Entre la vanitat i la desmemòria

Maria Favà

En l’entrevista que Saül Gordillo va fer dijous 6 de març a Josep Maria Figueres i que forma part d’una sèrie per celebrar el cinquantenari del diari 'Avui', hi ha afirmacions que no s'adiuen amb la realitat. No dubto que Figueres les hagi fet de bona fe però l’hemeroteca el desmenteix. Això és perquè la memòria juga males passades i cal contrastar amb els documents. Ja ho deia aquell gran periodista que va ser Ibáñez Escofet: “La memòria és un gran cementiri”.

Abans d’entrar a assenyalar els lapsus que al meu entendre conté 

Portada de l'Avui'
del 23 d'abril del 1986.

l’entrevista, constato que en l’entradeta hi ha una rectificació important. En començar a publicar aquestes entrevistes un altre desmemoriat afirmava que abans de la sortida del diari es van recollir diners de 100.000 comptepartícips. Ara la xifra s’ha rebaixat a 34.000 que és segurament més aproximada. Cal només que algú amb paciència compti les llistes de comptepartícips que va anar publicant el diari mateix durant els mesos de 1976.

Figueres diu que Dalí no té cap obra al Fons d’Art de l''Avui'. Doncs no és així. Una de les obres que va donar va ser portada de l’'Avui' el 23 d’abril de 1986, amb motiu del desè aniversari de la sortida del diari. És un quadre que representa l’entrada de Dant al Paradís i en sobreimpressió hi ha una cal·ligrafia del pintor que diu “Avui, deu anys, Dalí”. Dos anys després, el 23 d’abril de 1988 va donar un dibuix que també va anar a portada i que commemorava el Mil·lenari de Catalunya. El títol de portada era “L’últim Dalí per al primer Mil·lenari”. Un títol premonitori perquè Dalí va morir nous mesos després. Com van arribar a l’'Avui' aquestes dues obres ho sap molt bé el periodista Josep Playà Maset que és la persona que ho va gestionar i un bon especialista en el pintor empordanès. Dissabte passat Playà em deia que probablement les dues obres han desaparegut del Fons d’Art. No hi són ni al Museu d’Història de Catalunya ni a Vilabertran ni a Girona... Però no encetem ara el meló del Fons d’Art perquè prendríem mal.

Per formar el Fons d’Art, els promotors de l’'Avui' van comptar amb les gestions de Cirici Pellicer, Corredor Matheos, Francesc Vicens, Maria Lluïsa Borràs i junt amb 40 personalitats més de la cultura catalana van signar una carta pública demanant donacions als artistes plàstics i la resposta va ser espectacular perquè van respondre, en un primer moment, 416 i la xifra va anar augmentant al llarg dels anys. En l’edició de l’'Avui' del primer d’agost de 1976 es va publicar la relació de les 416 obres i la llista dels seus autors.

En l’entrevista Figueres s’atribueix el mèrit de la captació del Fons d'Art i no queda ningú que el pugui desmentir. Però costa de creure que un noi que aleshores només tenia 23 o 24 anys anés a captar artistes tan importants com Miró o tan pagats de si mateix com l’Antoni Tàpies. (Aquest era un malcarat de llibre. Ho vam patir el fotògraf Robert Ramos i jo quan el diari ens va enviar a entrevistar-lo i ens va engaltar uns quants mocs. Un per haver trepitjat una mica la gespa del seu jardí en fer maniobra amb el cotxe i l’altre perquè teníem, a parer seu, un director analfabet).  Sense ganes d’ofendre, però el que Figueres devia fer és anar a recollir les obres que les patums havien pactat. Va fer de camàlic que és una feina digníssima.

Figueres també afirma que l’'Avui' no volia tenir res a veure amb Josep Pla per la seva vinculació amb el franquisme i la monarquia. Doncs el mateix Figueres va signar una entrevista amb l’escriptor empordanès el 4 de juliol de 1976. És una peça que es titula “Josep Pla, entre l’Empordà i les women lib” i que està il·lustrada amb una caricatura del Manuel Puyal. És una de les onze peces que Figueres va signar el primer any de vida del diari. En l’entrevista del dimecres passat diu que ell feia una entrevista cada setmana.

Afirma que els intel·lectuals catalans es van fer seu el diari. Aquesta adhesió només va durar quatre dies. Ho va patir prou l’Agustí Pons que durant aquella època va coordinar les pàgines d’opinió. Els nostres lletraferits i altres patums van optar per portar sota el braç, i ben visible, el diari de Juan Luis Cebrián, que comptava amb Fraga Iribarne com accionista. Un diari que sempre va fer la guitza a l’'Avui' tot el que va poder.

Els redactors de la primera època, que sí que érem treballadors de Premsa Catalana en nòmina i seguretat social, ja estem tips que ens diguin que volíem fer 'Le Monde'. Pobrets. Ja ens hauria agradat, ja!

Afirma que s’han escrit “diverses històries” sobre el diari 'Avui'. Tampoc és veritat. Com a historiador de la premsa hauria de saber que només hi ha una història publicada sobre l’'Avui' que la vaig escriure jo i la va editar Meteora. És una història molt imperfecta perquè, entre altres mancances, li falta el capítol sobre les finances del diari. Tots els directors, els vius i els que ja són morts, em van insinuar mànegues que portaven diners però no vaig veure mai cap document probatori. I ho adverteixo en el pròleg a tall de justificació.

El meu mestre i amic Josep Maria Huertas sempre deia que quan una equivocació surt publicada, malament rai. Tots els que vinguin darrere copiaran l’error convençuts que va a missa.