El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

5 oct. 2012

Compte enrere

Joan Brunet i Mauri
Els fets es succeeixen a velocitat de vertigen i els discursos dels líders polítics d’avui no són, necessàriament, coincidents ni coherents amb els que demà es faran o es diran. Assistim a un intercanvi continuat de declaracions i de retrets que mediàticament són susceptibles de ser utilitzats pels uns i pels altres a conveniència. Així la informació que arriba a la ciutadania queda condicionada no ja només pels seus emissors, sinó que fins i tot també pels mitjans de comunicació, siguin de titularitat pública o privada. Mitjans de comunicació que en general es mostren més preocupats per quedar bé davant les seves respectives titularitats, que no pas per complir amb la que ha de ser la seva funció fonamental com a referents enmig de l’allau de notícies i de rumors que circulen per les xarxes socials, i que sovint són generades per fonts de dubtosa credibilitat. És en aquest context, que als mitjans de comunicació en general, i als periodistes en particular, els hauria de preocupar molt més com garantir el dret que assisteix a la ciutadania de poder accedir a una informació rigorosa, precisa, crítica i contrastada. Un objectiu que, al cap i a la fi, és la raó de ser de qualsevol mitjà de comunicació, però en especial els que són de titularitat pública.

S’acaba d’encetar la campanya electoral conduent l’elecció d’un nou Parlament i d’un nou govern per a Catalunya. Una campanya que comença sota la premissa plebiscitària que inevitablement deixarà a banda el debat entorn les raons ideològiques que ens han portat fins on ara som, així com també les conseqüències socials que aquestes raons tenen sobre la ciutadania. Els posicionaments de partida de la campanya es coneixen, atès que van ser posats damunt la taula pels partits polítics en el recent debat de política general. I són precisament aquests posicionaments els que permeten vaticinar que la tònica plebiscitària serà la dominant en la campanya. Una tònica que va bé tant al PP com a CiU ja que ni l’un ni l’altre volen que es parli de polítiques socials perquè ells són els actors i els executors de les retallades que afecten a les classes menys afavorides. Al PP li convé a més mantenir-se en el seu paper en defensa d’una concepció d’Estat centralista que li dóna rèdits electorals a la resta d’Espanya. A CiU li interessa defensar la idea d’un país en abstracte, del que no se n’explica el model ni relacions. Enmig d’ambdues posicions, el PSC defensa una proposta federalista que no acaba de trobar interlocutors ni en les files del seu partit germà, el PSOE.

Plantejades així les coses, Alicia Sánchez Camacho –i la cohort de mitjans de comunicació que l’aplaudeixen— s’estan erigint sense voler-ho en els millors promotors d’adeptes per a la causa independentista. Tot perquè, com també deia la meva àvia, “no hi pitjor sord que aquell que no vol escoltar”. I ni ella –Alicia--, ni el seu partit, han cregut mai que Catalunya tingués una personalitat clarament diferenciada de la de la resta de l’Estat que cal respectar i tenir molt en compte. Al contrari. Per acció o per omissió, el PP ha posat constantment pals a les rodes per impedir avançar cap un model d’Estat descentralitzat.

Davant el posicionament intransigent i dogmàtic del PP i de les dificultats amb les quals el govern de la Generalitat es troba, a Artur Mas li ha estat ben fàcil trobar el camí que a ell més li interessa recórrer. Un camí que previsiblement li evitarà ser engolit electoralment parlant, com ho han estat altres presidents i partits governants presentats a reelecció a Europa els darrers anys. El dubte és, però, discernir entorn si aquest és també el camí que a Catalunya més li convé. Un debat que a hores d’ara i en el fragor de la campanya electoral és impossible poder portar a terme.

http://blogs.cperc.net/jbrunet

No hay comentarios:

Publicar un comentario