El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

7 jun. 2015

L'articulista, l'exdirector i la crisi ètica de la premsa

Josep Carles Rius
Un dels grans diaris en paper va acomiadar al seu columnista més polèmic el mateix dia en què l'exdirector d'un altre diari imprès anunciava la seva marxa en un tuit carregat de rancúnia. El desenllaç a aquestes dues biografies és un signe de la crisi de la premsa escrita, de la degradació que la va provocar i dels intents desesperats per corregir errors del passat. Tant l'articulista com el director van anteposar els seus interessos als de la pròpia empresa
editora. Un escrivia el que li dictaven les seves vísceres, els seus prejudicis, la seva xenofòbia, el seu classisme. L'altre, el director, va convertir el seu diari en una plataforma de poder personal. Sense altre principi que el benefici propi i el dels grups d'interessos que li havien permès accedir al càrrec. A curt termini van resultar rendibles als seus diaris. Un, l'articulista, aportava polèmica, audiència. L'altre, el director, quantioses subvencions i influències. Però, a llarg termini, el dany causat és immens. Irreparable. Perquè van erosionar el principal valor d'un diari, la credibilitat, la confiança, l'autoritat moral davant dels lectors.

No importen els seus noms. Per desgràcia, la seva història podria escriure’s també en altres diaris. L'essencial és que tots dos casos revelen la crisi soferta per la premsa. Les paraules de l'articulista i les accions del llavors director responen a la que podríem anomenar una 'crisi ètica', entesa com deontologia col·lectiva i no com a moral individual. L'ètica que estableix un conjunt de requisits raonables i racionals en favor del bé comú, a partir dels valors i codis socials en una democràcia. L'ètica que, en definitiva, té l'objectiu pràctic d'establir si una actitud és socialment responsable. I ni els articles del columnista ni les decisions del llavors director responien a aquests objectius ètics.

Els editors de l'articulista i de l'exdirector van actuar amb la lògica del benefici immediat, de l'audiència fàcil o dels rèdits de la complicitat amb el poder. No amb la lògica de l’ètica. Fins que van descobrir que eren un signe de la seva derrota. Que havien perdut el control dels seus propis periòdics. Que havien obert les seves pàgines a articulistes que escrivien pensant només en ells i no en els lectors. O que havien nomenat a directors que aprofitant la seva extrema debilitat financera van tenir la gosadia d'intentar fer-se amb el poder de les seves empreses. Que per assegurar el seu poder havien delmat les seves pròpies redaccions, el principal patrimoni dels diaris. Que no havien respost als objectius de l'empresa editora, si no a estratègies d'altres centres de decisió polítics o econòmics. Que havia substituït els criteris ètics en la governança dels diaris pel joc de les influències.

La trajectòria de l'articulista i l'exdirector reflecteix la ceguesa dels editors i la fragilitat de les redaccions, que van observar impotents les seves paraules i els seus actes. En aquests anys, les redaccions s'han deixat pel camí no només molts periodistes i recursos, sinó la llibertat. La llibertat que hagués impedit que l'articulista perpetrés molts dels seus articles. La llibertat que hagués evitat que el llavors director aconseguís crear amb el temps un veritable règim de silenci i por. Règims que han estat possibles per la implicació de minories de periodistes que han actuat com a comissaris polítics i no com a professionals lliures amb una funció bàsica en democràcia, la de ser garants del dret constitucional a la informació.

L'articulista i l'exdirector ja no estan en els seus periòdics. Però l'estela que deixen és indeleble. Les seves paraules i els seus actes han trencat ponts de confiança. I els lectors ara tenen alternatives. Ja no posen la seva visió del món en mans d'un diari, sinó que configuren la seva pròpia percepció de la realitat a partir de múltiples fonts. Molts ciutadans en el present (i la majoria en el futur) trien el que volen saber i quan; la jerarquia dels fets i, especialment, la transcendència i rellevància que les noticies tenen per les seves vides. I són ells els que decideixen què opinen a partir de totes les informacions que els arriben, algunes fins i tot procedents dels mitjans convencionals, però moltes del seu propi 'cercle de confiança' a la xarxa. 

El retorn a la llibertat

Molts lectors, per exemple, poden haver decidit emancipar-se per no creuar-se amb les paraules de l'articulista, ni amb el resultat de les accions del llavors director. Perquè la 'crisi ètica' que simbolitzen aquests personatges és percebuda pels lectors, que intueixen que el seu diari respon només a interessos propis. A connivències polítiques i econòmiques, i no als interessos de la col·lectivitat. Que el seu diari ja no forma part de la premsa entesa com a servei públic, on el benefici i el legítim ànim de lucre estan sotmesos a l'interès general i el dret a saber.

Els diaris afronten un repte monumental, però si volen sobreviure necessiten realitzar la seva pròpia regeneració ètica. Recuperar la credibilitat i la confiança dels lectors. Tornar la llibertat a les seves redaccions i renovar el seu compromís de servei públic amb la societat. Necessiten, en definitiva, superar la crisi ètica a la qual li van portar biografies com la de l’articulista i la de l'exdirector.

No hay comentarios:

Publicar un comentario