Manuel López
Acaba de distribuir-se un vídeo amb la primera manifestació legal que es va fer quan havia acabat el franquisme i començava allò que a la presó suposàvem que era la democràcia.
El dictador havia mort poc abans, el 20 de novembre del 1975, i era impensable una manifestació com aquesta en aquells moments. Però els joves postfranquistes (Martín Villa, Suárez, Osorio,…) agitaven els caus feixistes i anaven guanyant espai dins del règim.
Era una manifestació dels periodistes catalans contra les mesures franquistes encara vigents i que havien portat a la presó el company Josep Maria Huertas Claveria l’any 1975.
Va ser el 18 de març del 1976. Érem prop de tres-cents periodistes, és a dir, bona part de la professió. Molta gent jove i alguns veterans. La gent de 'La Vanguardia' era ben escassa. (De totes maneres, molts dels manifestants van passar a ser directius i mai més es van posar a cridar en favor de l’ètica i la llibertat d’expressió).
Els periodistes estàvem mal organitzats –com sempre-- però la 'mani' va ser un èxit. La gent no es creia que uns joves i algun vell es poguessin manifestar sense que la policia, els grisos, els estomaquessin.
Veureu pancartes que demanaven llibertat d’expressió i afegint que els periodistes no eren confidents. La gent aplaudia pels carrers.
El Govern Civil, encara en mans dels franquistes, havia tolerat la manifestació en un intent de demostrar que el règim estava canviant, la qual cosa en aquell moment no es veia del tot clar.
Veureu al vídeo a amb molta americana i pocs jerseis, era normal en aquells moments.
Els periodistes estaven afiliats a la franquista Asociación de la Prensa de Barcelona, però la junta estava a favor de la democràcia. A les empreses, els comitès sindicals estaven en mans de CCOO i d’altres petites forces sindicals.
L’organització sindical dels periodistes era tan fluixa com ho és ara, però en aquells moments hi havia un esperit combatiu que no el trobareu ara mateix.
Com a grup principal d’organitzacions es podia trobar el PSUC, però els seus afiliats no van voler liderar la protesta. La filmació és de Pilar Sentís i Santiago Vilanova.
La qualitat de les imatges no és molt bona, però en aquell moment les tecnologies de la imatge no havien arribat encara a casa nostra.
Un any després començava el gran declivi de la premsa barcelonina. En quatre anys es van tancar 'El Correo Catalán', 'Tele/eXpres', 'Mundo Diario', 'Catalunya Express', 'El Noticiero Universal' i els diaris de la premsa de l’Estat (coneguda com a "prensa del Movimiento").
Totes aquestes lluites van aparèixer en una publicació pròpia dels periodistes, 'Premsa en Lluita', de la que escriurem en un altre moment.
