Josep Cabayol, el periodista

Siscu Baiges

Hi ha tres vessants de la personalitat de Josep Cabayol de la qual podria parlar: de l’activista, de l’amic i del periodista. Com que estem en un portal concebut per intercanvis entre professionals de la comunicació, m’animo a parlar de la seva vessant periodística.

Ens havíem creuat moltes vegades al llarg de la nostra vida professional però mai no havíem

Josep Cabayol, en una imatge d'arxiu.

treballat junts a la mateixa redacció. A Com Ràdio vam coincidir un temps però ell estava centrat a l’àrea d’informatius i jo treballava a la de programes.

No vam començar a treballar junts fins que el vaig convèncer perquè assumís la presidència de l’oenegé Solidaritat i Comunicació-SICOM. Jo n’era el president però era un càrrec al qual no podia dedicar el temps i les energies que necessitava. Quan va acceptar presidir SICOM vaig pensar que podria dedicar-m’hi menys, però va ser tot el contrari. Va resultar que Cabayol era una força de la natura, amb el cap ple d’idees i projectes i que era impossible negar-se a les seves peticions de col·laboració.

Em va quedar clar des de ben aviat que no havia vingut a SICOM ni a la vida per anar fent. Estava jubilat però la pensió de jubilació li donava ales per fer mil coses. Combinava periodisme i activisme ciutadà, que per ell venien a ser part del mateix compromís.

A Sicom hem tocat diversos temes: la PAH, salut pública, immigració, política internacional o darrerament emergència climàtica. Eren temes que ja havia tocat amb anterioritat i sobretot a Ràdio 4. L’especialització que va aprofundir els darrers anys en la informació sobre els efectes del canvi climàtic el va convertir al meu entendre en un dels periodistes més ben informats i més interessants d’escoltar en aquest àmbit. Feia afirmacions que a mi, a vegades, em semblaven exagerades. “Vols dir, Pep?”, gosava demanar-li algun cop. “Ja veuràs!”, em contestava. I ho veia. La terra s’escalfa més del que ens deien fa uns anys, els materials bàsics que necessiten les empreses escassegen com ell ens havia avançat, les energies renovables no solucionaran el problema de l’escalfament del Planeta si no van acompanyades d’un decreixement del sistema de consum al qual ens hem acostumat.

A totes les conclusions hi arribava després d’una documentació exhaustiva. Deplorava, amb raó, els que parlen a les tertúlies de qualsevol cosa sense que s’hagin estudiat bé abans el tema del qual opinen. Que llegís molt no vol dir que visqués tancat en un despatx. Li agradava barrejar-se amb la gent i anar als llocs on passaven les coses, on hi havia la notícia. O, si més no, parlar directament amb els interlocutors que més bé coneixien la qüestió que volia investigar o de la qual volia informar. El llegat que deixa a SICOM, amb un canal de youtube farcit de vídeos d’informació i denúncia és enorme. La seva etapa a TVE es nota en l’exigència i qualitat d’aquest material audiovisual.

La seva filosofia superava la dita de “pensar malament i encertaràs”. Era “pensar fredament i documentadament i encertaràs”. I gairebé sempre encertava.

L’últim documental que havia impulsat i dirigit no podia ser més d’actualitat. Es diu “50º” i parla dels efectes del canvi climàtic a casa nostra.

Tenia previst fer una sèrie de sis articles a Catalunyaplural.cat recollint totes les seves reflexions i anàlisis sobre l’emergència climàtica. Cinc dies abans de morir va aparèixer el cinquè d’aquests articles. En un xat de whatsapp anava dipositant els enllaços a articles, documents i informes que havien de servir pel sisè, el que havia de tancar la sèrie.

Deia que les properes guerres seran per apropiar-se de l’aigua. M’agradaria que no es produeixin aquestes guerres, però ja us he dit que el periodista Josep Cabayol s’equivocava poques vegades.

Caçadors d’històries o pescadors de clics?

Andreu Farràs

Imaginem que som al juliol del 1936 i un diari titula així a la seva portada: “Quin exèrcit s’ha mobilitzat?”. Ara, tres anys després, setembre del 1939, en una altra publicació llegim en lletres ben grans: “A Polònia n'ha passat una de grossa”. Ara, fem córrer la màquina del temps fins al 1963, anem al quiosc i veiem a les primeres pàgines: “Assassinat d’un VIP a Texas”. I, per fi, el febrer del 1981, uns quants rotatius madrilenys treuen edicions especials a correcuita per escriure a les portades: “Pollo en el Congreso”.

Els lectors (esperem que n’hi hagi més d’un a PAIOS) disculparan la

ucronia i hauran endevinat de seguida que ens referim, respectivament, al començament de la guerra civil a Espanya, l’inici de la Segona Guerra Mundial, l’assassinat de John F. Kennedy i el cop d’Estat del 23-F. Els quatre suposats titulars son evidents exageracions. Però no m’estranyaria que alguns mitjans de comunicació actuals ho haguessin publicat així en les seves respectives edicions per tal d’aconseguir més visites (clics) si en aquells temps hi hagués hagut internet.

