Gràcies, mestre, per tot i molt

Xavier Campreciós

Als 78 anys, la nit del dimecres 23 d’octubre va morir l’Ángel Sánchez de la Fuente a casa, a Barcelona, acompanyat de tota la seva família: la dona, Jordina Amat; els fills, Meritxell, Roger, Laia i Jordina; gendres, nora i nets. Ha estat el meu mestre i padrí en l’ofici de periodista, des que el vaig conèixer, fa més de mig segle, i durant els trenta anys que hem treballat junts al mateix diari. I em resistia a escriure aquestes ratlles perquè, per si fos poc, era també l’amic que m’estimava, el que sempre hi era quan patia alguna patacada vital; i l’acabi com l’acabi, aquest obituari em sembla predestinat a quedar curt o a ser un retrat desdibuixat.

Jo li deia mestre, tant per l’ofici com per la vida. Era molt culte, tan

com afable i educat amb tothom, així com podia utilitzar comentaris ben afilats i mordaços en el debat verbal quan tocava. Era devot de la idea de la feina ben feta. Utilitzava el castellà ric i precís, del nascut a Talavera de la Reina i format al seminari de Salamanca, poc freqüent en la premsa catalana feta obligatòriament en castellà i en el castellà d’aleshores a Catalunya. I era didàctic, rigorós i sistemàtic en comentar i corregir a la redacció allò que no superava el control de qualitat elemental quan encara existien les fes d’errades i els periodistes solien llegir-se tot el diari en el que treballaven. I òbviament, també era estricte en la necessitat de reflectir en paper la realitat tal com era. Va ser sempre un referent professional en la redacció per tothom --als consells de redacció i d’opinió i als passadissos--, amb independència d’afinitats personals.

Va ser un dels més lúcids i grans de la fornada de periodistes que va bregar per la democràcia al final del franquisme i la dita transició. Ho va demostrar a ‘Diario Femenino’, a ‘Mundo Diario’ i a ‘El Periódico de Catalunya’, del que va ser cofundador al 1978 i on va deixar el seu mestratge durant vint-i-vuit anys fins jubilar-se el 2006 havent estat director adjunt i sotsdirector. Un diari que va ser pioner en la innovació i modernització de la premsa sortida del franquisme, inclosa la batalla de fer ‘El Periódico’ en català i en castellà cada dia. A banda de tindre una cultura enciclopèdica i tocar tots els pals, va cultivar una revista de premsa del tardofranquisme a ‘Mundo Diario’ i un retrat diari breu però lluminós a ‘El Periódico’ d’un personatge d’actualitat on donava les claus del per què ell o ella s’havia guanyat a pols ser carn de diari. Va col·laborar a les revistes ‘Punto y Hora de Euskal Herria’ i al satíric ‘El Jueves’. També va escriure manuals divulgatius i de consulta com ‘Diccionario de los Partidos Políticos’ i ‘Quién es quién en la democràcia espanyola’.

I sempre he pensat que mereixia l’oportunitat d’haver pogut mostrar la seva vàlua des de majors responsabilitats professionals. En tot cas, ha estat un plaer immens practicar l’ofici de periodista al seu costat durant 30 anys en els dos diaris populars més rellevants de Catalunya, allò que va començar amb ell, el Sebas Serrano i l’Enric Sala i va continuar amb molts col·legues més.

No recordo ben bé per què l’Ángel em va dir una vegada que acceptava resignadament que li digués mestre. Però ho ha estat. I com em recordaven aquest dies la Sunsi, la Jordina i la Meritxell: “L’ Ángel us estimava molt”. I nosaltres, mestre.

Articles d'Ángel Sánchez publicats a PAIOS:

Una lección de periodismo

Aquel Xavier Vinader que yo conocí

El Antonio Franco de 'Mundo Diario'

San Manuel Fraga, virgen y mártir

Ramon Solanes, un periodista a contrapié

He tenido este sueño (palabra de honor)

Carrillo, Paracuellos y los periodistas

Cosas que se pueden escribir cuando muere un político