Les clavegueres de l’Estat i les vergonyes de la Generalitat

Andreu Farràs 

Acostumada a estar sovint en el --com va dir aquella eminència-- “candelabro”, Pilar Rahola ha estat aquesta setmana una de les vedets indiscutibles del sainet polític català, arran de la publicació d’unes converses mantingudes amb David Madí, exbraç dret d’Artur Mas i membre de l’anomenat ‘sanedrí’ del procés independentista. Les xerrades telefòniques van ser gravades per ordre judicial perquè Madí està sent investigat per la Guàrdia Civil per tràfic d’influències. 

Les paraules de la Pilar Rahola que més han escandalitzat han estat

Rahola i Madí, en un muntatge d''El Periódico'.

les seves reiterades queixes pel poc temps en què, segons ella, apareixia en dos programes de TV-3 on ella col·laborava quan va ser punxada per la Guàrdia Civil i on encara ara treballa: ‘FAQS’ i ‘Tot es mou’. Com a conseqüència d’aquesta retallada del seu espai d’exposició televisiva, Rahola li comenta a Madí que ja s’ha queixat del fet a Carles Puigdemont i critica Vicent Sanchis, director de TV-3, de qui fa responsable d’aquesta minvada presència a la televisió pública catalana. 

Els diferents partits de l’oposició parlamentària no han trigat gens en dir la seva, els comitès professional i d’empresa de Televisió de Catalunya també han reiterat les seves reivindicacions, mentre que la presidència de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) li va treure credibilitat a l’audio després de subratllar que eren unes “converses privades”. 

Em vull fixar precisament en el concepte que amaguen aquestes dues darreres paraules expressades per Núria Llorach, que presideix en funcions la importantíssima CCMA des de fa més de quatre anys per la impossibilitat de que les forces parlamentàries es posin d’acord en activar-ne el relleu. 

Reconeguts companys i amics es preguntaven fa uns dies en diferents grups de Whatsapp si era èticament acceptable que un mitjà de comunicació publiqués la filtració d’una conversa que no tenia res a veure amb els suposats delictes investigats per la Guàrdia Civil i que presumptament haurien comès David Madí, Xavier Vendrell i altres destacats estrategues del procés independentista. 

“Son converses privades”. “Imagineu-vos per un moment que algú filtrés coses que escrivim per aquí [Whatsapp]”. “¿Hem de donar credibilitat als picoletos, policia política sense complexos?”. “Rebutjo el que persegueixen el nacionalisme espanyol i els seus braços armats”. Eren algunes de les frases que vaig llegir el 5 de novembre al mòbil, poc després que ‘El Periódico de Catalunya’ publiqués les converses. I, en un article a ‘eldiario.es’, el company Pere Rusiñol va criticar també que s’incloguessin “xerrades privades que no tenen res a veure amb els fets investigats” i afegia: “La instrucció de la causa Voloh (sic) ha posat de manifest de manera ja indiscutible unes pràctiques policials per desgràcia més semblants a les de la Stasi que d’una policia homologable al que s’espera d’un Estat liberal”. 

Anem a pams i referim-nos només a la filtració de les trucades entre Pilar Rahola i David Madí. 

La gravació. Va ser realitzada per agents de la Guàrdia Civil amb la corresponent autorització judicial i sota el comandament del tinent coronel Daniel Baena, conegut per la seva declarada animadversió envers el moviment independentista. Baena va ser desacreditat d’una manera clara i pública per la sentència absolutòria del major Josep Lluís Trapero, però continua al capdavant de la policia judicial del cos armat a Catalunya. Ell i els seus col·laboradors més propers son probablement els que van batejar l’operació contra el ‘sanedrí’ o ‘estat major’ del procés amb el nom de Volhov, tota una provocació filofranquista perquè és el nom d’una batalla protagonitzada a la URSS per la pronazi División Azul espanyola durant la Segona Guerra Mundial. 

La filtració als mitjans de les punxades telefòniques. Es desconeixen els autors però es pot sospitar que vinguin dels mateixos autors de les gravacions o d’altres elements de les clavegueres de l’Estat (‘Deep state’, li diuen als Estats Units), que no s’amaguen de voler la destrucció del moviment independentista sigui com sigui. 

