ana Rosa Quintana.

que, alguna vez, esa profesión les podría exigir dignidad en su ejercicio y también el debido respeto por la ciudadanía que ha delegado en ellos la responsabilidad de satisfacer su necesidad y derecho a estar informados. Estoy hablando de los inocentes o perversos inconscientes y entre estos no puedo incluir a los directivos de los medios ni a los dirigentes de las organizaciones, ya que ellos no tienen la posibilidad de alegar ignorancia.

No pueden hacerlo, porque al ocultar a los culpables de un delito de prevaricación informativa se convierten ellos y convierten a sus organizaciones en cómplices necesarios de la violación del derecho a la información.

Una muy larga lista, incompleta por necesidad

Decía en mi entrega anterior que nadie desde las administraciones nos defenderá de esta canalla que ha usurpado la industria de la comunicación y llamaba a organizarnos para defender nuestros derechos. He dado el ejemplo de algunos grupos de ciudadanos británicos que lo están haciendo y que os invito a conocer. Pero es imposible defenderse sin documentarse sobre las prácticas de desinformación y, sobre todo, si no sabemos quiénes son los enemigos de nuestro derecho constitucional y universal a estar informados.

Por lo mismo y para contrarrestar el ocultamiento que hacen los organizaciones de periodistas, propongo que todos y cada uno de nosotros elabore, para uso propio y difusión pública, los nombres de los culpables y de los medios que los alojan.

Yo tengo fichados sin ninguna duda, por ejemplo, a Antonio García Ferreras, Eduardo Inda, Ana Terradillos, Susanna Griso, Ana Rosa Quintana, Vicente Vallés, Francisco Marhuenda, Manuel Cerdán, Alfonso Rojo, Federico Jiménez Losantos, Albert Castillón, Juan Manuel de Prada, Joaquín Prat (h), Carlos Herrera, y podría seguir... Pero sugiero que vosotros vayáis completando este puzle de los corruptores de la información.

Si os queréis sumar a esta tarea de mostrar las caras de ésta infamia os recomiendo que no dejéis de mirar a los medios de vuestras respectivas comunidades y provincias. En ellos también abundan nidos de peligrosos alacranes que odian la democracia y se dedican a desinformaros. Algunos son estómagos agradecidos y otros aspirantes a convertirse en paniaguados de administraciones y/o empresas.

Sin embargo, de momento, no voy a publicar la lista de los medios corruptores de la información que nadie debería comprar ni visitar; aunque no tengo el más mínimo respeto ni consideración alguna por ellos ni por sus directivos facinerosos. Es que muchos colegas decentes se ven obligados a trabajar en ellos por causa de la pérfida precariedad y no quiero ofenderlos; demasiada pena ya purgan por tratar cada día con esa gente.

Identificar esos medios no es difícil. Pueden seguir estos rastros: Viven de las subvenciones de distintas administraciones corruptoras, ocultan los conflictos laborales en sus empresas y en las de sus anunciantes, publican publicidad como si fuera información, difunden los informes policiales como si fueran investigación propia pero nunca el archivo de esa denuncia, ocultan las faltas de los políticos que los protegen y son refractarios a todo lo que suponga el desarrollo de la libertad ciudadana.

Creo que no os costará mucho identificarlos porque, además, hieden...

Artículo publicado en la revista 'El Observador'.

Com s’informen els votants catalans

Andreu Farràs

Les xarxes socials son el principal --per no dir gairebé únic-- mitjà de comunicació usat pels joves catalans per informar-se dels esdeveniments polítics. La televisió és, de lluny, el mitjà més usat pels majors de 35 anys, que cada vegada llegeixen menys diaris i escolten menys emissores de ràdio per assabentar-se del que passa al món. El mapa televisiu reflecteix la divisió ideològica catalana amb dues cadenes especialment polaritzadores: TV3 i Antena 3. El canal públic és seguit majoritàriament pels votants del partits independentistes i els comuns, mentre que la privada de Planeta De Agostini és la preferida pels simpatitzants del PP, Ciutadans i Vox.

Un de cada tres electors catalans no llegeix ni compra diaris i la meitat dels votants no escolta cap butlletí de notícies radiofònic. Aquests son alguns dels fets destacables del darrer Barómetre d’Opinió Política, elaborat pel Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de la Generalitat de Catalunya, pel que fa a la relació dels electors amb els mitjans de comunicació. Com adverteix el CEO, aquestes dades no permeten oferir un estudi d’audiències, però sí que poden aportar informació sobre els perfils sociopolítics de la gent que segueix els diferents mitjans. De vegades sembla que es compleixi la dita: digue'm que escoltes o llegeixes, i et diré que votes.

