El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

11 abr. 2019

David Jiménez, el primer 'me too' dels directors de diaris

Josep-Maria Ureta
L’abril del 2013, tots vam saber de l’ensorrament d’una fàbrica tèxtil a Bangladesh nomenada Rana Plaza. Més d’un miler de morts. De les moltes cròniques que s’enviaven des del lloc de l’accident, només una no duia la firma del corresponsal, la del diari 'El Mundo'. L’explicació, ben senzilla: qui durant 18 anys va ser corresponsal del diari a l’Àsia, David Jiménez, va tenir la gosadia, amb proves fefaents, de dir que entre les moltes empreses tèxtils de tot el món, a aquella fàbrica també s’hi manufacturava roba per a El Corte Inglés.

L’anècdota no passa d’aquí, perquè es podria aplicar a altres
David Jiménez. (Twitter)

marques de multinacionals tèxtils espanyoles. N’hi ha prou en retenir el fet de que un diari tan combatiu en les denúncies de tota mena es va arronsar amb una crònica del seu redactor de l’Àsia, que a més acumulava mèrits ben sobrats de presència a tota mena d’esdeveniments –tsunamis devastadors, cops d’Estat, sublevacions...— a diversos països orientals.

Coses que passen: aquell corresponsal gairebé anònim, dels que escriuen molt bé però pocs lectors retenen el seu nom, dos anys després va ser designat director del diari 'El Mundo' pels seus gestors espanyols, depenent dels propietaris italians. I vet aquí que ja sent el director va tornar a topar amb els poders fàctics econòmics espanyols, i no només ni de bon tros els grans magatzems que ja varen aconseguir el 2013 que la seva marca no aparegués en les cròniques sobre el Rana Plaza. Ara son Santander, Telefónica, Caixabank, Endesa... les que diàriament imposen aquest criteris restrictius i de silenci.

Avui ja sabem i recordarem que aquell periodista agosarat que escrivia des de Bangladesh es diu David Jiménez (Barcelona, 1971). I també sabem que això del periodisme ho porta a la sang: va durar 366 portades com a director de 'El Mundo', perquè els mateixos que el varen repatriar com a la gran esperança de recuperació del diari que estava impregnat encara de l’'esperit Pedrojota fundador', i que a Harvard havia consolidat els coneixements sobre la prioritat de l’edició digital en els diaris d’origen vegetal (impresos), havia de ser l’esca del canvi total de la redacció.

El van enganyar. I d’aquí surt un llibre oportú, valent, ben escrit i que mereix ser (no passarà) un referent per a què els periodistes de tota mena, condició o mitjà comencin a practicar el principi del 'me too', que tan bé ens han seduït des del feminisme.

David Jiménez ens ha regalat una crònica personal titulada 'El director' (Libros del KO), on explica la seva curta etapa de director de 'El Mundo', entre abril del 2015 i maig del 2016.

Hi ha xafarderies sucoses de polítics, misèries personals de la redacció (com en totes) i tot el que sembla habitual en llibres d’aquesta mena. Però sota l’escuma hi ha una solidesa de dades i fets que son insòlites per la seva cruesa i que no haurien de passar desapercebudes. Jiménez ha sortit de l’armari, no com a periodista penedit sinó com a director que l’han fet fora perquè no volia caure en els pecats de sempre de la professió que abans en deien periodista i que avui és una espècie en perill d’extinció.

Els que frueixen amb el morbo de com es relaciona un director de diari ben influent a la capital d’Espanya trobaran la dosi necessària per satisfer-los. Però les 295 pàgines de Jiménez son, en sentit profund, una crònica terrible i inquietant de la corrupció sistèmica espanyola amb els tres eixos de polítics, empreses poderoses i mitjans sotmesos com mai. Amb noms i cognoms dels qui ho han creat fa dècades i ho han consolidat d’una revolada des del 2007 gràcies a la crisi financera global, combinada amb la transformació digital, que ha afectat irremeiablement als diaris tradicionals. Ofegades les empreses periodístiques en deutes financers, el poder no ha dubtat en sotmetre-les fins al punt de decidir què es publica i, sobretot què no es publica, com el nom dels clients d’una fàbrica de Bangladesh.

Jiménez ha descrit molt bé com funciona aquest poder a Espanya, des de la perplexitat de qui torna a Madrid 18 anys després de fer de corresponsal i ho ha fer sobtadament dirigint el diari on va començar de becari.

Cal llegir-lo serenament i fent abstracció del significat profund del que anomena Los Acuerdos, el pacte de subsistència i encobriment del poder centralista: Govern-IBEX-mitjans. Però també s’ha de lamentar, i molt, que l’autor també es contagiï de les gracietes tan cortesanes de posar noms suposats i renoms als redactors que l’envolten (la Digna, los Nobles, el Secretario, el Callado, el Cardenal...) . Una llàstima perquè entorpeix la lectura i rossega la credibilitat del què explica.

Ja tenim un referent clar i net de com ha arribat la corrupció als grans diaris i, de passada, com ha provocat la pèrdua continuada de vendes, que no es deu tant com es pretén a l’aparició del món digital. Jiménez ho ha deixat clar: es deu a la rendició del periodisme de sempre davant els poderosos, tant de la pròpia empresa com dels qui la subvencionen.

Gràcies, David.

No hay comentarios:

Publicar un comentario