Margarita Rivière i Josep Maria Huertas: dos periodistes en el cor de Barcelona

Josep Carles Rius

Barcelona ha decidit dedicar una plaça a la periodista Margarita Rivière. La fins ara plaça de les Cristalleries Planell, al barri de les Corts, portarà el seu nom, en reconeixement al seu compromís amb el periodisme i amb els drets de les dones, dins i fora de les redaccions.

Margarita Rivière (arxiu).

En els anys vuitanta, Margarita Rivière compartia redacció a 'El
Periódico' amb Josep Maria Huertas, un altre dels grans referents de l’ofici i que, des del 2013, també té una plaça dedicada a Barcelona, en aquest cas al seu barri, el Poblenou. Rivière i Huertas tenien orígens i trajectòries vitals molt diferents, però compartien la seva passió per la llibertat, l’esperit crític i el periodisme independent. Ara, els uneix l’honor de posar nom a dues places de la ciutat.

Josep Maria Huertas Claveria (arxiu).

Passo sovint per la plaça Josep Maria Huertas Clavería i sempre sento una barreja de tristesa, per l’amic perdut, i d’agraïment, perquè aquella placa és també un acte de justícia. El mateix sentiré quan vegi el nom de Margarita Rivière a les Corts. La nostàlgia de tantes converses plenes de saviesa i empatia i, al mateix temps, l’acte de reparació per a una figura que va haver de remar a contracorrent, com a dona i com a periodista. Guardo moltes experiències i records de la Margarita Rivière i del Josep Maria Huertas, però em quedo amb dos moments que, per mi, donen un especial significat a les places que porten el seu nom.

El primer moment. Margarita Rivière va presentar la seva última obra, 'Clave K', el 25 de març del 2015, a la llibreria + Bernat. La seva salut ja no li va permetre assistir-hi, però va enviar un vídeo carregat de passió, que es va convertir en el seu comiat. Moria quatre dies després. És com si s’hagués guardat unes últimes forces per fer aquell parlament, que va ser un cant a la llibertat, com ho era la seva última obra i la seva vida.

En els anys noranta, en plena hegemonia del pujolisme, Margarita Rivière va arribar a la conclusió que l’única manera d’explicar aquell règim era a través de la sàtira i va escriure una novel·la en la qual, entre el país, la ciutat i els personatges imaginaris, s’entreveia un poder corrupte que després, la realitat, va superar amb escreix. Llavors, tots els que van llegir l’original li van desaconsellar la publicació i 'Clave K' va haver d’esperar quinze anys per veure la llum.

Margarita Rivière formava part dels periodistes que es van comprometre amb l’antifranquisme i amb la transició cap a les llibertats i la democràcia. Per això, va viure amb tant neguit la degradació política i els moviments que van fracturar a la societat catalana.

Ni Margarita Rivière, ni Josep Maria Huertas creien en fronteres físiques ni mentals, perquè el seu interès comprenia tots els aspectes de la societat, la cultura i la política, tota la diversitat de pobles i persones. Però corrien mals temps per aquesta concepció de la vida. I aquí ve el segon moment que volia compartir amb els lectors.

Em ve a la memòria el que vam viure junts al Col·legi de Periodistes de Catalunya. Recordo que al final de cada reunió de govern, amb Josep Maria Huertas, José Martí Gómez, Joan Guerrero, l’enyorada Pilar Casanova o l’Enric Frigola... ens preguntàvem per què rebíem aquell tracte per part d’altres membres de la Junta. Per què ens consideraven enemics quan tots estàvem allí, creiem, per defensar el periodisme? Per què percebíem aquell sentiment d’animadversió i rebuig en cada mirada, en cada paraula, d’alguns membres de la Junta? Per què aquella bel·ligerància?

I no trobàvem una explicació. Penso que la resposta va arribar després, quan vam veure que aquell esperit de confrontació, de rebuig a l’altre, de marginació del que pensa diferent, es va anar estenent a la societat catalana. Quan vam veure l’obsessió per part de determinats àmbits polítics per controlar el periodisme, els mitjans i les institucions de la professió. En el fons, el que havíem viscut, i patit, a la Junta del Col·legi era una avançada del que després ha marcat la nostra història recent. Josep Maria Huertas va morir el 4 de març del 2007, quan només feia onze mesos que era degà, i sense poder imaginar el que vindria després. Huertas, que havia pagat amb presó el seu compromís amb el periodisme i amb la llibertat, que era un símbol de la llibertat d’expressió i que va posar nom a la primera gran manifestació de periodistes, va rebre un tracte indigne per part d’un sector de la Junta del Col·legi. Per això, quan veig la placa amb el seu nom al Poblenou, tinc un sentiment de justícia històrica. Com em passarà quan visiti, un dia, la plaça Margarita Rivière. Els dos periodistes estaran sempre en el cor de Barcelona i formaran part de la millor memòria col·lectiva, malgrat aquell món fosc que van patir en els seus últims anys de vida.

Altres articles a PAIOS sobre Rivière i Huertas:

Margarita, per Pepa Badell

Sobre Huertas des de la seva plaça al Poblenou, per Marc Andreu

Adiós, Margarita, por María Eugenia Ibáñez

Amarcord: les sabates del Huertas anant cap al metro de Girona, per Tomeu Ferrer

Jo també (el masclisme a les redaccions), per Maria Favà

Huertas i la premsa local i comarcal, per Joan Brunet

Huertas, Udina, Estadella, Batalla, per Siscu Baiges

Quan Pérez de Rozas i Huertas es troben al cel i es pregunten "ets feliç?", per Gabriel Jaraba