La llei de transparència no ha millorat la informació de les webs dels ajuntaments i consells comarcals

La transparència de la informació de les webs dels ajuntaments de Catalunya no ha millorat amb l'entrada en vigor de la Llei de 2014, segons les dades publicades al Mapa Infoparticipa (www.mapainfoparticipa.com) en les quals es basen els guardons del Segell Infoparticipa que es van lliurar el 20 d'abril del 2016, en un acte celebrat al Born Centre de Cultura de Barcelona.

Els resultats de l’anàlisi de la informació dels webs de les corporacions locals posen de manifest que el nombre d'ajuntaments que han assolit les puntuacions establertes per obtenir el Segell Infoparticipa en la 3a edició, després d’entrar en vigor la llei de Transparència, ha disminuït respecte a la 2a edició 2014: de 77 (8%) s'ha passat a 67 (7%).

L'avaluació de les webs dels consells comarcals, que s'ha realitzat per primera vegada, dóna un resultat similar: només 3 (7% dels 42 Consells) han obtingut un guardó: dos, un segell i un, una menció. La majoria no supera el 50% dels indicadors.

El Mapa Infoparticipa

El Mapa Infoparticipa és un projecte desenvolupat des de l'any 2012 pel Laboratori de Periodisme i Comunicació per a la Ciutadania Plural (LPCCP) de la UAB, concebut per a publicar els resultats d’avaluar la informació que es publica als webs de les administracions públiques per promoure que millori la seva transparència i qualitat. Amb aquest objectiu, es publiquen els resultats en un mapa de Google, georeferenciant les fitxes corresponents a cada entitat que permeten veure les puntuacions obtingudes, traduir-les en una tonalitat d’acord amb l’infòmetre i així, que qualsevol persona pugui contrastar les dades de l'equip d'investigació amb la informació de les webs corporatives. És per tant també una eina de transparència de la recerca universitària. Aquest procediment, i el fet de concedir el Segell Infoparticipa als que obtenen les puntuacions més elevades, ha col·laborat a definir uns criteris bàsics sobre la informació que s'ha de publicar, i a promoure l'interès per millorar-la, ja abans de la aprovació i de l'entrada en vigor de la legislació sobre transparència.

A Catalunya, on es va iniciar el projecte, en la primera edició (2013) es van lliurar als ajuntaments 48 guardons (5% dels 947 ajuntaments): 36 segells, als que van obtenir les màximes qualificacions; 3 mencions, amb 5 punts menys; i 9 reconeixements, als quals havien passat d'un suspens a un aprovat superior al 60%. A la segona edició (2014) el nombre de guardons va ascendir a 77 (8% dels ajuntaments): 67 segells, 1 menció i 9 reconeixements. I a la tercera edició (2015), s'ha passat a 67 guardons (7% dels 948 ajuntaments) dels que els segells són 61, les mencions 4 i els reconeixements 2.

La dada positiva és que s'ha incrementat el nombre d'ajuntaments que han obtingut el 100% dels indicadors, que ha passat de 3 a la 1a edició a 20 en la 2a edició ia 25 a la 3a edició.

La causa principal de la disminució dels guardons es el fet que, tenint en compte que a partir de l’1 gener 2016 entrava en vigor la llei de Transparència, s'ha incrementat el nombre d'indicadors Infoparticipa amb els que s'analitzen les webs. Aquests indicadors s'utilitzen per examinar les pàgines, com podria fer-ho qualsevol persona, preguntant-se si proporcionen informació sobre 5 qüestions que es consideren bàsiques:

- Qui són els representants polítics,

- Com gestionen els recursos col·lectius,

- Com gestionen els recursos econòmics,

- Que informació proporcionen sobre el municipi i la gestió dels recursos col·lectius,

- I quines eines ofereixen per a la participació ciutadana.

Aquestes 5 qüestions es desdoblen, en el cas dels ajuntaments, en 52 preguntes, que en les edicions anteriors eren 41.

En el cas dels consells comarcals, que com hem explicat s’han avaluat per primera vegada, s’han utilitzat 49 preguntes adaptades a aquestes administracions locals de segon nivell.

