El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

7 jun. 2013

Amarcord: les sabates del Huertas anant cap al metro Girona

Tomeu Ferrer
L’homenatge a Josep Maria Huertas Claveria m’ha fet pensar en la influència que aquest periodista va tenir en molts companys. I no en aquells que hi van treballar directament. En els que no hi vam arribar a coincidir.

Per edat el meu primer contacte amb el Huertas va ser com a lector. Un dia va caure a les meves mans una revista, 'Oriflama'. Editada pel bisbat de Vic estava dirigida per Huertas,que hi va vincular un equip envejable. Allà vaig descobrir mirades sobre temes candents que mai havia trobat. La lluita pels drets civils a Estats Units, els enfrontaments per la llengua a Bèlgica, la guerra de Vietnam, el pacifisme, el prestamisme laboral o el treball negre a la Plaça d’Urquinaona de Barcelona. I parlava també de la vaga de la canadenca i del Noi del Sucre, amb il·lustracions d’Enric Sió. Tot plegat amb una modernitat inesperada en els finals de franquisme.

Em vaig fer lector d’'Oriflama' i, per això vaig veure com amb l’excusa de la crisi (ja llavors) es canviava tot l’equip fruit de l’entrada de mecenes d’Unió Democràtica de Catalunya. Huertas fou destituït i es va nomenar un nou equip amb en Miró i Ardèvol al capdavant. Es va desmuntar tot i la revista va acabar tancant.

Més tard vaig llegir com detenien Huertas per un article sobre les connivències entre els militars i les cases de cites a Barcelona. Van passar els anys i vaig acabar fent de periodista. A Lleida es va crear una sucursal d'El Periódico quan es van posar de moda les edicions comarcals. Huertas que treballava al servei de publicacions de la Diputació de Barcelona va venir a la festa inaugural. Allà el vaig veure, a uns metres, saludant els meus companys!

Un dia em van oferir feina al 'Diari de Barcelona'. Un pagerol de Lleida va aterrar a un 'Brusi' en plena crisi. L’havien refet en català de la mà d’en Josep Pernau amb el Huertas de subdirector. Però va resultar que el periòdic no era del gust dels padrins polítics que l’havien fet renàixer i una revolta interna va suposar la dimissió de Pernau. El conflicte es basava en què “les altures” volien un diari més de partit i l’equip dirigent no volia entrar en sectarismes. Em van dir que des de la plantilla es va voler que Huertas substituís Pernau, però des de Nicaragua es va optar per Sopena. Huertas va tornar a 'El Periódico'. Un altre cop per poc no vam coincidir.

Del 'Brusi' vaig passar a l’'Avui' i al poc 'El Periódico' es va traslladar al carrer Consell de Cent, al mateix edifici que el diari en català. Allà, per qüestions d’horari, sortia tard, coincidia amb en Huertas, que feia cultura al quotidià de Zeta. Mai havíem parlat i mai ho vam fer. Simplement coincidíem a l’hora de sortir de les redaccions i a uns metres l’un de l’altre anàvem cap al metro de Girona. Ell sempre amb un llibre a la mà, llegint mentre caminava, segurament per a fer ressenyes de l’obra. Agafàvem el mateix metro, ell fins a Poblenou i jo allargava fins a la fi de la línia groga a Badalona. En l’homenatge es parla de les sabates del Huertas, puc corroborar que sempre els hi vaig veure gastades, segurament de caminar molt i potser també per la forma com ho feia.

Colant-se al judici

Un succés em va tornar a fer gairebé coincidir amb en Huertas. Un amic dels dos, l’Andreu Farràs, junt amb un altre company, Pere Cullell, havien fet un llibre sobre el 23-F a Catalunya. En ell explicaven que el cap dels mossos en aquell moment, un militar en excedència, s’havia ofert a detenir el Govern català durant les hores del cop d’Estat. El personatge en qüestió els va denunciar i hi va haver judici. Molta gent de la professió ens vam mobilitzar. Recordo que a la sala on polítics de tota mena ratificaven el fons del que havien escrit l’Andreu i el Pere hi va entrar el Huertas. No es va poder estar a l’exterior. Algú dels qui donàvem suport als dos jutjats es va endur a un racó al Huertas, i amb amabilitat li va dir que no hi podia estar allà, però ell era així.

En Farràs un dia em va contar una anècdota del Huertas quan treballava per un diari del grup Godó. Després de publicar un article sobre un dels barris marginats de Barcelona va ser convocat per Samaranch, que li va retreure: “Sempre escrivint per als que no llegeixen…”,

Després vaig saber també del viacrucis del Huertas, apartat d'El Periódico, amb el que ara es diu una baixa amb indemnització. I un dia, de cop, la malaltia, l'operació i la mort. Mai hi vaig parlar, i m’hauria agradat aprendre ni que fos una mica del mestre i absorbir tot el que hagués pogut de la seva fermesa.

1 comentario:

  1. Gràcies per la evocació d'en JM Huertas Clavería. Jo tambe era un lector fidel pero no vaig coincidir mes que en actes publics. Era un "petit gran home".
    Rafael Romero

    ResponderEliminar