Una breu repassada a les pàgines d’inici d’alguns portals d’avui

mateix ens ofereixen aquests titulars:

“De treballar juntament amb Matías Prats a Antena 3 a ser apartada” [qui?];

“Acomiaden un famosíssim tertulià català per criticar García Ferreras: fora” [qui?];

“Bomba a TV3. Aquest serà el polèmic presentador del programa de cada nit a la tardor” [qui?];

“Dos calles españolas entre las más bonitas del mundo” [quines dues?];

“El tuit que ha publicado Feijóo tras equivocarse en una votación

tiene miga (y guiño final)” [què hi diu?];

“Le dicen a Vara que lleva un reloj de 55.000 euros y la conversación que surge es ANTOLÓGICA” [qui li diu què a Vara?];

“La inesperada y rotunda respuesta del chef José Andrés a este tuit de Marcos de Quinto” [què?];

“Shakira podria estar refent la vida amb aquest conegut actor” [quin actor?];

“Nou gir en el cas Piqué-Shakira: la realitat de l’afair amb C.” [qui és C.?];

“Compte si et trobes amb això a la bústia: és una estafa i no n’has de fer cas”;

“Martin Braithwaite a punt de fitxar per aquest mític equip europeu” [quin club?].

Tots ells tenen com a denominador comú que, si no es clica el titular

per enllaçar amb la notícia publicada dins de la web, desconeixem bona part dels elements bàsics de la informació per valorar la seva rellevància o versemblança.

Només constato els fets. No pretenc criticar ni corregir de manera petulant. Doctors i directius tenen les empreses periodístiques que sabran què és el més convenient per a les seves publicacions. Altra cosa és que els responsables de les facultats de periodisme, sobretot els dels primers cursos de la carrera, hagin de canviar –si no ho han fet encara— les seves classes de redacció periodística. Fins al 2020 –any en que vaig jubilar-me com a professor associat a la UAB--, els criteris de titulació eren molt semblants als que es poden observar en els llibres d’estil de dos dels diaris que s’han preocupat més per l’edició des de la seva fundació.

En el seu llibre d’estil, ensenya ‘El País’: “Los titulares constituyen el principal elemento de una información. Sirven para centrar la atención del lector. Los titulares y la entrada deben satisfacer la curiosidad primera del lector, que ha de quedar enterado de lo que ocurre sin necesidad de acudir al resto de la información. Debe contener lo más importante de la noticia, en el caso de un texto informativo”. Cap dels titulars abans esmentats compleixen aquestes normes bàsiques, com també ignoren el que prescriu el llibre d’estil d’‘El Periódico de Catalunya’: “Los titulares han de ser informativos, imaginativos, creíbles y atractivos. Han de destacar los aspectos nuevos de la información. No debe violentarse la estructura lógica de la oración: sujeto-verbo-complemento. Se debe dar siempre la información necesaria para que el lector pueda entender la noticia. En la medida de lo posible, hay que personalizar las acciones. Entre dos sujetos posibles, el mejor es el que más concreta”.

La necessitat imperiosa que tenen des de fa anys les publicacions digitals de ser visitades pel màxim volum d’usuaris --no es parla de pàgines llegides ni de lectors-- ha (de)generat el concepte estratègic 'clickbait'. Fa alguns anys en algun diari es van instal·lar pantalles al bell mig de la redacció que assenyalaven les noticies més visitades. Tots els redactors podien veure, com si estiguessin en un mercat borsari, les informacions més clicades. No les primícies més difícils, les entrevistes més ben trabades ni els reportatges més elaborats. Es destacaven, com si fossin els empleats del mes, els titulars més punxats, encara que es tractessin d'informacions d'una altra web copiades i pegades per un estudiant en pràctiques. "Viral first!", és la consigna.

Fins i tot l’Optimot, el servei que ofereix la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat en col·laboració amb l'Institut d'Estudis Catalans i el Centre de Terminologia Termcat, ha trobat per a 'clickbait' una definició a la seva traducció. “Pescaclics: Contingut web, generalment de poca qualitat, presentat sota un títol o un format cridaner per a aconseguir que els usuaris hi cliquin i el reenviïn a les xarxes socials, que té com a únic objectiu obtenir ingressos publicitaris”.

Tot i no ser de ben segur la causa principal, en el ‘cas García Clavegueres’ no és pot menystenir que el directiu de La Sexta va pensar en l’augment d’audiència al canal i a la web que ocasionaria la notícia sobre "els diners veneçolans de Pablo Iglesias", encara que fos conscient que era falsa. Ho desenvolupa amb lucidesa Joan Coscubiela a l’article ‘Es el business, estúpido’. O seguint la màxima explicitada amb monumental cinisme per Rodrigo Rato: “Es el mercado, amigo”.