Puntuacions que han assolit els Consells Comarcals de Catalunya

És necessari assenyalar que els Indicadors Infoparticipa no contemplen totes les exigències que marca la Llei, sinó només una part que l'equip del LPCCP ha considerat imprescindibles per anar avançant pas a pas en la millora de la informació de les webs. Per tant, l'obtenció del Segell Infoparticipa, o del 100% dels indicadors, no indica que es compleixi amb la Llei sinó només amb els criteris del sistema d'avaluació Infoparticipa, el propòsit del qual és col·laborar d’aquesta manera a la difusió de la cultura de la transparència entre els responsables polítics i tècnics de les administracions públiques, i entre la ciutadania.

Un model de geoperiodisme

El Mapa Infoparticipa s’ha concebut també com un model de geoperiodisme, per a facilitar que cada persona pugui disposar de coneixement des de la posicions que ocupa, contrastar-la amb el coneixement que obté a partir de la seva experiència, comparar-la amb coneixements sobre altres indrets…, i reclamar el que consideri oportú tant als representants polítics locals o supralocals, com als investigadors acadèmics.

El desenvolupament d’aquesta plataforma s’ha realitzat amb el suport de dos projectes I+D+I finançats pel MINECO, dirigits respectivament per Amparo Moreno Sardà, catedràtica emèrita del Departament de Periodisme de la UAB, i pel doctor Juan Luis Manfredi, professor titular de Periodisme de la Universidad de Castilla-La Mancha, que han permès estendre les avaluacions a bona part dels ajuntaments de totes les comunitats autònomes d’Espanya.

Per què no aniré a la festa de l''Avui'

Cristina Palomar

El pròxim 23 d'abril el desaparegut diari 'Avui' celebrarà el seu quaranta aniversari. Per a l'ocasió, un grup d'antics treballadors ha organitzat dos dies després un sopar commemoratiu amb tots aquells i aquelles que hem estat vinculats al rotatiu en algun moment de les nostres vides, sigui perquè hi hem treballat o perquè s'hi ha col·laborat d'alguna forma. Fins aquí res a dir. No sóc amiga de celebracions nostàlgiques i menys si aquestes són multitudinàries i costen un ull de la cara com és el cas, però entenc que hi hagi gent que s'enyori d'un diari fet amb molt de carinyo ara convertit en un frankenstein indigerible per part de la direcció d''El Punt'.

El que no puc entendre és la imperdonable falta de memòria dels

Carles Flo, exdirector de l''Avui'.

organitzadors. Llegeixo la llista provisional d'assistents i em quedo glaçada quan entre els noms descobreixo el de Carles Flo, un dels personatges més sinistres que ha passat per l''Avui' i un dels principals responsables que el diari acabés com va acabar. Tot i que amb el Vicent Sanchis ja ens vam immunitzar contra els crits i estirabots, va ser aterrar Carles Flo com a director i començar a tallar caps a tort i dret. El seu règim de terror va superar amb escreix el de Pol Pot i va fer treure el pitjor d'alguns companys. S'amagava al seu cau a esmolar la destral pràcticament a les fosques, només il·luminat per una gran espelma, i quan et cridava al despatx feies testament per si de cas.

No és només que la seva set de sang deixés la redacció molt tocada psicològicament durant els mesos que va durar el seu regnat. És que la seva falta de criteri periodístic va acabar amb la credibilitat del diari que havíem construït entre tots a base de molt esforç i que ja començava a trontollar empresarialment parlant perquè Godó tenia uns altres plans. Va utilitzar el rotatiu en benefici propi per intrigar i es va fer amic dels socialistes fins al punt de despatxar habitualment amb l'aleshores secretari d'organització del PSC, José Zaragoza. De fet, han passat els anys i encara no m'he recuperat del trauma que em va provocar trobar-me'l manta vegades a l'ascensor. 

L'innombrable de funest record va fer una autèntica escabetxina en la secció de política, sempre sospitosa a ulls dels acomplexats socialistes, i va condemnar a l'ostracisme dos dels millors periodistes que he conegut: el Lluís Bou i la Marta Lasalas. En un tres i no res van passar de fer cròniques que obrien la secció a barallar-se --en sentit figurat, esclar-- per picar els breus. No van ser els únics repressaliats i quan va desaparéixer acomiadant-se a la francesa perquè ens havia comprat 'El Punt', quasi ningú el va trobar a faltar i més d'un li va desitjar una mort lenta i dolorosa. Només el van plorar aquells que van aprofitar el seu règim de terror per promocionar-se i que van quedar retratats per sempre més.

