#MeNeither

Josep-Maria Ureta

El dia 10 de gener els diaris anaven plens d’una trobada de dones periodistes que denunciaven “les agressions sexuals dins la professió”, segons el titular del diari 'Ara' del dia 11. Del tema se’n varen fer ressò TV3 i altres mitjans audiovisuals. El punt d’inici va ser una declaració pública de la periodista Ana Polo contra el seu antic cap a la ràdio Quim Morales quan ella era becària a RAC1. El mateix assenyalat, val a dir, va fer un reconeixement força confús al venir a dir que no se n'havia adonat.

Deixo constància prèvia de tres dades. Una, que els fets

narrats d’aquesta mena sovint varen passar fa temps, tot i que no és el cas concret del que faig esment més amunt. Dues, que s’utilitza la paraula “denúncia” en sentit figurat, atès que és un terme rigorosament jurídic: una denuncia es fa davant la policia, la fiscalia o els jutges/jutgesses. I encara una tercera dada que aporten les periodistes denunciants i que em sembla més rellevant: “Un estudi de Mèdia.cat sobre violències masclistes a la professió [de periodista] conclou que més de la meitat de les periodistes catalanes, un 54% han patit assetjament sexual a la feina al llarg de la carrera.”

Dit de manera poc precisa, si les redaccions actuals dels mitjans a Catalunya estan compostes, més o menys, de mitat homes i mitat dones (dada meva intuïtiva, no contrastada), caldria deduir que les redaccions son un autèntic perill per a les dones. Deixo de banda el fet, ben palès, de que la jerarquització en les feines sí presenta un biaix ben cridaner a favor dels homes.

D’entrada, en un tema que es tan greu i que val molt la pena que es debati, em sembla que les dades aportades mereixen moltes més precisions, des de quins casos abasta el concepte “agressió sexual” fins les concrecions cas per cas i com varen passar i els testimonis-proves que es poden aportar. No hi ajudarà gaire que es parli sobre coses passades anys o dècades enrere, com explico tot seguit.

Cal afegir-hi, i és la meva voluntat expressa d’esmentar-ho aquí, un missatge en xarxes socials de la periodista Montserrat Armengou que diu: “Fa dos anys vaig publicar el meu #MeToo. Avui, gràcies a companyes periodistes valentes poso nom: César López Rosell. 'El Periódico'. Jo tenia 21 anys i un contracte d’estiu que em feia treballar fins tard o molts caps de setmana a una redacció solitària. Ell sempre allà, a punt, arrambant”.

Tres dades més. Una, elemental: jo també he estat treballant tots els caps de setmana en una redacció “solitària” (¿?) del diari 'Hoja del Lunes'. Dues: com a tantes i tantes redaccions de diaris, la feina s’acabava de matinada. I tres: l’expressió “solitari” és equívoca: si pretén que només eren ella i el Cèsar, és inversemblant. Pot ser matinada, però rarament queden només dues persones.

Deixo constància també d’una dada que no encaixa prou bé: els fets descrits per Armengou varen passar fa més de 40 anys, no pas abans d’ahir. El text de les periodistes que denuncien ara assetjaments fa referència, és evident, a temps molt posteriors.

I ja posats a fer polèmica: ¿de debò ens hem de creure que cap periodista home, ¡cap!, se n’ha adonat d’aquestes situacions i si ho ha fet, s’ha quedat tan tranquil? Inversemblant, injust i --n’he estat testimoni personal en uns quants casos-- és fals.

En tot cas, la singularitat del cas recent que citem i que em mou a escriure aquestes línies amb molta tristesa i desgrat, és que es fa esment d’un company que va morir el 2018 i no es pot defensar de l’assenyalament. No té precedents, es traspassa una línia molt delicada (acusar sense proves) i s’ha afectat i de quina manera als parents més directes del Cèsar.

Mai hauria entrat en un tema del que no domino les pautes de com afrontar-lo, però sí que estic segur que formo part del suposat només 46% de periodistes mascles que no va a treballar amb intencions libidinoses. Al contrari: al llarg de la meva vida professional he tingut de 'jefa' a gent tant competent i empàtica com Carme Pàez, Montse Nebot, Rosa Marqueta, Rosa Massagué, Neus Tomàs o Olga Grau, i moltes altres com a companyes quan jo era el cap. Per tant, deixo clar que enfront del “#MeToo” també hi ha gent que podem dir “#MeNeither”. Ni estem organitzats ni crec que sigui gens aconsellable aquesta actitud.

Tanmateix, la casualitat ha volgut que el mateix dia que es varen difondre els fets “denunciats” per la redactora Armengou, una escriptora transparent, d’empenta i poc amiga dels tòpics, Empar Moliner, va escriure:

“Tinc molts dubtes sobre el què considerem agressió sexual, o comportament inadequat o directament fastigós. (...) Fa molts anys, molts, que m’arrossego pels mitjans i he vist de tot. Dones assetjades titllades de putes, perquè si tenien tal programa era pel fet que s’hi havia posat bé, mai pels seus mèrits. Però homes (nois) assetjats o seduïts també n’hi ha hagut. I molts. (...) En aquest món de competència i egomania, el més dolorós, segurament, és el setge laboral. I els crits, els insults als treballadors (la majoria amb contractes precaris) per part de les estrelles de torn, fins fer-les plorar, fins a fer-los desitjar no tornar mai, les paraules sibil·lines i cruels, les desqualificacions en públic, l’abús que fa la pèrdua de confiança en un mateix, i que han estat el pa de cada dia fins no fa gaire, us ben asseguro que no té gènere. Ho han fet homes i dones a homes i dones”.

Aquesta darrera frase mereixeria majúscules.

HO SUBSCRIC TOT, gràcies Empar.