Gabriel Jaraba
Durant les pròximes setmanes haurem de seguir l’evolució del diari 'El País' d’acord amb els seus equilibris interns de capital i la presa de possessió de la nova direcció, després de la sortida de Soledad Gallego-Diaz i el seu adjunt, Joaquín Estefanía. El diari torna a ser l’objectiu dels qui observen com alguns poders econòmics i polítics prenen posició davant la resiliència de Pedro Sánchez al capdavant del seu govern de coalició.
Javier Moreno repeteix com a director i els qui no simpatitzen amb
ell aprofiten per destacar el seu paper previ com a executor d’un impactant ERO, mentre que hi ha qui confia en què, per dir-ho de manera simplista, retorni el diari pel camí pel qual volen empènyer-lo Juan Luis Cebrián y Felipe González. L’analista de la comunicació intenta mirar-s’ho amb una mica més de perspectiva i es fa no només la pregunta clàssica d’“a qui aprofita això?” sinó quin sentit té en una estratègia de llarg abast.
Avui dia la premsa impresa i, de pas, més d’una i més de dues cadenes privades de televisió, són negocis ruïnosos els dividends dels quals no es cobren en diners, sinó en influència o, si més no, en posicions associades a ambiciosos jocs de trons en els quals els senyors de la guerra politicoeconòmica volen pensar que fan més por de la que realment en fan. Quin periodista ambiciós no ha pensat en tenir el poder de posar i treure governs? És una ambició ben humana i legítima, al capdavall.
Però hom tem que ja hagi passat el temps de tot això i que ara siguin altres forces més complexes les que influeixen en aquests afers. Avui són només les esquerres i la seva concepció merament instrumental de la comunicació els qui creuen que els mitjans són totpoderosos i per això s’estampen un cop rere un altre contra ells; és el diner i el poder qui va persistint en un degoteig que, ara en clau de 'soft power', ara com a plantofada, va administrant determinats i graduals canvis en la concepció de com han de ser les coses.
Quan el PSOE se sentia cofoi perquè al seu primer govern González exhibia el suport imbatible de l’anomenat diari, combinat amb el de l’ingent xarxa de Radio Nacional de España, no s’adonava que una cadena com la COPE, de quarta fila i feta de pedaços arreplegats i de propietat eclesial, seria la que obriria la bretxa per la qual entraria un canvi cultural de tal abast que ni ara mateix encara no ens l’hem tret de sobre.
Una premsa de partit que no es confessa com a tal
Pedro Sánchez i el seu govern han sortit més forts del que semblava i per això cal escombrar d’una vegada l’últim vestigi de la premsa impresa de l’estat-capital que es pot assemblar a un diari liberal (el sedàs és tan fi que Zapatero torna a ser temut com a perillós esquerranista, vet aquí que alguns centristes socialistes han acabat pensant com l’extrema dreta italiana pel que fa a ZP). Avui dia, però, amb un diari no hi ha prou per fer caure un govern. Són els canvis lents els que compten i la capacitat d’introduir al cos social transformacions culturals de llarg abast.
La premsa espanyola, la catalana inclosa, és una premsa de partit que no es confessa com a tal i que, en tant que es comporta d’aquesta manera, creu que estem en temps de Cánovas i Sagasta i que té el poder de posar i treure governs. Mirem enrere amb perspectiva: quan González arribà a ser president, Blas Piñar era un apestat social; avui els jovenots i jovenotes que busquen parella al 'First Dates' es declaren seguidors de Vox amb tota naturalitat; transformacions de llarg abast, es diu la cosa. No sé fins a quin punt és rendible pels poders políticoeconòmics perdre diners amb una capçalera o altra, però si ens ho mirem amb perspectiva, certs canvis poden valdre realment la pena.
Ara bé, compte. I si ara ens estem equivocant nosaltres? I si raonem com si aquests diaris busquessin guanyar diners, incorporar lectors, obtenir influencia a l’opinió pública i en realitat no fos així? I si tot plegat es reduís a l’abandonament del periodisme com a producte i negoci perquè el negoci veritable i amb futur no són les notícies i els lectors? Si el negoci fos un altre caldria buscar perfils professionals d’una altra mena, com per exemple, en lloc de periodistes capaços de buscar notícies i explicar fets interessants, incorporar experts en el rendiment de la informació i del seu retorn en tant que dades d’audiència a internet, impulsades a cop de 'clickbait'.