Naturalment, jo no sóc a la llista. No només no aniré al sopar de celebració perquè el preu del menú és abusiu i perquè els actes nostàlgics --siguin de la mena que siguin-- em provoquen urticària. La meva absència s'ha d'entendre, sobretot, com un crit silenciós de protesta, com un acte de rebel·lió contra la falta de memòria. Al Carles Flo, ni l'oblido ni el perdono.

http://laperiodistadesquiciada.blogspot.com.es/

Un altre article sobre el diari 'Avui'

'Quaranta anys del naixement de l''Avui'', per Maria Favà

Les (males) notícies nostres de cada dia

Toni Rodríguez Pujol
La definició convencional de “notícia” és la que es refereix a una informació que fins el moment que es difon no és coneguda públicament. Altres definicions, una mica menys convencionals i força més frívoles, diuen que una notícia és allò que algú vol que no se sàpiga o, simplement, allò que els periodistes decideixen que és notícia.

Bé, desmuntem una mica aquests tòpics: les portades de la majoria de diaris de dimarts, 29 de març, publicaven com a principal foto de portada una imatge dels atemptats terroristes al Pakistan. En molt casos, com per exemple 'La Vanguardia', 'International New York Times' i 'The Guardian', fent servir la mateixa imatge

d’agència. Sembla difícil pensar que tots els periodistes responsables d’editar la portada respectiva des de llocs tan diferents s’haguessin posat d’acord en decidir que aquesta era la gran notícia del dia. Es tractava doncs d’una informació que algú no volia que se sabés? No exactament. Les víctimes volen que el món conegui la tragèdia que pateixen, si més no perquè algú, si encara li queda una mica de vergonya, se li posi la cara vermella com un tomàquet. I els botxins, evidentment desitgen la màxima difusió de les seves accions criminals. Això multiplica exponencialment l’efecte terrorífic que busquen. Queda descartada, per tant, la teoria de l’ocultisme informatiu.

Què deu ser doncs això de les notícies? Allò de que són més rellevants quatre morts a París que quaranta a l’Àfrica? Doncs

probablement sí, però no pas per motivacions purament racistes, que també, sinó perquè la notícia, per ser-ho, ha de ser geogràficament propera i, sobretot, capaç d’afectar la nostra vida quotidiana. O, dit en altres paraules, capaç d’influir en el nostre entorn. L’atemptat del Pakistan va ser comés contra cristians paquistanesos. Els crims de DAESH (no els hi feu el favor de dir-lis ISIS, són una banda criminal, no un estat) ens afecten perquè llencen encara més refugiats desvalguts contra els filferros punxeguts de les nostres consciències.

Vet aquí perquè tot això és notícia.

Una mala notícia que ja dura massa, no cal dir-ho.
http://www.intermedia.cat/

Un altre article sobre l'atemptat de Pakistan:

'El olvido de Lahore en las portadas y la crisis de la prensa', por Josep Carles Rius

Quaranta anys del naixement de l''Avui'

Maria Favà Compta

De tot es compleixen ara quaranta anys. El 1976 va ser un any pletòric en què van començar de nou moltes aventures, a més de la famosa Transició. I els que teníem aleshores entre 20 i 30 anys i havíem passat la primera joventut sota el franquisme, ens pensàvem menjar un món que volíem lliure.

Una d’aquestes aventures que va començar el 1976 va ser el diari 'Avui' del qual aquest mes celebrarem els quaranta anys del seu naixement, ja que no podrem celebrar la seva continuïtat. Farem una festa el 25 d’abril amb tots els treballadors que vulguin venir. Però l’'Avui' que recordarem ja no existeix. Va començar a morir a finals de novembre del 2009 i ràpidament va anar perdent

Portada del primer número del diari 'Avui',
 publicat el dia de Sant Jordi del 1976.

l’empenta que li va donar el seu últim director de debò, el Vicent Sanchis, fins a convertir-se en el producte que és ara.

El 1976 el diari va néixer amb una gran il·lusió i amb el suport de milers de compte-partícips. Era el primer diari en català que es publicava des de la guerra incivil. La primera dificultat amb la que ens vam trobar els redactors va ser el lèxic. Anar a l’hemeroteca per aprendre dels diaris dels anys trenta no ens va servir de gaire. Ens va caldre inventar un llenguatge nou per a un temps nou. Aquest és una de les grans contribucions que ha fet el diari i va obrir al camí als altres mitjans en català que van començar després. 

