Periodisme i memòria

Gil Toll

Sabeu qui era Gaziel? Tot periodista mitjanament llegit coneix 'Tots els camins duen a Roma', les memòries d’Agustí Calvet, director de 'La Vanguardia' durant els anys més convulsos del segle XX. Periodistes i ciutadans interessats en el passat consulten sistemàticament l’hemeroteca digital de 'La Vanguardia', una formidable eina d’accés universal i gratuït. L’altra font complementària és l’hemeroteca d’'Abc', igualment eficaç tècnicament. Tots dos diaris han coincidit en fer aquest esforç tecnològic, que els dóna prestigi i difon el seu punt de vista sobre el passat. Tots dos diaris tenen un ideari que defensa la monarquia i les idees conservadores o ultraconservadores, a mida que retrocedim en les pàgines d’anys passats.

Exemplar d''El Diluvio' del 4 de desembre del 1938.

N’hi ha més de punts de vista periodístics sobre el passat? Algú sap quin era el segon diari de Barcelona abans de la guerra? Un diari de format popular, adreçat als petits propietaris i els treballadors, ocupat en l’agenda social del país, que defensava la República com a sistema de govern i el federalisme com a forma organitzativa de l’estat i que tirava 150.000 exemplars. No, no es deia 'El Periódico', es deia 'El Diluvio' i es va publicar a la ciutat de Barcelona entre 1858 i 1939. Vuitanta anys al carrer i segueix sent un gran desconegut per la majoria de la professió i de la societat. Tots coneixem a Gaziel com autor i el citem en articles i cròniques per molts motius molt interessants. Ben pocs podrien dir el nom del director d’'El Diluvio', Jaime Claramunt. Ara tenim l’oportunitat de conèixer el seu punt de vista gràcies a la recuperació dels seus papers a l’arxiu nacional de Cuba.

Claramunt havia nascut a la Cuba colonial i allà va anar quan va acabar la guerra i es va exiliar com molts altres periodistes del seu diari i centenars de milers d’altres catalans. Un cop a L’Havana, va treballar per la ràdio pública i hi va fer una secció titulada 'Memorias de un viejo reportero'. Són ben sucosos els seus records. Ens explica com era el diari, la vida dels periodistes i la relació amb el poder polític. Repassa uns quants personatges de l’època amb la llibertat del que escriu quan és gran i lluny del país. Narra experiències i fets de la vida barcelonina que composen una singular cònica negra i roja. Escriu de forma planera perquè ell mateix llegia els textos davant el micròfon. O sigui, mal m’està el dir-ho, és un text atractiu i fàcil de llegir. Però no només vull fer propaganda del meu llibre http://goo.gl/bzPFay. També us vull explicar que ara 'El Diluvio' també es pot trobar a internet. La Biblioteca de Catalunya l’ha digitalitzat i forma part dels diaris que es poden consultar a http://www.bnc.cat/digital/arca/. Tecnològicament es troba lluny de l’eficàcia de les hemeroteques de 'La Vanguardia' i 'Abc', però amb paciència es poden consultar les col·leccions de 'La Publicitat', 'Mirador', 'La Veu de Catalunya', 'Destino' i 'El Diluvio', entre moltes altres publicacions de menys rellevància.

Sovint caiem en discursos auto compassius de la professió per les dures circumstàncies que ens toca viure a tots els mitjans. Habitualment ens responem que cal que ens organitzem per defensar els nostres interessos. Jo crec que hem d’afegir que cal que coneguem d’on venim col·lectivament per decidir on volem anar.