La conversa. El diàleg entre Rahola i Madí no es pot considerar una simple conversa privada entre dos amics que es dediquen a posar a parir la paella que va cuinar a Cadaqués el cosí d’aquell company de partit o la poca vergonya que té la veïna de dalt. És una rellevant conversa sobre manteniment o conquesta de poder polític entre una de les periodistes més influents de Catalunya (aquesta serà l’única frase que agradarà a Rahola de tot aquest article si el llegeix, cosa que dubto) i una persona que es vanta des de fa anys de tenir controlat més de mig Govern català i gairebé de posar i treure directors generals; ara i quan manava el seu amic Artur Mas. És erroni circumscriure a una “conversa privada” un diàleg en el qual es parla de forma nítida de pressionar i gairebé amenaçar al director general d’un important organisme públic català como TV-3, i de fer-ho si cal a través Carles Puigdemont, líder de la segona força parlamentària catalana i personalitat de màxima influència a la Generalitat, malgrat la llunyania de Waterloo. 

Si haguessim de seguir en aquest cas el criteri de les “converses privades”, els mitjans de comunicació no s’haurien d’haver fet ressò en temps no gaire llunyans d’altres missatges o gravacions filtrades –per les raons espúries que es vulguin— com ara aquell famós “Luis, sé fuerte”, de conseqüències nefastes per a Mariano Rajoy; les converses “privades” de Corina Larsen amb el comissari Villarejo sobre el seu "amic entranyable"; el diàleg “privat” entre Jorge Fernández Díaz y el fraudulent cap antifrau Daniel de Alfonso; o, si volem anar més lluny en el temps, aquella punxada al socialista Txiki Benegas malparlant de “Dios” (Felipe González) o “el enano de Tafalla” (Carlos Solchaga). Totes elles eren converses privades, van ser gravacions malèvoles i potser fins i tot més il·legals que les que han perjudicat ara a Rahola. Però igualment rellevants i dignes de ser difoses pels mitjans perquè destapaven i ensenyaven les vergonyes de poderosos o aspirants a poderosos. 

La protagonista. I acabem amb la 'guest star'. Pilar Rahola, incombustible, incansable, intel·ligent, impertinent, ¿impune? Quan va parlar amb Puigdemont i amb Madí per recordar-lis que ella era la principal, per no dir l'única, veu de Junts per Catalunya a TV-3, tenia exactament 25.500 raons per protestar. Son els euros que ha deixat de cobrar aquest any al reduir-se a la meitat els seus minuts en antena al programa ‘Tot es mou’, segons publica ‘El Triangle’. L’any passat va cobrar 52.500 euros i aquest any cobrarà 27.000 euros. Per parlar, com ella mateixa diu a les converses, deu minuts cada vegada. L’any passat ho feia dos cops a la setmana i ara ho fa un. No se sap quan cobrarà aquesta temporada pels seus monòlegs a ‘FAQS’, perquè no li paga directament Televisió de Catalunya. ‘FAQS’ és un format de la productora El Terrat. 'Crónica Global' va informar al 2018 que llavors cobrava 6.000 euros per cada aparició setmanal. 

El dit i l'estrella. Està clar que els autors de la filtració de les gravacions pel ‘cas Volhov’ persegueixen el descrèdit dels principals agents del moviment independentista. Seria d’ingenus no veure-ho. Però quan un dit desconegut t’assenyala una estrella que tu no has vist, l’obligació professional dels periodistes és comprovar i confirmar que es tracta en efecte de l'astre que t'interessa i no de la lluna ni un ovni, i no quedar-se mirant si el dit assenyalador està ple de brutícia o té un color que no t'agrada. 

Com diu el company Ignasi Aragay, “resulta com a mínim preocupant la prepotència amb que per darrera, entre bastidors del poder, semblen moure els fils uns personatges als quals s’atribueix una posició clau en la fase final del Procés abans del col·lapse post 1-O”. Gens sospitós d’antiseparatista, Aragay, director adjunt del diari ‘Ara’, conclou: “Si la independència s’havia de fer així, si la futura república catalana havia de néixer amb aquest tipus de padrins, doncs la veritat és que no fa gaire il·lusió. S’assemblaria massa al que ja hem tingut”. 

Cert, Ignasi. Espanya té Estat. I Catalunya, no. L’Estat espanyol té clavegueres. I la Generalitat, també. I si per la seva experiència, magnitud i “rancio abolengo” no son comparables, les dues ferums fan vomitar igual.