El tsunami de la crisi arrassa el periodisme ebrenc

Maite Ruiz

El periodisme de les Terres de l’Ebre està vivint possiblement els moments més crítics i baixos de la seua història. L’estructura construïda als anys noranta, amb una gran diversitat de mitjans de comunicació forts i ambiciosos que creixien al territori i contractaven periodistes professionals, trontolla avui en dia amb acomiadaments dia sí, dia també.
Es evident que la crisi està afectant molts sectors econòmics, i que les empreses dels mitjans de comunicació no en són alienes. Però la crisi, o l’excusa de la crisi, ha portat al gremi a veure com els llocs de treball es van reduint, les possibilitats d’exercir desapareixen i, en conseqüència, la informació i el dret a estar informat minva cada dia.
Evidentment, la situació de desmantellament és general a tot el país, però sí es cert que a les Terres de l’Ebre es posa en perill quelcom més. I és el tenir uns mitjans de comunicació locals forts i diversificats que garanteixin, d’una banda, la possibilitat d’estar ben informat del què passa, i de l’altra, que hi haurà un control de la cosa pública. Aquesta és la funció social del periodisme.
Per això, avui vull mostrar una targeta vermella ben gran a tots els mitjans de comunicació de les Terres de l’Ebre que han optat pels acomiadaments, els expedients de regulació i les reduccions de jornada com a fórmula per afrontar la crisi, una excusa en moltes ocasions que serveix per acomiadar periodistes professionals i amb una llarga trajectòria a les espatlles a canvi d’omplir continguts amb informació d’agència o contractar joves, de vegades sense experiència o fins i tot sense títol, tot oferint-los unes condicions precàries i debilitant una professió essencial que a casa nostra, vull recordar, ha estat testimoni, escriptora i de vegades co-responsable en els últims anys  d’esdeveniments tant importants com la lluita antitransvasament, el reconeixement territorial de les Terres de l’Ebre Catalunya amb el desplegament del Govern de la Generalitat, l’Administració, seguint-les totes les institucions i entitats. O l’aturada del Pla Hidrològic Nacional, la lluita contra Enron, el cementiri nuclear…. Per això avui, vull fer un reconeixement a aquells professionals que han patit a les Terres de l’Ebre els acomiadaments i lamentar que les redaccions es quedin buides, sense persones amb experiència i sense els valors deontològics de l’ofici. Aquí, i davant el mutisme al territori d’altres institucions i poders, un reconeixement merescut cap a:
Enric Algueró (extreballador d’Ebre-Cadena SER), Sònia Castelló (extreballadora d’Ebre-Cadena SER), Jesús Ferrando (extreballador de L’Ebre), Sofia Cabanes (extreballadora de L’Ebre), Núria Espelta (extreballadora de L’Ebre), Gustau Moreno (extreballador d’El Punt), Roser Royo (extreballadora d’El Punt), Eduard Prats (extreballador d’Ebre-Cadena SER), Cristina Fornós (extreballadora de l’ACN), Joan Josep Carot (extreballador de Diari de Tarragona), Rosa Garcia (ex treballadora de Teveon), Vicki Curto (extreballadora de l’Ajuntament de Roquetes), Encarna Fernàndez (ex treballadora de Móra d’Ebre-Cadena SER), Gabi Sanz (extreballador de Móra d’Ebre-Cadena SER) i, si m’ho permeten m’incloure a mi mateixa, Maite Ruiz, en aquesta llarga llista com a extreballadora de Ràdio Tortosa. Si m’he deixat algú, disculpeu-me i, feu-m’ho saber. Malauradament, a més a més, sembla que el tsunami que arrassa el periodisme ebrenc encara no ha acabat… Anims als que quedeu i confiem amb la vostra feina.

I a vostès els hi pregunto: ¿Creuen de veritat que, sense periodistes suficients als mitjans, rebran una informació veraç, plural, autèntica, de control i de qualitat?
(http://maiteruiza.wordpress.com)

A quin preu va el periodista?

Eva Queralt i Llobregat

De tant en tant, com un acte mecànic, visito la borsa de treball del Col·legi de Periodistes. No recordo haver-hi trobat mai feina, però sempre està bé saber per on va la demanda laboral, per allò d’adaptar-se a les noves necessitats. Aquesta setmana vaig trobar una oferta que cridava l’atenció: “Assistant en Comunicació en àrea d'innovació tecnològica”. Encara que fos com a ‘assistant’, el títol semblava atractiu.