El 1976 no vam fer el millor diari del món. No podíem, no en sabíem més i tampoc teníem els recursos que disposava, per exemple, el diari 'El País' que va tenir un naixement similar però amb unes fades padrines molt riques i poderoses. Els diners dels compte-partícips van durar menys d’un any i a partir d’aquell moment la precarietat va ser la norma. Els que feien d’empresaris tenien molta bona voluntat però tampoc en sabien gaire.

Tots els directors que va tenir el diari asseguren que no es cobrien les despeses amb la publicitat i la venda dels diaris. Suggereixen que la mànega venia de “sectors convergents, d’empresaris convergents”… N’hi ha que relacionen el finançament del diari amb afers tant tèrbols com el 'cas Casinos'. En una ocasió els Mossos van venir a fer un registre al diari i enlloc d’anar al pis que ocupava l’administració i demanar els números, van inspeccionar els calaixos dels redactors on els més cràpules hi tenien una ampolla de Torres 10 anys.

Hi ha diversos testimonis que asseguren que Josep Tarradellas va ajudar l’'Avui' amb els diners que es va trobar a la Caixa de la Diputació. I Jordi Pujol reconeix també obertament haver ajudat a l’'Avui'. M’ho va dir a mi i ho havia confessat anys abans a l’empresari que va dirigir la fallida del diari el 2004. Segons aquest testimoni, Pujol hauria dit que si alguna vegada el tornaven a

Portada d'un 'Avui' del 2004.

tancar a la presó seria per culpa de les coses que havia fet per a l’'Avui'. 

Si l’origen dels diners és obscur, la gestió, o més ben dit, la no gestió empresarial està molt clara. La majoria de testimonis amb responsabilitat al diari confirmen que l’'Avui' no va tenir mai empresa. Els primers promotors eren aficionats, voluntaris, que no van saber muntar una empresa. I els darrers eren enviats des del Palau, feien de corretja de transmissió i paraven la mà. Només Vicenç Villatoro diu que ell sí que va tenir una empresa al davant. El seu empresari va ser Xavier Llobet, de trista memòria per als treballadors, que es va aprofitar més ell de l’'Avui' que l’'Avui' d’ell. Salvant aquesta excepció, ningú va posar la mà a la caixa. Tampoc hi havia massa per birlar.

Doncs malgrat no tenir empresa o potser per això mateix, el diari sempre va tenir fama de convergent i això feia molt mal a la seva credibilitat. Una informació que fos crítica amb l’Ajuntament de Barcelona, encara que estigués ben fonamentada, no es tenia en compte si la publicava l’'Avui' perquè “és un diari de CiU i el que més li interessa és donar canya als socialistes que manen a la Casa Gran”.

El menyspreu del ram

Hi ha un aspecte que no sé si l’entendran els qui no siguin del nostre ram; la discriminació i el menysteniment que vàrem patir des del primer dia tant el diari com els treballadors per part de la resta del sector, i sovint també des de les fonts informatives. Per als companys dels altres diaris, nosaltres érem quasi invisibles, periodistes de segona que no havíem fet prou mèrits per treballar en un diari de primera. La pregunta “on treballes ara?” la sentíem

sovint els redactors de l’'Avui' formulada per companys d’altres mitjans amb els què coincidíem quasi cada dia al Parlament, a l’Ajuntament, a l’Audiència... ens veien però no ens llegien. 

Ja podíem treure primícies, que si no les reproduïa alguna agència, no se n’assabentava la competència. La majoria dels professionals dels altres mitjans no es mirava l’'Avui' perquè considerava que no li podria aportar res. I en el supòsit que trobessin alguna notícia prou interessant com per reproduir-la, sovint no citaven d’on l’havien tret perquè nosaltres, com a font, no donàvem prestigi. Aquest menyspreu ens va fer molt de mal. Al director Vicent Sanchis sempre li va fer molta ràbia aquesta manca d’autoestima dels redactors de l’'Avui'. 

