El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

2 sept 2013

El poder d'El Corte Inglés

Andreu Farràs
Als divulgadors del periodisme romàntic els agrada atribuir a George Orwell la següent sentència: “Periodisme és publicar el que algú no vol que publiquis. Tot el demés son relacions públiques”. I el bíblic ‘The New York Times’ fa acompanyar la seva capçalera d’un lema esperonador de lectors i redactors: “Totes les notícies que mereixen ser publicades”.

Doncs bé, trobo que l’altre dia es va produir una notícia prou interessant –i gosaria dir que rellevant— per a qualsevol ciutadà espanyol que, tanmateix, cap mitjà de comunicació convencional va publicar, tret de dos o tres diaris digitals: Dimas Gimeno Álvarez, nou director general d’El Corte Inglés, va figurar a les llistes electorals de Falange Española Independiente en tres convocatòries electorals, entre els anys 1996 i 2000. ¿Considerarien George Orwell i el 'New York Times' una notícia periodística digna de ser publicada
en un mitjà convencional que el número dos i probable successor de la cadena de grans magatzems més gran d’Europa i tercera del món per facturació (segons Bloomberg) hagués estat candidat electoral d’un partit d’extrema dreta? Em temo que sí. La resposta a la següent pregunta --¿per què doncs no es va publicar enlloc, llevat d'eldiario.es i Nació Digital?— és òbvia per a la majoria dels lectors de PAIOS: estem parlant d’un dels principals anunciants de la immensa majoria dels mitjans de comunicació d’aquest país. Des de fa anys, el primer anunci de pàgina sencera que podem llegir els diumenges als diaris de paper amb cara i ulls a tot Espanya pertany a El Corte Inglés. A les xarxes socials, on sí hi ha llibertat d’expressió absoluta i força més independència econòmica (allà gairebé tot és de franc) van fer bullir l’olla amb la notícia de Dimas Gimeno i van jugar amb humor amb la seva ideologia i un dels eslògans més coneguts dels grans magatzems: “Ya es PrimodeRivera en El Corte Inglés”.

Que la resposta al per què sigui òbvia no hauria de significar que fos lògica ni normal, encara que la trobem tan natural com la sortida diària del sol. Uns quants dies abans de la designació de Dimas, moltes publicacions convencionals van passar de puntetes sobre una altra informació compromesa per a El Corte Inglés: el reconeixement públic d’un deute de més de 5.000 milions d’euros, parcialment reestructurat per Morgan Stanley. L’economista Luis Garicano n'ha fet una anàlisi molt interessant i recomanable al blog ‘Nada es gratis’, on expressa la seva “preocupació recurrent” per la relació entre la premsa i el poder econòmic. 

Ja forma part del bagatge mínim sobre deontologia de la professió periodística el relat de com els responsables de relacions públiques d’aquest grup van aconseguir que quan ETA va causar la tràgica matança d’Hipercor, el 19 de juny del 1987, tots els mitjans de comunicació deixessin de relacionar aquesta segona marca de grans magatzems amb la marca comercial mare, El Corte Inglés. Una lliçó magistral de ‘branding’ en temps de crisi.

Els analistes, pensadors, intel·lectuals, editorialistes i saberuts diversos insisteixen sovint amb preocupació i indignació en el progressiu allunyament dels polítics de la societat; de fet, de l'abisme que els separa dels seus electors. I ho diuen, raonen i escriuen a les tertúlies radiofòniques, els debats televisius i les columnes dels diaris. Però no gosen parlar gairebé mai en aquestes teles, ràdios i diaris del profund allunyament dels mitjans de comunicació dels seus lectors-oients, molts dels quals no se senten informats sobre el que realment els interessa i neguiteja. L'escàndol de les preferents i les protestes cíviques subsegüents, per exemple, van ser evitats per la premsa fins que alguns partits d'esquerra van dur el cas als parlaments.   

Internet, la crisi econòmica que resta tant compradors com anunciants i la competència de la ràdio, la tele i la premsa gratuïta delmen les audiències dels diaris. Sens subte. Però potser hauriem d’admetre també que la por cerval i el silenci reverencial que observem quan sentim parlar de La Caixa, Abertis, El Corte Inglés, Gas Natural, Endesa, Iberdrola, Agbar, Telefónica, Santander, BBVA i altres grans anunciants (i en moltes ocasions, també grans creditors) ajuden a que els mitjans de comunicació vagin situant la seva credibilitat a la mateixa alçada que la dels partits i els polítics. És a dir, la del betum.

