Periodistes i moviments socials, en la mateixa barricada

Tomeu Ferrer

Deixeu-me que us expliqui coses del meu ofici, el periodisme. Després de la construcció és el sector que més persones ha acomiadat. Lluny de la imatge pública de gent privilegiada, els informadors són, som, persones com les altres. Bé, no tant, perquè l’exercici de la nostra feina pot influir en altres, en l’anomenada opinió pública.

Per això mateix la crisi --estafa en diuen molts-- fa que els periodistes quan perden la feina perden també la veu, la seva presència pública. Deixen d’existir!

Dues dones llegeixen el diari anarcosindicalista
'Solidaridad Obrera', a mitjans dels anys 30.

Set anys de crisi han fet que es produeixin reaccions. Una és l’autoorganització. Ja no cal una gran estructura econòmica per publicar. Sí que calen diners per obtenir informació, però no tants com es pensa. Molts periodistes davant la seva mort cívica per emmudiment han decidit plantar cara. De moment a la xarxa d’internet, jo espero que l’onada arribi al paper, la ràdio, la televisió... deixeu-me somiar!

Finançar la submissió 

Els atacs del sistema neoliberal són més eficaços quan aconsegueixen que la gent trobi normal que els espoliïn, els explotin, els retallin, els facin fora de la feina o els prenguin les pensions. Que els facin pagar per la sanitat i per exercir els seus drets. Per aconseguir-ho és clau que els arribin missatges afirmant que allò normal és el que passa. Que la culpa és seva, que la reforma laboral crea feina, que hem viscut per damunt de les nostres possibilitats. Això es fa a través de mitjans de comunicació que s’hi presten i que reben premis per això. Un diari barceloní es troba de franc cada matí a la xarxa de Rodalies, qui ho paga això?

Durant els anys de la no crisi associacions de veïns, organitzacions populars, partits polítics, sindicats han maldat per ser escoltats pels mitjans clàssics. S’hi han posat bé. Han acceptat quan els tractaven regular i quan els mocaven amb un drap brut. Ara potser cal aprendre d’aquells errors. Reaccionar.

Nous mitjans

La crisi ens ha donat ja mitjans ben fets, treballats per professionals amb llarga trajectòria que han estat fets fora del sistema comunicacional. Parlo del www.diario.es, Alternativas económicas, Mongolia, www.directa.cat o www.catalunyaplural.cat on jo col·laboro, o el nou diari de l’Educació. Molts d’aquests diaris han nascut amb fórmules cooperatives o de fundacions sense ànim de lucre. Moltes no compten d’entrada a viure només de la publicitat. És un peatge del que no volen tornar a dependre. Totes reclamen que la gent a la que volen servir, les organitzacions populars, se les facin seves, hi ajudin, les llegeixin, hi participin, les critiquin, les enforteixin. Així, els moviments populars s’ajudaran, es faran més forts, més crítics, millors, més útils a la gent.

Tota aquesta digressió m’ha vingut al cap perquè he llegit que el diari 'La Manyana' s’ha venut i tots els seus periodistes han estat fets fora. Una de les empreses que precisament el volia comprar ha acomiadat més de 14 periodistes i els que hi resten han de pixar, dic pixar, en ampolles de plàstic perquè l’empresa no paga l’aigua… Us podria avorrir amb exemples tètrics de persones que estan fent informació i que reben no sols pressions i amenaces, han estat retallats i han vist degradada la seva feina fins a extrems inimaginables.

Per això cal fer com la nostra gent va fer a principis del segle XX. Si no hi havia escoles es van fer ateneus populars. Si no hi havia Seguretat Social van crear les mútues. Si la carestia de la vida els ofegava van crear cooperatives de consum. Van deixar de llegir premsa burgesa i es van abocar a 'la Soli'. I van esdevenir una riuada imparable quan el feixisme va intentar donar el cop definitiu. He dit.

http://reguereta.wordpress.com/