Agustí Pons, que va coordinar les pàgines d’Opinió, explica com molts intel·lectuals van girar la cara a l’'Avui' i en canvi perdien el cul per escriure a 'El País'. L’estat de gràcia inicial, l’èpica del capitalisme popular i del primer diari en català des del 1939, li va durar ben poc i malgrat que va fer seccions molt ben fetes –Cultura, Barcelona, Catalunya...-- mai va tenir la pàtina del prestigi.

Tot i ser considerats de tercera regional, hi havia una ràbia per part d’alguns mitjans, especialment 'El País', que no puc entendre. Si érem tan dolents i comptàvem tan poc, ¿per què aquells àtacs que anaven directes a la nostra línia de flotació? I sovint feien diana.

El menyspreu arriba fins a l’actualitat. En un informe sobre el català als mitjans de comunicació publicat el 2014 a la revista 'Capçalera', que edita el Col·legi de Periodistes de Catalunya, l’'Avui' ni tan sols surt esmentat. Els autors d’aquest informe potser ignoren que l’'Avui' es va inventar el llenguatge periodístic de la segona meitat del segle XX. A la seva redacció comença la polèmica, tan fructífera, sobre el català 'light' i el català 'heavy'. TV-3 i les emissores de la Corporació de Ràdio i Televisió van néixer vuit anys després de l’'Avui' i les versions en català d''El Periódico' i 'La Vanguardia' encara són més joves. 

Però malgrat aquestes misèries, en molts moments vam aconseguir fer un gran diari del què, com a treballadora, em sento molt orgullosa. Les hemeroteques ho certificaran i d’aquí a 40 anys el menyspreu que vàrem patir no tindrà cap importància. La història a vegades posa les coses al seu lloc. El dia 25 d’abril brindarem per a tots els qui van fer possible aquella aventura, aleshores tan romàntica.

Los vaivenes de Alierta con los medios de comunicación de Telefónica

José Sanclemente

Acabo de leer el libro 'Buenas noches y saludos cordiales', de Vicente Ferrer Molina, sobre la interesante biografía del periodista José María García (Editorial Córner), que recomiendo vivamente no solo por el interés del personaje, sino por cómo nos sitúa en un tiempo en el que el control político y la presión sobre los medios de comunicación alcanzó en España sus más altas cotas de protagonismo.

Eran tiempos del presidente José María Aznar (año 1997) cuando éste utilizó el brazo económico de la compañía Telefónica, liderada por su amigo Juan Villalonga, para armar un grupo mediático afín al Partido Popular adquiriendo Antena 3 a Antonio Asensio (Grupo Zeta); dos años más tarde se hizo con la cadena de radio de la ONCE (Onda Cero) y en el 2000 adquirió la productora Endemol por una cifra desorbitante. 

"El sindicato del crimen"

 

Telefónica ya controlaba Vía Digital, la ruinosa televisión por satélite gubernamental. Ese conglomerado mediático que se llamó Telefónica Media creció al amparo del “consejo asesor” de varios periodistas que se agruparon en la AEPI (Asociación de Escritores y Periodistas Independientes) que se caracterizaban por su antisocialismo, por su afinidad al Partido Popular y sobre todo por su oposición al grupo Prisa. Entre estos periodistas fundadores de la AEPI, a los que se les conocía como el "sindicato del crimen”, estaban Pedro J. Ramírez , Luis María Anson, Federcio Jiménez Losantos o el mismo José María García, que emprendió una cruzada contra el “imperio del monopolio” como denominaba al grupo de prensa de Polanco, que se había hecho con la Antena 3 Radio en la que realizaba antaño su famoso programa de deportes 'Supergarcía'.

Un grupo mediático ruinoso

El panorama que César Alierta se encontró cuando accedió a la presidencia de Telefónica en el año 2000, sucediendo a Juan Villalonga, era el de un grupo mediático ruinoso y en pérdidas multimillonarias por el que se había pagado un coste brutal e inasumible, con el único fin de ejercer el control político de la información por parte del gobierno del Partido Popular. Villalonga dejó Telefónica con una indemnización multimillonaria (le ayudó a negociarla Mauricio Casals, actual presidente del diario 'La Razón', que intermedió con Aznar, el cual se había distanciado del presidente de Telefónica por unas 'stock options' que adquirió éste, al parecer, utilizando información privilegiada).