Més avall deia les funcions: “Donaràs suport en les àrees de representació i comunicació externa, en reunions de projectes, actes, seminaris, conferències, gestió de la comunicació amb mitjans externs, coordinació de mitjans, organització de reunions, redacció de notes de premsa, articles, novetats en un entorn altament tecnològic i focalitzat a la innovació tecnològica. Serà clau el teu paper en la redacció de notícies, articles i inputs mediàtics.”

Segueixo llegint i arribo a la retribució: 12.000 euros. Llavors busco desesperadament el tipus de jornada laboral, tot pensant que potser es tracta de mitja jornada, 25 hores... Trobo: de 9 a 18h, de dilluns a divendres.

No sé si arribats a aquest punt val la pena preguntar-se si aquesta quantitat és en net o en brut. Fins i tot podem arribar a pensar que, tal i com estan les coses, l’oferta no és tan dolenta, ja que si fos net, guanyaríem mil euros al mes i molts periodistes treballen per menys. El cas tampoc no arriba a l’extrem dels casos descoberts amb la campanya #gratisnotrabajo. Però arribats a aquest punt, ¿hem d’acceptar com un fet normal aquest tipus d’ofertes?

També ens hauríem de plantejar si aquest tipus d’ofertes han de sortir publicades al web del Col·legi de Periodistes, un col·legi que va retirar les tarifes orientatives per a free lance davant l’expedient obert per part de l’Autoritat Catalana de la Competència (ACCO), però que alhora dóna suport explícit a #gratisnotrabajo i assegura lluitar contra la precarietat laboral en la nostra professió.

El més trist de tot això és que no puc arribar a una conclusió clara. Tot i que crec que aquestes ofertes precàries no haurien de ser difoses a través d’un col·legi que vol vetllar per un periodisme de qualitat i, per tant, ben remunerat, també em faig la següent pregunta: ¿Quants periodistes, inclosa jo mateixa, podem arribar a sospirar per una feina així en un futur no molt llunyà? Massa, segur que massa.

De becaria a emigrante

Jose Sanclemente
Anna es una chica preparada. Estudió Comunicación Audiovisual en la Universidad de Barcelona. Estuvo tres años de becaria en una televisión de ámbito nacional, consiguió su primer trabajo inframileurista en una TDT local del área de Barcelona. Le duró un año, hasta que la crisis la enfrentó a su primer despido. Hace unos días se fue a Londres para formarse en márketing digital. Los estudios le cuestan un gran esfuerzo económico y personal.
Es optimista. Cree que su sacrificio le llevará a conseguir lo que desea: poder trabajar en el ámbito de la comunicación, que es su gran objetivo.
Seguramente, visto el panorama de nuestro país, encontrará más oportunidades en Londres que aquí.  O quizás este nuevo Gobierno se dé cuenta  un día, entre recorte y recorte, que valdría la pena recuperar a los jóvenes que están emigrando y que tienen capacidad de iniciativa para  desarrollar su actividad en favor de eso que llaman nuestro producto interior bruto.
De entrada Anna, ni siquiera ha tenido la oportunidad de que algún banco le financie sus estudios y aún anda peleando alguna beca imposible que le permita sobrevivir en una ciudad tan cara como gris. Sí, esos bancos con ejecutivos de pensiones multimillonarias y productos financieros tan opacos como la niebla londinense, que no son capaces de aportar nada al crecimiento de las personas y de nuestro país.
Hay muchos periodistas en el paro, algunos muy jóvenes, buscándose la vida emprendiendo proyectos personales de corto recorrido, sobre todo en internet, persiguiendo llenar su vida profesional con algún aliciente mal pagado. No todos se atreven a emigrar, ni todos tienen la oportunidad económica de hacerlo, pero si las cosas siguen así, sería mejor que este Gobierno les cambiara las prestaciones por desempleo para financiarles la huida a países que sean capaces de darles más oportunidades. Quizás el día que vuelvan todas las Annas de Londres, San Francisco o Alemania nos puedan devolver con creces lo que nunca les llegamos a dar.
Suerte Anna.
(http://sanclementejose.blogspot.com/)

Arran de l'article de Jose Sanclemente

Josep-Maria Ureta
A finals dels anys 90, el director general de La Caixa, Josep Vilarasau, va donar una conferència en unes jornades que no recordo a què es dedicaven. Crec que era sobre la qualitat. L'escasa presència pública de Vilarasau, proverbial, era una invitació a anar-lo escoltar, en el ben entès que s'adreçava a un públic divers, ni del sector financer ni periodistes.

Va explicar un conte, que resumeixo. A Londres hi havia una prestigiosa xarcuteria que cada dia posava els seus millors elaborats a l'aparador. Al vespre, retiraven la dotzena d'embotits a les càmeres de fred. Sovint renovaven el gènero: venien les de l'aparador i les substituien per unes de més fresques.