Per franges d’edat, els majors de 65 anys son els que consumeixen
informació política amb més freqüència, principalment a través de la televisió (59%), seguit dels informatius de radio i els diaris (26%, cada mitjà). Per contra, els catalans de més edat son els que usen menys les xarxes socials per assabentar-se dels esdeveniments polítics (14%). Ho deixen per als seus fills o nets.

El darrer percentatge contrasta amb els de les altres franges d’edat, que utilitzen molt més les xarxes. De fet, és el mitjà que els joves de 18 a 34 anys prefereixen per informar-se (ente el 26% i el 36%, segons edats), bastant per damunt de la tele, la ràdio o els diaris. La televisió continua sent el mitjà favorit entre els electors de 35 a 64 anys, seguit de les xarxes socials. A la franja de 35-49 anys, el consum d'internet supera ja a ràdios i diaris. I a la franja de 50-64 anys és a punt de fer-ho.

Les teles

Quatre de cada deu electors catalans prefereixen els canals de Televisió de Catalunya (43%) per informar-se de política. Els altres sis votants es reparteixen de forma gairebé idèntica entre Antena 3 (12%), La 1 (10%), Telecinco (9%), La Sexta (8%) i els que no miren cap informatiu, no veuen la tele o, senzillament, no tenen aparell.

Com es de preveure, les inclinacions ideològiques condicionen l’elecció del prisma informatiu a través del qual es vol conèixer què està passant al món. L’enquesta del CEO confirma algunes suposicions i dona alguna sorpresa curiosa. Així, la gran majoria dels votants de Junts (80%), ERC (76%), la CUP (76%) i, en menor mesura, En Comú Podem (38%) opten per seguir els informatius de TV3 i el 3/24. Els canals preferits pels votants del PSC son TVE-1 (20%) i La Sexta (18%), seguida molt de prop per Antena 3 (17%).

La cadena principal de la corporació Atresmedia és la més escollida pels electors catalans del PP (35%), Ciutadans (26%) i Vox (23%). La segona preferida pels populars és La 1 (22%). La segona per als seguidors de Ciutadans i Vox és Telecinco (21% i 19%, respectivament).

La polarització televisivo-ideològica és tan accentuada que Antena 3 i Telecinco son vistes per menys d’un cada deu votants d’ERC, Junts i la CUP. I, a la inversa, Televisió de Catalunya és punxada per només el 6% dels electors del PP i Vox i el 0% de Ciutadans. Els votants socialistes tenen més disperses les seves preferències; gairebé les mateixes per La 1 (20%), La Sexta (18%), Antena 3 (17%), TV-3 (14%) i Telecinco (un altre 14%).

Els diaris

A l’hora d’escollir diaris, tant en paper com digitals, també les preferències estan força dispersades. En primer lloc, perquè un de cada tres electors no llegeix ni compra cap diari. Aquesta proporció de no lectors puja per damunt de la mitjana entre els votants del PP (42%), Vox (37%), PSC (36%) i Ciutadans (36%). Els que llegeixen més diaris son els seguidors de Junts i d’ECP (tots dos el 81%). Els diaris més llegits pels electors catalans son La Vanguardia (17%), El Periódico (9%), Ara (6%) i El País (5%). Hi ha un 23% d’electors que trien altres diaris en paper o digitals, però el CEO no els precisa perquè registren percentatges inferiors al 2%. Es pot deduir que aquesta dispersió de lectors-electors és conseqüència de la profunda fragmentació registrada des de l’expansió d’internet i el naixement de nombroses publicacions digitals, algunes de les quals no han requerit uns esforços financers gaire elevats.

Els periòdics més llegits pels socialistes son La Vanguardia, en seves versions castellana i catalana (17%+4%) i El Periódico (12%+3%). Els d’ERC segueixen també La Vanguardia (7%+14%), El Periódico (3%+6%) i Ara (9%), tot i que un de cada quatre seguidors republicans prefereixen altres diaris. Els votants de Junts també aposten per La Vanguardia (3%+15%) i Ara (15%) i un de cada tres segueixen altres publicacions. L’Ara és el diari preferit pels simpatitzant de la CUP (20%) seguit d’El Periódico (2%+7%), tot i que també un de cada tres s’estimen més altres capçaleres menys majoritàries. Observi's que els votants de forces independentistes aposten per les versions catalanes del diaris 'bilingües'.

