El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

7 ene. 2014

L'extinció dels diaris ja té data

Cristina Palomar
Un cop l'any ens reunim un grup d'amics, la majoria periodistes i la majoria aturats o amb feines precàries, per fer teràpia de grup. Imitant la pel·licula 'Nothing Hill', ens trobem al voltant d'una taula i comencem a verbalitzar per què ens mereixem el premi al més desgraciat de tots. I la teràpia funciona perquè després d'haver buidat el pap, la resta de comensals considera que no ets prou desgraciat per meréixer cap premi, cosa que sempre és motiu d'alegria.

A l'última trobada, un dels amics es va presentar amb una estranya acompanyant. Primer la va presentar com a la Verònica-dentista, cosa que ens va atemorir una mica. Després, quan ja estàvem prou borratxos, ens va revel·lar que la seva veritable passió era fer de Verònica-pitonisa. Tots es van apressar a preguntar-li quan temps podrien viure de la seva feina com a periodistes. Tots menys jo, que vaig optar per demanar-li si podia predir quan s'extingiria definitivament la premsa escrita.

Tothom va callar de cop per escoltar la sentència de mort. "L'extinció culminarà quan es mori l'últim lector", em va respondre. La decepció va ser general, evidentment, perquè la resposta era òbvia. Tanmateix, ja porto dies donant-li voltes a la frase i he arribat a la conclusió que la premsa escrita serà història cap al 2050. El càlcul és aproximat i depèn d'un munt de variables que no puc controlar, però té la seva lògica encara que no descarto algun cas de resistència numantina en alguna comunitat aïllada.

Parteixo de la base que la població menor de 35 anys ha crescut, majoritàriament, amb una 'playstation' sota el braç. Són audiovisuals al 100% i fugen d'un llibre o d'un diari com a gats escaldats. Són incapaços de concentrar-se en una cosa més de cinc minuts i necessiten constantment 'inputs' que els mantinguin desperts i interessats, tot el contrari del que provoca ara un diari. De proves, en tenim la tira: a les facultats de comunicació els diaris es moren de fàstic a la pila esperant que algú els llegeixi, igual que als quioscos. Ni regalats interessen.

En contra de la meva teoria direu que el problema de fons dels diaris no és un, sinó uns quants. La seva falta de credibilitat degut a un excés de subvencions que els converteixen en òrgans de propaganda del govern de torn, la seva falta de qualitat per la brutal retallada de les redaccions per abaratir despeses, la pèrdua del suport publicitari per la crisi, el fet que la gestió empresarial la portin xarcuters i no periodistes... Tot això està molt bé, però no és res comparat amb la constatació que les noves generacions quan volen saber què passa al món ho consulten al senyor Google. És ràpid, còmode i gratis.

Naturalment, la data d'extinció definitiva de la premsa és imprecisa. He fet els càlculs pensant en una mitjana de vida d'uns 85 anys. Tanmateix, hi ha unes quantes variables que podrien rebaixar la data de l'Harmagedon com ara el fet que només els vells rics es puguin pagar la medicació o clonar els òrgans malalts, que esclati la tercera guerra mundial o que el nostre futur govern d'una Catalunya independent ens prohibeixi viure més de 50 anys per estalviar-se haver-nos de pagar la pensió.

Crec que això últim difícilment passarà perquè no tindrem pensió.

3 comentarios:

  1. És cert :la població menor de 35 anys ha crescut, majoritàriament, amb una 'playstation' sota el braç. Són audiovisuals al 100% i fugen d'un llibre o d'un diari com a gats escaldats. Són incapaços de concentrar-se en una cosa més de cinc minuts i necessiten constantment 'inputs' que els mantinguin desperts i interessats, tot el contrari del que provoca ara un diari.
    Per altra banda els diaris d'ara son segurament massa llargs i poc específics. Qui es llegeix un diari sencer? Molt poquets suposo. Els lectors joves, formats a base de Twits, voldran diaris basats en twits: missatges de 140 paraules classificats en funció de set temes principals: notícies locals, notícies globals, política, economia, ciències i tecnologies, esports i successos...si repassem diaris del XIX o discursos de polítics (Pi i Margall, Sagasta, Cánovas del Castillo, etc) o del XX (el mateix Azaña, Cambó) es fàcil de entendre que la retòrica i la gramàtica i ortografia eren o semblaven + importants que el propi missatge...."vamos al grano" deia el meu avi de Terol...que la vida és massa curta....