Un dia algú de la botiga --m'agrada pensar que va ser un consultor, però deixem-ho correr-- va fer una pensada: es un enrenou traginar els embotits cada dia. Els podriem substituir per uns fets de materials plàstics, ben triats i amb total versemblança. Gairebé com fan els restaurants al Japó, on els seus plats a l'aparador, fets de cera, son d'un gran realisme, a més de còmodes pel consumidor occidental: n'hi ha prou en senyalar el que vols. 

Dit i fet, a la xarcuteria vàren encarregar els embotits d'imitació. Fins que un dia algú, fent endreça i amb poca memòria, va dur el embotits de pega a les càmeres i els va barrejar accidentalment amb els autèntics. L'endemà, els dependents vàren despatxar sense voler com a autèntics els elaborats d'imitació.

Quan ho va saber, Mister Porker, tercera generació de proveïdors de cansalada variada, va decidir tancar immediatament. Els empleats es van estranyar: "Però si ningú ha protestat!", li van etzivar a l'amo. I el senyor Porker els va respondre: "No és per vergonya que tanco. És perquè cap dels afectats ha vingut a queixar-se. Vol dir que no tornaran".

Vilarasau es va esplaiar en la seva reflexió de com aconseguir millorar la qualitat. Recordo que va explicar que de vegades les solucions son senzilles, com la que fa anys vàren adoptar les benzineres i el fabricats d'automòbils: perque la conductors no confonguin la súper i la diesel, es fan diàmetres d'entrada de dipòsit i boquilles de mànega incompatibles els uns amb els altres. No sé si encara és així, però a molts surtidors la mànega del diesel no entra en la boca del dipòsit de gasolina súper.

Al final, el director de La Caixa reflexionava sobre què es podria entendre per qualitat en el sector dels serveis, i més concretament, els serveis financers. I va fer una frase que tinc molt gravada a la memòria: "Qualitat és que ningú tingui el que no volia".

És el que he recordat rellegint a qui era conseller delegat d'El Periódico quan es va publicar aquesta petita història bancària, ara que es parla de gent que té participacions preferents de caixes i bancs i ha trigat a donar-se compte que no és el que volien, salsitxes de cera. 

(¿Continuarà o acabarà?)

Una ventana a la libertad

Jose Sanclemente
Luisa, una mujer jubilada y tenaz, inició una lucha en solitario para recuperar sus ahorros de toda la vida que había depositado en La Caixa en "participaciones preferentes", creyendo, así se lo dijeron en su día, que podía disponer de su dinero al momento. Cuando fue a recuperarlo se inició su calvario: no se lo quieren dar y le proponen canjear su depósito por obligaciones a 10 años.
Llamó a los periódicos, radios y televisiones, se manifestó con una pancarta delante de su oficina bancaria. Localizó a decenas de personas que tenían el mismo producto financiero que resultó que desconocían que su dinero estaba en un corralito sin posibilidades de recuperación inmediata.
Los diarios no decían nada. El Periódico de Catalunya le publicó una carta al director. La Vanguardia hizo un breve en su edición digital. Ella no desistió frente al gigante financiero y concentró a un centenar de ahorradores frente a las oficinas centrales de La Caixa en la avenida Diagonal.
Llegó a comprar un traje de preso para encadenarse frente a la oficina hasta que le dieran su dinero, hizo unos folios (las antiguas octavillas) que repartía en el barrio de la Sagrada Familia...
La Caixa envió al delegado de zona para calmarla. Le prometió que le daban su dinero, pero que cesara inmediatamente de manifestarse. Luisa conminó al delegado  a que se lo pusiera por escrito y acto seguido le dijo que su lucha no acabaría hasta que todos los inversores en esas "participaciones preferentes" obtuvieran su dinero.
Repasando los diarios en el 2009 y el 2010, hablaban de esos productos como una captación de miles de millones para las entidades financieras --pues son más de una cincuentena las que están haciendo el corralito con los ahorros de personas mayores y jubiladas-- que iba a reforzar la capitalización de nuestras entidades financieras. Los periódicos no aprenden de los errores pasados. No supieron ver la crisis y una vez vista ésta y sus causantes, seguían dándole coba a los financieros. Pasa en todas partes, pero no es excusa.
Luisa, con un par de personas afectadas, han estado en directo en la SER y Gemma Nierga y Juanjo Millás han abierto una ventana de esperanza para que el ciudadano crea algo más en los medios de comunicación como contrapoder. Denunciar las injusticias es una labor del periodismo que empieza a caer en desuso cuando el que está enfrente es tan poderoso como un banco.
No debería ser excusa para los medios ocultar estas informaciones, aunque ello lleve aparejado el perder la publicidad de una entidad financiera o ponga en riesgo la financiación de la empresa periodística.