El grupo mediático con César Alierta pasó a llamarse Admira y acabó vendiéndose al Grupo Planeta (Antena 3 y Onda Cero) tres años después de la llegada de éste a la presidencia de Telefónica. También se desprendió de la productora Endemol en favor de Mediaset y fusionó la llamada plataforma gubernamental Vía Digital con la de Canal Plus de grupo Prisa en Sogecable.

La publicidad de las empresas del Ibex-35

Alierta se quitaba de encima un problema económico que lastraba sus cuentas y dificultaba el modelo de expansión de Telefónica que tenía en la cabeza. Perdía contenidos, pero ganaba en tranquilidad. Algunos de los que estuvieron en esa época con él dicen que la exposición e incomodidad que le generaba la presión a la que estaba sometido por los intereses políticos en sus medios de comunicación también fue un detonante para desprenderse de él.

Este aragonés discreto, práctico e inteligente, como le califican sus colaboradores, sabía, sin embargo, que necesitaba de los contenidos para su expansión digital. Había plegado las velas del buque mediático de Villalonga-Aznar que iba a la deriva y al naufragio, pero buscó la oportunidad para hacerse con Sogecable en el momento en que grupo PRISA, tocado por el endeudamiento, tenía necesidad de desprenderse de su televisión de pago. Hoy en día Movistar Plus es la plataforma sobre la que se basa buena parte de su desarrollo tecnológico digital que engarza con la telefonía móvil, la red de internet y todo un vasto campo de servicios y entretenimiento. 

La Telefónica de Alierta ha tenido que librar varias batallas para hacerse de nuevo con un medio de comunicación en España, entre ellas la de Mediapro y los derechos televisivos del fútbol. Tengo la sensación de que ahora lo ha hecho con criterios económicos de rentabilidad a pesar de las cantidades multimillonarias que se barajan.

La marcha de Alierta de Telefónica no debería alterar este planteamiento. Las empresas de comunicación deben ser rentables para ser independientes, pero si no son independientes difícilmente tendrán futuro.

Telefónica es uno de los grupos que más publicidad invierte en los medios de comunicación, eso ha llevado a algunos a pensar que por ello puede tener a la prensa comprada. Es cierto que hay mucha debilidad en los medios de comunicación y que algunos pueden esconder una noticia envuelta entre las páginas y 'banners' de publicidad para no ser castigados por el gigante de las telecomunicaciones o las empresas del Ibex-35. Los que lo hagan perderán mucho más a medio plazo que esas inserciones de anuncios de hoy. Hasta a la propia Telefónica le pasó en su tiempo.

http://www.josesanclemente.com/

El olvido de Lahore en las portadas y la crisis de la prensa

Josep Carles Rius

Eran las 7 de la tarde en Pakistán, y las 4 de la tarde en Europa. Un terrorista talibán se hizo estallar en un parque de Lahore repleto de familias de la comunidad cristiana que celebraban la Pascua. Fue una masacre con más de setenta víctimas mortales, la mayoría mujeres y niños. Los heridos son cientos. Los responsables de los periódicos que se editan en papel en Europa tenían todos estos datos cuando celebraron sus reuniones de portada. Sin embargo, la noticia no abrió los periódicos.

En muchos diarios ni aparece en primera página. En el mejor de los casos se publica en la parte baja de la portada o en una pequeña llamada. Muchas de las fotos de portada están dedicadas a Palmira, la ciudad y las ruinas recuperadas por el ejército de Bashar el Asad o a las manifestaciones de Bruselas. Muchos periódicos abrían con las consecuencias de los atentados de Bruselas y no mencionaban Lahore, cuando las víctimas de aquí y de allí murieron en manos del mismo fanatismo, de la misma barbarie. ¿Por qué ocurrió este olvido? Como posible respuesta,

Funeral por las víctimas de Lahore. (AFP)

apunto cinco reflexiones.

Crisis de valores

¿La ausencia de Lahore en las portadas es un reflejo de la falta de empatía de una parte significativa de la opinión pública? ¿De la indiferencia de quienes consideran estas víctimas lejanas y ajenas a su civilización? Aunque fuera así; aunque los periódicos tuvieran la intuición de que estas víctimas importan mucho menos a sus lectores que las 'nuestras', las de Occidente, su deber ético sería contarles la relevancia del atentado de Lahore. Ponerlo en contexto. Explicar que todas las vidas, las de aquí y las de allí, valen lo mismo.