    Salut!

    Miquel Bronchud

    ResponderEliminar
  2. Muy bueno el reportaje, hace unos meses el "quiosquero" de mi barrio me hizo un comentario similar. La sorpresa es que resulto ser el presidente de los "quiosqueros" de Sabadell...Yo también pense que ignoraba la existencia de ese titulo honorifico. Ahí quedo la anécdota, pero me comento que sus previsiones eran muy similares con los mismos argumentos. Ya ampliaría la reflexión a mi empresa dónde hay un gran debate entre seguir visitando y buscando clientes uno a uno, o realizar un servicio online y que vengan ellos.

    Saludos y Feliz 2014

    Oscar Yus Arjona
    Agente Promotor en InformRisk.Juridic

    ResponderEliminar
  3. Primerament, bon any 2014 durant tot l'any! He llegit l'article de la Cristina Palomar. M'ha agradat molt. De veritat. Malauradament, tragicòmic. Més tràgic que còmic. Discrepo de la manca de la qualitat periodística dels diaris. Potser abans n'hi havia més. Li he de dir, també, que només compro diaris el cap de setmana. L'edició de cap de setmana -en tots els diaris que llegeixo- és d'una inconcussa qualitat. Subvencions prohibides per a tots els sectors de l'economia. Les subvencions sempre creen greuges comparatius. Encara que, com la Cristina diu, es seguiran fent "subvencions" "no oficials" en funció del govern de torn. El problema dels diaris és que són tots massa partidistes. No se'n salva cap. Crec que la Vanguardia és el més plural. Pots veure en Zarzalejos, L'Ònega, Francesc de Carreras, Gregorio Morán, Graupera en un mateix diari. Tots ells de pensaments polítics dispars. Aquesta realitat periodística només l'he copsada en la Vanguardia. No entenc perquè els periodistes són tan dogmàtics i doctrinaris. El periodista socialdemòcrata no està mai d'acord amb idees que no siguin preconcebudes pel seu ideari socialdemòcrata. El periodista liberal no està mai d'acord amb res que vingui de la socialdemocràcia. Els periodistes, per regla general, escriuen molt bé. Tanmateix, filtren tota la realitat sociopolítica mitjançant el seu prisma ideològic d'una manera automatizada. Puc entendre -encara que no ho comparteixo- que el comportament dels actors polítics es circumscrigui dins les teories parcials del model d'elecció racional. Aquests paios de la política tracten de maximitzar la seva utilitat. Cada dia es veu a la "tele". Però, els periodistes que veig a la "tele" i llegeixo als diaris mai no donen la raó al seu "adversari" ideològic si pensen sobre un fet de la mateixa manera. Això no és bon periodisme. Ans el contrari. En un fet sí que es posen d'acord: Gairebé tots els periodistes espanyols -al llarg de tot l'eix ideològic- mai no critiquen als veritables dinamitzadors de l'atzucac en què s'està convertint la "deriva sobiranista" a la Comunitat Autònoma de Catalunya: actors polítics individuals i col·lectius espanyols. El setmanari "Newsweek" és una primera pedra de toc que demostra que si el producte funciona en suport de paper no s'ha d'eliminar del quiosc. D'aquí 20, 35 o 50 anys és molt racional la predicció de la Cristina. Però, el comportament humà a la pràctica, per sort o per desgràcia, moltes vegades és irracional. Ja ho veurem, o ja ho veuran que passarà. Nogensmenys, entenc el no optimisme de la Cristina.

    Felix Torras Solsona. Trader y Analista.

    ResponderEliminar