L’home que va creure en TVE

Gabriel Jaraba

La primera vegada que vaig sentir parlar de José Manuel Pérez Tornero va ser a octubre de 1991, a la revista 'Cuadernos 90', un mensual d’inspiració socialista que dirigiem entre Francesc Trillas, Xavier Rubert de Ventós i un servidor, sota la inspiració de Raimon Obiols. En Quico Trillas m’hi va fer fixar: estàvem preparant un especial sobre la televisió pública i ens feia falta un veritable expert, i allà que aquell jove professor de la Universitat Autònoma de Barcelona va còrrer a assessorar-nos. Pérez Tornero no només

José Manuel Pérez Tonero, a les portes
de la Facultat de Ciències de la
Comunicació de la UAB (arxiu).

era professor, i després catedràtic, de periodisme sinó un investigador que tenia al cap tota la reflexió sobre els mitjans públics de comunicació, la televisió educativa i la relació entre una democracia digna de tal nom i uns mitjans de qualitat. A un servidor, que aleshores exercia la crítica de televisió a 'El Periódico' i s’ocupava de la materia com a redactor en cap d’aquest diari, el va sorprendre aquest expert provist d’una amplíssima cultura humanista, periodista professional ell mateix. No abundava la gent que es prenia seriosament la comunicació i encara menys qui en feia una reflexió en clau de qualitat democrática, i quan algú parlava de televisió i política era fent-ho donant cops de colze per fer-se lloc entre la batussa partidària.

De manera que a partir d’aquell moment en José Manuel i jo vam anar coincidint a diversos fórums internacionals sobre televisió, aquesta vegada amb un servidor passat a l’altra banda, representant la direcció de TV-3 en aquests espais de debat. I així vaig descobrir que la seva reflexió sobre la televisió pública era part d’una consideració global de la democràcia encapçalada per l’educació com a acció distintiva de la vida democràtica. Tornero no es limitava a teoritzar, que no és poc: va bastir la moderna televisió educativa d’Espanya, començant pel programa 'La aventura del saber' i va accedir a la presidencia de l’associació de televisions educatives iberoamericanes.

Ara mateix l’imminent nomenament com a president de la corporació Radiotelevisión Española agafa en José Manuel Pérez Tornero convertit en un dels grans experts internacionals de la UNESCO en matèria de alfabetització mediática i informativa i assessor de la Unió Europea en mitjans de comunicació públics. La reflexió torneriana sobre la comunicació i l’educació com a eix articulador de la democracia de qualitat ja ha estat desplegada i mostra reflexos tornasolats del pensament d’Edgar Morin sobre la societat complexa. Acaba de publicar el primer volum d’una obra de dos titulada 'La gran mediatización' (Ed. UOC) en la qual l’anàlisi del que ell anomena “l’expropiació de les nostres vides” que va començar amb el procés de digitalització general s’estén a nivell civilitzacional. Però la seva feina, un cop acabat el procés de consens entre forces polítiques i les seves conseqüències, será obrir un camí que permeti a la televisió i ràdio publiques de l’estat que s’adreci cap a la viabilitat, a la rellevància social i al compliment de la seva missió com a ens públic.

Fins ara mateix en José Manuel i un servidor hem estat col·laborant plegats al Departament de Periodisme i Ciències de la Comunicació de la UAB i a la Càtedra Unesco d’Alfabetització Mediàtica i Periodisme de Qualitat. Ara ell “passa a millor vida” il·lusionat pel repte de redreçar RTVE a partir de la confiança, sincera i fonamentada, que té en el talent dels seus professionals. Només té un problema: que s’ho creu. No és un burócrata i encara menys un oportunista al servei d’una trapelleria política. Creu en els mitjans publics i creu que el camí per a RTVE existeix. No és una il·lusió o un acte de bona fe: he vist el pla estratègic que ell va presentar al concurs de candidats a membres del consell d’administració de RTVE i no és cap broma. El problema dels que s’hi impliquin és que se’l han de creure perquè va de debó i no es pot negar. I arribarà un moment que els qui el donen suport hauran de certificar amb fets operatius les prèvies accions polítiques.