Muchos periódicos no han sabido sobreponerse a esta ola de egoísmo europeo. Han decidido seguir la corriente, como tantas otras veces, y esta es una de las causas de su crisis de credibilidad. Han aplicado el criterio de 'proximidad' geográfica e identitaria y han olvidado la 'proximidad' del sufrimiento humano. Lo mismo ocurre con la crisis de los refugiados. La impotencia de los gobiernos de los Estados, el silencio de muchos periódicos y la aparente pasividad, cuando no rechazo, de parte de la opinión pública ante la tragedia de los refugiados reflejan una crisis de valores a escala europea.

Crisis de modelo

¿Qué es la portada de un periódico? La página donde los responsables editoriales del diario comunican a los lectores aquello que es más importante, relevante. Aquello que el lector debe saber, necesita saber. Y además, con noticias jerarquizadas en orden de importancia, desde la apertura al faldón, la columna o la imagen central. ¿O, por el contrario, es la portada un cartel de propaganda al servicio de intereses más o menos inconfesables? Un cartel cada vez más lánguido en los kioscos, pero que alcanza su verdadera proyección en las pantallas de la televisión, en la red, o en los resúmenes de radio.

Las portadas de algunos periódicos ya no pueden ser consideradas como expresión del periodismo, si no de propaganda en favor de unas determinadas opciones ideológicas. 'ABC' o 'La Razón' son el paradigma, pero es un mal generalizado y en los diferentes ecosistemas mediáticos de España encontramos ejemplos parecidos. Antes no pasaba nada, existía impunidad, pero hoy los periódicos que silenciaron el atentado de Lahore tienen que aguantar durante veinticuatro interminables horas el oprobio de ver como las redes, e, incluso los telediarios, reflejan la conmoción por una tragedia que no supieron, o no quisieron, valorar.

Una nueva época

La mayoría de los periódicos decidieron que el atentado de Lahore no era relevante. Pero el paradigma ha cambiado. Una parte importante de la sociedad ya no pone su visión del mundo en manos de un periódico, sino que configura su propia percepción de la realidad a partir de múltiples fuentes. Son los ciudadanos quienes eligen qué deben saber y cuándo; la jerarquía de los hechos y, especialmente, su trascendencia y relevancia para sus vidas.

Los periódicos vivieron durante doscientos años en una torre de marfil, desde la que establecían la jerarquía de los hechos, fijaban opiniones, decidían qué salía a la luz pública y qué no. Tenían el poder. Encarnaban la opinión publicada que configuraba, después, la opinión pública. Pero todo esto es historia. Hoy la opinión publicada y la opinión pública se han transformado en la opinión compartida. Y para muchos ciudadanos el atentado de Lahore sí fue relevante. El día 28 de marzo del 2016 no fue un buen día para la prensa escrita. Fue un día en el que se agrandó la brecha entre los diarios y una parte cada vez más importante de la ciudadanía.

Las preguntas decisivas

Si la audiencia encuentra en la red, o en medios alternativos, los valores que ya no descubre en las portadas de los periódicos ¿por qué los jóvenes deberían incorporarse un día a la lectura de los diarios que ordenaban la visión del mundo a sus padres y abuelos? ¿Para qué los necesitan si no establecen la trascendencia que una sociedad democrática necesita desde el punto de vista ético?

Los periódicos tal como los hemos conocido son, o pueden ser, unos magníficos instrumentos para comprender la realidad. Durante más de doscientos años, generación tras generación, los ciudadanos han confiado en los periódicos. El papel era, y es, un soporte excelente para establecer la jerarquía y la relevancia de las noticias. Todos los periodistas que hemos trabajado durante muchos años en las redacciones de los periódicos de papel sentimos nostalgia del pasado y tristeza ante los augurios del fin de la prensa escrita. Pero la gran pregunta es si los periódicos hicieron, y hacen, un buen uso de este inmenso caudal de confianza que los lectores depositaron en ellos.

El factor humano y la esperanza

Las portadas del 28 de marzo reflejan una crisis de los periódicos como instituciones y de sus cúpulas. No reflejan una crisis del periodismo porque estos mismos diarios acogen a muchos periodistas que, hoy, seguro comparten buena parte de estas reflexiones. Precisamente, durante estos largos años de crisis de la prensa escrita, han sido las voces libres las que han salvado el periodismo, mucho más que los medios como instituciones. Periodistas que han ido a contracorriente, incluso de sus propias empresas, y han mantenido, mientras les fue posible, sus 'burbujas de libertad' dentro de las redacciones. La esperanza de regeneración está en el 'factor humano' y también en los periódicos que son referentes globales.