Els electors dels Comuns llegeixen sobretot La Vanguardia (10%+11%), El País (12%) i El Periódico (6%+3%), tot i que un de cada tres s’informen a través d'altres diaris.

Els votants de Ciutadans segueixen La Vanguardia i El Periódico, però únicament les seves edicions castellanes (21% i 6%, respectivament). No hi ha cap enquestat de Ciutadans que llegeixi Ara, com tampoc n’hi ha entre els votants del PP i Vox. Els seguidors populars opten per La Vanguardia (16%+4%) i El Periódico (7%+1%). Un de cada quatre electors de Vox llegeixen altres publicacions. La Vanguardia és llegida pel 14% d’ells. Cap dels altres diaris majoritaris no arriba al 4% entre els votants del partit ultra.

Les ràdios

Gairebé la meitat dels catalans majors de 18 anys no escolten les ràdios per informar-se. L’altra meitat es reparteix entre els que segueixen els informatius de RAC-1 (15%), Catalunya Ràdio (13%), la SER (6%), la COPE (3%) i una quantitat indeterminada d’emissores (13%), cadascuna de les quals no arriba al 3% de seguiment pels enquestats.

Els votants socialistes segueixen en primer lloc la SER (14%), mentre que els votants dels partits independentistes –ERC, Junts i CUP- prefereixen RAC1 i Catalunya Ràdio, en percentatges que van del 22% al 31%. Els electors d’En Comú Podem escolten sobretot SER (18%) i RAC1 (16%). Els seguidors de Ciutadans, PP i Vox, en canvi, prefereixen escoltar la COPE i “altres emissores”. Cap enquestat de Vox i el PP sintonitza Catalunya Ràdio, segons el CEO, de la mateixa manera que cap de la CUP busca què diu la COPE.

Aquesta enquesta va ser realitzada mitjançant la recollida de dades de forma presencial (domiciliària), entre el 7 de juny i el 7 de juliol de 2022. Van ser entrevistades 2.000 persones de 18 anys i més.

Contra el premi del Col·legi de Periodistes a Olga Viza

Un grup de membres del Col·legi de Periodistes està recollint signatures per a que l’entitat porti a una assemblea general la decisió de la Junta d’atorgar a Olga Viza el premi Ofici de Periodista.

Considera aquest grup que, al marge dels mèrits professionals

Olga Viza en una imatge d'arxiu.

d’aquesta companya, durant un temps es va dedicar a fer anuncis publicitaris per a ING Direct, junt amb Matías Prats, la qual cosa va ser constatada pel Consell de la Informació de Catalunya. I això contradiu tots els codis ètics professionals.

Aquesta és la carta que podeu signar enviant un e-maïl de conformitat a manellopezuab@gmail.com:

"Senyor Degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya.

Il·lustre Degà, ens hem assabentat que el proper 8 de novembre es farà lliurament del Premi Ofici de Periodista 2022 a Olga Viza.

Sens dubte els seus mèrits professionals són importants, però ens preocupa que en el seu currículum es pot trobar una incidència que contradiu el Codi Ètic del Periodisme.

Fragment d'una publicació d'ING Direct del 2009.

Segons les dades aportades pel llibre 'La ética y los periodistas que hacen publicidad' (Editorial Carena, pàgina 135), aquesta persona ha protagonitzat campanyes publicitàries per a ING Direct.

En data 1 de setembre del 2010 el CIC va certificar que tant ella com Manuel Fuentes y Fernando Ónega van “vulnerar els criteris i l’annex 3 del Còdi Deontològic”.

Aquest document està signat per la presidenta del CIC, Llúcia Oliva de la Esperanza.

En conseqüència, considerem que el premi hauria de ser discutit en una sessió assembleària del nostre Col·legi per confirmar o suprimir l’acord de la nostra Junta col·legial.

Recordem que la participació de periodistes en campanyes publicitàries està criticat i prohibit per tots els codis ètics professionals. Fins el 2018 la investigació esmentada descobria els següents noms de professionals afectats per aquest tipus d’intervenció: Roberto Arce, Àngels Barceló, Bibiana Ballbé, Sara Carbonero, Carme Chaparro, Xavi Coral, Pepe Domingo Castaño, Helena García Melero, Carmen García Vela, Antonio Jiménez, Carlos Herrera, Susanna Griso, Lluís Marquina, Gemma Nierga, Fernando Ónega, Julia Otero, Ramon Pellicer, Espartac Peran, Pedro Piqueras, Matías Prats, Cristina Villanueva y Olga Viza.