En el seu perfil de Twitter, l’admirat col·lega Ramon Aymerich diu: “M'agrada llegir i explicar històries”. Una encertada, tot i que no única, definició de l’ofici periodístic. Si més no, per a gent de la vella escola com el Ramon i jo. Tot sembla indicar, però, que les facultats de periodisme s’hauran d’adaptar a la ‘nova escola’ (nou paradigma, dirien els pedants), que en comptes de caçadors d’històries prefereix pescadors de clics.

El 'Ferrerasgate', la impunitat i el teu dret a la informació veraç

Xavier Campreciós

Els àudios divulgats aquestes setmanes que proven les conxorxes de les clavegueres de l’Estat ordides i oficiades per l’excomissari Villarejo el 2016 amb altres policies corruptes, jutges que fan política, polítics sense ètica, periodistes sense deontologia (García Ferreras, Inda, Urreiztieta, Terradillos…) i fins i tot un directiu d’una de les grans teles privades capaços de fabricar proves matusseres contra demòcrates –d’esquerres i independentistes– son una greu evidència de la putrefacció del poder del regne d’Espanya i de part del seu poder mediàtic.

Sabem que són una minoria dels periodistes i dels mitjans els

José Manuel Villarejo i Antonio Garcia Ferreras.

implicats en aquestes manipulacions i perversions del dret a una informació veraç que hauria de tenir garantit tot ciutadà, Drets Humans i Constitució en mà. Però per aquestes pràctiques i d’altres menys escabroses, tanmateix sectàries i partidistes (fer ulls grossos amb el rei Joan Carles, combatre per lo civil –per impedir que Podemos arribés al Govern— o lo criminal als hereus del 15-M, independentistes bascos i catalans i altres minories), plou sobre mullat i la setmana passada va acabar amb peticions i emplaçaments a regenerar el periodisme i, de pas, la democràcia.

No sé com de feixuc por ser el procés de dignificar un ofici del que estic jubilat i al que vaig arribar-hi com molts d’altres col·legues amb l’anhel de conèixer el què passa per explicar-ho a la resta de conciutadans. No hauria de ser res més, ni res menys. Explicar a la gent què hi ha de nou, què canvia, pros i contres, i com afecta a uns i altres si no beneficia a tothom. Però també sabem que la informació és poder. Que hi poden haver interessos ocults i espuris. Que la desinformació i la mentida han servit de pretext per començar guerres. Que els amos de la impremta manaven com avui manen els amos dels grans mitjans, que solen ser bancs i fons d’inversió que acostumen a tenir la lògica del capital i de la dreta com a bandera editorial, relegant el patrimoni i els serveis públics i el comú.

Amb això vull dir també que tot compta i que en aquest regne el quiosc de la gran premsa i la televisió és molt de dretes, sense correspondència amb el que diuen els vots dels ciutadans a les urnes. Que els amos del poder mediàtic imposen les lleis que volen (el PSOE va canviar a darrera hora i inopinadament, a instàncies del duopoli televisiu, la de l’audiovisual espanyol fa unes setmanes) i que funcionen sense noses. Europa, en això, acaba als Pirineus. I no serà perquè la UE no demani des de Brussel·les a Espanya que es doti d’òrgans reguladors de veritat, amb atribucions i capacitat de sancionar. Aquí hi ha barra lliure patronal perquè els governs de torn espanyols de PSOE i PP sempre s’han rentat les mans i els periodistes no hem batallat a una i com calia per tenir-ho. I davant d’aquesta llei de la selva l’única via de regeneració que queda és la de l’autoregulació deontològica, fins avui una via poc reeixida que porta al col·lega Dardo Gómez a denunciar que ningú ens protegeix dels mitjans de comunicació que ens fan mal.

I cal sumar-hi que al regne d’Espanya la impunitat cotitza a l’alça per la casta, les clavegueres, i la cort política, mediàtica i de l’Ibex més enllà dels reis, ja ens entenem. Que la cosa ve de lluny i que ja s’augura que per aquesta conxorxa mafiosa i matussera per cometre un atemptat democràtic no hi hauran dimissions, ni retrets ni condemnes: “Les connexions i complicitats creuades son tan denses entre certes elits que [aquestes] poden donar-se el gust de no fer cas del clam de protesta social”, escriu Ignacio Sánchez-Cuenca (‘De la impunitat: l’escàndol Ferreras’, Ctxt).

I com que per “estabilitzar la democràcia” resorgida com a monarquia parlamentària de la dictadura que els franquistes denominaven democràcia orgànica “es va decidir que el paper dels periodistes no seria el fiscalitzar als poderosos sinó treballar per a ells com gabinets de premsa”. Ho escrivia Gerardo Tecé a ‘De Victoria Prego a Ferreras: quatre dècades de gabinets de premsa del poder’, també a Ctxt. On rematava lúcidament: “Que a Espanya el periodisme no vigili al poder, sinó que li faci de pinxo perdonavides a sou és tant com dir que a Espanya no hi ha democràcia”.

