Gabriel Jaraba
Hi ha amics que són com germans, als quals fins i tot s'arriben a estimar com si tots dos fossiu fills de la mateixa mare. En Jordi García-Soler era exactament això per a mi. Érem amics des dels 17 anys, quan ens vam conèixer als ambients de la nova cançó. Ell era ja aleshores un acreditat cronista musical a la premsa de Barcelona, després d'haver treballat a la redacció de 'Serra d'Or', i jo tocava amb Els Tres Tambors, grup pioner d'allò que s'ha dit rock català. De concert en concert, en Jordi i jo conversàvem sobre tota mena de coses i ben aviat vam coincidir en moltes qüestions, com ara la militància en el PSUC i el convenciment que la lluita per la cultura era lluita per la democràcia.
L'amistat d'en Jordi es demostrava amb fets. Jo m'interessava també
pel periodisme però com que un servidor formava part d'allò que se'n deia classes subalternes no em podia pagar una formació reglada. El meu aprenentatge el vaig fer al seu costat, veient com escrivia les seves cròniques, reportatges, entrevistes i crítiques, a la manera com abans aprenien els aprenents al costat dels oficials, mirant com ho feien els que sabien i callant. En Jordi era apreciat per tothom per una raó: era un home, per bé que jove, d'una honestedat insubornable; s'havia mantingut al marge del joc brut de pagaments encoberts als crítics musicals per part de discogràfiques i managers a canvi d'un comentari favorable. No només això, sinò que no es tallava en denunciar aquestes pràctiques, de manera que quan altres col·legues es feien d'or en aquestes situacions ell vivia exclusivament del que produia com a 'freelance'.
Jordi Garcia-Soler, en una imatge d'arxiu. |
Això feia que si en Jordi recomanava a algú se'l escoltés amb atenció perquè volia dir que la seva valoració era autèntica. Així doncs, un dia em va proporcionar la meva primera oportunitat professional: em va posar en contacte amb Josep Toutain, un personatge singular, pare de la moderna escola del còmic català de la més gran qualitat, i vaig entrar a treballar a la seva empresa, Selecciones Ilustradas, com a redactor. Jo era un crio i en Toutain l'home que havia dut els dibuixants catalans a publicar a les grans revistes americanes i angleses, 'Playboy' inclós, se'm va prendre seriosament i em va fer responsable de la redacció d'una revista musical setmanal. Allà, al costat de gegants com Víctor Mora, Carlos Giménez, Lluís Ribas i tants d'altres artistes vaig anar aprenent a editar, compaginar, fer guions, i ser capaç de fer tota mena de treballs editorials. Vaig sortir de SI convertit en professional gràcies a la generositat de Jordi Garcia Soler.
Ell mateix va ser qui em va introduïr a la premsa diària, junt amb en Josep Maria Huertas Claveria. En Jordi em va presentar Josep Pernau, redactor en cap del 'Diario de Barcelona', en Huertas va fer el mateix amb Josep Maria Cadena, cap d'informació local. Jordi feia cròniques musicals al 'Diari' i més tard comentaris polítics, jo vaig fer de reporter a Barcelona, compaginador i 'platinero', el periodista que feia de pont entre la redacció i els tallers. La resta és una història que ha durat més de 50 anys.
Avui s'ha parlat força de la coneguda generositat d'en Jordi. Alguns l'han volgut limitar a un cronista musical, com una vergonyosa nota difosa per l'agència Efe. En Jordi era un militant antifeixista. Va cobrir la revolució dels clavells portuguesa i va tornar impressionat pels socialistes del país germà, tot incorporant-se al Moviment Socialista de Catalunya per començar a construïr el que seria el Partit dels Socialistes de Catalunya. Al costat sempre de Joan Reventós --que va ser tot un pare per a ell-- i de Raimon Obiols, va construir la Direcció de Comunicació del PSC, partit al qual ha estat fidel fins la mort. Mai agrairé prou que, seguint amb la seva generositat, m'aproximés a en Joan Reventós --tots tres compartiem la passió pels castellers-- i fes que el fundador del PSC arribés també a 'adoptar-me' filialment, ell que en tenia tants. Els dies d'estiu compartits a Sant Salvador amb ells van ser per a mi una veritable escola d'humanisme i un mirall en el qual aprendre a veure què significava ser persona.
Jordi Garcia Soler va ser membre del Consell d'Administració de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió. En ell va defensar no només les posicions del seu partit sinò una idea molt clara del que havia de ser el servei de radiotelevisió pública. Ell, que havia escrit a la gran majoria de diaris i revistes de prestigi de tot Espanya, va ser foragitat de Catalunya Ràdio, en el qual feia un programa setmanal, d'una manera infame i vergonyosa per als seus directius i 'condottieri' adherits, amb una excusa indecent no per sectària sinò per malèvolament falsa, ell, que sempre havia ajudat tothom i havia estat generós i afectuós sense mesura ni límit. Hem vist després del què han estat capaços els executors de polítiques no només erràtiques sinò rastreres. Però la dignitat de Jordi Garcia Soler, militant antifranquista, periodista honrat i militant socialista fidel al PSC quedarà sempre per damunt la mesquinesa dels uns i el sectarisme rancuniós i analfabet dels altres.
Dia sí dia no, un servidor agafava el telèfon i trucava en Jordi i xerravem una bona estona sobre tantes coses, durant més de mig segle. A qui trucaré jo ara? Quina solitud em cau a sobre! Em consola saber que en Jordi i el nostre pare 'adoptiu' Joan canten junts la Internacional al Cel en el que no hi crèien però que és l'autèntica llar dels qui creuen ferventment en la fraternitat humana. Però, quina solitud, ara!
Gràcies, Gabriel; gràcies, Jordi
ResponderEliminarLlàstima que el protagonista no hagi pogut llegir el record del seu germà.
ResponderEliminarMaria Favà
Molt ben dit!
ResponderEliminarEm sentia molt proper a les seues opinions polítiques.I no polítiques. DEP
ResponderEliminarEscrit amb el cor i amb paraula encertada, Gabriel, en Jordi resta més viu que mai.
ResponderEliminarPeriodistes i humanistes, honestos, generosos en els afectos. Un privilegi haver compartit estones de llibertat amb tots dos.
ResponderEliminar