El senyor Manuel

Jordi Panyella

Com que en aquest país això de parlar bé no és cap pràctica generalitzada, als manuel ens sembla que els hi hem de dir manel, i que no passa res, i que tot ja està bé. Hi ha els manelics, diminutiu propi de la terra baixa, subnom que no és objecte d’aquest article, perquè el que aquí es tracta de dir és que això dels manels és un invent modern, fruit dels mandrosos que un dia van decidir contraure el mot, volatizar la u, i intentar acabar amb un nom senyor, perquè dir-se Manuel fa senyor, d’aquests que vesteixen bé, només bé, sense estridències, i que s’adornen amb barret, si cal, i algun altre complement en la gestualitat i en la manera de fer que els distingeix i els significa.

En Manuel ho era, de senyor. En Cuyàs no era pas cap manel, era

Manuel Cuyàs, en una imatge d'arxiu.

en Manuel amb una majúscula imponent, de doble cim, senyorívola i una e pronunciada a la seva peculiar manera, oberta i una mica allargassada, amb una certa estridència, perquè quedés clara la seva identitat. I després de la salutació i la barretada, perquè era d’aquells que a l’hivern s’abrigaven la closca pelada, venia la bonhomia i la conversa franca i oberta, un discurs sempre apuntalat amb algun comentari interssant, una anècdota per no perdre’s, una opinió atinada i fonamentada en molt més coneixement del que ell volia fer aparentar.

En Manuel era un senyor del periodisme perquè s’ho havia guanyat amb l’ofici, no perquè en vingués de mena. Ell, el nét del Pirata, havia evolucionat del garfi a la ploma, eina per guanyar-se la vida en aquet món sempre revolucionat de la informació. Una ploma com a florí per obrir-se pas amb elegància i també per fer una pasa endavant i defensar-se de tanta enveja com corromp aquest ofici. L’exèrcit habitual de l’antipujolisme, aquesta trista manera de viure que tenen alguns, sempre a la contra, sempre amb agror, sempre amb retrets, li van tirar en cara al Cuyàs que en Jordi Pujol no hagués obert la caixa forta dels records, aquella que només s’obre quan un fiscal, o ves a saber qui amb encara més poder, et posa la pistola al pit.

A Pujol, prosista excel·lent, no li feia falta ningú que li redactés les seves memòries, ni en Cuyàs necessitava convertir-se en l’escrivent del President per significar-se en aquest ofici de les paraules. Coneixent l’abassegadora manera de ser de Pujol, el treball d’en Manuel en la redacció dels tres volums de les memòries és molt meritori. No només meritori, també honest, com ha estat sempre. Honest i també lleial, no al polític, no a l’ideologia, ni al poder, ni a cap menjadora, sinó a l’amistat. En Manuel Cuyàs va defensar Pujol quan va creure que ho havia de fer, encara hi va tornar en un dels seus darrers articles, quan el mateix Pujol havia decidit deixar de defensar-se i quedar a mercè dels que frueixen reduint a serradures el tronc caigut i en camí de podridura. Amics així no se’n troben gaires.

El Manel ha estat el cronista per excel·lència. Ves, mira-ho, torna i explica-m’ho, aquesta és la fórmula. Un cronista d’alt nivell que convertia els esdeveniments mundans en petites delícies de periodisme literari. Un estil propi, construït mig a cavall del rondallisme anecdotari en què sovint cau Pujol i la sobreadjectivació planiana que tant agrada als lletraferits d’aquest país i que tants seguidors ha tingut. Destilant una i altra manera de fer, Cuyàs ha estat capaç d’explicar-nos les coses d’una manera única i personal. No hi ha cap dubte que en Manuel va aconseguir allò que realment és meritori en aques ofici, ser diferent, tenir estil i mantenir-lo.

Allà on el destí l’ha enviat hi trobarà en David Caminada --un altre senyor de Mataró, com el mateix Cuyàs-- i l’Ana Alba --ciutadana del món i dama del periodisme--, companys també de l’ofici d’explicar les coses fins fa quatre dies i a qui la mort va venir a buscar massa d’hora, de forma massa injusta i dolorosa. Fes-ho Manuel; ves-hi, parla-hi i envian’s la teva última crònica. Ells de ben segur que t’esperen per gaudir de la teva animosa conversa. Estigues atent perquè el periodisme no mor mai dins dels periodistes i de ben segur que et preguntaran, amb respecte, per algun secret d’aquella caixa forta mai oberta. Fes-los mitja rialla i digues que es llegeixin les memòries. Nosaltres, des d’aquí et rellegirem tantes vegades com faci falta i sempre, sempre ens treurem el barret davant de l’home i de les bones paraules.

Descansa en pau.