Quin panorama, oi? Què ens queda? Doncs rescatar tant com es pugui el dret a la informació veraç, per defensar la democràcia i allò que és públic, per dignificar la vida i denunciar les injustícies. Intentar regenerar a fons l’ofici i recuperar la reputació del públic fent més periodisme del bo; no el de la tropa de Ferreras i Inda, és clar. Sense oblidar que a ningú pot sorprendre que els grans poders conspirin pels seus interessos i privilegis, com explica magistralment l’historiador Miguel Ángel Sanz Loroño a ‘Portim el cap de Pablo Iglesias (o el de qui sigui)’ a El Salto: “Tallar-li les ales a un tribú de la plebs és propi de qualsevol Estat que es tingui per tal”, sigui a la Roma imperial o al regne d’Espanya. Sense oblidar tampoc que la gran majoria dels periodistes treballen èticament, com defensa Juan Tortosa a ‘Som molts més que Ferreras i companyia’ a Público. I també val la pena tenir present l’advertència de Malcom X: “Si no esteu previnguts davant els mitjans de comunicació, us faran estimar l’opressor i odiar l’oprimit”.

Article publicat a El Baix.cat

Adéu, Dolors, tampoc no et mereixiem

Gabriel Jaraba

Em sap molt de greu la mort de Dolors Genovés. Ha dut els seus darrers anys de vida amb dignitat, silenci i discreció. Dinàvem plegats molt sovint quan tots dos treballavem a TV-3 i m'interessava molt la conversa i la persona. Vam plegar alhora de la tele amb la primera onada de prejubilacions que va escapçar l'empresa de gran part de la generació fundacional i el talent acumulat. No l'he vist fer cap

Dolors Genovès
(foto: Joan Cortadellas / El Periódico)

 comentari sobre el final d'aquesta etapa però tinc la sensació que no li va sentar gaire bé. I crec que amb el pas del temps haurà pogut veure que la qüestió no era alleugerir la plantilla de treballadors i sous, que és sempre la xocolata del lloro, sinó obrir camí, mental, ideològic i estratègic al que ha vingut després; la peculiaritat de la darrera direcció ha fet la cosa més evident. El que passa és que la Dolors era una senyora elegant que, malgrat ser nacionalista, mai no hagués descendit a ocupar-se de certes baixeses. En el meu cas, qui em coneix sap que mai no parlo de les empreses on he treballat, tret que sigui elogiosament; a les dues darreres no hi he tornat a posar els peus, amb tota tranquilitat.

Dolors Genovés, doctora en Humanitats i Comunicació, periodista i historiadora, ha deixat rere seu un exemple lluminós. Personalment, encara crec que aquesta societat era mereixedora del seu esforç per una televisió pública, malgrat que un públic massa nombrós, unes institucions massa gasives i uns polítics massa curts, no.

Coses que potser no sabeu sobre el periodisme 'freelance'

Llucia Ramis, escriptora i col·laboradora de diversos mitjans de comunicació, entre els quals 'La Vanguardia', Catalunya Ràdio i RAC-1, ha escrit el següent fil a Twitter:

"Coses que potser no sabeu sobre el periodisme 'freelance' en aquest país, també aplicable a col·laboradors, dissenyadors i fotògrafs; bé, i a autònoms en general. 

Com més temps passes en un programa, pitjor et paguen. Pots haver

Llucia Ramis.

 apagat incendis, ser-hi malgrat pandèmies i retallades. Pots haver fet substitucions a darrera hora, adaptar-te a l'impossible. Sempre arribarà un moment que ajustaran pressupost, i passaràs a cobrar un 25% menys.

Això si no prescindeixen dels teus serveis perquè no encaixes en el nou espai. 

No saps si comptaran amb tu de cara a la nova temporada fins al juliol (o agost), cosa que impossibilita qualsevol planificació, atès que la temporada comença al setembre.

Dius que sí a tot per si de cas, i acabes fent molta més feina de la que voldries/hauries de fer. Pots passar-te set, vuit, nou anys sense tenir cap dia lliure ni vacances. 

No deixes de tenir el complex de mileurista perquè pots tornar-ho a ser en qualsevol moment.

No goses demanar augments. 

Com que cada cop et paguen menys, cada cop tens menys capacitat de maniobra. Per tant, fas encara més feina/feines per si de cas, malgrat anar de puto cul. 

Creix la impressió que ho fas tot malament perquè no li dediques el temps que caldria.

Les retallades en la facturació accentuen aquesta impressió (cada cop es valora menys la meva feina, la meva feina no val res). 

Pots haver hipotecat tots els estius des de segon de carrera i dedicar-te al periodisme des de fa 25 anys. Et seguiran tractant com a una becària.