PD: Sense voler comprometre’ls, esperaré amb delit que els col·legues d’'Alternativas económicas' publiquin algun mes d’aquests un reportatge en profunditat sobre ‘El poder d’El Corte Inglés’. Material nos els faltarà i el títol els hi regalo amb molt de gust.

7 comentarios:

  1. Un article clar i català... i valent!

    ResponderEliminar
  2. Benvolgut amic i col·lega:
    Faig aquest comentari encara que només sigui per a donar una informació que conec de primera mà: jo era el director del diari "Ya" quan l'atentat terrorista contra l'Hipercor de Barcelona.
    Aquell mateix dia va venir al meu despatx del diari el director de relacions institucionals i adjunt al president d'El Corte Inglés, Àngel de Barutell. Després que li manifestés la solidaritat del diari amb les víctimes i la pròpia empresa atacada, em va dir: "He vingut per a demanar-te un grandíssim favor: que el nom 'El Corte Inglés' no aparegui en les informacions que doneu sobre l'atentat. L'efecte que podria produir de pànic en el públic no sabem quin seria, però tenim la seguretat que hi ha moltes probabilitats que fos gran. No pensem només, ni principalment, en el negoci en aquestes circumstàncies, sinó en evitar que el ressò de la relació d'Hipercor amb El Corte Inglés contribueixi a amplificar enormement els propòsits dels assassins d'aterroritzar la població. Ja sabem què ens passa amb un atentat, tot i que sigui frustrat, com la vegada que la policia va trobar una bomba a l'aparcament d'un dels nostres magatzems. Només et demano que en la informació no establiu la relació entre Hipercor i El Corte Inglés. Ja sé que hi ha molta gent que la coneix, però molta altra, no, i si podem minimitzar l'efecte aterroritzador buscat per l'atentat crec que seria una bona cosa. Si demà, i demà passat, i l'altre, tots El Corte Inglés d'Espanya es quedessin buits, per nosaltres seria un cop molt dur, evidentment, però per als terroristes seria un èxit sense precedents. De tota la resta de la informació, els testimonis, les fotografies..., tu saps molt millor que jo com es fan aquestes coses, i naturalment respecto tota la teva llibertat per fer la teva feina, i em semblarà bé tot el que publiqueu, encara que no m'agradi".
    Li vaig donar les gràcies per la visita, i li vaig prometre que mirariem el cas amb la millor de les disposicions. I ho vaig estudiar amb el director adjunt, el sots-director i el cap d'Opinió. No vaig trucar el president, que aleshores era Ramon Guardans, sinó per comunicar-li la decisió presa i, naturalment, demanar-li el llum verd. I de l'anàlisi que vam fer deduírem que les raons d'en Barutell tenien pes, que la informació no quedaria desvirtuada per l'omissió de la relació entre les dues marques, i que l'ètica professional més aviat ens obligava a evitar que, per donar una dada no essencial, la informació fos de fet un ajut als terroristes. I no vam publicar les paraules "El Corte Inglés" a la informació.
    Aquesta és, exactament, la història pel que fa a la meva experiència. Avui continuo pensant que vam actuar bé, i que plantejar-se aquell episodi en termes de pressions del gran anunciant hauria estat una reacció bastant adolescent, com ho és pensar que un periodista ha de publicar tot allò que sàpiga, sempre i en quelsevol circumstància. La vida no funciona així, i la deontologia professional, tampoc. N'estic seriosament convençut.
    El que no sé ben bé és si quan esmentes aquesta història vols suggerir que la gent d'El Corte Inglés ho va fer bé o si va ser un cas típic de pressió intolerable. En el primer cas, estic d'acord; en el segon, no, evidentment, al menys pel que fa a la meva experiència directa.
    Cordialment, Ramon Pi

    ResponderEliminar
  3. Acabo de veure que al diari Ara sí que es va publicar tot això diverses vegades!!

    ResponderEliminar
  4. M'he llegit el teu darrer article a PAIOS sobre El Corte Inglés i està molt bé, és necessari escriure i reflexionar sobre aquests temes.