No es casualidad que tres de los periódicos que valoraron mejor la noticia del atentado de Lahore fueron 'The New York Times', 'The Washington Post' y 'The Guardian'. El 28 de marzo fue un mal día para la prensa escrita de España y de Europa, quizás porque tampoco corren buenos tiempos en España y en Europa. Porque, ensimismados en los intereses y los problemas propios, ni la prensa ni las instituciones son capaces de enfrentarse a los retos verdaderamente relevantes y trascendentes.

http://www.eldiario.es/catalunya/

Periodisme i memòria

Gil Toll

Sabeu qui era Gaziel? Tot periodista mitjanament llegit coneix 'Tots els camins duen a Roma', les memòries d’Agustí Calvet, director de 'La Vanguardia' durant els anys més convulsos del segle XX. Periodistes i ciutadans interessats en el passat consulten sistemàticament l’hemeroteca digital de 'La Vanguardia', una formidable eina d’accés universal i gratuït. L’altra font complementària és l’hemeroteca d’'Abc', igualment eficaç tècnicament. Tots dos diaris han coincidit en fer aquest esforç tecnològic, que els dóna prestigi i difon el seu punt de vista sobre el passat. Tots dos diaris tenen un ideari que defensa la monarquia i les idees conservadores o ultraconservadores, a mida que retrocedim en les pàgines d’anys passats.

Exemplar d''El Diluvio' del 4 de desembre del 1938.

N’hi ha més de punts de vista periodístics sobre el passat? Algú sap quin era el segon diari de Barcelona abans de la guerra? Un diari de format popular, adreçat als petits propietaris i els treballadors, ocupat en l’agenda social del país, que defensava la República com a sistema de govern i el federalisme com a forma organitzativa de l’estat i que tirava 150.000 exemplars. No, no es deia 'El Periódico', es deia 'El Diluvio' i es va publicar a la ciutat de Barcelona entre 1858 i 1939. Vuitanta anys al carrer i segueix sent un gran desconegut per la majoria de la professió i de la societat. Tots coneixem a Gaziel com autor i el citem en articles i cròniques per molts motius molt interessants. Ben pocs podrien dir el nom del director d’'El Diluvio', Jaime Claramunt. Ara tenim l’oportunitat de conèixer el seu punt de vista gràcies a la recuperació dels seus papers a l’arxiu nacional de Cuba.

Claramunt havia nascut a la Cuba colonial i allà va anar quan va acabar la guerra i es va exiliar com molts altres periodistes del seu diari i centenars de milers d’altres catalans. Un cop a L’Havana, va treballar per la ràdio pública i hi va fer una secció titulada 'Memorias de un viejo reportero'. Són ben sucosos els seus records. Ens explica com era el diari, la vida dels periodistes i la relació amb el poder polític. Repassa uns quants personatges de l’època amb la llibertat del que escriu quan és gran i lluny del país. Narra experiències i fets de la vida barcelonina que composen una singular cònica negra i roja. Escriu de forma planera perquè ell mateix llegia els textos davant el micròfon. O sigui, mal m’està el dir-ho, és un text atractiu i fàcil de llegir. Però no només vull fer propaganda del meu llibre http://goo.gl/bzPFay. També us vull explicar que ara 'El Diluvio' també es pot trobar a internet. La Biblioteca de Catalunya l’ha digitalitzat i forma part dels diaris que es poden consultar a http://www.bnc.cat/digital/arca/. Tecnològicament es troba lluny de l’eficàcia de les hemeroteques de 'La Vanguardia' i 'Abc', però amb paciència es poden consultar les col·leccions de 'La Publicitat', 'Mirador', 'La Veu de Catalunya', 'Destino' i 'El Diluvio', entre moltes altres publicacions de menys rellevància.

Sovint caiem en discursos auto compassius de la professió per les dures circumstàncies que ens toca viure a tots els mitjans. Habitualment ens responem que cal que ens organitzem per defensar els nostres interessos. Jo crec que hem d’afegir que cal que coneguem d’on venim col·lectivament per decidir on volem anar.