A sobre la gent es pensa que, com que surts a molts mitjans, estàs muntada en el dòlar (Si sabessin el preu de cada col·laboració!).

I si resulta que guanyes un premi literari, diran que és perquè ets mediàtica (Si sabessin que és en concepte d'avançament!).

Afegim-hi la por d'explicar això públicament, que només pot perjudicar-me. No hi guanyo res i pot donar-me problemes, provocar situacions incòmodes, o coses pitjors: no renovar surt barat a les empreses. I tanmateix, que jo expliqui això no canviarà res.

També hi ha retallades entre treballadors fixos, ja ho sé. 

I sé totes les rèpliques del tipus "doncs si fossis així" o "si et dedicassis a tal" o "a sobre queixa't, privilegiada de merda". Sé que soc afortunada. Tenc la feina més divertida del món i compten amb jo.

Però tenc 45 anys, fa més de mitja vida que em dedic al que em dedic, crec que he demostrat solvència, bona disposició, professionalitat. I em fa l'efecte que per aquí només vas cap al 'burnout'. No hi ha progressió possible. Per això tants acaben dedicant-se a altres coses.

Ser 'freelance' en aquest país és cobrar poc durant molts anys; després cobrar normal i creure que cobres bé; i al cap d'un temps cobrar menys del que cobraves, treballant mil vegades més, amb moltes més inseguretats i una inquietud crònica provocada per l'eterna provisionalitat.

Només poden ser 'freelance' els que tenen pasta o els que no tenen vida.

Bé, ja m'he desfogat. Un altre dia parlam de la necessitat d'haver d'estar a tot arreu per no desaparèixer, de les dificultats per facturar i cobrar, de les prestacions irrisòries, i d'una precarització disfressada de glamur que flipes".

El bon periodisme no ha d’amagar la informació

Siscu Baiges

Ryszard Kapuscinski defensava allò que “per ser un bon periodista s’ha de ser bona persona”. No hi estic d’acord. Conec bons periodistes que són autèntiques males persones.

Un altre debat en el nostre sector és si el periodisme que oculta

Foto de l'accident de Vila-seca,
firmada per Alba Mariné i publicada
per 'Diari de Tarragona' el 13 de juny.

informacions, les distorsiona o falseja obertament se’l pot qualificar així o cal buscar-li un altre qualificatiu.

El meu parer és que periodistes són els que treballen als mitjans de comunicació, facin com ho facin, informin o menteixin, siguin bones o males persones.

Si els retiréssim l’etiqueta de ‘periodistes’ a tots aquells que juguen brut o fan trampes amb les seves informacions reduiríem molt els membres de la nostra família professional.

Hi he pensat en veure com alguns mitjans amagaven la implicació de trens de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) en els accidents que es van produir el 16 de maig a Sant Boi de Llobregat i el 12 de juny a Vila-Seca. Als mitjans propers o convençuts de la causa independentista --inclosos TV3 i Catalunya Ràdio-- els costava un munt informar que un tren de FGC estava implicat en un accident, especialment en el de Sant Boi on va morir el maquinista del tren de la Renfe afectat. El manual del bon independentista (abans nacionalista) diu que Renfe funciona fatal i que els trens de FGC funcionen amb una qualitat i puntualitat suïsses.

Un mitjà que es va retratar molt en això que dic és el 'Diari de Tarragona' en les seves informacions sobre l’accident de Vila-Seca. Una locomotora d’una empresa propietat de FGC es va saltar un semàfor i va topar de cara amb el tren de RENFE que feia el recorregut Barcelona-Tortosa. Els dies 12, 13 i 14, el 'Diari de Tarragona' va publicar diverses informacions sobre l’accident al seu portal. En vaig veure quatre. En aquelles notícies, la paraula Renfe hi sortia 16 vegades i les sigles FGC només un cop, i era per explicar que la locomotora causant de l’accident estava alquilada a l’empresa Cargometro, participada en un 51% per FGC i en un 49% per Captrain.

Però el detall més divertit i exemplificador pels estudiants de Periodisme eren les quatre fotos que acompanyaven les notícies. A les quatre hi sortia el tren de Renfe i en tres d’elles es llegia perfectament el nom de l’empresa. La locomotora de FGC sortia en tres fotos. En una pràcticament ni es veia. En una altra sí que es veien les sigles FGC. La millor era, tanmateix, la que no deixava veure aquestes sigles perquè l’enfocament de la fotografia les ocultava darrera una branca d’arbre molt oportuna.

Periodisme és també això. Com ho és que Carles Puigdemont estigués negociant amb uns emissaris russos que li oferien soldats i diners a canvi que proclamés la independència de Catalunya i la convertís en un paradís fiscal per les criptomonedes i una part de la 'Brunete mediàtica' catalana miri cap a un altre costat. O que l’invent del 'CatalanGate', preparat a consciència durant dos anys pel sanedrí independentista, sigui una veritat indiscutible de la qual no es poden tractar els punts foscos.