Resulta doncs que el negoci dels diaris, o d’allò que encara anomenem així, ja no és el periodisme sinó les dades; d’aquí l’abandonament de la premsa de paper per part d’aquestes empreses. El producte conté noticies i històries però el que ven és en realitat els paquets de dades que s’hi apleguen en relació, un negoci d’abast mundial que ja no s’ha de preocupar de subministrar paper, plantes d’impresió i distribució transportada sinó del tràfic de dades digitalitzades. Aquestes dades són, certament, audiència, però constituïda en macrodades o 'big data' i en un negoci global. Aquest valuós producte –que a més surt de franc perquè el públic els hi regala- pot ser utilitzat en molts sentits, ja no únicament en el de la publicitat comercial sinó, com ens mostra ara mateix el trumpisme, dirigit directament a l’operativitat sobre l’electorat sense mediacions ideològiques: el triomf més rotund que qualsevol tecnòcrata pot somiar.
Un canvi tecnosocial com el del gas a l’electricitat
El negoci de les dades està encara en construcció, i d’aquí els moviments de posicions financeres mentre el producte va evolucionant. Probablement cap a mercats diversos, un de netament publicitari però un altre de més abast. Certament, els magnats de les dades saben que la crisi del negoci de la informació ha anat a parar a un descomunal canvi de dimensió del que és en realitat, el negoci publicitari. Fins ara el negoci dels mitjans era vendre l’atenció del públic, atreta i concentrada en objectius de caire publicitari i comercial, i guanyar aquesta atenció mitjançant l’interès adherit de continguts que tenien com a objectiu la informació i l’entreteniment. Ara, amb el negoci de les dades apareix la gran pregunta: ¿podrem acabar de prescindir d’una vegada dels maleïts continguts, cars de produir i problemàtics de gestionar amb periodistes, aquesta gentola que et mira a la cara i no abaixa l’esguard?
No és cap cosa nova que quan s’esdevé un descomunal canvi tecnosocial, les grans indústries dubtin primer, però trobin la manera d’incorporar-se al nou negoci. Està passant ara mateix amb el sector de l’energia: són les elèctriques les qui lideren el sector en expansió de les energies renovables, amb un peu encara al negoci original basat en el petroli. Però és que al segle XIX va passar igual quan les companyies de gas, que van inaugurar els enllumenats de les vies publiques de les grans ciutats i van dur energia a les llars, van témer primer l’aparició de l’electricitat, que podia dur-les a l’obsolescència.
Però de seguida es van reconvertir en elèctriques de manera gradual, lliscant de manera imparable cap a la nova energia, tot abandonant el vell negoci a l’obsolescència (va haver de ser un visionari com Pere Duran Farell l’home capaç de fer la reconversió del gas natural en veure el veritable futur que tenia la industria del gas en una època en que Catalunya creia en la indústria).
Probablement les grans empreses d’informació i dades encaren ara una estratègia semblant, sota la tutela de la gran banca i amb la política mirant d’arreplegar engrunes, dos coixins molt oportuns per acompanyar una transició problemàtica. Així, l’objectiu de les empreses periodístiques actualment existents seria acabar amb el periodisme però de mort més o menys lenta, tot tapant el negoci de la informació amb el de les dades fins completar-ne la transició. Aleshores, notícies, idees, narracions, periodisme, informació ja serien com el gas, de manera que cal anar treballant en el subministre d’"electricitat", la nova energía de les macrodades, tot acostumant els consumidors, mentrestant, a anar desconnectant de la vella il·luminació tremolosa i fluixa.
El tripijoc és gegantí perquè el negoci a la vista és descomunal i representa tot un canvi d’era cultural. Es tracta que el públic acabi abandonant el “gas” per la pròpia desafecció (com indica la caiguda del prestigi del periodisme i els periodistes i l’adhesió a una relació diferent amb la “comunicació” modelada pel que alguns autors ja anomenen “la gran mediatització”). L’electricitat, més cómoda i pràctica, s’anirà obrint pas, com sabem, perquè és fàcil i neta i perquè, un cop l’has provat, sembla que sempre hagi estat allà. Cal, mentrestant, vendre gas encara, però orientar el mercat cap a la nova tecnología que tothom desitja i a tothom pot beneficiar, fent veure que treballes encara en el negoci de l’enllumenat però enfocant l’estratègia cap a la veritable finalitat. D’aquí la confusió política momentània, que és una pantalla excel·lent per al propòsit.
No hay comentarios:
Publicar un comentario