Reiterem la responsabilitat que tenim des del Col·legi de Periodistes de Catalunya de vetllar pel respecte al Còdi Deontològic i per aquest motiu signem aquesta carta demanant una assemblea general per discutir aquest tema.

Cordialment, 

Manuel López López, col·legiat número 75007"

Josep Cabayol, el periodista

Siscu Baiges

Hi ha tres vessants de la personalitat de Josep Cabayol de la qual podria parlar: de l’activista, de l’amic i del periodista. Com que estem en un portal concebut per intercanvis entre professionals de la comunicació, m’animo a parlar de la seva vessant periodística.

Ens havíem creuat moltes vegades al llarg de la nostra vida professional però mai no havíem

Josep Cabayol, en una imatge d'arxiu.

treballat junts a la mateixa redacció. A Com Ràdio vam coincidir un temps però ell estava centrat a l’àrea d’informatius i jo treballava a la de programes.

No vam començar a treballar junts fins que el vaig convèncer perquè assumís la presidència de l’oenegé Solidaritat i Comunicació-SICOM. Jo n’era el president però era un càrrec al qual no podia dedicar el temps i les energies que necessitava. Quan va acceptar presidir SICOM vaig pensar que podria dedicar-m’hi menys, però va ser tot el contrari. Va resultar que Cabayol era una força de la natura, amb el cap ple d’idees i projectes i que era impossible negar-se a les seves peticions de col·laboració.

Em va quedar clar des de ben aviat que no havia vingut a SICOM ni a la vida per anar fent. Estava jubilat però la pensió de jubilació li donava ales per fer mil coses. Combinava periodisme i activisme ciutadà, que per ell venien a ser part del mateix compromís.

A Sicom hem tocat diversos temes: la PAH, salut pública, immigració, política internacional o darrerament emergència climàtica. Eren temes que ja havia tocat amb anterioritat i sobretot a Ràdio 4. L’especialització que va aprofundir els darrers anys en la informació sobre els efectes del canvi climàtic el va convertir al meu entendre en un dels periodistes més ben informats i més interessants d’escoltar en aquest àmbit. Feia afirmacions que a mi, a vegades, em semblaven exagerades. “Vols dir, Pep?”, gosava demanar-li algun cop. “Ja veuràs!”, em contestava. I ho veia. La terra s’escalfa més del que ens deien fa uns anys, els materials bàsics que necessiten les empreses escassegen com ell ens havia avançat, les energies renovables no solucionaran el problema de l’escalfament del Planeta si no van acompanyades d’un decreixement del sistema de consum al qual ens hem acostumat.

A totes les conclusions hi arribava després d’una documentació exhaustiva. Deplorava, amb raó, els que parlen a les tertúlies de qualsevol cosa sense que s’hagin estudiat bé abans el tema del qual opinen. Que llegís molt no vol dir que visqués tancat en un despatx. Li agradava barrejar-se amb la gent i anar als llocs on passaven les coses, on hi havia la notícia. O, si més no, parlar directament amb els interlocutors que més bé coneixien la qüestió que volia investigar o de la qual volia informar. El llegat que deixa a SICOM, amb un canal de youtube farcit de vídeos d’informació i denúncia és enorme. La seva etapa a TVE es nota en l’exigència i qualitat d’aquest material audiovisual.

La seva filosofia superava la dita de “pensar malament i encertaràs”. Era “pensar fredament i documentadament i encertaràs”. I gairebé sempre encertava.

L’últim documental que havia impulsat i dirigit no podia ser més d’actualitat. Es diu “50º” i parla dels efectes del canvi climàtic a casa nostra.

Tenia previst fer una sèrie de sis articles a Catalunyaplural.cat recollint totes les seves reflexions i anàlisis sobre l’emergència climàtica. Cinc dies abans de morir va aparèixer el cinquè d’aquests articles. En un xat de whatsapp anava dipositant els enllaços a articles, documents i informes que havien de servir pel sisè, el que havia de tancar la sèrie.

Deia que les properes guerres seran per apropiar-se de l’aigua. M’agradaria que no es produeixin aquestes guerres, però ja us he dit que el periodista Josep Cabayol s’equivocava poques vegades.