Periodisme és que Elisenda Paluzie agraeixi a un senyor que es diu Elies Campo que el 'CatalanGate' no hauria existit si no hagués estat per la seva dedicació, que TV-3, RAC1 i 'Ara' li dediquin entrevistes extenses i que, quan es descobreixi que és un impostor, que es feia passar per un alt càrrec de l’empresa Telegram Messenger, ningú no demani excuses per la relliscada monumental en què han incorregut. Cristina Puig, Jordi Basté, que són els que el van entrevistar, són periodistes. No sé si bones o males persones. Tendeixo a pensar que són bones persones.

I, a més a més, qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra.

Un Minotaure en el procés

Josep-Maria Ureta 

                                    “El Minotaure és un personatge important de la història i de la actualitat. És el poder 

 abstracte en teoria, és una realitat quotidiana 

que cal saber manejar. Hi ha pobles que hi 

estan familiaritzats, altres que 

 no saben com fer-s’hi. 

Aquest és el cas històric de Catalunya”.

Jaume Vicens Vives, 

'Noticia de Catalunya', 1960.

Va ser el dilluns 13 de juny que es va fer la presentació oficial de llibre de Manel Pérez 'La burguesía catalana. Retrato de la élite que perdió la partida' (Península). La bona promoció prèvia havia fet que el text ja fos el més venut entre els mal anomenats de “no ficció”, segons diversos diaris i en classificacions propiciades també pel sector.

Casa del Llibre de Rambla de Catalunya, 7 de la tarda. Sala plena

a vessar, cosa poc habitual, més de 200 persones. ¿Lectors? Sí, ¿Interessats? També. ¿Per raons personals? ¡I tant! Hi ha índex onomàstic per als precipitats.

Fer una ullada des del darrera, dempeus estant, serveix per a una classificació ràpida dels presents. Sánchez Llibre/Joan Pujol/Sánchez Carreté en representació de Foment, passat i futur més que present. I l’'omnifactor' Jordi Alberich, abans al Cercle, ara al Foment, tot un indici de qui mana més avui. Ben a prop Javier Pacheco (CCOO). Com que el Cercle d’Economia és protagonista essencial del llibre (assaig) de Manel Pérez, sumem tres expresidents presents ben coneguts: Anton Costas (ara a Madrid), Salvador Alemany (incombustible) i Joan Josep Brugera, (tan discret com dominador). I a banda dels assessors de comunicació sempre carregats de targetes de visita, un reguitzell d’influents clàssics: Miquel Roca, Enric Crous, Josep Miquel Abad, Xavier Melero, Josep Mateu, Joaquim Coello, David Madí, Felip Puig,...

De la part acadèmica, dos assistents que tenen el mèrit de l’anticipació. El catedràtic de la UAB Josep Oliver, infatigable analista de com la pèrdua de pes industrial acaba traslladant-se a la pèrdua de poder econòmic i àdhuc polític, i Pedro Nueno (IESE), impulsor abans que ningú del debat sobre la importància estratègica de l’aeroport del Prat i profeta des dels anys 90 de l’emergència xinesa.

I, es clar, també hi era qui ja coneixia què és el poder des de molt abans de ser conseller, Jaume Giró, i va fer exactament el que mana cert protocol: arribar una mica després (primera fila assegurada) i marxar una mica abans (fora preguntes no pertinents). I Giró sí surt al llibre, es clar.

¿Tots aquests citats surten al llibre del Manel Pérez? No, o poques vegades. Més aviat formen part del què descriu en Pérez sobre els graus d’influència. Ho veurem més endavant. Però comptat i debatut, si algú dels presents es podia considerar com a genuí burgès, propietari dels mitjans de producció, era Javier Godó, comte de Godó. Cap més de la seva estirp voltava per la sala.

Qui entén el poder?

Si m’entretinc en aquesta descripció de l’acte del 13 de juny és per posar atenció a com entenien els presentadors el text del Manel Pérez. Jordi Amat, d’una indiscutible experiència en temes de burgesia, no debades és el millor descriptor de les tertúlies Pla-Vicens Vives, va recuperar a Josep Maria de Segarra, qui el 1961 ja dubtava de les capacitats reals de la dita burgesia. Quant al procés, Amat ja va ser pioner en la desqualificació dels protagonistes, als que titlla de confabuladors irresponsables mesos després del 1 d’Octubre del 2017.

Per la seva banda, Francesc-Marc Àlvaro va reclamar més que comprensió pels dits “irresponsables” i va llençar una valoració mesuradament provocadora, tot recordant Hitchcock i la seva capacitat d’engany posant al film una escena que semblava important per no ho era: se’n diu 'macguffin'. Una manera de dir que el títol parlava de burgesia però de fet aquesta era intranscendent.