    Només un petit matís: des del diari digital El Triangle també vam publicar la notícia sobre el director general falangista de El Corte Inglés, citant això sí a diario.es per ser el mitjà que ho va treure.

    Aquí tens el link: http://www.eltriangle.eu/cat/notices/2013/08/el-passat-falangista-del-nou-director-de-el-corte-ingles-37598.php

    També hem publicat una crònica crítica sobre la situació que passa aquesta empresa amb tan de poder i control sobre la gran majoria de mitjans de comunicació http://www.eltriangle.eu/cat/notices/2013/09/la-decadencia-d-el-corte-ingles-37660.php#comments
    Salut, Enric Arqués

    ResponderEliminar
  5. Només unes preguntes arran del punt que ha originat el comentari sobre El Corte Inglés (el passat falangista del seu nou director general, Dimas Gimeno Álvarez, nebot de l'actual president):

    1. És prou rellevant aquest passat polític en relació amb la feina que ara començarà a fer? És tan rellevant com per a posar en qüestió la seva idoneitat per a aquest càrrec, que no té -almenys en apariència- relació amb la política de dretes o d'esquerres?

    2. Si la resposta és afirmativa, els mitjans espanyols, i concretament catalans, haurien d'haver qüestionat la idoneitat de Juan Antonio Samaranch Torelló com a president del COI pel seu passat falangista de botes i corretjam? L'Ajuntament de Barcelona, hauria d'haver renunciat a fer uns Jocs auspiciats per un home amb aquest passat, que sí que va tenir una influència molt important en la designació de Barcelona com a seu dels Jocs del 92?

    3. El fet d'assenyalar el passat falangista d'una persona en relació amb una ocupació del tot aliena a la política, produeix un missatge desqualificador d'aquesta persona cara al públic, o bé resulta neutre i merament informatiu?

    4. Resultaria neutre i merament informatiu, o seria criticable assenyalar que el nou director general d'El Corte Inglés (o Nissan, o La Caixa, o Metges del Món, no tinc cap interès en defensar El Corte Inglés) és homosexual, per exemple? O divorciat tres vegades? Aquestes mencions, tindrien una càrrega més enllà de la mera informació, o no?

    Que cadascú es faci aquestes preguntes en el seu interior, i es demani si actua portat per un prejudici o amb voluntat d'ecuanimitat professional.

    Ramon Pi

    ResponderEliminar
  6. Que aquest senyor sigui o hagi estat de la Falange no és per mi gaire rellevant. Primer perquè ningú li nega el dret de militar en el partit que vulgui segons la Constitució. Segon, perquè aquest partit o d´altres no s´han menjat una rosca per ara a les eleccions, pels motius que sigui com ara que siguin cooptats pel Partit Popular. El que sí em crida l´atenció és la moralitat que aquests senyors mostren. No oblidem que l´extrema dreta es proclamen com revolucionaris, però reaccionaris.Consideren que les relacions socials són desiguals i jeràrquiques -d´aquí la seva exaltació dels seus capitostos- i és clar neguen -en nom de la comunitat racial o nacional- la visió econòmica de la realitat -d´aquí els bocs expiatoris com que els jueus són els culpables de les nostres desgràcies. En aquest cas particular, pel que sembla alguns empresaris anyoren l´època del Franquisme quan negant els drets dels treballadors i la manca de control polític -no oblidem que l´Estat de Dret i Hisenda estaven de vacances forçoses durant aquella època- feien el que els donava la gana, sense que ningú els digués alguna cosa. De vegades et preguntes de què van aquesta gent, no dubto pas que els empresaris siguin la flor i nata del país, però de vagades quan veus notícies com aquestes, et preguntes quina determinada gent són els que es proclamen aristòcrates -en l´origen grec de la paraula com els qui tenen la moralitat, els millors. Més que altra cosa, dóna pena de veure´ls a l´Olimp on viuen instal.lats.

    ResponderEliminar
  7. Otras perlas del almacén por excelencia:
    El Corte Inglés, condenado por discriminación salarial a sus trabajadoras http://www.eldiario.es/economia/Corte-Ingles-condenado-discriminacion-salarial_0_139286600.html
    El Corte Inglés discrimina a los clientes autóctonos http://horizontefbt.blogspot.com.es/2012/02/el-corte-ingles-discrimina-los-clientes.html

    ResponderEliminar