Nota: Conocí a Luisa hace un tiempo y por otras circunstancias. Le había perdido la pista. No sabía nada de ella ni de su problema con La Caixa. Por su férrea voluntad y persistencia, y porque le asiste la razón, sé que acabará ganando a La Caixa. Isidro Fainé debe y puede solucionarlo en un minuto. También le conozco.
(http://sanclementejose.blogspot.com)

Concurs: Coneixes els mitjans?

Siscu Baiges
A un polític se l'acusa de donar diners del Govern autonòmic a un periodista i el seu mitjà "per realitzar una campanya per ensalçar la seva activitat". De qui estic parlant?:
A. Jaume Matas i Libertad Balear
B. Artur Mas i La Vanguardia
C. Robert Mugabe i Zimbabwe Today
Envieu les respostes a quinscollonste@lajutgedesesilles.com
Entre les respostes encertades sortejarem una visita al Bundestag, unes fotos de la Merkel quan era jove i un joc d'eurobons de la senyorita Pepis

Què passa amb els mitjans de comunicació públics de Badalona?

Tomeu Ferrer 

Els mitjans públics d'informació de Badalona es troben en mig d'una guerra, que gairebé no té res d'informativa i molt de política.

Fem un repàs del que passa. Al poc que el PP aconseguís l'alcaldia, sent la minoria majoritària però amb el vistiplau de CiU, es va obrir una pugna en què, per una banda, els nou arribats intenten demostrar que manen i, amb diferent grau d'hostilitat, l'oposició vol fer palès que Xavier García Albiol i companyia són una mena de rellogats.

En una ciutat tant poc estructurada con Badalona, la ràdio i la TV locals i la revista Betulo, són elements claus per conformar una certa opinió pública. En una altra situació econòmica, els ajuntaments anteriors van apostar amb força per aquests mitjans i els van dimensionar amb força. No sóc especialista en el tema però imagino que una part de la càrrega de personal té a veure amb la vinculació de les emissores de ràdio i televisió en les cadenes creades especialment a la resta de Catalunya. Però aquest element, el cost econòmic, és clau en el procés polític seguit.

Com l'Hospitalet de Llobregat es va avançar tancant la TV local, el grup d'Albiol va córrer a afirmar que “nosaltres no ho farem així”. No obstant, va anunciar una retallada de gairebé el 50% del pressupost dels mitjans públics de Badalona. Però l'equip dels conservadors espanyolistes va posar una condició: canviar de socarrel la comissió que controla els mitjans de comunicació locals. En síntesi, reclama que la seva minoria tingui absolutament el control polític de la ràdio i la televisió locals. La resta de grups han respost afirmant que les matemàtiques són el que són i que, en conjunt, tenen majoria. La clau es que la comissió de control dels mitjans públics ha de ser escollida per una majoria qualificada de dos terços, que no té el PP.

Finalment l'alcaldia va decidir que fos el Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC) qui decidís en el debat, més si es té en compte que un element afegit a la controvèrsia era que els candidats a controlar els mitjans públics de Badalona eren personatges directament polítics sense cap experiència en el món de la premsa.

La resposta del CAC ha estat reclamar que els nous membres de la comissió de control dels mitjans públics locals no siguin persones que ostentin càrrec públic electe o que siguin nomenats directament pel consistori. Ras i curt, el consell reclamava gent no marcada per gestionar la premsa local de Badalona. L'últim element d'aquesta comèdia és l'amenaça de García Albiol de denunciar judicialment el CAC, al qual, recordem, va recórrer ell mateix.

Per activa o per passiva la jugada implica que el PP vol controlar els mitjans, encara que al mateix temps els estranguli econòmicament i  l'oposició ha decidit plantar cara a la maniobra del PP, sense tenir en compte aspectes com el dret d'informació a la ciutadania o la situació dels treballadores i treballadores dels mitjans badalonins.

Hi ha en joc no només els llocs de treball de la ràdio, la televisió i la revista local, si no el prestigi guanyat durant molts anys per aquests mitjans. Però a més ens juguem part de la cohesió social d'un municipi tan problemàtic com Badalona i els drets dels seus ciutadans a rebre una informació independent i propera.

Per això els ciutadans han decidit tirar pel dret i tenen en marxa una campanya que reclama  la defensa dels mitjans locals i públics de Badalona: http://goo.gl/UpNfU