En el torn del públic assistent, va parlar l’economista Miquel Puig, autor d’uns quants llibres d’economia els darrers anys, dels que fan revisar uns quants tòpics sobre el futur econòmic de Catalunya i, tot repescant la al·lusió als 'macguffins' va sentenciar per la directa: el llibre va precisament de que les nostre elits no han entès a Vicens Vives i la imatge del Minotaure. No saben què és el poder i la seva capacitat de devorar a qui s’hi enfronta.

Puig, tot i la brevetat, va deixar un esment que també cal tenir en compte a l’hora de saber què passa si es troben dos poders emergents, el polític i l’econòmic i un se sotmet a l’altre. El llibre d’Éric Vuillard, 'L’ordre del dia' (Edicions 62, 2018), un text dels dits de “literatura de no ficció”, en el que es narra la reunió secreta, el 20 de febrer de 1933, entre Hitler i 24 empresaris alemanys (BASF, Bayer, Agfa, Opel, IG Farben, Siemens, Allianz, Telefunken...) que varen comunicar al 'führer' el seu suport econòmic a canvi d’estabilitat. Poca broma quan els dos poders es troben de veritat.

Trama i ordit

Hi haurà, segur, qui acusi al llibre del Manel Pérez de reduccionista o desenfocat. De la primera proposta cal acceptar l’oferta que fa el mateix autor des del principi: anem a una narració en la que el poder polític català s’expressa i s'entén només com a qui té representació democràtica, sobretot a partir de la mort del dictador Franco. És un enfoc original i útil, a més.

Tanmateix, un dels grans encerts del llibre es posar en joc també el protagonisme empresarial català (no polític, era una dictadura) a partir del anomenat Plan de Estabilización de 1959. Manel Pérez, aquí, aporta –com en altres molts passatges del llibre— un pessic que fa mal als historiadors del règim, encara actuals: aquest pla de rescat de l’economia espanyola va ser dissenyat i en bona part executat sota les ordres dels Estats Units. En tot cas, llarga vida i record a Joan Sardà Dexeus, un dissident immaculat contra la dictadura, que va anteposar el benestar dels seus conciutadants amb la seva saviesa econòmica.

Manel Pérez deixa clar des del principi que el concepte de burgesia es genèric, ambivalent i poc definitori del què ha estat aquesta classe social en la historia de Catalunya. La indefinició va bé com a subjecte per fer avançar la narració, però acabarà topant i dividint-se a partir de principis de segle. També mereix un avís de que, en aquest cas, dir burgesia no equival a dir èlits barcelonines. Lluny ja del llegendari 'Las buenas familias de Barcelona' de Gary Gray Mcdonogh (Princeton 1986) o el més nostrat 'La burgesia catalana' de Francesc Cabana (Proa 1996). La burgesia com a concepte ja no és la barcelonina.

(Consignem aquí també la presencia discreta i inesperada a l’acte del dia 13 d’un altre columnista maleït, Manuel Trallero, autor del contundent, metòdic i documentat 'Pujol, todo era mentira'. (Almuzara 2019)).

El llibre del què parlem aquí va de com els representants de les elits empresarials intenten influir en el procés polític que es desferma a finals del 2000 quan per interessos polítics contraposats les dues faccions principals de la política catalana (CiU i PSC) creuen que l’Estatut del 1979, fill directe de la Constitució, que havia de ser una esponja, s’ha convertit en una pedra.

En terminologia tèxtil clàssica (al cap i a la fi, el nostre origen de la primera i precària industrialització) el llibre que referim té molt clar la part longitudinal fixe –de dalt a baix--, que és l’ordit (els poders de tota mena pels quals s’ha de passar) i se centra amb prou encert en la trama –de banda a banda--, els intents d’enllaçar-ho tot: societat, política, economia.

Ai, el Cercle

I va ser un fracàs. Amb una tècnica de cronista com solen fer tots els periodistes de llarga experiència, Manel Pérez ens va portant a tots els esdeveniments transcendentals del procés polític des dels darrers 20 o 25 anys, però amb uns protagonistes que no han tingut tant relleu als (diuen) 850 llibres sobre el dit procés. L’historiador Joan Esculies avisa de que a diferència de tants altres llibres, aquí tenim “com la burgesia catalana va ser incapaç de frenar el curs precipitat dels esdeveniments. L’anàlisi de Pérez és de 'longue durée'”.

Si hi ha una contradicció flagrant i continuada en el títol del llibre és considerar com un tot la burgesia catalana i, per abstracció, la barcelonina. No ho és i s’ha ben palesat durant el procés polític que desemboca l’octubre del 2017. Si alguna cosa els unia, era que la DUI no entrava en els seus plans de cap de les maneres. Altra cosa és saber qui va trucar a Zarzuela i qui a Sant Jaume.

Encerta del tot en Manel Pérez quan tria com a eix conductor del seu relat les reunions del Cercle d’Economia, els seus documents, les seves contradiccions internes, els dubtes de adherir-se o no a proclames cuinades lluny de la seva influència. Tanmateix, pels menys avesats, cal recordar que el Cercle ho és d’economia, és a dir, no és un cercle d’empresaris com s’entesta a qualificar-lo la premsa centralista (que a més es fa dir nacional). Un repàs als noms de les successives juntes del Cercle de les darreres dècades ho deixa prou clar. I és per això també, que els documents del Cercle sempre han pretès respondre a la seva essència fundacional com li agradava a Jaume Vicens: influir.

La patacada ha estat memorable i en tot cas el llibre que comentem aporta noms, dates i fets que ho corroboren.

Tot i que només surt de resquitllada al llibre, si alguna vegada la burgesia catalana/barcelonina va saber teixir (trama/ordit) una bona peça de la millor qualitat va ser l’impuls de la candidatura pels Jocs Olímpics del 1992. De vegades hem comentat amb la Neus Tomàs (eldiario.es) que, per aquella ocasió, el símbol dels cinc anells olímpics podien tenir també cinc noms de la dita burgesia catalana de l’època. Samaranch (burgesia franquista), Ferrer Salat (burgesia industrial europeista), Maragall (burgesia catalanista-cultural), Narcís Serra (burgesia acadèmica) i Leopoldo Rodés (burgesia dels serveis, no propietaris però cosmopolites).

Amb aquest exemple també hi afegíem amb la Neus la imatge de

Manel Pérez (Pedro Madueño / La Vanguardia).

Saturn: de lluny sembla tenir un sol anell, però de prop veus que son molts més anells que estan enllaçats a l’espai, però no es toquen. Una imatge de com es comporta la burgesia nostrada.

Coincideix amb el llibre que comentem, també, l’aparició d’un article molt racional, directe i sense concessions de Josep Maria Bricall a la revista Política & Prosa on fa una dissecció del procés dels darrers anys i reclama a les forces polítiques seriositat i sentit de govern, abans que res.

El poder financer

Cal fer un esment singular a la part que el Manel Pérez dedica als dos bancs catalans que tenen protagonisme des de finals del segle XX, un cop desaparegudes, a més, les caixes d’estalvi comarcals i, de passada, eliminat el poder de les burgesies locals. Una altra pèrdua.

La descripció de Manel Pérez sobre el paper de Josep Oliu i d’Isidre Fainé és agosarada, adequada i ajustada al què (se suposa) va passar. ¿Qui era el més reticent a obeir les ordres (sí, ordres, res de suggeriments) del poder central va ser Josep Oliu. Però el Sabadell va haver de traslladar la denominació societària a Alacant. ¿Qui va ser més astutament disposat a atendre els suggeriments del ministre correligionari Luis de Guindos? Isidre Fainé. Llegir des de la pàgina 153 del llibre.

Y també, si cal, es pot recomanar un llibre totalment ocultat o silenciat sobre el poder de La Caixa quan la dominaven Vilarasau, Fainé i Brufau. Apunteu i no costa de trobar: 'Rasetti & Co, una història de banquers' (Editorial Círculo Rojo). Escrita per Gerard Palacín Artiga, un antic controlador de gestió i comptabilitat de La Caixa i que ha narrat en forma de novel·la la seva experiència. No costa identificar els personatges.

En aquesta penúltima part del llibre Manel Pérez desplega tot el coneixement sobre les mogudes, iniciatives, intoxicacions i falsedats que es va desfermar en la darrera etapa del procés. Alguns passatges eren desconeguts fins ara.

La gran pregunta va ser: ¿Sabadell i Caixa Bank varen traslladar les seves seus per estar contra el procés polític català o perquè no tenien més remei, és a dir, per pressió política?

El llibre opta per la descripció jurídica i mediàtica. Però hi ha un text prou sòlid del 6 d’octubre del 2018 publicat al diari 'Ara' i no desmentit que explica el xantatge del poder central als dos bancs catalans retirant tots els comptes de les administracions públiques dipositats a Sabadell i La Caixa.

L’estratègia central va ser prou indicativa: si als bancs se’ls podia obligar, ¿què no farien les empreses vinculades estretament al mercat espanyol, sigui de compres i de vendes? D’aquí surt la xifra de les 4.000 empreses (dada tampoc comprovada) que tenen activitat a Catalunya i la seu a can Pistraus.

Conclusió. El catalans no coneixen el poder del Minotaure, que devora tot el que se l’hi oposi. Les anomenades elits de propietaris de medis de producció i els professionals d’èxit que creien saber com tractar el Minotaure, també han estat devorades. El dit procés polític català ha escarmentat i de quina manera a tots aquells que fa dècades asseguraven que podien ser influents a Catalunya i a Madrid. Desconeixen el poder del Minotaure.

Per citar a un gran mestre de les apostes borsàries i que sap sortir-se’n, Warren Buffet, “quan ha baixat la marea del procés s’ha vist els qui nedaven nus”. És a aquests a qui Manel Pérez dedica el seu llibre.